amb colors d’aigua

Des de la finestra,

tons càlids

sobre l’asfalt.

sota un cel gris

avui,

que aboco

damunt el blanc,

amb colors d’aigua.

I una invitació

a plasmar-ho

des de tots els sentits:

amb gust de xocolata,

amb tacte tou,

amb olor d’herba…

 

Paisatge exterior,

paisatge interior?

 

rosa d’ibur

 

 

Sekhmet, jo t’acullo en mi

Statue of the goddess Sekhmet from the Temple of Mut at Karnak, ca. 1400 BCE; Kunsthistorisches Museum, Vienna (3) de Richard Mortel: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/PkBFh4

Pregària a Sekhmet [traduïda del blog  Terre Païenne]

Poderosa Sekhmet

Deessa en flames

Jo t’acullo en mi

Que les meves pors i els meus dubtes fugin davant la llum

Que la teva màgia transcendeixi la meva còlera

Desterri el sofriment i la tristesa

Transformi en força les meves febleses

El coratge i el poder són en mi perquè tu ets en mi

Sekhmet la gran

Deessa de la curació

Que el teu foc destructor redueixi les meves ferides a cendra perquè vingui el renaixement

 

*

En un petit temple de Karnak, apartat dels espais principals envaïts de turistes, la vaig veure. Davant meu, bella, sòlida, poderosa, implacable però alhora plena de tendresa, acollidora, no feia pas por malgrat la seva fama de deessa de la guerra i la destrucció. Potser és destructora  d’aspectes que ens impedeixen viure amb autenticitat i plenitud?

Sekhmet

1

De pedra negra,

cap de lleó,

cos de dona,

ferotge,

tendra,

serena,

decidida.

2

Pren el meu poder i la meva força

per dissoldre pors i ràbies,

el món no està contra tu,

deixa la tristesa,

comparteix,

demana …

 

rosa d’ibur

*

Més fonts:

Viquipèdia

els dies s’acaben

El 17 de març va fer un any que la mare va morir. Quan vaig descobrir el Rèquiem a la mare de la poeta romanesa Ana Blandiana, vaig tenir un desig immens d’escriure sobre els darrers dies de la meva mare. Fins a l’estiu no vaig poder començar a posar-hi paraules i ara ho he corregit i ampliat, tot i que possiblement encara hi faci alguns canvis.

Rèquiem a la mare

(inspirant-me en el Rèquiem d’Anna Blandiana)

 

1

Et vas despertar contenta

i parlant amb gent invisible.

Jo et deia “-ssst no cridis,

ara és hora de dormir”

i et feia petons a la galta.

“Ai nena, tants petonets”,

Et vas queixar.

 

2

De seguida ens van dir

“s’acosta el final”

però no ens ho acabàvem de creure

perquè, tot i la teva desorientació,

encara tenies

tanta energia

 

3

“Ajuda’m,

m’he d’aixecar”,

repeties obstinadament,

i feies força aixecant el cap

i el cos del llit,

“ajuda’m,

he de caminar,

he de sortir d’aquí…”

 

4

“Però per què em trobo tan malament?”

“Has tingut un ictus, mare.”

“Vols dir que me’n sortiré?”

“T’estan cuidant a l’hospital.”

“Em sembla que els dies s’acaben …”

 

5

Fins i tot amb els ulls tancats

notaves quan havia de sortir

d’aquella habitació de pal·liatius.

“No em deixis,

no tardis …”

 

6

T’anaves apagant

a poc a poc.

Vas deixar de menjar,

sols postres,

després ni tan sols postres.

 

Ja no eres tu,

eres una altra

que m’esglaiava,

que m’encongia.

 

7

“Alguna cosa ha canviat”,

va dir l’infermer a la matinada.

“No crec que demà a la nit

ens tornem a veure.”

 

I em vaig quedar vetllant

mentre la claror entrava.

 

8

Et resisties

aferrissadament

i jo, per ajudar-te,

vaig intentar trobar paraules

de la Kübler-Ross:

 

“no et preocupis per nosaltres,

fes el que hagis de fer, marona.”

 

9

Vas començar a respirar poc.

Et vaig posar la mà esquerra al front

i la mà dreta entre l’espatlla i el pit

perquè et sentissis acompanyada

fins el darrer moment.

 

“Ja està”,

va dir l’infermera.

 

I un plor trencat

brotà de no sé on.

 

10

Orfe de tu,

de vosaltres,

d’abraçar-te

mentre deies “ai senyor”,

de la teva mirada

a la finestra,

esperant-me,

esperant …,

de la teva veu

que cantava,

de la teva falda,

refugi en temps antics …

 

 

11

Al cap d’uns dies

vaig somiar en tu.

“Estic bé,

no et preocupis,

no necessito res”,

em vas dir.

I em vaig assossegar

i se’m va alleugerir

aquest pes

que m’ha quedat

al pit.

 

rosa d’ibur

goig

Goig d’un matí de primavera-quasi-estiu. Aire de vida a la cara tot i la tristesa per les absències i el desconcert per la nova vida que m’arriba. Diumenge, enmig de l’efervescència del clam col·lectiu, una desconeguda em va parlar de llum i de perdonar i, tot i el surrealisme del moment, he pensat que sí, que vull viure amb el cor de bat a bat, sense por de les ferides que netejaré i curaré amb tot l’amor del que sóc capaç.

 

Vinc de tu …

Carme Brustenga Vilardell (1926-2017). Fotografia del 2009.

 

Poema per a la mare

 

D’unes mans de lleixiu

i panallons,

d’uns genolls desgastats,

d’una falda amorosa,

d’una paciència

que a vegades esclata,

d’una vergonya

desmesurada,

d’un cabdell d’inseguretats

i de dubtes,

d’un somriure obert,

d’un gest esquerp

que et protegeix,

d’una taula parada

amb delit,

d’una veu que canta

i calla tantes coses,..

 

Vinc de tu

i d’una llarga renglera

de dones

 

rosa d’ibur

viure és confiar…

trust.. de Virginia (Ginny) Sanderson: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/8Bqr4Y

viure és confiar.

abraço mil i un reptes

que m’ofereix l’atzar

 i avanço cor enllà

rosa d’ibur

Participació al Tot Poesia 2015 que se celebra dins de la Setmana Nacional de Poesia de Sant Cugat.

“Enguany, la proposta de Tot Po-e-si-@ és difondre l’obra de dos poetes recentment desapareguts, Montserrat Abelló i Francesc Garriga, i molt vinculats a la nostra ciutat i al Festival de poesia, del qual van ser Poetes d’Honor el 2006 i el 2012 respectivament, així com recollir les vostres creacions poètiques inspirades en la seva obra.”

El meu poema s’inspira en l’estructura d’un poema de Francesc Garriga:

pensar-te és retrobar-te.

segueixo mil camins

que em dicta l’enyorança

i em perdo cor endins

 

De Els colors de la nit

Francesc Garriga

Columna, 1990

a la intempèrie

 

Onada blava,

l’amor em porta

meridiana enllà,

intimitat aquosa,

complicitat amb esquerdes,

vaivé de frustració,

baixada subterrània,

et perdo

i ho perdo tot,

vaig enlloc,

en diagonal,

demano ajuda,

m’aturo,

estació d’arribada,

estació de sortida,

abandonada,

llampec que esquinça,

tristesa a raig,

decepció plena,

esperar,

esperar-te,

esperar ser lliure,

a dalt, al carrer,

a la intempèrie,

a la falda de la muntanya,

rosa d’ibur

dies de poesia

Poesia

Una altra mirada.

 Garbell de paraules.

 Pouar-ne la música,

la llum i el perfum.

 Deixar-ne fer el tast.

rosa d’ibur

La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, per celebrar-ho, la Institució de les Lletres Catalanes -amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades-, celebra una gran festa de la paraula i les lletres i fomenta tot un seguit d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana. Es fa la tria d’un autor/a a qui se li encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial (amb celebració d’Alacant a L’Alguer, i de la Franja a Puigcerdà).

Més informació

jo, matoll ressec…

Jo, matoll ressec,

a mercè de sol

i sequeres,

xuclo avarament

les gotes de rosada

de l’àlba

mentre obro camins

a la pluja,

a les vetes subterrànies,

a la deu de l’ànima…

 

Al fons, la muntanya blava.

 

rosa d’ibur

 

Exercici d’identificació amb un element d’un somni en el marc del taller de somnis de Muriel Chazalon.

Nit de Sant Joan

Aquella nit d’estiu,

a prop del mar,

voltats de màgia

foc i revolta

 

cremàrem pors

desfèrem ires

i dolors, junts

i sols alhora,

 

i un llamp d’amor

creuà la nit

profunda

 

i a l’àlba blanca

un altre món tornà

a ser possible