Arxiu d'etiquetes: Barcelona poesia

cada poema no dit …

poesia bcn 2017

“En un món en què es parla i s’escriu en excés potser el sentit de la poesia sigui el de restablir el silenci” (Ana Blandiana)

Esgotament i devocions diverses no m’han permès gaudir enguany del Poesia Barcelona. M’ha sabut greu, especialment, no haver pogut sentir en viu i en directe la poeta romanesa Ana Blandiana, de la qual s’ha editat recentment en català la seva darrera obra a càrrec de Corina Oproae.

Diu Oproae “les seves arrels poètiques més profundes romaneses es troben dins la poesia romàntica de Mihai Eminescu i de la poesia existencialista de Lucian Blaga, i les universals, dins la poesia de dos grans autors que poc o molt tenen en comú, que són Rainer Maria Rilke i Emily Dickinson. Dit això, no sobta en absolut que Ana Blandiana sigui una poeta onírica i visionaria que té com a eix que vertebra el seu quefer poètic la pròpia concepció de l’existència com a misteri.”

 

“¿Podré desxifrar alguna vegada

Els rastres que no veig

Però que sé que existeixen i esperen

Que els passi en net

A la meva pàtria A4?”

*

Ja no tinc dret a aturar-me.

Cada poema no dit, cada paraula no trobada

Posa en perill l’univers

Que penja dels meus llavis…”

*

BRESQUES

Tu no vas néixer,

Sinó que neixes

Mentre passes

De segon en segon,

Sense intentar

Ser allà, quan ets aquí,

O aquí, quan passes allà.

Tu ets la matèria salvada amb coratge

D’una respiració fins a l’altra,

Sense la qual no seríem.

I no som en realitat

Més que restes, formes buidades,

Bresques d’on la mel de l’eternitat

S’ha escolat.

Ana Blandiana (Traducció de Corina Oproae)

Després d’haver sentit en aquest video el “Rèquiem a la mare”, me’n vaig corrents a comprar el seu llibre.

Més informació:

 

el que diuen els poetes parla de tu

Aquests dies Barcelona torna a vessar de poesia. L’espai meravellós del verger del Museu Marès en concentra una bona part i cap allà he fet dues àvides escapades.

Del recital “Entendre l’ànima” que ha aplegat poetes que fan una poesia reflexiva, intimista, intensa… -Antoni Clapés, Maria Antònia Massanet, Sònia Moll i el poeta xilè Javier Campos- destaco un poema de Sònia Moll  que m’ha commogut per l’experiència vital en part compartida:

“Bon vent i barca nova” ha arribat acompanyat de pluja i s’ha hagut de fer sota els porxos del verger. L’actriu Anna Barrachina i el compositor Maurici Villavecchia, a l’acordió, han ofert una combinació deliciosa de poemes i cançons, acabant amb el vibrant “Perquè vull” d’Ovidi Montllor que prenc en adopció des d’ara mateix:

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

DSC_0346

DSC_0350

DSC_0354

DSC_0355

DSC_0356

I entremig de recital i recital podies triar i remenar d’una parada de La Central amb un gran repertori de poemaris.

El meu comiat: una exposició, a la Virreïna, de fotografies de Toni Moreno amb primers plans d’una trentena de poetes, cada una amb un vers arrencat de la seva obra.

DSC_0359

 

DSC_0361

DSC_0362

DSC_0366

DSC_0367

 

DSC_0369

Programa de Barcelona Poesia 2016