camí de ronda

Aquests dies de descans, he passejat les meves soledats per camins de ronda de l’Empordanet. M’he deixat bressolar pel blau, el sol, el vent, la família… I he descobert aquest poema de Palau i Fabre dedicat a un racó d’un camí de ronda més cap al nord:

Aquest blau –aquest mar–
com un ull tot mirada…

L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se nu
per al combat amb Déu
de tu a tu.

El mar té llances amagades
exèrcits preparats
fúria de vents a les entranyes
El mar té soledats
El mar és, sol, en soledats
abruptes com muntanyes
Màgic estol de soledats.

Orgull del mar orgull del sol orgull del vent
orgull de l´orgue prepotent
que sona sol distintament
Orgull de l´home amb el seu dol.

Grifeu, maig del 1967

Josep Palau i Fabre. Quaderns de l’Alquimista. Barcelona: Editorial Pòrtic. Col.lecció Cristalls 7, 1967.

Font: Senderisme en tren

desnéixer

Hubble Views Stellar Genesis in the Southern Pinwheel del NASA Goddard Space Flight Cenbter: imatge a flickr anb llicència creative commons

 

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

 

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000.

Font: bloc CALdesplugles

 

la memòria de l’aigua

DSC_1559

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000

Font: bloc CALdesplugles

Encara dins d’un somni boirós, he recuperat aquest poema de la Maria Mercè Marçal que s’acosta a la mort d’una altra manera, fusió amb la natura, retorn a l’origen…. I ho fa tant fàcil.

 

Vinc de tu …

Carme Brustenga Vilardell (1926-2017). Fotografia del 2009.

 

Poema per a la mare

 

D’unes mans de lleixiu

i panallons,

d’uns genolls desgastats,

d’una falda amorosa,

d’una paciència

que a vegades esclata,

d’una vergonya

desmesurada,

d’un cabdell d’inseguretats

i de dubtes,

d’un somriure obert,

d’un gest esquerp

que et protegeix,

d’una taula parada

amb delit,

d’una veu que canta

i calla tantes coses,..

 

Vinc de tu

i d’una llarga renglera

de dones

 

rosa d’ibur

Per retornar la veu

“Sí, cal celebrar cada 8 de març el dia de la dona, no només per recordar que, en moltíssimes coses, som encara lluny d’una situació d’igualtat efectiva, sinó també per retornar, en la vida cultural i en la vida col·lectiva,  la veu i l’obra de totes aquelles sense les quals no seríem el que som” diu Xavier Antich en el seu article “Cada dia és vuit de març” a El Nacional.cat.

Igual com fa l’artista Francesca Llopis en el seu vídeo Etcètera:

però en tens tota l’alegria …

dsc_1578

Els ametllers ja ens porten l’alegria de la primavera -com diu en Maragall- però el neguit i la tristesa per la salut de la mare ens han ennuvolat aquest febrer i s’allarguen, s’allarguen …..

“Vellesa” de Joana Raspall

Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament...         

          

cel i calitges

dsc_1272

L’exposició de l’any Casas al Museu Maricel m’ha fet tornar a aquest preciós poble blanc embolcallat de mar, de cel i calitges -com diu el poeta-, amb una gran activitat cultural.  La curiositat per saber si hi havia poemes dedicats a Sitges, me n’ha fet descobrir alguns:

Madrigal a Sitges

Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor què vols, cor què desitges
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls negres,
tes cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo, sols a mitges,
dóna’m una flor ben lleu,
dóna’m una margarida
ull de sol, ales de neu.

Josep Carner

*

 

Posta

Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i en blanc
I la terra s’enporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:
– Mariner mariner
si pren vol la gavina
allunya’t del rocam
que el vaixell de les veles de zèfir
bell corsari
se’n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

Joan Salvat-Papasseit

*

ALBA

Això ha de ser més, això demana més, això reclama créixer,
ser contemplat és més que la meitat de l’ésser:
neix un nou paisatge amb cada nova llum,
ah presència múltiple i diversa,
matís en la fixesa del costum!

Cada objecte es dóna i es dispersa:
no és en ell mateix, és en la llum
que el volta, en la mirada que el completa,
i l’ull mateix no és si no es concreta
en una visió.
Per això elogio l’alba, la promesa, la claror:
jo tornaré a ser jo, retornarà el paisatge
-quina novetat, cada retrobament!-
i tornaré a mirar enamoradament
la ben sabuda església, la previsible platja.

Què hi serà rutina? Què hi serà sorpresa?
I en l’expectativa tènue del celatge,
elogio l’alba i visc en la promesa.

David Jou

*

Oh Sitges, quin madrigal
del Príncep dels Verbs d’Estopa!
Les ones -grans glops de sopa-,
amb les espumes de sal,
corren, amb l’aire malalt,
entre el cel i les calitges,
cap a la platja i les roques.
El sexe, si no me’l toques,
es reparteix sempre a mitges:
a cor què vols, què desitges.

Xavier Lloveras

*

Fonts:

 

plou

ilpleut

plouen veus de dones com si fossin mortes fins i tot en el record
també ploveu vosaltres meravellosos encontres de la meva vida oh gotes
i els núvols carregats es posen a renillar tot un univers de ciutats sonores
escolta si plou mentre la pena i el desdeny ploren una vella melodia
escolta com cauen els lligams que et retenen a dalt i a baix

Il pleut de Guillaume Apollinaire

traducció lliure tenint en compte “Cal·ligrames: poemes de la pau i de la guerra 1913-1916″de Guillaume Apollinaire. – Edició a cura de Jordi Castelló i Àlex Susanna. – Stonberg, 2008

*

il pleut des voix de femmes comme si elles étaient mortes même dans le souvenir
cest vous aussi quil pleut merveilleuses rencontres de ma vie ô gouttelettes
et ces nuages cabrés se prennent à hennir tout un univers de villes auriculaires
écoute s’il pleut tandis que le regret et le dédain pleurent une ancienne musique
écoute tomber les liens qui te retiennent en haut et en bas

fel amarg

16654549000_141ed28d65_z
“Syrian Refugee” de Bengin Adhmad: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/rnGVby

 

Fullejant versos de Montserrat Abelló, he trobat aquest que m’ha fet ressonar les greus situacions de pobresa i desigualtat i, especialment, el terrible problema dels refugiats que fugen de la guerra i la misèria i que Europa deixa a la seva sort als marges del continent. Com s’ha d’esquerdar tanta insensibilitat i injustícia?

 

Ja no tenim a l’abast

de la mà

meravelles de somnis,

sinó llàgrimes denses

d’esperances que es perden

i el fel amarg dels pobles

sotmesos. I rostres solcats

de línies profundes amb ulls

esbatanats per la fam.

La vida diària no en té,

de mesura.

 

Montserrat Abelló

Al cor de les paraules. Proa, 2002.

 

 

 

viure millor amb menys

14052665958_7cafd16fdc_z-1
SeaRise de EpcotLegacy, imatge a Flickr amb llicència Creative Commons

 

Per començar l’any, i amb el desig que ens resulti inspiradora, em vull fer ressò d’una publicació de Cristianisme i Justícia en la qual ens fan tretze propostes  per viure millor amb menys.

“L’actual crisi ecològica té les seves arrels en una manera de relacionar-nos amb la natura i amb els altres humans. En aquesta relació es prioritzen determinats valors, i això va estructurant una mentalitat que és compartida per moltes persones arreu del planeta. Alguns valors […] podrien ajudar a un canvi de mentalitat, a una nova cultura. Són valors, […] que trobem en el cristianisme, i també en l’humanisme, però que poden ser compartits per moltes altres tradicions ètiques i religioses.”

Entre aquests valors trobem:

  • ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat (que probablement no trobem en la simple acumulació d’informació o en el sorollós món digital)
  • ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme (anar més enllà del pensament a curt termini)
  • apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable (un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida superior no es pot considerar progrés)
  • recuperar una certa sacralitat de la natura (acostament a la realitat des d’alguns corrents filosòfic i religiosos com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme que trenquen amb la dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental)
  • retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc (que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida, sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim)
  • remarcar el valor dels petits gestos quotidians (trencar la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme)

 

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: