El 17 de març va fer un any que la mare va morir. Quan vaig descobrir el Rèquiem a la mare de la poeta romanesa Ana Blandiana, vaig tenir un desig immens d’escriure sobre els darrers dies de la meva mare. Fins a l’estiu no vaig poder començar a posar-hi paraules i ara ho he corregit i ampliat, tot i que possiblement encara hi faci alguns canvis.
Rèquiem a la mare
(inspirant-me en el Rèquiem d’Anna Blandiana)
1
Et vas despertar contenta
i parlant amb gent invisible.
Jo et deia “-ssst no cridis,
ara és hora de dormir”
i et feia petons a la galta.
“Ai nena, tants petonets”,
Et vas queixar.
2
De seguida ens van dir
“s’acosta el final”
però no ens ho acabàvem de creure
perquè, tot i la teva desorientació,
encara tenies
tanta energia
3
“Ajuda’m,
m’he d’aixecar”,
repeties obstinadament,
i feies força aixecant el cap
i el cos del llit,
“ajuda’m,
he de caminar,
he de sortir d’aquí…”
4
“Però per què em trobo tan malament?”
“Has tingut un ictus, mare.”
“Vols dir que me’n sortiré?”
“T’estan cuidant a l’hospital.”
“Em sembla que els dies s’acaben …”
5
Fins i tot amb els ulls tancats
notaves quan havia de sortir
d’aquella habitació de pal·liatius.
“No em deixis,
no tardis …”
6
T’anaves apagant
a poc a poc.
Vas deixar de menjar,
sols postres,
després ni tan sols postres.
Ja no eres tu,
eres una altra
que m’esglaiava,
que m’encongia.
7
“Alguna cosa ha canviat”,
va dir l’infermer a la matinada.
“No crec que demà a la nit
ens tornem a veure.”
I em vaig quedar vetllant
mentre la claror entrava.
8
Et resisties
aferrissadament
i jo, per ajudar-te,
vaig intentar trobar paraules
de la Kübler-Ross:
“no et preocupis per nosaltres,
fes el que hagis de fer, marona.”
9
Vas començar a respirar poc.
Et vaig posar la mà esquerra al front
i la mà dreta entre l’espatlla i el pit
perquè et sentissis acompanyada
fins el darrer moment.
“Ja està”,
va dir l’infermera.
I un plor trencat
brotà de no sé on.
10
Orfe de tu,
de vosaltres,
d’abraçar-te
mentre deies “ai senyor”,
de la teva mirada
a la finestra,
esperant-me,
esperant …,
de la teva veu
que cantava,
de la teva falda,
refugi en temps antics …
11
Al cap d’uns dies
vaig somiar en tu.
“Estic bé,
no et preocupis,
no necessito res”,
em vas dir.
I em vaig assossegar
i se’m va alleugerir
aquest pes
que m’ha quedat
al pit.
rosa d’ibur
