Arxiu de la categoria: cultura

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera

 

Per retornar la veu

“Sí, cal celebrar cada 8 de març el dia de la dona, no només per recordar que, en moltíssimes coses, som encara lluny d’una situació d’igualtat efectiva, sinó també per retornar, en la vida cultural i en la vida col·lectiva,  la veu i l’obra de totes aquelles sense les quals no seríem el que som” diu Xavier Antich en el seu article “Cada dia és vuit de març” a El Nacional.cat.

Igual com fa l’artista Francesca Llopis en el seu vídeo Etcètera:

el cant dels ocells

Avui em deixo bressolar per aquesta nadala popular catalana que, a través de Pau Casals, ha anat més enllà del seu significat original i ens evoca sentiments de nostàlgia, de pau, de llibertat ……

Homenatge a Pau Casals

Encara que una cerca a la xarxa proporcioni cents de resultats on s’afirma que El cant dels ocells és una obra de Pau Casals, el cert és que es tracta d’una cançó tradicional catalana d’autor desconegut. Per la seva temàtica se l’hauria de considerar una nadala, ja que mostra la joia dels diferents ocells pel naixement del nen Jesús, però el ventall de sentiments que ens evoca avui parteixen de la personal interpretació que en feu Casals.

La relació entre el mestre i aquesta emblemàtica peça s’inicià l’any 1941, després de que la clavecinista Wanda Landowska la descrivís com “la cançó popular més bella del món”. Va ser llavors quan Pau Casals preparà un arranjament per a violoncel que interpretaria per primer cop en un concert benèfic celebrat a Cannes a favor de les víctimes de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquell moment la melangiosa melodia passaria a ser…

View original post 99 more words

el pont sobre el Drina

el-pont-sobre-drina3501

El meu tast balcànic d’aquest estiu ha estat acompanyat de la novel·la “El pont sobre el Drina” d’Ivo Andric, publicada en català el 1994 per Edicions 62.  Ivo Andric, un dels autors més rellevants en llengua serbo-croata i premi nobel de literatura 1961, explica la “crònica d’una petita ciutat, la kasaba de Visegrad. La contrucció del pont, símbol d’unió entre pobles, és excusa per introduir els diferents destins dels seus personatges, que  reflecteixen la història de Bòsnia, amb la seva diversitat d’ètnies i religions: cristians ortodoxos, catòlics, musulmans, jueus, tots ells agitats per sentiments, concepcions, prejudicis i tradicions contradictòries que, al llarg dels segles, no han canviat gaire. En el món descrit per Andric resta encara, però, un clam d’esperança.”

És un llibre entranyable, humà, ple de reflexions profundes sobre la vida i les persones i les seves relacions que alhora que et pot fer identificar amb els personatges et dóna un punt de distància que et fa observar-los, observar-nos, amb una tendresa i una empatia que trenca límits i fronteres. Com a mostra, alguns fragments:

D’aquesta manera, a la kapija, entre cel i cel el riu i les muntanyes, de generació en generació aprenien a no angoixar-se massa pel que s’emporta l’aigua tèrbola. Aquí van adquirir inconscientment la filosofia de la kasaba: la vida és un miracle desconcertant, ja que es gasta i el dilueix sense parar i, malgrat tot, s’allarga i continua sòlida –“com el pont sobre el Drina”

*

En aquella estranya i gran lluita que des de feia segles hi havia a Bòsnia entre dues religions -si bé amb l’excusa religiosa la vertadera pugna era per les terres i el poder i, en general, per la concepció de la vida i l’ordre del món-, els adversaris es prenien uns als altres no sols les dones, els cavalls i les armes, sinó també les cançons. I molts poemes passaven d’un costat a l’altre com un botí molt apreciat (fa referència a finals del segle XVIII)

*

Mai pot sentir-se millor aquesta bellesa estranya i excepcional de la kapija com en els dies d’estiu, en aquesta hora. L’home aquí se sent com un gronxador màgic: travessen la terra, naveguen pels mars, volen a través de l’espai, i un altre cop se senten lligats amb més força i seguretat a la kasaba, a les seves cases blanques, envoltades d’un jardí i pruneres. Molts d’aquests ciutadans, senzills, que tan sols tenen una d’aquestes cases i una petita botiga al barri comercial, senten en aquestes hores, mentre beuen cafè i fumen, tota la riquesa del món i la infinitat dels dons de Déu. Tot això, pot oferir-ho als homes, a través dels segles, un senzill edifici si és bonic i ferm, si ha estat concebut al moment oportú, construït al lloc precís i realitzat amb fortuna.

*

Però les desgràcies no s’allarguen eternament (tret comú amb les alegries); passen o bé canvien de forma i s’esvaeixen en l’oblit. La vida a la kapija sempre es renovava malgrat tot, i el pont no canviava ni amb els anys ni amb els segles, ni amb les transformacions més doloroses de les relacions humanes. Tot passava a través d’ell, igual que ho fa l’aigua terbolenca que corre sota dels seus arcs llisos i magistrals.

*

La vida a la kasaba, al costat del pont, s’animava de nou; semblava més ordenada i rica tot aconseguint un desenvolupament harmoniós i un equilibri fins aleshores desconegut, un equilibri que cada vida, a tot arreu i des de sempre, aspira a assolir, i al qual només arriba un nombre limitat de persones i per poc temps.

*

Una vegada el meu difunt pare sentí a dir a Seh Dedija i m’ho va explicar a mi quan jo era petit: quin era l’origen dels ponts i com fou el primer que es construí. Quan Al·là, el totpoderós, creà aquest món, la terra era plana i polida com una bonica cassola gravada. El dimoni que envejava l’home pel do que Déu li havia concedí, se sentí molest. I mentre la terra era encara com Déu l’havia fet, humida i tova com un got de fang sense coure, s’esmunyí i esgarrapà amb les ungles la faç de la terra de Déu, tant i tan profundament com podia. Així, segons diu el relat, aparegueren rius profunds i precipicis que separen els països i divideixen els homes, impedint així que viatgin per la terra que Déu els havia donat com un jardí per aconseguir el seu aliment i les altres coses que necessiten. A Al·là li sabia greu veure el que feia aquell maleït, però com que no podia tornar a la tasca que el dimoni havia embrutat amb les seves mans, envià els seus àngels perquè ajudessin i facilitessin el camí als homes. Quan els àngels veieren com els pobres homes no podien creuar aquells abismes i aquelles profunditats, ni acabar els seus treballs, sinó que en va es miraven i es cridaven d’una ribera a l’altra, aleshores ells estengueren les seves ales per sobre d’aquells indrets i la gent començà a travessar per sobre d’ells. Els homes aprengueren així dels àngels de Déu, com es construeixen els ponts. I per això, després de les fonts, el bé més gran és el de construir un pont, i el pecat més gran és tocar-lo, perquè cada pont, des del primer tronc que travessà una riera fins a la muntanya, fins aquesta construcció de Mehmed-paixà, té un àngel que el guarda i manté, durant el temps que Déu hagi decidit que existeixi.

*

La kasaba ha gaudit i gaudirà de les nits estelades de meravelloses constel·lacions i de la claror de la lluna, però mai no hi hagué, i qui sap si alguna vegada hi tornarà a haver, uns joves com aquells, que passaven les nits a la kasaba ocupats en converses apassionades, de les quals sortien grans idees i sentiments. Fou una generació d’àngels rebels, que s’aprofitaven del curt període de temps en el qual encara tenien tot el poder i els drets dels àngels i l’orgull ardent dels rebels. Aquells fills de pagesos, de comerciants o d’artesans de kasabes bòsnies perdudes varen rebre del destí, sense cap esforç especial, una oportunitat per sortir al món i a la gran il·lusió de llibertat. Es presentaven al món amarats de qualitats provincianes, i escollien més o menys ells sols, segons les seves inclinacions, el seu estat d’ànim i els capricis de l’atzar, la carrera que estudiarien, la manera de distreure’s i el seu cercle de coneixences i amics. La majoria d’ells no podia i no sabia agafar i esgarrapar massa d’allò que havien aconseguit veure, però cap d’ells no deixava de tenir la sensació de poder assolir allò que volia i que tot el que abraçava li pertanyia. La vida (aquesta paraula apareixia sovint en els seves converses, com en la literatura i en la poítica de l’època, i s’escrivia respectuosament en majúscula la seva primera lletra), la vida es presentava al seu davant com un objectiu, com un camp d’acció en el qual podien deixar anar els seus sentits alliberats, els seus interessos intel·lectuals i els seus afers sentimentals, per als quals no tenien fronteres. Tots els camins, al seu davant, eren oberts fins a l’infinit; possiblement no posarien el peu en la majoria d’ells, però malgrat tot, l’apassionant luxúria de la vida consistia en el fet de poder (almenys teòricament) escollir lliurement el camí que volguessin, per passar després a un altre, i a un altre. Tot el que altres persones d’altres races i d’altres països i d’altres èpoques, havien aconseguit crear i tenir, en el transcurs de les generacions, gràcies als esforços seculars, pagant, àdhuc amb la vida, renúncies i sacrificis, els més grans i valuosos de la vida, tot això s’oferia a ells com una herència occidental i un perillós regal del destí. Semblava fantàstic i increïble, però malgrat tot era cert: ells podien fer el que volguessin amb la seva joventut, en un món en el qual les lleis de la moral, social i personal, fins a la llunyana frontera dels criminals, tots aquests conceptes, en aquells anys, estaven en plena crisi, eren interpretats, acceptats o rebutjats per cada grup o per cada individu; ells podien pensar com volien, jutjar gratuïtament qualsevol cosa, lliurement, sense límits; gosaven dir el que els venia de gust i, per a molts d’ells, les paraules valien tant com els fets i satisfeien les seves necessitats atàviques d’heroisme i de glòria, de violència i de destrucció, però les seves paraules no implicaven l’obligació d’actuar i no suposaven una responsabilitat per als qui les havien dit.

*

Cada generació humana té la seva pròpia il·lusió sobre com relacionar-se amb la civilització; uns creien que participaven en el seu desenvolupament, i altres, que eren testimonis de la seva decadència. En realitat, per regla general, la civilització resplendeix, es manté o s’apaga segons el lloc des del qual es contempla. Aquella generació que discutia sobre qüestions filosòfiques, socials i polítiques a la kapija, sota els estels, sobre l’aigua, no deixava de ser una generació més, rica en il·lusions, dit d’una altra manera, semblant en tot a les altres. També tenia la sensació que encenia els primers focs d’una nova civilització i que apagava les darreres flames de l’altra, que es consumia. L’únic que podia dir-se a favor seu és que feia temps que no hi havia hagut una generació que hagués parlat i hagués somiat tan atrevidament de la vida, de la voluptuositat i de la llibertat i que hagués rebut menys de la vida a canvi del seu patiment i del feixuc lligam de l’esclavitud que pesava sobre ella. Però aquells dies de l’estiu de l’any 1913 tot el que hem explicat s’oferia d’un mode indefinit. Tot semblava un nou joc emocionat en aquell antic pont, que a la claror de la lluna en les nits de juliol apareixia pur, jove i incanviable, i d’una bellesa i una fermesa perfectes, més ferm que tot el que el temps pogués aportar i més fort del que la gent pogués fer o pensar.

4478770576_be9c9b6cc8_z
Bridge on River Drina in Višegrad, Bosnia, de Julijan Nyca a Flickr, amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/7PLSsm

Més informació sobre l’autor i el llibre:

Visegrad, un pont sobre el Drina a Indirecte.cat

El pont sobre el Drina . Ramon Tremosa

 

tast balcànic

ADVERTIMENT

Vés atent, home,

de no caminar minvat

sota els estels!

Deixa

que tot sencer et travesse

la plàcida llum dels estels!

Que sense cap mena de recança

quan amb els darrers esguards

t’acomiades dels estels

Que en la teua fi

en lloc de pols

et tornes tot estels!

Antun Branko Šimić (Drinovci kod Gruda, 18 de novembre de 1898-Zagreb, 2 de maig de 1925) 

traducció: Pau Sif

font: blog “Viatger que s’extravia”

 

Croàcia (Hrvatska en croat), país petit en forma de bumerang, entre l’Europa central i els Balcans, entre l’occident i l’orient, de tarannà mediterrani i també centreeuropeu, amb molts quilòmetres de costa banyada per l’Adriàtic i més de mil illes, la majoria d’elles deshabitades.

S’hi troben petjades de molts pobles, especialment eslaus, otomans i austrohongaresos. I a la costa, romans i venecians. Durant dècades formà part de Iugoslàvia i el 1991 declarà la independència, després d’un referèndum -boicotejat pels serbis- en el qual es va votar majoritàriament per la independència i després d’uns mesos de guerra contra l’exèrcit iugoslau.

*

Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, ciutat-estat durant segles, amb les seves muralles que l’envolten i la protegeixen totalment i des de les quals es veu el mar i un mosaic de teulades i carrerons.

DSC_1023 DSC_1024

DSC_1034

DSC_1009 DSC_0984

DSC_1004

DSC_0976 DSC_0971

DSC_1067

Split i el seu meravellós palau de Dioclecià (patrimoni mundial per la Unesco i un dels monuments romans més ben conservats del món), que conforma i dóna personalitat al nucli antic.

DSC_0768DSC_0835DSC_0856 DSC_0862

DSC_0860    DSC_0765

 DSC_0767

El parc natural dels llacs de Plitvice: boscos, llacs, cascades, torrents, rierols …. El so de l’aigua. Aigua transparent. Aigua maragda.

DSC_0747

DSC_0743

DSC_0731

DSC_0715

DSC_0695

DSC_0692

Zagreb, la capital, al nord del país, és una gran ciutat que va néixer entre dos pujols, Kaptol i Gradec, el poder religiós i el poder civil (la ciutat alta), i es va estendre per la plana (la ciutat baixa). L’arquitectura austrohongaresa es combina amb austeres edificacions de l’època comunista.

DSC_0624

DSC_0623 DSC_0585

DSC_0602DSC_0604

DSC_0595DSC_0594  DSC_0678 - còpia

I molt a prop de Zagreb, Ljubljana, capital d’Eslovènia, ciutat endreçada, acollidora, plena de vida al voltant del riu, amb el seu castell i els seus ponts singulars i  amb un himne nacional amb versos de poeta.

DSC_0667  DSC_0657

DSC_0643 DSC_0658

Mostar, a Bòsnia i Hercegovina, va patir molt durant la guerra de Bòsnia. El pont vell, construït el segle XVI,  va ser destruït deixant la ciutat dividida i incomunicada.  Es va reconstruir el 2004 i és un símbol de la reconciliació.

DSC_0901

DSC_0927

DSC_0888

 

 

DSC_0935

I una mica de klapa, música vocal derivada de la música coral de les esglésies:

Algunes guies que m’han acompanyat:

Revista Altaïr, núm. 66

Croacia de Lonely Planet

Narinant.cat: el portal de viatges en català

en lloc de qui creix la flor?

Preparant uns dies de desconnexió a terres mediterrànies -i patint per embolics de vols- vaig trobant petits tresors que m’apropen a llocs, a gent, a sensibilitats …. com aquesta cançó de Vlado Kreslin;  “Namesto koga roza cveti”, “En lloc de qui creix la flor?”

En el seu “Cafè Balcànic”, Francesc Miralles diu “és una cançó popular que molts eslovens guarden en un racó del seu cor […] aquesta va ser l’única cançó eslovena que vaig  aprendre al piano, i sempre que l’he tocat allà, la gent s’ha aturat instintivament. Deu ser important. Potser perquè parla de vells llocs i noves mirades, de petjades de viatgers que se superposen.”

Una nit estranya, mentre dormo amb les cigonyes,

dins una  boira sense fi,

totalment quiet i sense gosar moure’m,

allà al paratge.

Quan els primers raigs de sol mosseguen la boira

despertem dels nostres somnis

i un paratge de nous somnis

travessa els cels tot navegant.

En lloc de qui creix la flor?

De qui era el lloc que jo ara ocupo?

Quina pell té el perfum més exquisit?

Quina cançó necessitarà la meva veu?

I si l’herba que creix sobre meu

allotja una flor o dues

deixarà caure una llàgrima a l’úll d’algú

i guardarà una mica de mel per algú altre.

