Fulles d’herba

Ahir vaig anar a la festa del 195è aniversari de Walt Whitman, a la Llibreria Calders de Barcelona, amb motiu de la publicació de “Fulles d’herba”, traduïda al català per Jaume C. Pons Alorda.

L’alegria de viure, la recuperació de la democràcia en el seu vertader sentit, la confiança en la humanitat……d’aquest poeta nord-americà del s. XIX van arribar amb passió i entusiasme de la mà de Jaume C. Pons Alorda.

“Walt Whitman és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe” (fragment de la contracoberta de l’edició catalana publicada per Edicions de 1984)

Va ser un plaer escoltar les paraules del poeta en la veu potent i vital de Pons Alorda i, fins i tot, participar-hi en el poema “Pioners! oh pioners!” i menjar pastís i beure cava i rebre una dedicatòria que acaba dient:

“[…] Whitman i jo som teus per sempre”

JO EM CANTO A MI MATEIX

Jo em canto a mi mateix, persona senzilla i independent,

I dic la paraula Democràtic, la paraula En-Masse.

Jo canto la fisiologia de cap a peus,

Ni la fisonomia tota sola ni el cervell tot sol no són dignes de la

Musa, jo dic que la Forma completa és molt més majestuosa,

Jo canto la Dona ben igual que l’Home.

La vida immensa en passió, impuls i força,

Entusiasta, a favor dels actes més sobirans sota les lleis divines,

Jo canto l’Home modern.

*

OH JO, OH VIDA

[…]

Que ets aquí —que existeixen la vida i la identitat,

Que el poderós espectacle continua, i que tu pots contribuir-hi amb un vers.

*

TU, LECTOR

Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo,

Per això teus són aquests cants.

*

CANT DE MI MATEIX

21

Jo sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l’Ànima,

Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,

Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els

tradueixo a una nova llengua.

[…]

*

PIONERS! OH PIONERS!

[…]

Deixem enrere tot el passat,

Desenboquem en un món més nou i més extraordinari, un món diferent,

Fresc i fort aquest món que ens fem nostre, món de feina i marxa,

Pioners! Oh pioners!

[…]

 

Carpe diem

CARPE DIEM

No deixis que acabi el dia sense haver crescut un poc,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et llevi el dret a dir la teva,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom d’extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi.
Ens derroca, ens fa mal,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè somiant és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant.
Viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi sense viure-la …

Walt Whitman

Aquest impressionant poema em va arribar a través d’una amiga desconeguda de facebook. No sé la font ni si la traducció és prou acurada però el missatge és tant poderós que no m’he resistit a publicar-lo. Gràcies “poeta mort que ens ajudes a caminar per la vida.”