cançons de la resistència

IMG_20180408_205452_143

En temps de repressió, vulneració de drets i llibertats, presó i exili, he vist la Marina Rossell a la Jazz Cava amb les seves cançons de la resistència i l’acompanyament de Xavi Lloses, un pianista espectacular. Amb delicadesa, tendresa i una força vibrant ha anat combinant aquest disc amb el que havia fet d’homenatge a Georges Moustaki que també canta a la llibertat i a la vida.

Cançons com “Lili Marleen” -“diu la llegenda que, durant la Segona Guerra Mundial, quan sonava aquesta cançó, els dos bàndols deixaven per un moment les armes i s’acostaven per fer junts un cigarret”-, “Grândola, vila morena” – “el tema que va marcar l’inici de la Revolució dels Clavells, a Portugal”-, la italiana “Bella, ciao” -“composta inicialment per camperoles italianes però que posteriorment es van fer seva els partisans italians”-, “Wiegala”, “una corprenedora cançó de bressol que la compositora jueva Ilse Weber, cantava als nens i als vells abans d’entrar al forn crematori” ….. i també m’agradaria ressaltar “Les sabates d’en Jaume”, una emotiva peça de Teresa Rebull sobre la batalla de l’Ebre.

 

[Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira. / Toca dulcemente entre los juncos verdes./ El ruiseñor canta su canción./ Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira.// Wiegala, wiegala, werne,/ la luna es una linterna/ en el fondo negro del firmamento,/ desde allí mira el mundo./ Wiegala, wiegala, werne, / la luna es una linterna.// Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!/ Ni un solo ruido turba la paz,/ tú también, mi pequeño, duerme./ Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!] Traducció lliure de l’alemany al blog Paseando por la vida.

Font: Revista La Tornada

Anuncis

els dies s’acaben

DSC_1535

El 17 de març va fer un any que la mare va morir. Quan vaig descobrir el Rèquiem a la mare de la poeta romanesa Ana Blandiana, vaig tenir un desig immens d’escriure sobre els darrers dies de la meva mare. Fins a l’estiu no vaig poder començar a posar-hi paraules i ara ho he corregit i ampliat, tot i que possiblement encara hi faci alguns canvis.

Rèquiem a la mare

(inspirant-me en el Rèquiem d’Anna Blandiana)

 

1

Et vas despertar contenta

i parlant amb gent invisible.

Jo et deia “-ssst no cridis,

ara és hora de dormir”

i et feia petons a la galta.

“Ai nena, tants petonets”,

Et vas queixar.

 

2

De seguida ens van dir

“s’acosta el final”

però no ens ho acabàvem de creure

perquè, tot i la teva desorientació,

encara tenies

tanta energia

 

3

“Ajuda’m,

m’he d’aixecar”,

repeties obstinadament,

i feies força aixecant el cap

i el cos del llit,

“ajuda’m,

he de caminar,

he de sortir d’aquí…”

 

4

“Però per què em trobo tan malament?”

“Has tingut un ictus, mare.”

“Vols dir que me’n sortiré?”

“T’estan cuidant a l’hospital.”

“Em sembla que els dies s’acaben …”

 

5

Fins i tot amb els ulls tancats

notaves quan havia de sortir

d’aquella habitació de pal·liatius.

“No em deixis,

no tardis …”

 

6

T’anaves apagant

a poc a poc.

Vas deixar de menjar,

sols postres,

després ni tan sols postres.

 

Ja no eres tu,

eres una altra

que m’esglaiava,

que m’encongia.

 

7

“Alguna cosa ha canviat”,

va dir l’infermer a la matinada.

“No crec que demà a la nit

ens tornem a veure.”

 

I em vaig quedar vetllant

mentre la claror entrava.

 

8

Et resisties

aferrissadament

i jo, per ajudar-te,

vaig intentar trobar paraules

de la Kübler-Ross:

 

“no et preocupis per nosaltres,

fes el que hagis de fer, marona.”

 

9

Vas començar a respirar poc.

Et vaig posar la mà esquerra al front

i la mà dreta entre l’espatlla i el pit

perquè et sentissis acompanyada

fins el darrer moment.

 

“Ja està”,

va dir l’infermera.

 

I un plor trencat

brotà de no sé on.

 

10

Orfe de tu,

de vosaltres,

d’abraçar-te

mentre deies “ai senyor”,

de la teva mirada

a la finestra,

esperant-me,

esperant …,

de la teva veu

que cantava,

de la teva falda,

refugi en temps antics …

 

 

11

Al cap d’uns dies

vaig somiar en tu.

“Estic bé,

no et preocupis,

no necessito res”,

em vas dir.

I em vaig assossegar

i se’m va alleugerir

aquest pes

que m’ha quedat

al pit.

 

rosa d’ibur

vull que la gent bategui fort

12349235805_cf19eabaef_z
“I can feel it” de DeeAshley: imatge a flickr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/jPg4yH

Aquests dies, més intensos encara, he anat a parar a una iniciativa de Vilaweb a partir de la qual, la tardor passada, publicà creacions artístiques sobre l’experiència que estem vivint: “cada dia publicarem a VilaWeb l’expressió poètica i creativa d’un poeta o d’un artista que s’aventura a traslladar el seu ara i aquí artístic sobre la revolució que vivim, la il·lusió col·lectiva i els estralls emocionals i físics que deixa la violència.” El repte que suposa reflexionar i crear dins de la tempesta és immens. En aquest sentit, també és important destacar “En procés”, la proposta que el Teatre Lliure va fer a diversos dramaturgs i que es va materialitzar en dues sessions de lectura d’obres al voltant del procés, amb mirades molt diverses.

 

UN POBLE DRET

Perquè no vull deixar de ser
per ser-ho tot i ser un més
i no l’intent de raure al món
indiferent vull que la gent
bategui fort que no es pot res
contra un ferm cor que vol voler
digue’m si és ver no sols l’enyor
del mar batent amb peixos d’or
al tast del vent xal·loc vigent
lligat al verb del cant urgent.
Perquè no vull deixar de ser
la mà del foc carbó roent
la flor dels mots units com rocs
i els dits trenats en un sol rem
ningú no vol deixar de ser
per ser-ho tot un poble dret
seguint l’estel camí del som.

Jordi Valls

 

Font: Proclames de llibertat a Vilaweb

La violència regna allà on …

5816645662_1a4f8ee7a9_b
“Fuerza pacífica” de Pablo OE.: imatge a flickr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/9RZQ7b “La violencia es el miedo a los ideales de los demás.” Mohandas Gandhi.

LA VIOLÈNCIA

La violència no comença
quan algú escanya algun altre
Comença
quan algú diu:
«T’estime:
em pertanys!»

La violència no comença
quan es fa morir malalts
Comença
quan algú diu:
«Estàs malalt:
has de fer el que jo diga»

La violència comença
quan els pares
dominen els seus obedients fills
i quan papes i professors i pares
exigeixen autodomini

La violència regna allà
on l’Estat diu:
«Per tal de combatre la violència
no hi ha d’haver cap altra violència
llevat de la meua violència»

La violència regna
on hi ha algú
o alguna cosa
massa elevats
o sagrats
com per a ser encara criticats

o allà on la crítica no pot fer res
sinó parlar
i els sagrats o els elevats
poden fer quelcom més que parlar

La violència regna allà on es diu:
«Pots aplicar la violència»
però sovint també allà on es diu:
«No pots aplicar cap violència»

La violència regna allà
on tanca els seus enemics
i els calumnia
com a instigadors de violència

La Constitució de la violència
diu: «És de dret allò que fem nosaltres.
I el que fan els altres
això és violència»

Potser mai no podrà superar-se
la violència amb violència
però potser tampoc no sempre
sense violència


Traducció de Marc Granell i Gustau Muñoz
Erich FRIEDExercicis preparatoris per a un miracle, Edicions Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1991.

 

Font:

La Il·lustració poètica metropolitana & continental. Poesia d’arreu del món

dues ales

3812444327_88c82ffd1e_z
“Wing” de Shane Horan: imatge a flickr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/6NTLSK

 

“La humanitat posseeix dues ales:

una és la dona i l’altra l’home.

Fins que les dues ales no estiguin igualment

desenvolupades no podrà volar.

Si una de les ales roman dèbil, el vol serà impossible.”

A Rescatar la feminitat per reanimar la terra / María José Arana. Cristianisme i Justícia, 1997. – Quaderns de Cristianisme i Justícia; 78.  D’un escrit Baha’i. Cit. per Nekane Lauzirika. Mirant el futur amb ulls de dona. Bilbao, 1996, p. 19

 

*

Campanya del Dia Internacional de la dona 2018:

Declaració institucional del 8 de març 2018. Veus que no veus

Pàgina de la campanya al web de l’Institut Català de les Dones

 

 

Tres voltes rebel

 

Dins del seminari de literatura que ha organitzat l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí, ha vingut Lluïsa Julià a parlar-nos de Maria Mercè Marçal -una de les grans poetes de la literatura catalana- en els 20 anys de la seva mort.

