Arxiu d'etiquetes: Miquel Martí i Pol

un desig de nova vida

IMG_20190421_151738_637-EFFECTS

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Miquel Martí i Pol

fragment de “Maig”, poema per a infants del llibre “Per molts anys”, en el qual hi ha un poema per a cada un dels mesos.

Font:

Blog L’aixeta: un doll calidoscòpic

i el mar dins de la cala

IMG_20190419_131901_921-COLLAGE

L’Empordanet, les seves cales íntimes, el riu quan arriba al mar, el verd dels camps de primavera, els poblets medievals …., un petit univers de mida humana que t’acomboia, t’asserena …. I unes paraules que ens hi acosten:

“L’Empordanet s’ha de veure des del Pedró de Pals i encara millor de la torratxa de la casa del doctor Pi i Figueres –que l’ofereix globalment. El contrast que ofereix des d’aquest lloc –el mar de la platja i les Illes Medes; les muntanyes erosionades del massís del Montgrí, el verd fort, dels arbres de fulla perenne, suros i pins dels contraforts de les Gavarres i la plana de cultiu, amb la botànica de l’últim curs del Ter que li serveix de marc, tot això formant una gran cassola de forma viva, crea un conjunt d’una gran bellesa. Josep Pla. El meu país. OC VIII, 207-208

*

“A la primavera, és clar, se senten moltes més coses que a l’hivern, perquè es produeix un xivarri d’ocells, insectes, batracis i en general de totes les formes vives que entren en el zel. Les herbes, els arbustos i les plantes entren també en el murmuri de la saba de la vida i cruixen.” Josep Pla. “Les hores”. – Destino, 1971

*

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

Fragment de Joan Vinyoli, Sunt lacrimae rerum. Vinyoli, Joan. Tot és ara i res, Barcelona: Edicions 62, 1970

*

Sa Tuna

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d’allí deu ser com
canviar de món.

Mai no ho he fet.
Conec a penes quatre pams de mi mal
limitats per la malenconia. Vivint-los,
visc, i potser ja en tinc prou.
La boia és un miratge.

Miquel Martí i Pol

Temps d’interluni dins Poesia completa

*

Els aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu:
torneu, xic corriol, i fredeluga.
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategant de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort, en llarg combat:
una treva signada amb aire i ales.

M. ÀNGELS ANGLADA

*

Vora el mur blanc de calç

esclata la mirada

tota or del llimoner;

resta encara dins l’aire

record del seu perfum

dormint damunt la branca

més alta dels xiprers.

I canten les abelles

dintre dels olivars,

i el mar dins de la cala…

I com un aire antic,

l’amor cada vegada

és enyorança i goig

i desig d’ofrenar-te,

lligada als fruits daurats

la meva vida esparsa.

Rosa Leveroni, Obra poètica completa. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Girona, Curbet Edicions, 2010.

*

Fonts:

 

Duia trenes encara

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.

Miquel Martí i Pol

“L’Elionor” també ens ha acompanyat a visitar les Colònies Tèxtils del Berguedà amb Assumpta Montellà i l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí.  A partir del seu llibre “El silenci dels telers: ser dona a les colònies tèxtils catalanes”, Montellà ens ha fet conèixer la vida d’una colònia des de la perspectiva dels treballadors, especialment de les treballadores que representaven un 80% de la mà d’obra. Hem visitat la Colònia Vidal de Puig-Reig: les vivendes, la fàbrica, el safareig, l’escola, el teatre … A la Colònia Viladomiu de Gironella hem vist la torre de l’amo -tal com l’anomenaven-, museïtzada, per veure com vivia l’empresari, els seus costums, el control sobre els treballadors, la influència política … I una darrera passejada pels jardins de l’amo de la colònia Cal Pons.

Les veus de les treballadores, amb origens i opinions diferents, ens acosten al que era la vida allà i representen un homenatge emotiu a aquestes dones: “El que passava a les colònies era indigne i immoral, i el que digui el contrari, menteix”, “Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”, “A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat” …

Fonts:

un silenci amorós

De la mà de l’Aula d’Extensió Universitària, aquests darrers mesos he seguit emocionada algunes petjades del final de la guerra civil i del camí cap a l’exili: la literatura com a lluita contra l’oblit que ha deixat valuosos testimonis d’aquesta dramàtica experiència; els espais de la batalla de l’Ebre en els quals fa vuitanta anys es van lliurar combats decisius per al desenllaç de la guerra i, ara, el descobriment de la Maternitat d’Elna. Un projecte solidari d’una fundació humanitària suïssa que va ajudar al part de quasi 600 dones dels camps de concentració d’Argelers i voltants, on s’estaven en condicions infrahumanes. Assumpta Montellà que, com a historiadora, va anar estirant el fil d’aquesta relat màgic i tendre, enmig de la barbàrie, ens ha guiat els passos.

IMG_20180621_153032_154-COLLAGE

Passant pel cementiri de Cotlliure, on està enterrat Antonio Machado, hem fet un petit homenatge al poeta i jo li he dit les paraules que va escriure per ell Miquel Martí i Pol:

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

IMG_20180621_123253_419-COLLAGE

 

Fonts:

selecció de poesia catalana a Lletra

tots els noms

15716956647_2258e46846_z
“Nametag Wall” de Travis Wise a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/pWRvDa

El parany

Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa’t dur
fins al cor del parany que entre ingenu i subtil
t’ha preparat algú que coneixes prou bé;
juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.”

Miquel Martí i Pol

 

Font del poema: Poesia en català

imagina …

 

Es repeteixen

un altre cop les velles,

tristes imatges.

*

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra.

*

Des de l’angúnia

del fang i la misèria

hi ha uns ulls que ens repten.

 

Miquel Martí i Pol

D’Haikús en temps de guerra

Edicions 62 – Empúries, 2002

cafè antic

He descobert el Cafè Antic -fent una sortida sorpresa amb alguns amics- i he  passejat per aquest lloc que inspirà Martí Pol i Llach i que va fer sorgir el disc Porrera el 1995, pel seu entorn, el país petit a escala humana, la gent propera, la plaça, la natura, la vinya, el vi … aquest refugi de tendresa davant d’un món difícil …

DSC_0261 DSC_0263 DSC_0267 DSC_0268 DSC_0269 DSC_0270DSC_0276  DSC_0281

 

Ara mateix

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l’espai concret d’ara mateix, l’espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s’escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L’enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots – i cadascú per torna –
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l’arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l’oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l’hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d’arrel molt noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d’ales immenses que ens empari; res
d’allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

Font: http://www.lluisllach.cat/

DSC_0004

i encara serà tarda

mmp

“Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
ha d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record”.

“Paraules al vent ” dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 49.

Amics i aniversaris m’han portat a fer la ruta literària Miquel Martí i Pol a Roda de Ter, la ciutat on va néixer, viure i morir aquest poeta nostre que ha arribat a tanta gent. Poeta arrelat al poble però amb vocació de parlar per al món, poeta amb molta consciència social i política, poeta de la sensualitat, poeta de la solitud, poeta de la malaltia i de la mort, poeta dels infants, poeta dels lectors ,,,

“La ruta presenta l’obra del poeta a través del seu paisatge vital. Es lliga la literatura amb la vida per mitjà de paisatges geogràfics i humans: des de la casa on va néixer, passant per la fàbrica on va treballar i els indrets relacionats amb les seves vivències. “

La casa del carrer de la Verge del Sòl del Pont -on va néixer-, les escoles, la fàbrica on va treballar molts anys fins que la malaltia ja no li va permetre, el passeig del Ter, el pont sobre el pont amb una església a cada banda, el centre parroquial al voltant del qual va compartir i cultivar inquietuds culturals, la plaça major, la plaça del poeta on es reunia amb l’Emili Teixidor i la penya Verdaguer, el cementiri on fou enterrat amb la seva primera dona i els pares d’ella ….. formen el recorregut a cada punt del qual s’explica una part o aspecte de la seva vida i de la seva obra i es llegeixen alguns poemes.

DSC_0091DSC_0092 DSC_0094DSC_0097DSC_0102 DSC_0106DSC_0105DSC_0107DSC_0109DSC_0111DSC_0112DSC_0113DSC_0120DSC_0129DSC_0130

Més informació:

Reconduïm la vida!

Pensant en un poema per regalar a una amiga, em va venir al cap Solstici de Miquel Martí i Pol. En aquest poema que acompanya, que reivindica el valor de l’acció petita i quotidiana, cadascú en el lloc i el moment en que es troba, comptant amb tots els condicionants i límits que sentim els éssers humans però també amb la confiança en nosaltres mateixos i en la repercussió del nostre compromís i de la nostra acció.

Per tu, Eulàlia!