Arxiu d'etiquetes: Ana Blandiana

Com esborra el mar …

3888717589_86849d9bc5_z
“Huellas al mar” de Cristian Meneghin: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6VCGfZ

 

De 7 en 7

Ana Blandiana

 

Si de set en set anys

Tot en mi deixa de ser jo mateixa,

Per què estranyar-me de ser-ne aliena?

L’alienació és natural,

Quan tot el que és nou

M’oblida i m’esborra

Com esborra el mar a la platja les petjades.

 

Font:

“La meva pàtria A4” / Ana Blandiana; traducció de Corina Oproae. – Cafè Central / Eumo Editorial, 2015. Jardins de Samarcanda; 78.

Més informació sobre la poeta:

“Ana Blandiana: la poesia és la meva fe”: article de Jaume C. Pons Alorda a Núvol

Anuncis

cada poema no dit …

poesia bcn 2017

“En un món en què es parla i s’escriu en excés potser el sentit de la poesia sigui el de restablir el silenci” (Ana Blandiana)

Esgotament i devocions diverses no m’han permès gaudir enguany del Poesia Barcelona. M’ha sabut greu, especialment, no haver pogut sentir en viu i en directe la poeta romanesa Ana Blandiana, de la qual s’ha editat recentment en català la seva darrera obra a càrrec de Corina Oproae.

Diu Oproae “les seves arrels poètiques més profundes romaneses es troben dins la poesia romàntica de Mihai Eminescu i de la poesia existencialista de Lucian Blaga, i les universals, dins la poesia de dos grans autors que poc o molt tenen en comú, que són Rainer Maria Rilke i Emily Dickinson. Dit això, no sobta en absolut que Ana Blandiana sigui una poeta onírica i visionaria que té com a eix que vertebra el seu quefer poètic la pròpia concepció de l’existència com a misteri.”

 

“¿Podré desxifrar alguna vegada

Els rastres que no veig

Però que sé que existeixen i esperen

Que els passi en net

A la meva pàtria A4?”

*

Ja no tinc dret a aturar-me.

Cada poema no dit, cada paraula no trobada

Posa en perill l’univers

Que penja dels meus llavis…”

*

BRESQUES

Tu no vas néixer,

Sinó que neixes

Mentre passes

De segon en segon,

Sense intentar

Ser allà, quan ets aquí,

O aquí, quan passes allà.

Tu ets la matèria salvada amb coratge

D’una respiració fins a l’altra,

Sense la qual no seríem.

I no som en realitat

Més que restes, formes buidades,

Bresques d’on la mel de l’eternitat

S’ha escolat.

Ana Blandiana (Traducció de Corina Oproae)

Després d’haver sentit en aquest video el “Rèquiem a la mare”, me’n vaig corrents a comprar el seu llibre.

Més informació: