El meu tast balcànic d’aquest estiu ha estat acompanyat de la novel·la “El pont sobre el Drina” d’Ivo Andric, publicada en català el 1994 per Edicions 62. Ivo Andric, un dels autors més rellevants en llengua serbo-croata i premi nobel de literatura 1961, explica la “crònica d’una petita ciutat, la kasaba de Visegrad. La contrucció del pont, símbol d’unió entre pobles, és excusa per introduir els diferents destins dels seus personatges, que reflecteixen la història de Bòsnia, amb la seva diversitat d’ètnies i religions: cristians ortodoxos, catòlics, musulmans, jueus, tots ells agitats per sentiments, concepcions, prejudicis i tradicions contradictòries que, al llarg dels segles, no han canviat gaire. En el món descrit per Andric resta encara, però, un clam d’esperança.”
És un llibre entranyable, humà, ple de reflexions profundes sobre la vida i les persones i les seves relacions que alhora que et pot fer identificar amb els personatges et dóna un punt de distància que et fa observar-los, observar-nos, amb una tendresa i una empatia que trenca límits i fronteres. Com a mostra, alguns fragments:
D’aquesta manera, a la kapija, entre cel i cel el riu i les muntanyes, de generació en generació aprenien a no angoixar-se massa pel que s’emporta l’aigua tèrbola. Aquí van adquirir inconscientment la filosofia de la kasaba: la vida és un miracle desconcertant, ja que es gasta i el dilueix sense parar i, malgrat tot, s’allarga i continua sòlida –“com el pont sobre el Drina”
*
En aquella estranya i gran lluita que des de feia segles hi havia a Bòsnia entre dues religions -si bé amb l’excusa religiosa la vertadera pugna era per les terres i el poder i, en general, per la concepció de la vida i l’ordre del món-, els adversaris es prenien uns als altres no sols les dones, els cavalls i les armes, sinó també les cançons. I molts poemes passaven d’un costat a l’altre com un botí molt apreciat (fa referència a finals del segle XVIII)
*
Mai pot sentir-se millor aquesta bellesa estranya i excepcional de la kapija com en els dies d’estiu, en aquesta hora. L’home aquí se sent com un gronxador màgic: travessen la terra, naveguen pels mars, volen a través de l’espai, i un altre cop se senten lligats amb més força i seguretat a la kasaba, a les seves cases blanques, envoltades d’un jardí i pruneres. Molts d’aquests ciutadans, senzills, que tan sols tenen una d’aquestes cases i una petita botiga al barri comercial, senten en aquestes hores, mentre beuen cafè i fumen, tota la riquesa del món i la infinitat dels dons de Déu. Tot això, pot oferir-ho als homes, a través dels segles, un senzill edifici si és bonic i ferm, si ha estat concebut al moment oportú, construït al lloc precís i realitzat amb fortuna.
*
Però les desgràcies no s’allarguen eternament (tret comú amb les alegries); passen o bé canvien de forma i s’esvaeixen en l’oblit. La vida a la kapija sempre es renovava malgrat tot, i el pont no canviava ni amb els anys ni amb els segles, ni amb les transformacions més doloroses de les relacions humanes. Tot passava a través d’ell, igual que ho fa l’aigua terbolenca que corre sota dels seus arcs llisos i magistrals.
*
La vida a la kasaba, al costat del pont, s’animava de nou; semblava més ordenada i rica tot aconseguint un desenvolupament harmoniós i un equilibri fins aleshores desconegut, un equilibri que cada vida, a tot arreu i des de sempre, aspira a assolir, i al qual només arriba un nombre limitat de persones i per poc temps.
*
Una vegada el meu difunt pare sentí a dir a Seh Dedija i m’ho va explicar a mi quan jo era petit: quin era l’origen dels ponts i com fou el primer que es construí. Quan Al·là, el totpoderós, creà aquest món, la terra era plana i polida com una bonica cassola gravada. El dimoni que envejava l’home pel do que Déu li havia concedí, se sentí molest. I mentre la terra era encara com Déu l’havia fet, humida i tova com un got de fang sense coure, s’esmunyí i esgarrapà amb les ungles la faç de la terra de Déu, tant i tan profundament com podia. Així, segons diu el relat, aparegueren rius profunds i precipicis que separen els països i divideixen els homes, impedint així que viatgin per la terra que Déu els havia donat com un jardí per aconseguir el seu aliment i les altres coses que necessiten. A Al·là li sabia greu veure el que feia aquell maleït, però com que no podia tornar a la tasca que el dimoni havia embrutat amb les seves mans, envià els seus àngels perquè ajudessin i facilitessin el camí als homes. Quan els àngels veieren com els pobres homes no podien creuar aquells abismes i aquelles profunditats, ni acabar els seus treballs, sinó que en va es miraven i es cridaven d’una ribera a l’altra, aleshores ells estengueren les seves ales per sobre d’aquells indrets i la gent començà a travessar per sobre d’ells. Els homes aprengueren així dels àngels de Déu, com es construeixen els ponts. I per això, després de les fonts, el bé més gran és el de construir un pont, i el pecat més gran és tocar-lo, perquè cada pont, des del primer tronc que travessà una riera fins a la muntanya, fins aquesta construcció de Mehmed-paixà, té un àngel que el guarda i manté, durant el temps que Déu hagi decidit que existeixi.
*
La kasaba ha gaudit i gaudirà de les nits estelades de meravelloses constel·lacions i de la claror de la lluna, però mai no hi hagué, i qui sap si alguna vegada hi tornarà a haver, uns joves com aquells, que passaven les nits a la kasaba ocupats en converses apassionades, de les quals sortien grans idees i sentiments. Fou una generació d’àngels rebels, que s’aprofitaven del curt període de temps en el qual encara tenien tot el poder i els drets dels àngels i l’orgull ardent dels rebels. Aquells fills de pagesos, de comerciants o d’artesans de kasabes bòsnies perdudes varen rebre del destí, sense cap esforç especial, una oportunitat per sortir al món i a la gran il·lusió de llibertat. Es presentaven al món amarats de qualitats provincianes, i escollien més o menys ells sols, segons les seves inclinacions, el seu estat d’ànim i els capricis de l’atzar, la carrera que estudiarien, la manera de distreure’s i el seu cercle de coneixences i amics. La majoria d’ells no podia i no sabia agafar i esgarrapar massa d’allò que havien aconseguit veure, però cap d’ells no deixava de tenir la sensació de poder assolir allò que volia i que tot el que abraçava li pertanyia. La vida (aquesta paraula apareixia sovint en els seves converses, com en la literatura i en la poítica de l’època, i s’escrivia respectuosament en majúscula la seva primera lletra), la vida es presentava al seu davant com un objectiu, com un camp d’acció en el qual podien deixar anar els seus sentits alliberats, els seus interessos intel·lectuals i els seus afers sentimentals, per als quals no tenien fronteres. Tots els camins, al seu davant, eren oberts fins a l’infinit; possiblement no posarien el peu en la majoria d’ells, però malgrat tot, l’apassionant luxúria de la vida consistia en el fet de poder (almenys teòricament) escollir lliurement el camí que volguessin, per passar després a un altre, i a un altre. Tot el que altres persones d’altres races i d’altres països i d’altres èpoques, havien aconseguit crear i tenir, en el transcurs de les generacions, gràcies als esforços seculars, pagant, àdhuc amb la vida, renúncies i sacrificis, els més grans i valuosos de la vida, tot això s’oferia a ells com una herència occidental i un perillós regal del destí. Semblava fantàstic i increïble, però malgrat tot era cert: ells podien fer el que volguessin amb la seva joventut, en un món en el qual les lleis de la moral, social i personal, fins a la llunyana frontera dels criminals, tots aquests conceptes, en aquells anys, estaven en plena crisi, eren interpretats, acceptats o rebutjats per cada grup o per cada individu; ells podien pensar com volien, jutjar gratuïtament qualsevol cosa, lliurement, sense límits; gosaven dir el que els venia de gust i, per a molts d’ells, les paraules valien tant com els fets i satisfeien les seves necessitats atàviques d’heroisme i de glòria, de violència i de destrucció, però les seves paraules no implicaven l’obligació d’actuar i no suposaven una responsabilitat per als qui les havien dit.
*
Cada generació humana té la seva pròpia il·lusió sobre com relacionar-se amb la civilització; uns creien que participaven en el seu desenvolupament, i altres, que eren testimonis de la seva decadència. En realitat, per regla general, la civilització resplendeix, es manté o s’apaga segons el lloc des del qual es contempla. Aquella generació que discutia sobre qüestions filosòfiques, socials i polítiques a la kapija, sota els estels, sobre l’aigua, no deixava de ser una generació més, rica en il·lusions, dit d’una altra manera, semblant en tot a les altres. També tenia la sensació que encenia els primers focs d’una nova civilització i que apagava les darreres flames de l’altra, que es consumia. L’únic que podia dir-se a favor seu és que feia temps que no hi havia hagut una generació que hagués parlat i hagués somiat tan atrevidament de la vida, de la voluptuositat i de la llibertat i que hagués rebut menys de la vida a canvi del seu patiment i del feixuc lligam de l’esclavitud que pesava sobre ella. Però aquells dies de l’estiu de l’any 1913 tot el que hem explicat s’oferia d’un mode indefinit. Tot semblava un nou joc emocionat en aquell antic pont, que a la claror de la lluna en les nits de juliol apareixia pur, jove i incanviable, i d’una bellesa i una fermesa perfectes, més ferm que tot el que el temps pogués aportar i més fort del que la gent pogués fer o pensar.
