Arxiu d'etiquetes: Raimon

D’un roig encès

Al Centre Miró de Mont-roig del Camp he vist aquest rètol amb l’associació que Joan Miró va fer entre els colors i una de les seves terres d’acollida a la qual sempre retornarà alternant-la amb Paris i Mallorca. Terra roja que el posarà en contacte amb la vida del camp, les vinyes, les oliveres, els garrofers …. i el mar i el cel … I m’ha recordat la cançó que Raimon li va dedicar el 1968.

IMG_20171014_135031

A Joan Miró

D’un roig encès
voldria les cançons.

D’un roig encès
voldria la vida.

D’un roig encès
tots els amors.
D’un roig encès.

D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.

D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Raimon, 1968

Anuncis

El meu Espriu

espriu_logoEl meu Espriu és un home seriós i trist que confessa que pateix molt escrivint. Un home auster, rigorós, perfeccionista. Pessimista i vital alhora. Un home de murs blancs i xiprers prop del mar, de clarors i vinyes i camps de blat, un home de silenci, de nits i àlbes. El seu arrelament a la terra em commou. La difícil relació amb l’altre, amb els altres, em ressona profundament. Les seves paraules són justes, belles, punyents…

El meu Espriu és sobretot el poeta, el d’ ”Assaig de Càntic al Temple”, naturalment, i el de “Diversos són els homes i diverses les parles….”,  el de “He mirat aquesta terra…”, el de “….ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble” i el de Raimon i, especialment, el de les “Cançons de la roda del temps”:

“Cançó d’albada”:

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà près.

I després de l’Any Espriu, el de Gemma Humet i Toni Xuclà expressat en aquesta meravellosa cançó a partir de diversos poemes d’Espriu: