Arxiu de la categoria: cultura

for me formidable

Una mica de música per les ferides de l’ànima, com fan els personatges de “El temps que estiguem junts” de Pablo Messiez i la Kompanyia Lliure, al Teatre Lliure. Una obra estranya, poètica, lúcida, desoladora, excessiva … meravellosa.

3280370122_6bffa7e0d3_z
“Love can make you swing!” de Rushing Mania: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/5ZSKKy

For Me, Formidable – Charles Aznavour lyrics

You are the one for me
For me, for me, formidable
You are my love very
Very, very, véritable
Et je voudrais pouvoir un jour enfin te le dire
Te l’écrire
Dans la langue de ShakespeareMy daisy, daisy
Daisy, désirable
Je suis malheureux
D’avoir si peu de mots
À t’offrir en cadeau

Darling I love you, love you
Darling I want you
Et puis c’est à peu près tout
You are the one for me
For me, for me, formidable

You are the one for me
For me, for me, formidable
But how can you see me
See me, see me, si minable
Je ferais mieux d’aller choisir mon vocabulaire
Pour te plaire
Dans la langue de Molière

Toi, tes eyes, ton nose
Tes lips adorables
Tu n’as pas compris
Tant pis
Ne t’en fais pas et
Viens-t’en dans mes bras

Darling I love you, love you
Darling I want you
Et puis le reste on s’en fout
You are the one for me
For me, for me, formidable

Je me demande même
Pourquoi je t’aime
Toi qui te moques de moi et de tout
Avec ton air canaille
Canaille, canaille
How can I love you ?

Fonts:
Anuncis

interrogar les flors

IMG_20190516_110852_977-COLLAGE

INTERROGAR LES FLORS (El Callat, 1956)

Interrogar les flors
ofertes en silenci: calzes, corol·les de secret,
és un destí per a lliurar-hi
tota una vida. Si poguéssim,
fora del riu, insomnes, mantenir
fins a la mort una pregunta,
desmentiríem l’ombra.

Aigües amunt del vell torrent eixut,
cap al tombant d’aigües de roca,
no sents ara el compacte
fluir secret, immòbil, en silenci?

Els crits del verd s’han abaixat,
però el crit del paó satura de riquesa
l’aire del vespre.
Totes aquestes coses una mà
les preserva i empara.

Joan Vinyoli

*

Passejada per Girona en temps de flors. Deixar-se embadalir, malgrat tanta gent, pels racons més singulars i els muntatges florals més suggeridors. I la música que a vegades arriba. I el silenci dels claustres. I el brogit de la nostra avidesa. I el sol que avui ens acompanya. I la plenitud de la primavera que no s’atura malgrat la repressió.

Fonts:

 

un cel de plom

“Jo vaig sortir del camp però el camp no va sortir mai de mi”. Neus Català

Frase de l’obra de teatre “Neus Català, un cel de plom”, basada en el llibre sobre la vida de la supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, escrit per Carme Martí, adaptada al teatre per Josep M. Miró, dirigida per Rafel Duran i interpretada per Mercè Arànega.

“Un viatge a través de la memòria. Un homenatge al sacrifici i a la lluita d’una dona compromesa amb la justícia, les llibertats democràtiques i la defensa dels drets humans”

La vam poder veure a Rubí el 8 de novembre del 2015 i ens va commoure profundament. Recordem avui la Neus Català amb motiu de la seva mort i li donem les gràcies per tanta dignitat i tanta força.

Fonts:

el país del Nil

CANT DE L’ARPISTA
      Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat davant per davant de l’arpista

Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Serrallonga, Segimon. 
Versions de poesia antiga
. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.

Font: Blog Mag Poesia

*

“El viatger Heròdot ja classificà l’Egipte de Do del Nil […] A Egipte el riu hi és un centre de vida, de religió fins i tot, la qual cosa us pot ser explicada qualsevol dia, en veure d’un avió estant com arriba a condicionar la fesomia del paisatge. p. 42

Del cel estant, us adonareu que Egipte només és riu i desert: la Terra Negra i la Terra Roja dels més antics. A cada banda del Nil, el desert, o les carenes que en són quasi sinònim, s’estenen com la interrupció brutal d’un ordre de fertilitat al qual ens havíem acostumat potser massa fàcilment. No hi ha una transició esperable: teniu un peu als horts de la vall del Nil i, estirant la cama, podeu tocar la pedra viva d’una terra que només allotja els morts. p. 45

La divisió natural del Nil forma dues parts de l’Egipte clarament identificables: l’Alt Egipte, que són nou-cents quilòmetres de Nil, des d’Assuan a Memfis, i el Baix Egipte, que comprèn el Delta.” p. 49

“Les piràmides són com tots sabem, sinó que més grosses del que podem arribar a imaginar. […] les piràmides romanen impertèrrites i, com que són l’última meravella del món antic que ens queda a l’abast, es fan dir sí senyor. Els “Ohs” són inevitables. L’entrada també. P- 68

A Sakkara tindrem l’avantatge enorme de veure com les mastabes, primera forma perfeccionada de sepultura egípcia, evolucionaren una damunt l’altra per a crear la famosa piràmide esglaonada, que aquí a Gizeh, troba una forma ja completament evolucionada en les tòpiques tombes de Keops, Kefren i Micerí.” P. 76

“Al-Qâhirah és una ciutat per a contemplar des d’una alçada, encara que hom no l’abasti tota sencera. […]. Jo he vist al-Qâhirah des de molts punts alts, però val a dir que prefereixo sobre tots els altres llocs la Ciutadella de Salah-ad-Din (el sultà que la cristianitat batejà Saladí); i, si pot ser, al capvespre. […] D’aquí estant, el viatger contempla un Caire esmorteït en la deliqüescència del capvespre, però sense aquell misteri angoixós que la posta de sol dona a qualsevol racó d’Egipte, on les romanalles del món faraònic encara tinguin una presència important. Aquí, és l’afegit imposat per la conquesta estrangera que reeixí a triomfar sobre totes les anteriors: l’Islam. La mitja lluna substitueix els déus múltiples de les cosmogonies faraòniques; les cúpules i el minaret reemplacen els obeliscos i les enormes sales hipòstiles d’una llunyana vegada. Ensems, les túniques de lli dels imperis perduts són substituïdes per les xilabes els caftans, les llargues camises ratllades típiques del vestuari àrab. I ara i adés sobresurt l’inevitable toc d’europeisme, tant en els vestits de la gent, com en les cases de pisos i els hotels de luxe que sobresurten, pesants, entre les formes més abrinades de l’arquitectura mora. Al fons de tot plegat, difonent-se en la posta de sol, hom perfila la massa moradenca de les piràmides, cap al País de l’Oest, on el Ka dels faraons es perdia en cerca d’Osiris p. 106

De dia, el Caire i Alexandria són ciutats feineres, de molt brogit i una intensitat inigualable en lluc batec humà, La circulació, mes que no pas abundosa, hi és espectacular: no es tracta de l’atapeïment de màquines que presenten, ja sense remei, les nostres ciutats europees, sinó d’un clamor provocat per la gent que utilitza aquestes màquines i que, en el cas dels transports públics -tramvies, sobretot-, pot acollir enormes gernacions” p. 139

 

“Luxor és Tebes; més ben dit: Luxor i el llogarret de Karnak, separats per dos quilòmetres. Són, avui, la capital que enlluernà el món antic, que adquirí força i riquesa sota l’ègida del poderós déu local Amon (l’Amagat): la ciutat de les cent portes, dels mil obeliscos, l’honorada pels prínceps de tot el món p. 157

Però aquí a Karnak, la imaginació rep un nou repte, que ella no pot tornar, que ha d’entomar indefensa, feble. La sensibilitat és substituïda per un posar a prova les nostres possibilitats d’astorament. És que hem entrat a la gran sala hipòstila, punt culminant de l’expectació que l’arquitectura egípcia pot arribar a despertar en el pelegrí. I ell, que ha vist aquesta sala reproduïda mil vegades en els llibres, s’adona que qualsevol assaig de reproduir-la, tant avui com fa segles, és una pura gratuïtat, un acte dirigit cap al no-res. Sense el sostre, amb els travessers que van d’una columna a l’altra escindint la puresa del cel  que vèiem al lluny, aquesta sala sembla entestada a demostrar que, de vegades (poques, privilegiades), l’arquitectura pot ser més gran que la natura.

[…] Aquesta sala vastíssima, composta per cent trenta-quatre columnes de base colossal, que només diverses persones col·locades en rotlle poden arribar a envoltar, forma el recinte més ben conservat de Karnak” P. 163

“Al temple de Luxor, on tant plau de fer una passejada havent dinat, ja que és més petit i, a més, és al centre de la vila, trobem de bell nou la petja del gran Amanoris III i addicions posteriors de Ramsès II […] Un dels obeliscos que obria l’entrada a l’Opet d’Amon és. Precisament, el que avui es troba a la Place de la Concorde de Paris […]

La passejada pel temple de Luxor és molt més agradable que no pas la de Karnak, i en dir agradable em refereixo a una absència quasi total d’aquella sensació d’empetitiment que, en l’altre santuari, escomet el viatger, Tot i comptar que els nonuments egipcis ens la fan sentir sempre aquesta sensació, n’hi ha alguns on la presència més palpable de l’enormitat l’acreix de manera considerable.” p. 164

“L’indret ofereix una visió única, sobretot si hom enfronta en perspectiva recta aquell temple funerari de la reina Hatsheput, amb la rampa que sobresurt en primer terme, inclinada, i els capitells de la deessa Hathor gairebé enganxats a la massa gegantina i arrugadissa de la muntanya, que s’acaba en una piràmide natural (aquella que, vista des de l’altra banda, presideix per a l’eternitat les seixanta tombes de la Vall dels Reis). P. 53

[…] la Vall dels Reis. És un lloc impregnat d’un misteri suprem,  que prové tant de la història allí continguda com del paisatge mateix, espectral com una visió de la lluna abans que ens ensenyessin com no havia de ser si volia romandre reina dels nostres mites de ciència-ficció p. 169

Ho domina tot la gran piràmide natural, d’un terra entre groc i verdós però completament blanc quan hi el cau el bo de la calda. Sembla com si d’allà dalt estant Anubis vetllés millor pels seus morts. Ell és, al capdavall, el batlle d’aquesta ciutat única.” P. 172

Fragments de Terenci del Nil: viatge sentimental a Egipte / Terenci Moix. – La Magrana, 2012

*

“Abu Simbel es el nombre árabe con el que hoy se conoce la zona de la Baja Nubia en la que Ramsés II hizo construir sendos templos dedicados a su propia persona, la de su familia y diversas divinidades. Tenemos que recordar que para la cultura egipcia, la figura del faraón y los suyos, y los distintos dioses, se solapaban unos sobre otros, siendo habitual las representaciones de miembros de la realeza con atributos divinos o, a la inversa, dioses con rostros de personajes regios.
El Templo Mayor está dedicado a Ra-Horakhte, Ptah, Amon-Ra y el propio Ramses II divinizado. Es del tipo denominado hipogeo, es decir excavados en la roca. La fachada, en talud, tiene treinta metros de altura por treinta y cinco de anchura y en ella destacan los cuatro colosos en la característica postura sedente egipcia con las manos extendidas apoyadas sobre las piernas, presentan todos los atributos faraónicos y entre las piernas, a menor escala, figuras que representan a distintos familiares del rey. Esto es algo igualmente característico del arte egipcio, tanto en la escultura como en la pintura, la llamada Perspectiva Jerárquica, el personaje de mayor importancia, es el que presenta mayores medidas.”

Abu Simbel: un templo para la eternidad a Culturarte / Terenci Moix

img_20190101_150443_752img_20190101_160132_213

 

dins el teu cos golafre

MARIA FULLANA
(València, l’Horta, 1958)

 

NUT

Dea de la nit,‎
ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.‎

El cel és el teu úter profund
i, allà al més fons, balla la lluna, ‎
com un petit reflex des de la cova intacta.‎
En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,‎
estels sols que malden per tocar-se
i, abans que s’esdevinga,‎
trenques el tel,‎
esclates l’estel en mil aigües,‎
el flux del dia nadó‎
des del teu ventre ansiós‎
ja per menjar-te’l de nou
en el capvespre.‎

Font: Blog Poesia Valenciana Actual

*

Una de les deesses que m’han impressionat més del meu viatge a Egipte ha estat Nut, la deessa del cel, creadora de l’univers i els astres i fins i tot de molts altres déus. Se sol representar com una dona nua, de pell blava coberta d’estels, amb el cos arquejat com si fos la volta celeste. Cada dia, es menja el déu sol i el pareix de nou l’endemà des de la seva vulva

Rastrejant per la xarxa, he trobat aquest preciós poema de la valenciana Maria Fullana i una música meravellosa, dedicada a Nut i reconstruïda a partir de textos de les piràmides de Saqqara:

Fonts:

és tota la meva vida

Resultat d'imatges de vida? o teatre? salomonIMG_20181129_181909_581IMG_20181129_183932_590

“Ha de viure per crear.

Pintar per no tornar-se boja.”

*

“per sobreviure ha de pintar la seva història”

*

“ha de fer reviure els morts”

*

“haig d’endinsar-me encara més profundament en la solitud”

*

“calia anar fins al límit d’allò suportable?

Per acabar considerant l’art l’única possibilitat de vida”

*

“Les seves mans han deixat de dubitar.

Pintarà els seus records de manera novel·lada.

Els dibuixos aniran acompanyats de llargs textos.”

*

“La pintura, les paraules i també la música”

*

“He sigut tots els personatges de la meva peça.

He après a seguit tots els camins.

És així com he esdevingut jo mateixa”

*

“És tota la meva vida”

*

En la seva obra “Charlotte”, David Foenkinos ens acosta a la vida i l’obra de Charlotte Salomon, una pintora alemanya d’origen jueu que va morir a Auschwitz amb vint-i-sis anys.

I el Monestir de Pedralbes ens porta la seva obra en una exposició sorprenent i fascinant que és alhora pintura, teatre, literatura i música.

Fonts:

 

Passatge cap al mar

Un passatge de ferro rovellat porta cap al mar, cap a l’eternitat, cap a la llum, després de tanta foscor. Avall, escales avall, cap a l’abisme, allà on ens han d’arrossegar perquè ningú no hi vol anar.

El pensador Walter Benjamin, fugint del nazisme, va travessar a peu la frontera des de França, amb la intenció d’anar a Portugal a agafar un vaixell cap a Estats Units. A Portbou el van detenir i sentint.se sense sortida sembla ser que es va suïcidar. Està enterrat a Portbou. L’artista israelià Dani Karavan va dissenyar aquest memorial extraordinari el 1994 amb motiu del 50è aniversari de la seva mort.

Hannah Arendt, amiga de Benjamin, li va dedicar el poema que recull el següent video:

 

Més informació:

 

ningú no és una illa

2035258542_82afff33c3_z
“Patmos -monastero s. giovanni – campane” de Riccardo Follow: imatge a flckr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/46Resw

Aquests dies d’aniversaris tristos, tant personalment com col·lectiva, em faig ressó del poema de John Donne que es va llegir en diverses llengües a l’acte de commemoració dels atemptats del 17 d’agost de 2017:

«Ningú no és una illa, complet en ell mateix.
Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa: La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu.»

Fonts:

un silenci amorós

De la mà de l’Aula d’Extensió Universitària, aquests darrers mesos he seguit emocionada algunes petjades del final de la guerra civil i del camí cap a l’exili: la literatura com a lluita contra l’oblit que ha deixat valuosos testimonis d’aquesta dramàtica experiència; els espais de la batalla de l’Ebre en els quals fa vuitanta anys es van lliurar combats decisius per al desenllaç de la guerra i, ara, el descobriment de la Maternitat d’Elna. Un projecte solidari d’una fundació humanitària suïssa que va ajudar al part de quasi 600 dones dels camps de concentració d’Argelers i voltants, on s’estaven en condicions infrahumanes. Assumpta Montellà que, com a historiadora, va anar estirant el fil d’aquesta relat màgic i tendre, enmig de la barbàrie, ens ha guiat els passos.

IMG_20180621_153032_154-COLLAGE

Passant pel cementiri de Cotlliure, on està enterrat Antonio Machado, hem fet un petit homenatge al poeta i jo li he dit les paraules que va escriure per ell Miquel Martí i Pol:

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

IMG_20180621_123253_419-COLLAGE

 

Fonts:

selecció de poesia catalana a Lletra

nit estelada

10572734456_5b0f78dc7c_b
VAN GOGH. Noche estrellada,1889 / Historia del Arte, Ilustración y siglo XIX: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/h7h2B7

Des de que vaig veure la pel·lícula “La pell freda”, basada en la inquietant novel·la d’Albert Sánchez Piñol, no em puc treure del cap unes frases murmurades -a penes intel·ligibles en la versió original en anglès- que els protagonistes comparteixen en diversos moments, especialment a la nit i en moments crítics. En el meu record parlen de la nit estelada i hi afegiria amb ressons d’eternitat. Tot i que he buscat a la novel·la i a la xarxa, no he sabut trobar la font ni les frases o versos concrets, però he trobat informació que el director hi ha inclòs fragments de Nietzsche, de Dant i de Stevenson.

Malgrat el fracàs de la meva recerca, he decidit compartir alguns fragments d’aquests autors en els quals hi surten la nit i les estrelles.

Oh miracle! En una darrera i desesperada mirada, he trobat uns subtítols de la pel·lícula -no sé si complets- on hi ha un poema de John Keats i un altre de Robert Louis Stevenson que són els dos primers que poso :

Cuando me embarga el miedo de que puedo morir
sin que haya mi pluma cosechado los frutos de mi alma
ni mis libros se alcen apilados
como en el granero los granos ya maduros.
Cuando contemplo, sobre el rostro estrellado de la noche,
grandes símbolos nubosos de una alta leyenda,
y pienso que nunca viviré para trazar
sus sombras con la maga mano de la suerte;
y cuando siento, hermosa criatura de un instante,
que nunca más podré mirarte
ni disfrutar del poder mágico
de un amor pasional, entonces, a la orilla
del vasto mundo me quedo solo y pienso
hasta que el Amor y la Gloria en la nada se hunden.

John Keats (1795-1821)

Del blog Poéticas

*

Requiem, Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Sota l’ample cel estrellat

caveu la tomba i deixeu-m’hi reposar

Content vaig viure i amb alegria moro,

ajagut amb un desig.

Que aquest sigui el vers que graveu per a mi:

“Aquí descansa on volia estar;

ha tornat el mariner, ha tornat del mar;

i de la muntanya el caçador ha tornat”.

Traducció lliure a partir de les diferents versions del blog Poemes al pati

*

“Y cuando llegó a lo alto de la sierra… permaneció inmóvil y quedó en silencio en la noche fría, clara y estrellada de la altura…
Comprendo mi destino, ahora que se inicia mi última soledad: ¡Es necesario que descienda hacia vosotros!
Me hallo ante mi más alta montaña y mi más largo viaje.
Por eso es preciso que descienda más abajo de lo que más haya subido… y más adentro del dolor de lo que nunca he ascendido.
¿De dónde salen las más altas montañas?
Entonces aprendí que salen del mar. Está escrito en las cimas de sus crestas.
Desde lo más bajo debe alcanzarse la cumbre, la más elevada…,
Así razonaba Zaratustra en la cumbre de una montaña en donde reinaba el frío.”

De “Nietzsche y la montaña” a Apuntes de montaña

*

Els cels infinits i resplendents, Robert Louis Stevenson

Els cels infinits i resplendents
s’alçaren i jo veié en la nit
incomptables estrelles angèliques
vessant llum i tristor.

Jo les veié distants com el cel,
mudes, brillants i somortes
i les immòbils estrelles de la nit
eren per a mi més preuades que el pa.

Nit darrere nit, en el meu desconsol,
les estrelles eren damunt el mar
fins que, heus aquí! Vaig esguardar en la foscúria
i una estrella havia davallat al meu envers.

Del blog El traductor català

*