Diumenge trist

Diumenge trist

Un trist diumenge amb cent flors blanques
jo t’esperava, estimada meva, resant per tu.
Un diumenge al matí perseguint els meus somnis.
El carruatge del meu dolor em va ser retornat sense tu.
Des de llavors tots els diumenges han estat tristos per sempre més.

Diumenge trist.

Aquest darrer diumenge et prego, amor meu, que vinguis amb mi.
Hi haurà un capellà, un taüt, un cadafal i una mortalla.
Hi haurà flors per a tu, flors i un taüt.
Sota els arbres en flor faré el meu darrer viatge.
Els meus ulls estaran oberts per poder-te veure per darrer cop.
No tinguis por dels meus ulls, t’adoraré fins i tot en la mort.

El darrer diumenge.

Traducció de la cançó “Gloomy Sunday” trobada al llibre Cafè balcànic de Francesc Miralles, Llibres de l’Índex, 2004.

Ell la va conèixer a través d’una versió del cantant eslovè Vlado Kreslin d’un tema hongarès dels anys trenta, compost per Rezsô Seress amb lletra del poeta Lászlo Jávor. És una cançó que saltà fronteres i va ser versionada per Billie Holliday i Louis, Amstrong entre d’altres. La seva melodia tristíssima està envoltada d’històries de suïcidis. He posat una versió d’Elvis Costello que m’agrada molt i una altra de la qual no he trobat informació.

 

solstici d’estiu

L’estiu comença amb un esclat de festa als carrers, a les places, a les platges… Festa de vida, festa de foc, festa d’alliberament, de desprendre’s de tot allò que sobra, de tot allò que ja no serveix, festa de comunió amb la natura, amb la nit, dins de la qual neix la llum …

I des del Canigó baixa la flama que encén les fogueres de les terres de parla catalana, flama que ens enllaça i ens empeny en aquests moments tan crítics que estem vivint.

“La Nit de Sant Joan és la celebració atàvica del solstici d’estiu, […] És la festa del foc, que honora el sol sota el nom de Joan i durant la qual es fan fogueres, s’encén pirotècnia i es construeixen falles.

La Nit de Sant Joan va lligada a la fertilitat dels camps i dels animals i també és la nit per rendir culte als genis de la natura, a les dones d’aigua, als follets i als éssers de la mitologia popular. Per a tots ells, i també per a les bruixes, aquesta és la nit principal del seu cicle.” Fragment de El solstici d’estiu a Culturcat

DSC_0478 DSC_0490 DSC_0493 DSC_0494 DSC_0497 DSC_0503

 

Avui les fades i les bruixes s’estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

el cant dels ocells

 

Pau Casals (1876-1973), un dels millors violoncel·listes del segle XX i home compromès amb la pau, la justícia i la llibertat, va rebre el 1971 la Medalla de la Pau de les Nacions Unides en reconeixement a la seva actitud. El discurs que va fer en agraïment a aquesta distinció ha estat conegut i celebrat per la seva dimensió humana i la reivindicació dels seus origens i del seu país. I la seva interpretació de “El cant dels ocells” ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món.

Darrere el símbol, he visitat la seva casa nadiua a El Vendrell, -una humil vivenda de poble en la qual el seu pare feia classes de música i on el va formar inicialment-  i la Vil·la Museu al passeig marítim de Sant Salvador. El Museu va ser construït el 1910 com una casa d’estiueig i ampliat posteriorment, Casals hi va viure fins el 1939 quan es va veure obligat a exiliar-se i mai més hi va tornar.  El recorregut pels diferents espais fa un recorregut també per la seva vida, la seva música, el seu rebuig a tocar en països on no es respectessin els principis democràtics, les seves manifestacions contra les guerres i l’ús de les armes nuclears i el seu reconeixement internacional.

A la façana de la seva casa nadiua, uns versos de l’oratori El Pessebre, amb música de Pau Casals a partir d’un poema de Joan Alavedra.

  L’ estel esclata

  de llum de plata.

  Blava celístia

  vesteix la nit.

  El dolç ensomni

  dorm la natura

  extasiada

  per l’ infinit.

DSC_0199 DSC_0211DSC_0202 DSC_0203 DSC_0213DSC_0209 DSC_0210   DSC_0222 DSC_0223 DSC_0229 DSC_0232 DSC_0235

Fonts: