Sirena
Ja no sé
si sóc dona-peix
o dona-ocell.
M’he perdut,
seduïda pel cant
dels humans.
La meva veu
trencada
no sap arribar gaire lluny.
Ja no sé
tot alló que sé,
tot allò que sóc.
He de tornar,
he de tornar a casa.
rosa d’ibur
*
El suggeridor “Chill Out de Mites i Art” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i La Geltrú dedicat a les sirenes -i que el darrer mes d’abril s’ha fet a través del compte d’instagram de la Mireia Rosich, directora del museu- em va fer venir ganes de buscar poemes sobre aquests éssers mitològics que, sobretot, des de l’Edat Mitjana s’han representat meitat dona-meitat peix encisant els humans de forma perillosa amb els seus cants. A la mitologia grega, en canvi, “Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.” I, en alguns casos, s’associen a la saviesa, al coneixement.
Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maria Beneyto, Mario Benedetti, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver són alguns dels poetes que ens hi apropen. Hi trobem sirenes més convencionals i d’altres (especialment les de les dones poetes) més sorprenents i trencadores.
Xera
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
Sota les onesNua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
Far del capvespreNua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
Trista sirenaXopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les velesMaria-Mercè Marçal, «Xera» 1, dins Cau de llunes (1977)
Font: Rodamots
*Sirena dels meus pecats
damunt d’un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…Sirena d’ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l’ona alterada
amb la cua cargolada
pel foc de les tempestats!…
Mercè Rodoreda
«Tots els contes»Font: Globos.blog*
Sirena
Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla…)Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.Dona de carn ací, dona de terra.
Ai, ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula… Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta l’exili?Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. On sou, amigues?
On és la flor dels votres cants nascuda?Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
sóc sola ací, sola en la mar per sempre…?Maria Beneyto*
Sirena
Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.Mario Benedetti
Font: Poemas del alma
*
LA SIRENA
Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí,
el rocam que la circumda
perfuma l’olor de pi.El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.S’espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor…
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.… … … … … … … … …
Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors…Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.Ama l’àngelus que plora
en els ecos de la mar…
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peixJoan Alcover
Font: Blog Mag poesia
*
Cançó de la sirena¡Ah de la barca! Un palaumés esplèndid que la nau
aquí tindries.Sé d’uns braços nacarins
i un pit de dolços coixins:
tu hi dormiries…Carns d’alabastre remulls
i cabelleres raülls
tu les hauries…Sé la cançó de l’oblit
que entabana l’esperit:
l’escoltaries…En la blavor dels fondals
els meus ulls són dos fanals
brilla que brilla…La bonança del meu port
és eterna com la mort…
Vine, vine, vine!
MIQUEL DELS SANTS OLIVER, XIXFont: Poeteca
Altres fonts:
