Vinyoli: la petita casa de mi mateix

02 BannerC_260x98

L’espai Lletra de la UOC impulsa el Dia de la poesia catalana a internet, a través de xarxes socials i blogs, com a pròleg del Dia mundial de la poesia el 21 de març.

Hi vull participar amb aquesta entrada sobre el recital “Vinyoli. La petita casa de mi mateix”, un espectacle de l’actriu Mercè Sampietro i del músic Eduard Iniesta que es va fer divendres passat a l’auditori de la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí.

DSC_0104 DSC_0105

Aquest recital, en el marc de l’any Vinyoli per commemorar el centenari del naixement del poeta, és un espectacle íntim i proper fet per aquests extraordinaris i delicats artesans de la paraula i de la música que són Sampietro i Iniesta. La veu de Sampietro fa que les paraules del poeta et penetrin, esquerdant totes les resistències possibles, i sentis la fiblada, l’amargor, la tristesa, la tendresa… que expressen els versos de Vinyoli. La música no és sols un acompanyament, sinó que juga un paper important i, en determinats moments, culminant amb poemes musicats i cantats per Iniesta. M’és especialment commovedor “vida vulnerable”, del qual poso un enregistrament trobat a youtube tot i que en directe em va semblar molt més impactant-.

Recull d’alguns poemes del recital:

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

L’ACTE DARRER

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

VIDA VULNERABLE

Des de quin lloc m’envolaré demà?
Tu vas i véns i mai no quedo sol,
que m’has donat un cec impuls de vol
i quasi mort encara puc volar.

Tinc mar, tinc foc, tinc platges on estar
prenent el sol nocturn que ens correspon.
Anem al bar a deixondir la son,
beguem fernet amb mots de part enllà.

Vindran els Foscs a dir que no som res,
i no som res excepte el guspireig
d’aquesta hora viscuda amb tant de pes.
Posem paranys per enganyar la nit,
siguem tan sols un vague somnieig
de vida vulnerable: crit escrit.

NO TINGUIS POR

En quin indret ens trobarem demà?
Tu vas i véns cap on espero sol,
per començar una altra vegada el vol
de l’un per l’altre cap a més enllà

de l’explorat, fins a arribar en aquest
país de trànsit, com ens correspon;
que bé que hi raja la més clara font,
mai no sadolla la infinita set.

No tinguis por, que mai no serem vells.
Emigrarem d’arreu com els ocells
cap on la parla és solament un mot.

Ens el direm sens dir-lo, que no cal,
que la mirada per això més val,
i ens confondrem per sempre més amb tot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s