estima la tristesa

“Sorrow”: pencil sketch de Kyrie Eleison: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/4tnUr3

Estima la tristesa

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer. Perquè pensa,

i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti

tan sola. I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.
Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola

ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.
I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs,

mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a crèixer.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Fonts:

 

sonets minimalistes

Buscant versions catalanes dels poemes d’Anne Carson -la poeta canadenca reconeguda recentment amb el premi Princesa d’Astúries- m’he topat amb aquests deliciosos sonets minimalistes de la poeta portuguesa Teresa Rita Lopes (no he pogut mantenir la disposició original del text):

Alba
tan feixuga
de pas
tan lent

trencar
poc a poc
la closca
de la boira

Estripar
el pit
al crit


d’existir
perquè


*

Desisteixo
d’existir?
Persisteixo
en resistir?

Ja que
existeixo
precisament
insisteixo

Què fer
de tant
no-res?

Tants ocells
morts
a la butxaca!

*

Alquímia
(Postfaci)

Transformar
la fam
en aliment:

saber
fer
del seu turment

l’íntim
ferment
del poema

*

Teresa Rita Lopes (Faro, 1937) és catedràtica de Literatures Comparades a la Universitat Nova de Lisboa, especialista en Pessoa  i, a més a més de quatre poemaris, és autora de teatre i d’assaig.


Font:  “Com elles: una antologia de poetes occidentals del segle XX / Mireia Vidal-Conte (ed.)

Com dir

fotografia meva feta al bar de la Sala Beckett de Barcelona

Mirlitonades (1976-1978)
Samuel Beckett


somia
sens fi
ni treva
amb res


*

a peu ferm
sense esperar més
passa davant
sens fi avançat


*

a l’instant de sentir-se dir
que no en tenia per gaire temps
la vida li somrigué per fi
amb totes les seves dents

*

COM DIR
Samuel Beckett

follia –
follia el fet de –
el fet de –
com dir –
follia el fet d’allò –
des de –
follia des d’allò –
donat –
follia donat allò el fet de –
vist –
follia vist allò –
allò –
com dir –
això –
allò això –
això aquí –
tot allò això aquí –
follia donat tot allò –
vist –
follia vist tot allò això aquí el fet de –
el fet de –
com dir –
veure –
entreveure –
creure entreveure –
voler creure entreveure –
follia el fet de voler creure entreveure què –
què –
com dir –
i on –
el fet de voler creure entreveure què on –
on –
com dir –
allà –
enllà –
lluny –
lluny allà enllà –
a penes –
lluny allà enllà a penes què –
què –
com dir –
vist tot això –
tot allò això aquí –
follia el fet de veure què –
entreveure –
creure entreveure –
voler creure entreveure –
lluny allà enllà a penes què –
follia el fet de voler-hi creure entreveure què –
què –
com dir –

com dir

Poemes i mirlitonades
(Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2001) (Original en francès 1978/1992)
(Traducció del francès: Maria del Mar Díaz i Amat)

*

“Com dir” és el darrer poema que va escriure Samuel Beckett (1906-1989), premi Nobel de Literatura 1969, de la mort del qual s’han complert 30 anys.

La seva obra (novel·la, teatre i poesia) és més actual que mai.  “Amb Beckett comença el teatre contemporani”, diu, Toni Casares, director de la Sala Beckett de Barcelona, que el 2019 també ha celebrat els seus 30 anys de vida.  “Els personatges, instal·lats en un escenari apocalíptic, aparentment sense sentit ni vida, lluiten per continuar vivint. És el paisatge de la societat actual! Pensem en el canvi climàtic, sense anar més lluny. Hi pot haver un escenari més beckettià?”.

“Beckett va patir un punt d’inflexió vital i, sobretot, estilístic, quan va tenir una revelació: “Vaig comprendre que el meu camí era l’empobriment, la renúncia i l’emancipació del coneixement; era restar més que sumar”, li va confessar al seu biògraf James Knowlson. “Va agafar el camí de l’elemental, del fracàs, de l’exili i de la pèrdua; de l’home ignorant i desprès”. “Ho he provat. He fracassat. Tant és, hi tornaré. Fracassaré millor”, va escriure Beckett.

Passada la Segona Guerra Mundial, Beckett, en aquesta revolució estilística, va renunciar a la seva llengua, l’anglès, perquè per a ell era més fàcil escriure sense estil en francès.”

I aquest despullament del llenguatge, “l’estranyesa davant els mots, als quals l’hàbit dóna validesa, ens situa en allò real abans de ser anomenat i allà, aleshores es perd la parla. Això en la nostra literatura sols Beckett aconseguí mostrar-ho” diu Chantal Maillard a “La escritura es mi casa”, entrevista realitzada per Leonarda Rivera i Ingrid Solana, gener-febrer 2015.

Fonts:

per fer-me companyia

“Solo” de Patrice-photographiste: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/Fa6Hzj

 

“Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només,

la solitud immensa

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella, 

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva”.

 

Rosa Leveroni (1910-1985)

tot és mar dins de mi

“Siren/Sirène” de Vemma: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/58E3k

Sirena

Ja no sé

si sóc dona-peix

o dona-ocell.

M’he perdut,

seduïda pel cant

dels humans.

La meva veu

trencada

no sap arribar gaire lluny.

Ja no sé

tot alló que sé,

tot allò que sóc.

He de tornar,

he de tornar a casa.

rosa d’ibur

*

El suggeridor “Chill Out de Mites i Art” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i La Geltrú dedicat a les sirenes -i que el darrer mes d’abril s’ha fet a través del compte d’instagram de la Mireia Rosich, directora del museu- em va fer venir ganes de buscar poemes sobre aquests éssers mitològics que, sobretot, des de l’Edat Mitjana s’han representat meitat dona-meitat peix encisant els humans de forma perillosa amb els seus cants.  A la mitologia grega, en canvi, “Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.” I, en alguns casos, s’associen a la saviesa, al coneixement.

Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maria Beneyto, Mario Benedetti, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver són alguns dels poetes que ens hi apropen. Hi trobem sirenes més convencionals i d’altres (especialment les de les dones poetes) més sorprenents i trencadores.

Xera

Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
Sota les ones

Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
Far del capvespre

Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
Trista sirena

Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles

Maria-Mercè Marçal, «Xera» 1, dins Cau de llunes (1977)

Font: Rodamots

*
Sirena dels meus pecats
damunt d’un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…
Sirena d’ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l’ona alterada
amb la cua cargolada
pel foc de les tempestats!…
Mercè Rodoreda
«Tots els contes»

*

Sirena

Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla…)
Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.
Dona de carn ací, dona de terra.
Ai, ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!
Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula… Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta l’exili?
Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.
I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. On sou, amigues?
On és la flor dels votres cants nascuda?
Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
sóc sola ací, sola en la mar per sempre…?
Maria Beneyto

*

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

Mario Benedetti

Font: Poemas del alma

*

LA SIRENA

Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí,
el rocam que la circumda
perfuma l’olor de pi.

El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.

En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.

La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.

L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.

S’espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor…
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.

És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.

A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.

Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.

… … … … … … … … …

Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.

Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors…

Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.

Ama l’àngelus que plora
en els ecos de la mar…
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.

Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peix

Joan Alcover

Font: Blog Mag poesia

*

Cançó de la sirena
¡Ah de la barca! Un palau

més esplèndid que la nau
aquí tindries.

Sé d’uns braços nacarins
i un pit de dolços coixins:
tu hi dormiries…

Carns d’alabastre remulls
i cabelleres raülls
tu les hauries…

Sé la cançó de l’oblit
que entabana l’esperit:
l’escoltaries…

En la blavor dels fondals
els meus ulls són dos fanals
brilla que brilla…

La bonança del meu port
és eterna com la mort…
Vine, vine, vine!

MIQUEL DELS SANTS OLIVER, XIX
Font: Poeteca

Altres fonts:

“El seductor cant de sirenes” a Batecs clàssics

aquesta foscor també passarà

“Dawn” d’Ed Dunens: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/p7TGdz

L’àlba de la foscor

 

Ho sé, ho sé,

posa en perill els gestos comuns dels vincles humans,

l’encaixada,
l’abraçada,

l’espatlla que oferim al plor de l’altre,
el bon veïnatge que no valorem prou
tant que sovint ens donem cops al pit
mentre fem ostentació d’un individualisme cruel,
menystenim la natura pixant-hi verí al damunt i alhora
proclamem que la propietat té tots els drets legals de la persona
i murmurem gratitud per poder participar en els déus del capital.

Oh, tant de bo fos capaç d’escriure poesia en anglès,
o en totes i cadascuna de les vostres llengües,
per compartir amb vosaltres les paraules que
Wankikũ, la meva mare kikuiu, em solia dir:

Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa:
No hi ha cap nit tan Fosca
que no acabi a l’Alba,
o en altres mots:

Cada nit acaba a l’alba.
Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa.

Aquesta foscor també passarà,
ens retrobarem una vegada i una altra
i parlarem de la Foscor i de l’Alba,
cantarem i riurem, potser ens abraçarem i tot.
Natura i cura travades en una verda abraçada
celebrant cada batec d’una existència comuna
redescoberta i estimada de debò
a la llum de la Foscor i de la nova Alba.

Ngugi wa Thiong’o (1938-)

L’escriptor kenià, un dels grans referents de la literatura africana contemporània, ha enviat un poema a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural encara empresonat, a través de Raig Verd l’editorial que el publica en català.

El poema combina l’anglès i el kikuiu, llengua en la que habitualment escriu la seva obra de ficció, i ha estat traduït per Josefina Caball.

Font: “Cada nit acaba a l’alba”: Ngugi wa Thiong’o envia un poema a Jordi Cuixart / Jordi Nopca al diari Ara

és a la presó

imatges a flickr amb llicència creative commons
«La llibertat existeix, l’he vista, és a la presó

Enric Casasses (Barcelona 1951-)

52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

Aquest és el text d’un poema il·lustrat que Enric Casasses va enviar  a Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural, empresonat des del 2017 i condemnat per exercir els seus drets i llibertats. 

En poques paraules expressa tan bé la contradicció i la injustícia de la situació en que ens trobem -ara més amagada encara per la pandèmia que estem vivint a nivell mundial- i és aplicable a tantes altres experiències vitals …

Font: “Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes” al diari Ara

Nosaltres ara

“World keeps on turning, barns keep on collapsing” de Leo Vähä: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/rdoPGh

ARA

Enric Casasses

Nosaltres ara
som d’una altra era
bàrbars gent rara
sense frontera
sense papers
sense bandera
sense res més
que aquesta cara.

El món s’ensorra
ràpid quiet
pertot s’escorre
la mala llet
hi han tocs d’alarma
pro el seu secret
és la nostra arma
i no ens cal córrer.

Som masoveres
del firmament
tenim trinxeres
d’amor ardent
a la butxaca
i foc i gent
a la barraca
pensant maneres.

Les nostres veus
estan ferides
pels altaveus
i reprimides
pels sacerdots
de les mentides
quan tu no pots
dir lo que veus.

Veiem profetes
en un barranc
tocant trompetes
i pastant fang
mig amagats
escupen sang
desfigurats
toquen planetes.

A l’altra banda
supermans vells
sota comanda
cremen cervells
pensen presons
i pels anyells
creen passions
de propaganda.

Tu que has tingut
somnis mai vistos
ramat perdut
d’escarbats tristos
t’autoextermines
adorant cristos
tocant botzines
i fent el mut.

No us volem vèncer
ni atacar-vos
tampoc convèncer
sols saludar-vos
hola què tal
i recordar-vos
que el festival
tot just comença.

Enric Casasses (1951-)

Un poema del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural atorga des del 1969 “a persones que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, han contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Casasses ha esdevingut referent d’una nova manera de fer poesia, amb un repertori profund i extens que suma versos, narrativa i dramatúrgia, i que beu d’una àmplia gamma de corrents artístics que el converteixen en un poeta d’estil propi i inclassificable”.

Aquest poema ha estat musicat i interpretat per Miquel Gil, un altre genial artista que fa arribar els seus temes d’una manera intensa i punyent.

Fonts:

presonera que sóc

“Camille Claudel.- Etudes (1)” de Pierre André LECLERCQ: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/Eo4BsN

presonera que soc somniar llibertat
és trescar per camins que no tenen retorn
avançar per les ombres per trobar-hi silenci.

_

els meus llavis brunyien l’afany d’estar amb tu
aquells dies i nits quan sempre era diumenge.

_

… creuen que estic malalta
i és el bronze que em parla de motlles o d’imatges
i ningú no m’entén.

_

… l’art és palpar la buidor
de l’espai i omplir-lo tot cercant l’impossible.

_

Bernat Nadal

A “Camille”

 

*

Homenatge a Camille Claudel -fragment-

 

Jo no sóc jo.

Sóc un exèrcit de veus que escalen.

Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.

 

Marc Granell i Rodríguez

 

*

Davant les roses

La quietud que ara contemplo
me l’he feta ben meva
pel guany del sofriment.
El que ara és una plàcida avinguda
vorejada de roses
era un clot d’espines
on vaig deixar-hi carn i sang.
El fruit és el que ara contempleu.

 

Vinyet Panyella

A Suite Camille Claudel

*

Petit homenatge a l’escultora Camille Claudel, després de veure la pel·lícula “Camille Claudel 1915” dirigida el 2013 per Bruno Dumont. Una visió duríssima dels quasi trenta anys que l’escultora, alumna, col·lega i amant d’August Rodin i germana de Paul Claudel, va passar en un manicomi. He quedat commoguda i exhausta de tant sofriment i incomprensió.

*

Fonts:

Sóc nàufrag

“Survivor” de Anjan58: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/8jDdAB

AUTORETRAT

Josep-Ramon Bach (1946-2020)

 

Sóc nàufrag

a l’illa del dolor.

Paper de vidre

que el vent empenta

contra les arestes

de la sang i el desig.

(El laberint de Filomena, Edicions Proa. Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2009)

*

PROPÒSIT

Josep-Ramon Bach

Aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia
va de bracet
amb la malenconia
i que sento com els mots
han pres la lleugeresa
de l’instint i les ganes
de viure, avui, tinc
un altre llibre per escriure
i un amor per conquerir.
I l’esperança
D’una nova mirada.

(Caïm, Poesia 3i4, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

*

El 9 de març va morir Josep-Ramon Bach, poeta sabadellenc.

“Bach era autor de 23 llibres, i un poeta en majúscules. Segons unes declaracions de l’editor i crític Manuel Costa: “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada”.

“Autor de desenes de poemaris i també d’obres de narrativa, teatre i traduccions, ha estat reconegut amb onze premis per la seua trajectòria. Entre altres, el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, que va guanyar l’any 2015; el Premi Crítica Serra d’Or, obtingut el 1996; o el premi de Poesia de Cadaqués Rosa Leveroni, de l’any 2009 […] defuig els poemes llargs i va al moll de l’os, en un trànsit que aproxima la lírica a la màgia.”

Fonts:

Poemestiu

FESTIVAL DE POESIA DE L'EMPORDÀ

El pou de les meditacions

una parada en el camí

La vall de l'espiritualitat

Deixeu els prejudicis a la muntanya de la quotidianitat i baixeu a la vall en pau

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Coaching personal

Assessorament personal i mil i una receptes per viure bé