Arxiu d'etiquetes: Joan Vinyoli

interrogar les flors

IMG_20190516_110852_977-COLLAGE

INTERROGAR LES FLORS (El Callat, 1956)

Interrogar les flors
ofertes en silenci: calzes, corol·les de secret,
és un destí per a lliurar-hi
tota una vida. Si poguéssim,
fora del riu, insomnes, mantenir
fins a la mort una pregunta,
desmentiríem l’ombra.

Aigües amunt del vell torrent eixut,
cap al tombant d’aigües de roca,
no sents ara el compacte
fluir secret, immòbil, en silenci?

Els crits del verd s’han abaixat,
però el crit del paó satura de riquesa
l’aire del vespre.
Totes aquestes coses una mà
les preserva i empara.

Joan Vinyoli

*

Passejada per Girona en temps de flors. Deixar-se embadalir, malgrat tanta gent, pels racons més singulars i els muntatges florals més suggeridors. I la música que a vegades arriba. I el silenci dels claustres. I el brogit de la nostra avidesa. I el sol que avui ens acompanya. I la plenitud de la primavera que no s’atura malgrat la repressió.

Fonts:

 

i el mar dins de la cala

IMG_20190419_131901_921-COLLAGE

L’Empordanet, les seves cales íntimes, el riu quan arriba al mar, el verd dels camps de primavera, els poblets medievals …., un petit univers de mida humana que t’acomboia, t’asserena …. I unes paraules que ens hi acosten:

“L’Empordanet s’ha de veure des del Pedró de Pals i encara millor de la torratxa de la casa del doctor Pi i Figueres –que l’ofereix globalment. El contrast que ofereix des d’aquest lloc –el mar de la platja i les Illes Medes; les muntanyes erosionades del massís del Montgrí, el verd fort, dels arbres de fulla perenne, suros i pins dels contraforts de les Gavarres i la plana de cultiu, amb la botànica de l’últim curs del Ter que li serveix de marc, tot això formant una gran cassola de forma viva, crea un conjunt d’una gran bellesa. Josep Pla. El meu país. OC VIII, 207-208

*

“A la primavera, és clar, se senten moltes més coses que a l’hivern, perquè es produeix un xivarri d’ocells, insectes, batracis i en general de totes les formes vives que entren en el zel. Les herbes, els arbustos i les plantes entren també en el murmuri de la saba de la vida i cruixen.” Josep Pla. “Les hores”. – Destino, 1971

*

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

Fragment de Joan Vinyoli, Sunt lacrimae rerum. Vinyoli, Joan. Tot és ara i res, Barcelona: Edicions 62, 1970

*

Sa Tuna

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d’allí deu ser com
canviar de món.

Mai no ho he fet.
Conec a penes quatre pams de mi mal
limitats per la malenconia. Vivint-los,
visc, i potser ja en tinc prou.
La boia és un miratge.

Miquel Martí i Pol

Temps d’interluni dins Poesia completa

*

Els aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu:
torneu, xic corriol, i fredeluga.
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategant de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort, en llarg combat:
una treva signada amb aire i ales.

M. ÀNGELS ANGLADA

*

Vora el mur blanc de calç

esclata la mirada

tota or del llimoner;

resta encara dins l’aire

record del seu perfum

dormint damunt la branca

més alta dels xiprers.

I canten les abelles

dintre dels olivars,

i el mar dins de la cala…

I com un aire antic,

l’amor cada vegada

és enyorança i goig

i desig d’ofrenar-te,

lligada als fruits daurats

la meva vida esparsa.

Rosa Leveroni, Obra poètica completa. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Girona, Curbet Edicions, 2010.

*

Fonts:

 

crit escrit

Aquesta setmana m’han acompanyat Vinyoli i Maillard, dos poetes intensos, independents, que s’interroguen, que van endins… al marge de cercles i tendències.

“Vida Vinyoli” al “Fora d’hores” del Teatre Lliure mostra els poemes més vitals de Joan Vinyoli de la mà del poeta Feliu Formosa -amic de Vinyoli i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, de la veu clara i contundent de Cinta Massip i dels sons de l’acordió de Joan Alavedra.

vida vinyoli-ullsvida vinyoli-massip formosa alavedra

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l’instant de morir.
D’aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m’obre, fosc? Malconeixem l’aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recurrent, i que a la mort dic: sí.

Joan Vinyoli
Del poemari “A hores petites”

 

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                        Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                      tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                         Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                          Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                     estel fix mirant-me fit
en la foscor.
           D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
ocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                  I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                     que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·luminat,
i tot el blat es torna pa de vida.

Joan Vinyoli – Elegia de Vallvidrera del poemari “Passeig d’aniversari

 

maillard mans

I del poeta del “crit escrit” a la poeta de “decir el grito”…

Dins del festival de filosofia “Barcelona pensa”, Chantal Maillard -la filòsofa i poeta belga que viu a Màlaga i ve sovint a Barcelona- ha fet una intervenció poètica “La verdad no ¡el aire!”, amb versos del seu proper llibre, en els quals expressa el dolor pels éssers humans silenciats, oblidats, invisibles…..”els que moren a les mans d’uns altres, i també sovint els que maten doncs, situats des de l’inici en la cruïlla entre la violència d’existir i la violència de la fam, tots compartim la mateixa ferida”.

No puc encara reproduir versos d’aquest nou projecte, però vull recordar un poema colpidor de Maillard que al final podem sentir en la seva veu:

escribir

para curar
en la carne abierta
en el dolor de todos
en esa muerte que mana
en mí y es la de todos

escribir

para ahuyentar la angustia que describe
sus círculos de cóndor
sobre la presa

[…]

escribir

para decir el grito
para arrancarlo
para convertirlo
para transformarlo

para desmenuzarlo
para eliminarlo
escribir el dolor
para proyectarlo
para actuar sobre él con la palabra
escribir para curar
escribir para guarecerse
escribir como si cerrase los ojos
para no cerrarlos
para mover la mano y seguir su curso
para sentirse viva
AÚN
para aplazar la angustia
como simulación
para guiar la mente y que no se desboque
para controlar lo controlable

escribir

como quien deja la luz encendida
y duerme de pie sobre sí mismo
para saldar las cuentas con el miedo
escribir
para reorganizar

escribir
sin hacer concesiones

escribir
como quien des-espera
para cauterizar
para tomarle las medidas al miedo
para conjurar
para morder de nuevo el anzuelo de la vida
para no claudicar

escribir
para apuntar al blanco

[…]
Fragments del poema Escribir de Chantal Maillard, del llibre Matar a Platón

A través de Vinyoli

“La paraula del poeta, accentuada per un coixí musical on ressonen gèneres com el folk, el rock o la cançó d’autor”

Data de publicació: 07/02/2014

Vídeo enregistrat al Born durant la presentació del concert “A través de Vinyoli” el 19 de gener de 2014

Xavi Múrcia i la Proesia coral

La paraula (Joan Vinyoli / Xavi Múrcia)

No res, un fum

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus?
No res, un fum.

En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci.

(De Encara les paraules, 1973)

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.

Delerós, enderiat,
he pres tot d’una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m’he envolat.

Com és que m’he desvetllat
en una serra tan alta?
tot el que miro m’exalta
i parlo com un orat.
eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.

Qui és que aquí m’ha portat?
Adormit sobre la taula
de la meva soledat
m’hi ha portat la paraula.

(D’A hores petites, Barcelona 1981)

Xavi Múrcia, veu i guitarres
Albert Vila, baix, banjo i veu
Xarli Oliver, bateria, programacions, guitarró i veu

Kei Macias, sonorista
Rafel Roca, il·luminador

video: Flare estudi
gravació i mescles de la cançó La paraula: Discos a mà i Estudis Paella

Més informació del projecte de Xavi Múrcia

 

Vinyoli a Begur

Vinyoli_1914_2014

M’he escapat a Begur a amarar-me de Vinyoli.

“Vinyoli comentat: una aproximació a la vida i l’obra de Joan Vinyoli”, a la biblioteca Salvador Raurich, a càrrec de l’escriptor Miquel Martín i lectura de poemes per part d’Olga Cercós que encomanen la seva passió per la poesia de Vinyoli. Un plaer i un desig d’aprofundir-hi.

“Ruta poètica Vinyoli” guiada per Miquel Martín: el Bar Tothora que freqüentaven Vinyoli i els seus amics, el centre artístic Begurenc on hi havia molta activitat cultural, les dues cases on van viure els vint-i-tants estius que hi van passar, l’ermita i el mirador de Sant Ramon on hi pujava els capvespres a contemplar el paisatge del Baix Empordà, el carrer del castell esglaonat -imatge de l’ascensió espiritual-, el castell de Begur des d’on contemplava la sortida del sol, el bar Frigola -lloc de trobada- i el mirador del poeta Joan Vinyoli.

“Les estades a Begur van marcar profundament la seva poesia, hi va escriure i corregir bona part de l’obra editada posteriorment”

“Des del primer contacte, el poeta va quedar enlluernat per la bellesa de Begur i les seves cales. L’imaginari begurenc, la mar fonda, el cel, les nits, les constel·lacions, el castell de Begur i el del Montgrí, el botó de la roda, les escales, la tramuntana, els fars, el cap Norfeu, les barques i els cabrestants, el rom, les illes, els camps d’arròs, els peixos, les xarxes, els pescadors, l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar… són molt presents a tota la seva obra i tenen un contingut simbòlic que es va repetint en una mena d’espiral poètica, sempre enriquit amb noves experiències.”

“Begur, doncs, marca l’època de la seva plenitud vital i poètica, que culmina als darrers anys de la seva vida. Per això Joan Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.”

[http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?id=6216&pare=4036]

vinyoli1begur10begur6 begur11begur9begur7begur5 begur4begur3jpg

Algú m’ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Foc mort

Com arribar a l’incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l’obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.

Sunt lacrimae rerum

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l’hora que la mar s’agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest “ai” és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l’ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
“La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura.”

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Vinyoli: la petita casa de mi mateix

02 BannerC_260x98

L’espai Lletra de la UOC impulsa el Dia de la poesia catalana a internet, a través de xarxes socials i blogs, com a pròleg del Dia mundial de la poesia el 21 de març.

Hi vull participar amb aquesta entrada sobre el recital “Vinyoli. La petita casa de mi mateix”, un espectacle de l’actriu Mercè Sampietro i del músic Eduard Iniesta que es va fer divendres passat a l’auditori de la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí.

DSC_0104 DSC_0105

Aquest recital, en el marc de l’any Vinyoli per commemorar el centenari del naixement del poeta, és un espectacle íntim i proper fet per aquests extraordinaris i delicats artesans de la paraula i de la música que són Sampietro i Iniesta. La veu de Sampietro fa que les paraules del poeta et penetrin, esquerdant totes les resistències possibles, i sentis la fiblada, l’amargor, la tristesa, la tendresa… que expressen els versos de Vinyoli. La música no és sols un acompanyament, sinó que juga un paper important i, en determinats moments, culminant amb poemes musicats i cantats per Iniesta. M’és especialment commovedor “vida vulnerable”, del qual poso un enregistrament trobat a youtube tot i que en directe em va semblar molt més impactant-.

Recull d’alguns poemes del recital:

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

L’ACTE DARRER

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

VIDA VULNERABLE

Des de quin lloc m’envolaré demà?
Tu vas i véns i mai no quedo sol,
que m’has donat un cec impuls de vol
i quasi mort encara puc volar.

Tinc mar, tinc foc, tinc platges on estar
prenent el sol nocturn que ens correspon.
Anem al bar a deixondir la son,
beguem fernet amb mots de part enllà.

Vindran els Foscs a dir que no som res,
i no som res excepte el guspireig
d’aquesta hora viscuda amb tant de pes.
Posem paranys per enganyar la nit,
siguem tan sols un vague somnieig
de vida vulnerable: crit escrit.

NO TINGUIS POR

En quin indret ens trobarem demà?
Tu vas i véns cap on espero sol,
per començar una altra vegada el vol
de l’un per l’altre cap a més enllà

de l’explorat, fins a arribar en aquest
país de trànsit, com ens correspon;
que bé que hi raja la més clara font,
mai no sadolla la infinita set.

No tinguis por, que mai no serem vells.
Emigrarem d’arreu com els ocells
cap on la parla és solament un mot.

Ens el direm sens dir-lo, que no cal,
que la mirada per això més val,
i ens confondrem per sempre més amb tot.