no vaig aixecar la veu

Freedom?

"Freedom?" de Jay Peeples a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/XqVo

Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, fa una crida a personalitats públiques, siguin o no independentistes, per denunciar públicament la presó preventiva que pateixen els activistes socials Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, ja fa tres mesos. També tenim a la presó els membres del govern de Catalunya, Oriol Junqueras i Quim Forn, fa dos mesos i mig. “És una qüestió de veritable democràcia i de drets humans. Defensar aquests drets és defensar-vos també a vosaltres” . I ho fa recordant aquest poema tan conegut:

«Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu.

Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.»

Martin Niemöller:

 

Font:

“Si consideres injusta la presó preventiva i tens un altaveu, denuncia-la”. Txell Bonet a Vilaweb

 

Anuncis

En encesa espera

2768455634_93eef6c427_z
Imatge de Jef Safi a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/5dD4pG

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

Font: Versos.cat

 

us desitjo …

Jo us desitjo somnis sense fi, i una forta necessitat d’acomplir-ne alguns.
Us desitjo estimar allò que cal estimar, i oblidar allò que cal oblidar. 
Us desitjo passions, i us desitjo silencis. 
Us desitjo els cants dels ocells al matí, i us desitjo el riure dels infants. 
Us desitjo respectar les diferències de cadascú, perquè el mèrit i valor de cada u, sovint, s’ha de descobrir. 
Us desitjo que us resistiu a estancar-vos en la indiferència, i que us resistiu davant els fets negatius del nostre temps. 
Finalment, espero, que no renuncieu mai a la recerca, a l’aventura, a la vida, a l’amor, perquè la vida és una magnífica aventura i ningú, raonablement, hauria de renunciar-hi sense presentar una dura batalla. 
I et desitjo, sobre tot, que siguis tu, orgullós i feliç, perquè la felicitat és el nostre veritable destí.
 
 

Jacques Brel

1er janvier 1968

 

 

Font: Poemes al nas de la lluna

No caminareu mai sols

El dia 24 de desembre s’ha fet una cantada de nadales, arreu del país, per recordar i reivindicar la llibertat del presos polítics (Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). Entre altres nadales, se n’ha adaptat una de contemporània a les circumstàncies que estem vivint.

«QUAN SOMRIUS
Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)

Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que el fred du tants records.

Ara que importen les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no ens permeten veure-us,
Ni podeu parlar
Ens teniu sempre al vostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.

És el buit que et deixa comptar els dies,
i les nits tant lluny de casa, sense
llibertat.
Sou homes de pau i us volem lliures.
Com queda al jersei un detall groc.

Vam dir que mai ens rendiríem,
Seguim dempeus i confiats
El vostre exemple és de fermesa i
dignitat,
Us volem junts al nostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
Quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.»

Fonts:

Video de Crida per la Democràcia

Article a Vilaweb

 

La casa del meu pare

Enmig de la boira, tractant d’orientar-me en aquest moment estrany i descoratjador, he topat amb aquest poema del basc Gabriel Aresti (1933-1975) que m’ha connectat amb l’impuls i la necessitat de continuar defensant els drets, fonamentals per a la convivència, de llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, de decidir amb democràcia, de respecte, de diàleg … que ens han pres.

cartelldretshumans
fotografia presa a Brussel·les el 7 de desembre de 2017

 

La casa del meu pare

 

Defensaré

la casa del meu pare.

Contra els llops,

contra la sequera,

contra la usura,

contra la justícia,

defensaré

la casa del meu pare.

Perdré

els bestiars,

els camps,

les pinedes;

perdré

els beneficis,

les rendes,

els interessos,

però defensaré la casa del meu pare.

Em prendran les armes,

i amb les mans defensaré

la casa del meu pare;

em tallaran les mans,

i amb els braços defensaré

la casa del meu pare;

em deixaran

sense braços,

sense pits,

i amb l’ànima defensaré

la casa del meu pare.

Em moriré,

es perdrà la meva ànima,

es perdrà el meu llinatge,

però la casa del meu pare

restarà

dempeus.

Gabriel Aresti

 

Font:

Gabriel Aresti: defensaré la casa del meu pare a El Nacional.cat

Jo sóc Lilit

El retorn de Lilit

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Sóc Lilit, la dona destí. Cap mascle escapa a la meva sort i cap mascle en voldria escapar.

Sóc les dues llunes Lilit. La negra no és completa sinó per la blanca, ja que la meva puresa és l’espurna del desenfrenament i la meva abstinència, l’inici del possible. Sóc la dona-paradís que va caure del paradís, i sóc la caiguda-paradís.

Sóc la verge, rostre invisible del desvergonyiment, la mare-amant i la dona-home. La nit, doncs sóc el dia; la costa dreta, doncs sóc l’esquerra; i el Sud, doncs sóc el Nord.

Sóc la dona festí i els convidats al festí. M’anomenen la fetillera alada de la nit, la deessa de la temptació i del desig. M’han nomenat patrona del plaer gratuït i de la masturbació i alliberada de la condició de mare per tal que sigui el destí immortal.

Sóc Lilit, la dels pits blancs. Irresistible és el meu encant, doncs els meus cabells són negres i llargs i de mel són els meus ulls. La llegenda conta que vaig ser creada de la terra per ser la primera dona d’Adam, però no em vaig sotmetre.

Sóc Lilit que retorna del calabós de l’oblit blanc, lleona del senyor i deessa de dues nits. Jo reuneixo allò que no pot ser reunit en la meva copa i ho bec ja que sóc la sacerdotessa i el temple. Esgoto qualsevol embriaguesa per tal que no es pensi que em puc assaciar. Em faig l’amor i em reprodueixo per a crear un poble del meu llinatge, ja que mato els meus amants per donar pas als que encara no m’han conegut.

Sóc Lilit, la dona selva. No vaig saber d’espera desitjable, però sí de lleons i d’espècies pures de monstres. Fecundo tots els meus flancs per fabricar el conte. Reuneixo les veus en les meves entranyes a fi que es completi el nombre d’esclaus. Devoro el meu cos per tal que no se’m digui famèlica i bec la meva aigua per no patir mai de set. Les meves trenes són llargues per a l’hivern i les meves maletes no tenen coberta. Res em satisfà ni m’omple i aquí estic de tornada per ser la reina dels extraviats en el món.

Sóc la guardiana del pou i el retrobament dels oposats. Els petons sobre el meu cos són les ferides d’aquells que ho intentaren. Des de la flauta de les cuixes puja el meu cant, i des del meu cant la maledicció s’expandeix en aigua sobre la terra.

Sóc Lilit, la lleona seductora. La mà de cada servent. La finestra de cada verge.  L’àngel de la caiguda i de la consciència del son lleuger. Filla de Dalila, de Maria Magdalena i de les set fades. No hi ha antídot contra la meva maledicció. Per la meva luxúria s’alcen les muntanyes i s’obren els rius. Retorno per penetrar amb els meus fluxos el vel del pudor i per netejar les ferides de la falta amb l’aroma del desenfrenament.

Des de la flauta de les meves cuixes puja el meu cant

i per la meva luxúria s’obren els rius.

Com podria no haver-hi marees

cada vegada que entre els meus llavis verticals brilla un somriure?

Perquè soc la primera i l’última

La cortesana verge

El cobejat temor

L’adorada repudiada

I la velada nua,

Perquè soc la maledicció del que antecedeix

El pecat va desaparèixer dels deserts quan vaig abandonà Adam.

Ell es va equivocar completament, va fer miques la seva perfecció.

El vaig fer baixar a terra i per a ell vaig il·luminar la flor de la figuera.

Sóc Lilit, el secret dels dits que insisteixen. Perforo el sender, divulgo els somnis, destrueixo ciutats d’homes amb el meu diluvi. No reuneixo dos de cada espècie per a la meva arca. Més aviat els transformo a tots per tal que el sexe es purifiqui de tota puresa.

Jo, versicle de la poma, els llibres m’han escrit encara que vosaltres no m’hàgiu llegit. El plaer desenfrenat, l’esposa rebel, la realització de la luxúria que condueix a la ruïna total. En la bogeria s’entreobre el meu vestit. Els que m’escolten mereixen la mort i els que no m’escolten moriran de despit.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’estremiment de la primera temptació.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’esvaniment del darrer patiment.

Jo, Lilit, l’àngel desvergonyit. La primera euga d’Adam i la corruptora de Satan. L’imaginari del sexe reprimit i el seu crit més alt. Tímida, doncs sóc la nimfa del volcà; gelosa, doncs la dolça obsessió del vici. El primer paradís no em va poder suportar. I me n’expulsaren per tal que sembrés la discòrdia sobre la terra, perquè dirigeixi en els llits els assumptes dels que a mi se sotmeten.

Sóc Lilit, el destí dels coneixedors i la deessa de dues nits. La unió del son i la vigília. Jo, la poeta fetus, perdent-me vaig guanyar la meva vida. Retorno del meu exili per ser l’esposa dels set dies i les cendres de demà.

Jo, la lleona seductora retorno per cobrir de vergonya les submises i regnar sobre la terra. Retorno per sanar la costella d’Adam i alliberar a cada home de la seva Eva.

Jo sóc Lilit

I torno del meu exili

Per heretar la mort de la mare que vaig parir.

 

Joumana Haddad

Traducció lliure a partir de la traducció al castellà de Alberto Valdivia i Renato Sandoval.

Segons moltes llegendes, Lilit és la primera dona, abans d’Eva, formada de la pols de la terra com Adam. Era independent, forta, lliure i no va voler obeir cegament a l’home. Per fi, es va rebel·lar, escapà del paradís i es negà a tornar-hi. Aleshores Déu la va transformar en dimoni i després creà la segona dona, Eva, de la costella d’Adam per garantir la seva obediència.

Fonts:

El refugi de la poesia per Bernat Puigtobella a la revista Núvol

Poesía libanesa: Joumana Haddad por Dante Ildefonso

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sóc la que no té nom

Geologia del Jo

Sóc el sis de desembre de mil nou-cents setanta,
sóc l’hora primera després del migdia,
els crits de ma mare en parir-me
i els seus crits en parir-la,
el seu úter foragitant-me per sortir de mi
i la seva suor, testimoni de la meva resistència.
Sóc els ulls de la família,
les mirades del pare, de l’avi i de les ties.
Sóc les expectatives d’allò que esperen de mi,
els somnis avortats,
els buits penjats com amulets al coll.
Sóc la que no té nom
ni mans
per tot el que hi ha enllà.
Sóc les taules de multiplicar que encara no em sé,
la suma dels dos que fa un, sempre un,
la teoria de l’obliqua, sempre obliqua;
sóc
el meu odi per la història, l’àlgebra i la física,
i la certesa pueril que la terra gira al voltant del meu cor,
i el meu cor, al voltant de la lluna.
Sóc la mentida del Pare Noel,
que encara em crec.
Sóc la mentida de Déu,
que ja no em crec.
Sóc
l’astronauta que havia somiat que seria,
les arrugues de la meva àvia suïcida,
el meu front reclinat sobre aquella enyorada falda.

Sóc la devastació, la conqueridora dels meus defectes,
i sóc la guerra,
el cadàver de l’home que els combatents arrossegaren davant meu,
i aquella cama dislocada, que maldava per tornar-se-li a soldar.
Sóc
els llibres que no em convenien de petita i vaig llegir
(i els que ara no convenen i escric).
Sóc la pubertat del meu pit dret
i la plenitud de l’esquerre,
la potència dels pits sota la brusa estreta
i la consciència del seu poder: principi de la decadència.
Sóc el meu avorriment inquiet, el meu primer cigarret, la meva tossuderia
tardana, les estacions passades.
Sóc la néta de la nena que vaig ser:
la seva fretura de la meva ràbia, i els meus fracassos, els laberints, els
anhels, les meves mentides, les guerres, les cicatrius i els giravolts.
Sóc la tendresa que duc malgrat jo mateixa, i el meu déu, la meva
cobdícia, les absències plenes dels meus morts i llurs darrers
sospirs al coixí de cada matinada.
Sóc
el meu fàstic, la meva malaltia contagiosa, el meu perill i el meu fugir
d’una covardia vers quelcom pitjor.
Sóc el meu silenci après
i el silenci que encara no domino,
i la solitud que tresca pel meu esperit com un insecte.
Sóc
la dissort de l’amor,
i l’esdevinc.
Sóc els llops de la poesia que corren per la meva sang
i al costat dels quals descalça corro.
Sóc aquella que percaça son caçador
i no el caça.

I també sóc les meves ungles, el que hi ha a sota i on s’enfonsen; el
record de llurs ferides, el record de llur indignació, el record de llur
feblesa i el record de llur força, que no necessita prova.
Sóc els bocins de carn arrencats de les esquenes en cada orgasme.
Sóc les meves dents,
les meves cuixes desitjables
i els meus desitjos obscens.
Sóc els meus pecats, i com m’agraden!
Sóc els meus pecats, i com se m’assemblen!
Sóc l’amiga que em va trair;
gràcies!
Sóc la meva columna vertebral bordant
a la cara d’aquells que se’n van.
Sóc el meu dolor,
sí, el meu dolor,
i el meu crit a mitjanit
(que reprimeixo en el moment adient).
Sóc el que em diuen que no digui,
que no somniï,
que no pensi,
que no gosi,
que no prengui.
Sóc el que diuen que no he de ser.
Sóc el que amago,
el que no vull amagar però amago,
i el que vull amagar però no amago.
Sóc el “Digues que m’estimes”
i el “No m’ho crec”.

Sóc la meva mort prematura,
ho dic sense drama,
i les runes que deixaré,
nimietats ridícules i reveladores:
postals, retalls de cartes, notes sota el vidre de la taula,
els meus somriures en les fotos antigues.
Sóc tots els homes que m’estimaven i no vaig estimar.
I sóc els qui vaig estimar i no m’estimaven, els qui no vaig estimar i
no m’estimaren, els qui sospitaren que els estimava i els qui sospitaren
que no els estimava.
Sóc l’únic home que estimo.
Sóc els set dies i els segles que em calgueren per a crear-me,
i l’instant que em calgué per a destruir-me.
Sóc els meus cossos
i els carrers humits de la meva ciutat.
Sóc les mirades que no he concedit, les paraules que no he dit i els
llavis que no he besat,
i tot el que no deixaré:
totes les bogeries que encara no he comès,
totes les anades de les quals no he tornat encara.
Sóc
la filla que no he tingut
i potser tindré.
Jo sóc la qui ara no hi és,
les coses i la gent que vaig ser,
ahir,
les i els qui seré demà
i em faran.

JOUMANA HADDAD, traduït per Margarida Castells Criballés

Fonts:

 

indesinenter

1296941013_a83f2e5bea_z
“preso” de Nany Mata a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/2YBanX

Fa dies que penso que se m’acumulen els dols. Els més personals i els col·lectius, que no deixen de ser la meva vivència personal de la situació. Necessito explicar-me per què em sento tan trasbalsada que no sóc capaç de deixar de pensar, d’escoltar, de llegir al voltant del que està passant en aquest país. I per què em costa tant concentrar-me en altres coses i allunyar-me de tot aquest soroll, per què em sento tan enfadada i no estic disposada a tolerar ni segons què ni segons qui si, passi el que passi, hauré de continuar convivint-hi, per què he perdut l’hàbit del silenci que m’asserena i m’eixampla la mirada … ?

I amb aquesta reflexió em topo amb un article del David Fernàndez, titulat “Indesinenter”, és a dir “sense defallir” -amb ecos d’Espriu-, un text que em fa una mica de llum i em dóna una mica de força:

“Ni eufòria ni desesperació, doncs, sinó constant perseverança per la llibertat. La de totes i tots. El país en un haiku de Benedetti: «és curiós / els febles de debò / mai no es rendeixen».

[…] tenim el dret al dubte, el deure de cuidar-nos mútuament i l’obligació ètica de resistir, recosint tot el que volen esquerdar”

I acaba amb el record dels companys que ens han empresonat: #LlibertatPresosPolítics: Jordis, Carles, Dolors, Meritxell, Quim, Raul, Josep, Oriol. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat.

Font: Indesinenter de David Fernàndez a directa.cat

D’un roig encès

Al Centre Miró de Mont-roig del Camp he vist aquest rètol amb l’associació que Joan Miró va fer entre els colors i una de les seves terres d’acollida a la qual sempre retornarà alternant-la amb Paris i Mallorca. Terra roja que el posarà en contacte amb la vida del camp, les vinyes, les oliveres, els garrofers …. i el mar i el cel … I m’ha recordat la cançó que Raimon li va dedicar el 1968.

IMG_20171014_135031

A Joan Miró

D’un roig encès
voldria les cançons.

D’un roig encès
voldria la vida.

D’un roig encès
tots els amors.
D’un roig encès.

D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.

D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Raimon, 1968

155 cançons de lluita

A través de Nació Digital, descobreixo una llista de cançons de “revolta, unitat, resistència i, sobretot, pau per davant de tot” que ha seleccionat la revista Enderrock per acompanyar-nos en aquests dies apassionants i incerts.

Trio per compartir aquí “D’un temps, d’un país”:

Fonts:
Nollegiu. Llibreria work in progress

L'aventura de crear una llibreria de bell nou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: