Arxiu de la categoria: cultura

un silenci amorós

De la mà de l’Aula d’Extensió Universitària, aquests darrers mesos he seguit emocionada algunes petjades del final de la guerra civil i del camí cap a l’exili: la literatura com a lluita contra l’oblit que ha deixat valuosos testimonis d’aquesta dramàtica experiència; els espais de la batalla de l’Ebre en els quals fa vuitanta anys es van lliurar combats decisius per al desenllaç de la guerra i, ara, el descobriment de la Maternitat d’Elna. Un projecte solidari d’una fundació humanitària suïssa que va ajudar al part de quasi 600 dones dels camps de concentració d’Argelers i voltants, on s’estaven en condicions infrahumanes. Assumpta Montellà que, com a historiadora, va anar estirant el fil d’aquesta relat màgic i tendre, enmig de la barbàrie, ens ha guiat els passos.

IMG_20180621_153032_154-COLLAGE

Passant pel cementiri de Cotlliure, on està enterrat Antonio Machado, hem fet un petit homenatge al poeta i jo li he dit les paraules que va escriure per ell Miquel Martí i Pol:

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

IMG_20180621_123253_419-COLLAGE

 

Fonts:

selecció de poesia catalana a Lletra

Anuncis

nit estelada

10572734456_5b0f78dc7c_b
VAN GOGH. Noche estrellada,1889 / Historia del Arte, Ilustración y siglo XIX: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/h7h2B7

Des de que vaig veure la pel·lícula “La pell freda”, basada en la inquietant novel·la d’Albert Sánchez Piñol, no em puc treure del cap unes frases murmurades -a penes intel·ligibles en la versió original en anglès- que els protagonistes comparteixen en diversos moments, especialment a la nit i en moments crítics. En el meu record parlen de la nit estelada i hi afegiria amb ressons d’eternitat. Tot i que he buscat a la novel·la i a la xarxa, no he sabut trobar la font ni les frases o versos concrets, però he trobat informació que el director hi ha inclòs fragments de Nietzsche, de Dant i de Stevenson.

Malgrat el fracàs de la meva recerca, he decidit compartir alguns fragments d’aquests autors en els quals hi surten la nit i les estrelles.

Oh miracle! En una darrera i desesperada mirada, he trobat uns subtítols de la pel·lícula -no sé si complets- on hi ha un poema de John Keats i un altre de Robert Louis Stevenson que són els dos primers que poso :

Cuando me embarga el miedo de que puedo morir
sin que haya mi pluma cosechado los frutos de mi alma
ni mis libros se alcen apilados
como en el granero los granos ya maduros.
Cuando contemplo, sobre el rostro estrellado de la noche,
grandes símbolos nubosos de una alta leyenda,
y pienso que nunca viviré para trazar
sus sombras con la maga mano de la suerte;
y cuando siento, hermosa criatura de un instante,
que nunca más podré mirarte
ni disfrutar del poder mágico
de un amor pasional, entonces, a la orilla
del vasto mundo me quedo solo y pienso
hasta que el Amor y la Gloria en la nada se hunden.

John Keats (1795-1821)

Del blog Poéticas

*

Requiem, Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Sota l’ample cel estrellat

caveu la tomba i deixeu-m’hi reposar

Content vaig viure i amb alegria moro,

ajagut amb un desig.

Que aquest sigui el vers que graveu per a mi:

“Aquí descansa on volia estar;

ha tornat el mariner, ha tornat del mar;

i de la muntanya el caçador ha tornat”.

Traducció lliure a partir de les diferents versions del blog Poemes al pati

*

“Y cuando llegó a lo alto de la sierra… permaneció inmóvil y quedó en silencio en la noche fría, clara y estrellada de la altura…
Comprendo mi destino, ahora que se inicia mi última soledad: ¡Es necesario que descienda hacia vosotros!
Me hallo ante mi más alta montaña y mi más largo viaje.
Por eso es preciso que descienda más abajo de lo que más haya subido… y más adentro del dolor de lo que nunca he ascendido.
¿De dónde salen las más altas montañas?
Entonces aprendí que salen del mar. Está escrito en las cimas de sus crestas.
Desde lo más bajo debe alcanzarse la cumbre, la más elevada…,
Así razonaba Zaratustra en la cumbre de una montaña en donde reinaba el frío.”

De “Nietzsche y la montaña” a Apuntes de montaña

*

Els cels infinits i resplendents, Robert Louis Stevenson

Els cels infinits i resplendents
s’alçaren i jo veié en la nit
incomptables estrelles angèliques
vessant llum i tristor.

Jo les veié distants com el cel,
mudes, brillants i somortes
i les immòbils estrelles de la nit
eren per a mi més preuades que el pa.

Nit darrere nit, en el meu desconsol,
les estrelles eren damunt el mar
fins que, heus aquí! Vaig esguardar en la foscúria
i una estrella havia davallat al meu envers.

Del blog El traductor català

*

 

l’espai de dins

IMG_20180420_185949_862

Al Guggenheim de Bilbao he vist les taques, els alfabets inventats, els monstres i els mapes interiors …. del poeta i pintor Henri Michaux (1899-1984). Una exploració, a través de l’art, de la ment, de la consciència -de la seva i de la de tots- per tal de fer aflorar tot allò que hi ha a l’espai de dins i fer-ne alguna mena de catarsi.

Inquietud pels monstres, estranyesa per les taques i els traços que s’escampen més enllà del quadre, admiració per la cerca d’un llenguatge lliure que ens pogués mostrar qui som, què som. I un desig d’explorar aquests territoris a la seva manera.

Michaux fou un creador singular que defugí l’adscripció a corrents i grups. No volia fer art, volia investigar, experimentar i ho volia fer personalment. Pintà per sortir del condicionament de l’escriptura, per aconseguir la immediatesa, el gest espontani. Es fixà en com dibuixen els nens i Paul Klee i la cal·ligrafia xinesa varen ser altres estímuls importants.

4647622688_09b5327df1_z
Chinese Ink (Henri Michaux) de Pedro Figueiredo: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/85GhiE

Documentant-me, m’he topat amb un article que parla de la influència de Henri Michaux en Mercè Rodoreda. Tant pel que fa a l’obra plàstica -petita i desconeguda en el cas de Rodoreda- com en la construcció de móns imaginaris -que no vol dir deslligats de la realitat- en la narrativa de les esplèndides ‘La mort i la primavera’ i ‘Viatges i flors’. I encara m’ha emocionat més.

Tot i que la pintura li semblava un llenguatge més lliure, també va escriure molt sobre els seus viatges exteriors i interiors:

“SOTA EL SOSTRE BAIX…”

Sota el sostre baix de la meva petita cambra hi ha la meva nit, abisme profund.

Constantment precipitat a milers de metres de profunditat, amb un abís unes quantes vegades tan immens sota meu, m’aguanto amb la més extremada dificultat en les aspreses, espeuat, maquinal, sense control, dubtant entre el disgust i la tossuderia; l’ascensió-formiga continua amb una lentitud interminable. Ben just si a la paret perpendicular es llegeixen les aspreses cada cop més ínfimes.  L’abisme, la nit, el terror, s’uneixen cada vegada més indissolublement.

*

“TOT D’UNA, EL CAIRÓ A LA CAMBRA TRANQUIL.LA”

Tot d’una, el cairó a la cambra tranquil.la mostra una taca.

En aquest moment l’edredó fa un crit, crida i té un sobresalt; tot seguit raja la sang. Els llençols s’humitegen, tot es mulla.

L’armari es bada violentament; en surt un mort i cau. Certament, això no és pas divertit.

Però és agradable de copejar una mostela. Bé, tot seguit cal clavar-la al piano. És absolutament necessari. Després hom se’n va. També pot clavar-se en un vas. Però és difícil. El vas no ho resisteix. És difícil. És de doldre.
Un batent abassega l’altre i ja no l’abandona. La porta de l’armari s’ha tancat.
Aleshores hom fuig, hom és milers que fugen. Per totes bandes, campi qui pugui; érem doncs tants!
Estrella de cossos blancs que sempre resplendeix, resplendeix…

Traducció Manuel de Pedrolo

Fonts i més informació:

cançons de la resistència

IMG_20180408_205452_143

En temps de repressió, vulneració de drets i llibertats, presó i exili, he vist la Marina Rossell a la Jazz Cava amb les seves cançons de la resistència i l’acompanyament de Xavi Lloses, un pianista espectacular. Amb delicadesa, tendresa i una força vibrant ha anat combinant aquest disc amb el que havia fet d’homenatge a Georges Moustaki que també canta a la llibertat i a la vida.

Cançons com “Lili Marleen” -“diu la llegenda que, durant la Segona Guerra Mundial, quan sonava aquesta cançó, els dos bàndols deixaven per un moment les armes i s’acostaven per fer junts un cigarret”-, “Grândola, vila morena” – “el tema que va marcar l’inici de la Revolució dels Clavells, a Portugal”-, la italiana “Bella, ciao” -“composta inicialment per camperoles italianes però que posteriorment es van fer seva els partisans italians”-, “Wiegala”, “una corprenedora cançó de bressol que la compositora jueva Ilse Weber, cantava als nens i als vells abans d’entrar al forn crematori” ….. i també m’agradaria ressaltar “Les sabates d’en Jaume”, una emotiva peça de Teresa Rebull sobre la batalla de l’Ebre.

 

[Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira. / Toca dulcemente entre los juncos verdes./ El ruiseñor canta su canción./ Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira.// Wiegala, wiegala, werne,/ la luna es una linterna/ en el fondo negro del firmamento,/ desde allí mira el mundo./ Wiegala, wiegala, werne, / la luna es una linterna.// Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!/ Ni un solo ruido turba la paz,/ tú también, mi pequeño, duerme./ Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!] Traducció lliure de l’alemany al blog Paseando por la vida.

Font: Revista La Tornada

dues ales

3812444327_88c82ffd1e_z
“Wing” de Shane Horan: imatge a flickr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/6NTLSK

 

“La humanitat posseeix dues ales:

una és la dona i l’altra l’home.

Fins que les dues ales no estiguin igualment

desenvolupades no podrà volar.

Si una de les ales roman dèbil, el vol serà impossible.”

A Rescatar la feminitat per reanimar la terra / María José Arana. Cristianisme i Justícia, 1997. – Quaderns de Cristianisme i Justícia; 78.  D’un escrit Baha’i. Cit. per Nekane Lauzirika. Mirant el futur amb ulls de dona. Bilbao, 1996, p. 19

 

*

Campanya del Dia Internacional de la dona 2018:

Declaració institucional del 8 de març 2018. Veus que no veus

Pàgina de la campanya al web de l’Institut Català de les Dones

 

 

la contrada del roures

“Al bell mig dels boscos del sud del Solsonès, hi ha, encara avui, i des del segle XV, el Santuari del Miracle, de la mà d’una petita comunitat de monjos benedictins que també forma part de la del Monestir de Montserrat.” Un ambient de pau, reflexió i silenci en contacte amb la natura.

IMG_20180218_111928_780-COLLAGE

A prop , a Olius, es pot contemplar la preciosa cripta de l’església romànica de St Esteve i el petit i meravellós cementiri modernista de 1916 que pren roques caigudes i alzines com a símbols de la mort i la vida.

IMG_20180217_113813_511-COLLAGE

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 –Terrassa, 1982) va fer una breu estada al Miracle mentre s’hi hostatjava Miquel Desclot, i el 8 d’agost de 1976 hi va escriure el poema “Hora alciònica”, el fragment inicial del qual pot ser llegit en algun dels punts monumentals de la plaça del santuari:

Hora alciònica (fragment)

A Miquel Desclot

 

Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara sóc al país de les terres bladeres:
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l’alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
Se m’ha assegut la idea de la gran mar insomne.
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l’herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l’airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l’aigua.
Entre les herbes altes que ara són ajagudes:
dormen l’or excessiu de la força d’agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta

i feixuga de bus de records i de somni,
l’ull seguint el periple de l’ingràvid vil·là
i esperant, amb les venes, epifanies d’astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mare-selves!

Agustí Bartra

 

 Fonts:

se’n van els emigrants

La cantautora italiana Giovanna Marini ha estat al festival de cançó d’autor Barnasants per portar-nos cançons de lluita, de reivindicació social i política, que ha recuperat de la tradició popular i que canta en sintonia amb l’esperit col·lectiu. Cançons que recullen la història petita -que diu ella-, la que no és oficial, la que explica la gent anònima.

Destaco una cançó sobre els emigrants que, en altres èpoques, hem estat nosaltres i que actualment suposa una tragèdia que a ella també li indigna:

 

Partono gli emigranti

Non piangere oi bella se devo partire
se devo restare lontano da te,
non piangere oi bella, non piangere mai
che presto, vedrai, ritorno da te.
Addio alla mia terra, addio alla mia casa
addio a tutto quello che lascio quaggiù;
o tornerò presto, o non tornerò mai,
soltanto il ricordo io porto con me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia.

Non piangere oi bella, non so quanto tempo
io devo restare a sudare quaggiù;
le notti son lunghe, non passano mai
e non posso mai averti per me.
Soltanto fatica, violenza e razzismo,
ma questa miseria più forza ci dà;
e cresce la rabbia, e cresce la voglia
la voglia di avere il mondo per me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia

Fonts:

No caminareu mai sols

El dia 24 de desembre s’ha fet una cantada de nadales, arreu del país, per recordar i reivindicar la llibertat del presos polítics (Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). Entre altres nadales, se n’ha adaptat una de contemporània a les circumstàncies que estem vivint.

«QUAN SOMRIUS
Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)

Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que el fred du tants records.

Ara que importen les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no ens permeten veure-us,
Ni podeu parlar
Ens teniu sempre al vostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.

És el buit que et deixa comptar els dies,
i les nits tant lluny de casa, sense
llibertat.
Sou homes de pau i us volem lliures.
Com queda al jersei un detall groc.

Vam dir que mai ens rendiríem,
Seguim dempeus i confiats
El vostre exemple és de fermesa i
dignitat,
Us volem junts al nostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
Quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.»

Fonts:

Video de Crida per la Democràcia

Article a Vilaweb

 

indesinenter

1296941013_a83f2e5bea_z
“preso” de Nany Mata a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/2YBanX

Fa dies que penso que se m’acumulen els dols. Els més personals i els col·lectius, que no deixen de ser la meva vivència personal de la situació. Necessito explicar-me per què em sento tan trasbalsada que no sóc capaç de deixar de pensar, d’escoltar, de llegir al voltant del que està passant en aquest país. I per què em costa tant concentrar-me en altres coses i allunyar-me de tot aquest soroll, per què em sento tan enfadada i no estic disposada a tolerar ni segons què ni segons qui si, passi el que passi, hauré de continuar convivint-hi, per què he perdut l’hàbit del silenci que m’asserena i m’eixampla la mirada … ?

I amb aquesta reflexió em topo amb un article del David Fernàndez, titulat “Indesinenter”, és a dir “sense defallir” -amb ecos d’Espriu-, un text que em fa una mica de llum i em dóna una mica de força:

“Ni eufòria ni desesperació, doncs, sinó constant perseverança per la llibertat. La de totes i tots. El país en un haiku de Benedetti: «és curiós / els febles de debò / mai no es rendeixen».

[…] tenim el dret al dubte, el deure de cuidar-nos mútuament i l’obligació ètica de resistir, recosint tot el que volen esquerdar”

I acaba amb el record dels companys que ens han empresonat: #LlibertatPresosPolítics: Jordis, Carles, Dolors, Meritxell, Quim, Raul, Josep, Oriol. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat.

Font: Indesinenter de David Fernàndez a directa.cat

D’un roig encès

Al Centre Miró de Mont-roig del Camp he vist aquest rètol amb l’associació que Joan Miró va fer entre els colors i una de les seves terres d’acollida a la qual sempre retornarà alternant-la amb Paris i Mallorca. Terra roja que el posarà en contacte amb la vida del camp, les vinyes, les oliveres, els garrofers …. i el mar i el cel … I m’ha recordat la cançó que Raimon li va dedicar el 1968.

IMG_20171014_135031

A Joan Miró

D’un roig encès
voldria les cançons.

D’un roig encès
voldria la vida.

D’un roig encès
tots els amors.
D’un roig encès.

D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.

D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Raimon, 1968