Trenant vida i poemes, tal com va fer la Marçal, ha resseguit els trets principals de la seva biografia: se sentia dels germans petits del maig francès, estudià filologia clàssica, fundà Edicions del Mall amb el seu marit Ramon Pinyol, participà en l’editorial feminista LaSal, Edicions de les dones, milità políticament a l’esquerra nacionalista, afrontà la maternitat en solitari … Amb “Terra de mai” (1982) s’endinsà en l’amor entre dones. Amb “La germana, l’estrangera” es consolidà com a poeta de la passió amorosa.  A “Desglaç” (1997) parlà de la mort del pare. A “Raó del cos” (2000) s’enfrontà amb la seva pròpia mort.

La seva gran intel·lectualitat, paral·lela a una gran intuïció, així com el diàleg que establí tant amb la tradició catalana com amb d’altres de fora són, a parer de Julià, els elements que fan que la seva obra tingui tanta importància.

 

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

*

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

*

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

*

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

*

Maria Mercè Marçal

*

Fonts:

la contrada del roures

“Al bell mig dels boscos del sud del Solsonès, hi ha, encara avui, i des del segle XV, el Santuari del Miracle, de la mà d’una petita comunitat de monjos benedictins que també forma part de la del Monestir de Montserrat.” Un ambient de pau, reflexió i silenci en contacte amb la natura.

IMG_20180218_111928_780-COLLAGE

A prop , a Olius, es pot contemplar la preciosa cripta de l’església romànica de St Esteve i el petit i meravellós cementiri modernista de 1916 que pren roques caigudes i alzines com a símbols de la mort i la vida.

IMG_20180217_113813_511-COLLAGE

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 –Terrassa, 1982) va fer una breu estada al Miracle mentre s’hi hostatjava Miquel Desclot, i el 8 d’agost de 1976 hi va escriure el poema “Hora alciònica”, el fragment inicial del qual pot ser llegit en algun dels punts monumentals de la plaça del santuari:

Hora alciònica (fragment)

A Miquel Desclot

 

Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara sóc al país de les terres bladeres:
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l’alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
Se m’ha assegut la idea de la gran mar insomne.
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l’herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l’airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l’aigua.
Entre les herbes altes que ara són ajagudes:
dormen l’or excessiu de la força d’agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta

i feixuga de bus de records i de somni,
l’ull seguint el periple de l’ingràvid vil·là
i esperant, amb les venes, epifanies d’astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mare-selves!

Agustí Bartra

 

 Fonts:

veig un ametller florit

Com cada any, i des de 1924, davant de la tomba de Joan Maragall al Cementiri de Sant Gervasi, s’ha recordat el poeta. La Festa de l’Ametller Florit, per l’ametller plantat davant la tomba, homenatja a Joan Maragall amb poemes i cançons. Aquest any hi he pogut anar i, malgrat uns quants obstacles per arribar-hi, he gaudit d’una bona part d’aquest acte entranyable.

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents,
no ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

Joan Maragall

Fonts:

 

se’n van els emigrants

La cantautora italiana Giovanna Marini ha estat al festival de cançó d’autor Barnasants per portar-nos cançons de lluita, de reivindicació social i política, que ha recuperat de la tradició popular i que canta en sintonia amb l’esperit col·lectiu. Cançons que recullen la història petita -que diu ella-, la que no és oficial, la que explica la gent anònima.

Destaco una cançó sobre els emigrants que, en altres èpoques, hem estat nosaltres i que actualment suposa una tragèdia que a ella també li indigna:

 

Partono gli emigranti

Non piangere oi bella se devo partire
se devo restare lontano da te,
non piangere oi bella, non piangere mai
che presto, vedrai, ritorno da te.
Addio alla mia terra, addio alla mia casa
addio a tutto quello che lascio quaggiù;
o tornerò presto, o non tornerò mai,
soltanto il ricordo io porto con me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia.

Non piangere oi bella, non so quanto tempo
io devo restare a sudare quaggiù;
le notti son lunghe, non passano mai
e non posso mai averti per me.
Soltanto fatica, violenza e razzismo,
ma questa miseria più forza ci dà;
e cresce la rabbia, e cresce la voglia
la voglia di avere il mondo per me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia

Fonts:

Com esborra el mar …

3888717589_86849d9bc5_z
“Huellas al mar” de Cristian Meneghin: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6VCGfZ

 

De 7 en 7

Ana Blandiana

 

Si de set en set anys

Tot en mi deixa de ser jo mateixa,

Per què estranyar-me de ser-ne aliena?

L’alienació és natural,

Quan tot el que és nou

M’oblida i m’esborra

Com esborra el mar a la platja les petjades.

 

Font:

“La meva pàtria A4” / Ana Blandiana; traducció de Corina Oproae. – Cafè Central / Eumo Editorial, 2015. Jardins de Samarcanda; 78.

Més informació sobre la poeta:

“Ana Blandiana: la poesia és la meva fe”: article de Jaume C. Pons Alorda a Núvol

Nollegiu

Llibreria al Poblenou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: