Arxiu de la categoria: els meus poemes

tot és mar dins de mi

“Siren/Sirène” de Vemma: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/58E3k

Sirena

Ja no sé

si sóc dona-peix

o dona-ocell.

M’he perdut,

seduïda pel cant

dels humans.

La meva veu

trencada

no sap arribar gaire lluny.

Ja no sé

tot alló que sé,

tot allò que sóc.

He de tornar,

he de tornar a casa.

rosa d’ibur

*

El suggeridor “Chill Out de Mites i Art” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i La Geltrú dedicat a les sirenes -i que el darrer mes d’abril s’ha fet a través del compte d’instagram de la Mireia Rosich, directora del museu- em va fer venir ganes de buscar poemes sobre aquests éssers mitològics que, sobretot, des de l’Edat Mitjana s’han representat meitat dona-meitat peix encisant els humans de forma perillosa amb els seus cants.  A la mitologia grega, en canvi, “Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.” I, en alguns casos, s’associen a la saviesa, al coneixement.

Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maria Beneyto, Mario Benedetti, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver són alguns dels poetes que ens hi apropen. Hi trobem sirenes més convencionals i d’altres (especialment les de les dones poetes) més sorprenents i trencadores.

Xera

Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
Sota les ones

Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
Far del capvespre

Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
Trista sirena

Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles

Maria-Mercè Marçal, «Xera» 1, dins Cau de llunes (1977)

Font: Rodamots

*
Sirena dels meus pecats
damunt d’un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…
Sirena d’ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l’ona alterada
amb la cua cargolada
pel foc de les tempestats!…
Mercè Rodoreda
«Tots els contes»

*

Sirena

Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla…)
Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.
Dona de carn ací, dona de terra.
Ai, ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!
Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula… Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta l’exili?
Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.
I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. On sou, amigues?
On és la flor dels votres cants nascuda?
Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
sóc sola ací, sola en la mar per sempre…?
Maria Beneyto

*

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

Mario Benedetti

Font: Poemas del alma

*

LA SIRENA

Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí,
el rocam que la circumda
perfuma l’olor de pi.

El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.

En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.

La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.

L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.

S’espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor…
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.

És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.

A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.

Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.

… … … … … … … … …

Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.

Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors…

Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.

Ama l’àngelus que plora
en els ecos de la mar…
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.

Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peix

Joan Alcover

Font: Blog Mag poesia

*

Cançó de la sirena
¡Ah de la barca! Un palau

més esplèndid que la nau
aquí tindries.

Sé d’uns braços nacarins
i un pit de dolços coixins:
tu hi dormiries…

Carns d’alabastre remulls
i cabelleres raülls
tu les hauries…

Sé la cançó de l’oblit
que entabana l’esperit:
l’escoltaries…

En la blavor dels fondals
els meus ulls són dos fanals
brilla que brilla…

La bonança del meu port
és eterna com la mort…
Vine, vine, vine!

MIQUEL DELS SANTS OLIVER, XIX
Font: Poeteca

Altres fonts:

“El seductor cant de sirenes” a Batecs clàssics

amb colors d’aigua

Des de la finestra,

tons càlids

sobre l’asfalt.

sota un cel gris

avui,

que aboco

damunt el blanc,

amb colors d’aigua.

I una invitació

a plasmar-ho

des de tots els sentits:

amb gust de xocolata,

amb tacte tou,

amb olor d’herba…

 

Paisatge exterior,

paisatge interior?

 

rosa d’ibur

 

 

Sekhmet, jo t’acullo en mi

31070742567_da4e635a84_z
Statue of the goddess Sekhmet from the Temple of Mut at Karnak, ca. 1400 BCE; Kunsthistorisches Museum, Vienna (3) de Richard Mortel: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/PkBFh4

Pregària a Sekhmet [traduïda del blog  Terre Païenne]

Poderosa Sekhmet
Deessa en flames
Jo t’acullo en mi
Que les meves pors i els meus dubtes fugin davant la llum
Que la teva màgia transcendeixi la meva còlera
Desterri el sofriment i la tristesa
Transformi en força les meves febleses
El coratge i el poder són en mi perquè tu ets en mi
Sekhmet la gran
Deessa de la curació
Que el teu foc destructor redueixi les meves ferides a cendra perquè vingui el renaixement

 

*

En un petit temple de Karnak, apartat dels espais principals envaïts de turistes, la vaig veure. Davant meu, bella, sòlida, poderosa, implacable però alhora plena de tendresa, acollidora, no feia pas por malgrat la seva fama de deessa de la guerra i la destrucció. Potser és destructora  d’aspectes que ens impedeixen viure amb autenticitat i plenitud?

Sekhmet

1

De pedra negra,

cap de lleó,

cos de dona,

ferotge,

tendra,

serena,

decidida.

2

Pren el meu poder i la meva força

per dissoldre pors i ràbies,

el món no està contra tu,

deixa la tristesa,

comparteix,

demana …

 

rosa d’ibur

*

Més fonts:

Viquipèdia

els dies s’acaben

DSC_1535

El 17 de març va fer un any que la mare va morir. Quan vaig descobrir el Rèquiem a la mare de la poeta romanesa Ana Blandiana, vaig tenir un desig immens d’escriure sobre els darrers dies de la meva mare. Fins a l’estiu no vaig poder començar a posar-hi paraules i ara ho he corregit i ampliat, tot i que possiblement encara hi faci alguns canvis.

Rèquiem a la mare

(inspirant-me en el Rèquiem d’Anna Blandiana)

 

1

Et vas despertar contenta

i parlant amb gent invisible.

Jo et deia “-ssst no cridis,

ara és hora de dormir”

i et feia petons a la galta.

“Ai nena, tants petonets”,

Et vas queixar.

 

2

De seguida ens van dir

“s’acosta el final”

però no ens ho acabàvem de creure

perquè, tot i la teva desorientació,

encara tenies

tanta energia

 

3

“Ajuda’m,

m’he d’aixecar”,

repeties obstinadament,

i feies força aixecant el cap

i el cos del llit,

“ajuda’m,

he de caminar,

he de sortir d’aquí…”

 

4

“Però per què em trobo tan malament?”

“Has tingut un ictus, mare.”

“Vols dir que me’n sortiré?”

“T’estan cuidant a l’hospital.”

“Em sembla que els dies s’acaben …”

 

5

Fins i tot amb els ulls tancats

notaves quan havia de sortir

d’aquella habitació de pal·liatius.

“No em deixis,

no tardis …”

 

6

T’anaves apagant

a poc a poc.

Vas deixar de menjar,

sols postres,

després ni tan sols postres.

 

Ja no eres tu,

eres una altra

que m’esglaiava,

que m’encongia.

 

7

“Alguna cosa ha canviat”,

va dir l’infermer a la matinada.

“No crec que demà a la nit

ens tornem a veure.”

 

I em vaig quedar vetllant

mentre la claror entrava.

 

8

Et resisties

aferrissadament

i jo, per ajudar-te,

vaig intentar trobar paraules

de la Kübler-Ross:

 

“no et preocupis per nosaltres,

fes el que hagis de fer, marona.”

 

9

Vas començar a respirar poc.

Et vaig posar la mà esquerra al front

i la mà dreta entre l’espatlla i el pit

perquè et sentissis acompanyada

fins el darrer moment.

 

“Ja està”,

va dir l’infermera.

 

I un plor trencat

brotà de no sé on.

 

10

Orfe de tu,

de vosaltres,

d’abraçar-te

mentre deies “ai senyor”,

de la teva mirada

a la finestra,

esperant-me,

esperant …,

de la teva veu

que cantava,

de la teva falda,

refugi en temps antics …

 

 

11

Al cap d’uns dies

vaig somiar en tu.

“Estic bé,

no et preocupis,

no necessito res”,

em vas dir.

I em vaig assossegar

i se’m va alleugerir

aquest pes

que m’ha quedat

al pit.

 

rosa d’ibur

goig

Goig d’un matí de primavera-quasi-estiu. Aire de vida a la cara tot i la tristesa per les absències i el desconcert per la nova vida que m’arriba. Diumenge, enmig de l’efervescència del clam col·lectiu, una desconeguda em va parlar de llum i de perdonar i, tot i el surrealisme del moment, he pensat que sí, que vull viure amb el cor de bat a bat, sense por de les ferides que netejaré i curaré amb tot l’amor del que sóc capaç.

 

IMG_20170517_205312

Vinc de tu …

Carme Brustenga Vilardell (1926-2017). Fotografia del 2009.

 

Poema per a la mare

 

D’unes mans de lleixiu

i panallons,

d’uns genolls desgastats,

d’una falda amorosa,

d’una paciència

que a vegades esclata,

d’una vergonya

desmesurada,

d’un cabdell d’inseguretats

i de dubtes,

d’un somriure obert,

d’un gest esquerp

que et protegeix,

d’una taula parada

amb delit,

d’una veu que canta

i calla tantes coses,..

 

Vinc de tu

i d’una llarga renglera

de dones

 

rosa d’ibur

viure és confiar…

trust.. de Virginia (Ginny) Sanderson: imatge a Flickr amb llicència creative commons
trust.. de Virginia (Ginny) Sanderson: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/8Bqr4Y

viure és confiar.

abraço mil i un reptes

que m’ofereix l’atzar

 i avanço cor enllà

rosa d’ibur

Participació al Tot Poesia 2015 que se celebra dins de la Setmana Nacional de Poesia de Sant Cugat.

“Enguany, la proposta de Tot Po-e-si-@ és difondre l’obra de dos poetes recentment desapareguts, Montserrat Abelló i Francesc Garriga, i molt vinculats a la nostra ciutat i al Festival de poesia, del qual van ser Poetes d’Honor el 2006 i el 2012 respectivament, així com recollir les vostres creacions poètiques inspirades en la seva obra.”

El meu poema s’inspira en l’estructura d’un poema de Francesc Garriga:

pensar-te és retrobar-te.

segueixo mil camins

que em dicta l’enyorança

i em perdo cor endins

 

De Els colors de la nit

Francesc Garriga

Columna, 1990

a la intempèrie

cel sortint del metro

 

Onada blava,

l’amor em porta

meridiana enllà,

intimitat aquosa,

complicitat amb esquerdes,

vaivé de frustració,

baixada subterrània,

et perdo

i ho perdo tot,

vaig enlloc,

en diagonal,

demano ajuda,

m’aturo,

estació d’arribada,

estació de sortida,

abandonada,

llampec que esquinça,

tristesa a raig,

decepció plena,

esperar,

esperar-te,

esperar ser lliure,

a dalt, al carrer,

a la intempèrie,

a la falda de la muntanya,

rosa d’ibur

dies de poesia

dia poesiadiapoesiacat

Poesia

Una altra mirada.

 Garbell de paraules.

 Pouar-ne la música,

la llum i el perfum.

 Deixar-ne fer el tast.

rosa d’ibur

La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, per celebrar-ho, la Institució de les Lletres Catalanes -amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades-, celebra una gran festa de la paraula i les lletres i fomenta tot un seguit d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana. Es fa la tria d’un autor/a a qui se li encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial (amb celebració d’Alacant a L’Alguer, i de la Franja a Puigcerdà).

Més informació

jo, matoll ressec…

jo-matoll-ressec-copia-per-

Jo, matoll ressec,

a mercè de sol

i sequeres,

xuclo avarament

les gotes de rosada

de l’àlba

mentre obro camins

a la pluja,

a les vetes subterrànies,

a la deu de l’ànima…

 

Al fons, la muntanya blava.

 

rosa d’ibur

 

Exercici d’identificació amb un element d’un somni en el marc del taller de somnis de Muriel Chazalon.