Arxiu d'etiquetes: Màrius Sampere

Provar-ho infinites vegades

En homenatge al poeta Màrius Sampere (1928-2018) que va morir dissabte passat, escampo uns quants versos dels molts que ens ha deixat aquest poeta vital, crític, irònic, descarnat, subversiu, independent, heterodox … que no ha rebut reconeixements importants fins els darrers vint anys.

“Escriure és la capacitat d’arrencar-se d’un mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: s’entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

De Jerarquies (2003).

***

No us diré quasi res

No us diré quasi res, sols una cosa:
tenia por, ningú no em feia cas;
llavors vaig cridar, mare!
Tot d’una em va venir com una nosa
i era el cor, el meu cor, i no sé pas
què fer-ne, que no para.

De El fred que tu dius (1980-1985)

***

Marina

Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l’ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.

Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n’hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d’aquella terra, saps?, on havíem de viure.

Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l’aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.

De L’ocell que udola (1990)

***

Monòlit al poblat ibèric de “Puig Castellar” (Santa Coloma de Gramanet) d’Aniol I: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/4FJncM
Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després,
i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?,
on ets?,
on ets?,
i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.
De Les imminències, 2002
***

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l’amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d’algú, l’endevinalla
d’una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò
que no esperàvem de l’amor, i que ve d’ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l’objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

***

Fonts:

Anuncis

Perquè de sobte som; de sobte, no

el bes de la mort

fotografia de David Chacobo a Flickr
El petó de la mort, Cementiri de Poblenou, Barcelona

Aquest cap de setmana de Tots Sants he caçat al vol un poema de Màrius Sampere sobre la mort. Estirant aquest fil he descobert el document Els temes de la poesia d’en Màrius Sampere de Margarida Codina Carbonell publicat al blog Llegir i Compartir que m’ha fet conèixer altres poemes seus, amb un versos impressionants:

 

Però assossega’t. Tant se val. Perquè de sobte
som; de sobte, no.

Màrius Sampere – La Mort i els Ulls, Llibre de les inauguracions, p. 11

 

Però
si no pogués morir, si no en sabés, digueu-li
com es fa: així,
sense patir, només tancant els ulls,
ràpidament
com cau la nit d’hivern, com trenca l’alba.

Màrius Sampere – (Qui és el culpable?, Thanatos suite, p. 88)

 

La nostra mort
hauria d’arribar
d’aquesta manera:
llegir i, de sobte, continuar llegint
un altre llibre més savi
(i no ofegar-nos
amb un tub a la gola),
caminar i, de sobte, continuar caminant
per un altre camí més clar
(i no suar a les fosques
amb un rèptil a la cintura),
dormir i, de sobte, continuar dormint
un altre son més dolç
(i no despertar-nos perquè el cor aprengui
la lliçó d’aturar-se).
Però la Mort no en sap.

Màrius Sampere – La nostra mort, Subllum, p. 36

 

Quan aparegui la mort
(quan se m’aparegui la mort)
clavaré els ulls en la mort
(clavaré els ulls en la meva mort),
la miraré fixament
(me la miraré fixament)
i no pararé de mirar-me-la fixament
fins que veuré, al bell fons de la mort,
els meus ulls
que em miren fixament
des del fons de la mort!

Màrius Sampere – Quan aparegui la mort, Oniris i el tret del Caçador, p. 53

 

A la xarxa també acabo de trobar, per atzar, Versos d’absència: recull de poemes per Tots Sants: 1984-2014, publicat per l’Ajuntament de Parets a partir d’un projecte sorprenent que vol portar la poesia més enllà dels llibres: cada any, per Tots Sants, es col·loca una placa de marbre al cementiri de Parets amb un poema relatiu a la mort, recordant els absents.