Vinc de tu …

Carme Brustenga Vilardell (1926-2017). Fotografia del 2009.

 

Poema per a la mare

 

D’unes mans de lleixiu

i panallons,

d’uns genolls desgastats,

d’una falda amorosa,

d’una paciència

que a vegades esclata,

d’una vergonya

desmesurada,

d’un cabdell d’inseguretats

i de dubtes,

d’un somriure obert,

d’un gest esquerp

que et protegeix,

d’una taula parada

amb delit,

d’una veu que canta

i calla tantes coses,..

 

Vinc de tu

i d’una llarga renglera

de dones

 

rosa d’ibur

Per retornar la veu

“Sí, cal celebrar cada 8 de març el dia de la dona, no només per recordar que, en moltíssimes coses, som encara lluny d’una situació d’igualtat efectiva, sinó també per retornar, en la vida cultural i en la vida col·lectiva,  la veu i l’obra de totes aquelles sense les quals no seríem el que som” diu Xavier Antich en el seu article “Cada dia és vuit de març” a El Nacional.cat.

Igual com fa l’artista Francesca Llopis en el seu vídeo Etcètera:

però en tens tota l’alegria …

dsc_1578

Els ametllers ja ens porten l’alegria de la primavera -com diu en Maragall- però el neguit i la tristesa per la salut de la mare ens han ennuvolat aquest febrer i s’allarguen, s’allarguen …..

“Vellesa” de Joana Raspall

Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament...         

          

cel i calitges

dsc_1272

L’exposició de l’any Casas al Museu Maricel m’ha fet tornar a aquest preciós poble blanc embolcallat de mar, de cel i calitges -com diu el poeta-, amb una gran activitat cultural.  La curiositat per saber si hi havia poemes dedicats a Sitges, me n’ha fet descobrir alguns:

Madrigal a Sitges

Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor què vols, cor què desitges
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls negres,
tes cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo, sols a mitges,
dóna’m una flor ben lleu,
dóna’m una margarida
ull de sol, ales de neu.

Josep Carner

*

 

Posta

Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i en blanc
I la terra s’enporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:
– Mariner mariner
si pren vol la gavina
allunya’t del rocam
que el vaixell de les veles de zèfir
bell corsari
se’n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

Joan Salvat-Papasseit

*

ALBA

Això ha de ser més, això demana més, això reclama créixer,
ser contemplat és més que la meitat de l’ésser:
neix un nou paisatge amb cada nova llum,
ah presència múltiple i diversa,
matís en la fixesa del costum!

Cada objecte es dóna i es dispersa:
no és en ell mateix, és en la llum
que el volta, en la mirada que el completa,
i l’ull mateix no és si no es concreta
en una visió.
Per això elogio l’alba, la promesa, la claror:
jo tornaré a ser jo, retornarà el paisatge
-quina novetat, cada retrobament!-
i tornaré a mirar enamoradament
la ben sabuda església, la previsible platja.

Què hi serà rutina? Què hi serà sorpresa?
I en l’expectativa tènue del celatge,
elogio l’alba i visc en la promesa.

David Jou

*

Oh Sitges, quin madrigal
del Príncep dels Verbs d’Estopa!
Les ones -grans glops de sopa-,
amb les espumes de sal,
corren, amb l’aire malalt,
entre el cel i les calitges,
cap a la platja i les roques.
El sexe, si no me’l toques,
es reparteix sempre a mitges:
a cor què vols, què desitges.

Xavier Lloveras

*

Fonts:

 

plou

ilpleut

plouen veus de dones com si fossin mortes fins i tot en el record
també ploveu vosaltres meravellosos encontres de la meva vida oh gotes
i els núvols carregats es posen a renillar tot un univers de ciutats sonores
escolta si plou mentre la pena i el desdeny ploren una vella melodia
escolta com cauen els lligams que et retenen a dalt i a baix

Il pleut de Guillaume Apollinaire

traducció lliure tenint en compte “Cal·ligrames: poemes de la pau i de la guerra 1913-1916″de Guillaume Apollinaire. – Edició a cura de Jordi Castelló i Àlex Susanna. – Stonberg, 2008

*

il pleut des voix de femmes comme si elles étaient mortes même dans le souvenir
cest vous aussi quil pleut merveilleuses rencontres de ma vie ô gouttelettes
et ces nuages cabrés se prennent à hennir tout un univers de villes auriculaires
écoute s’il pleut tandis que le regret et le dédain pleurent une ancienne musique
écoute tomber les liens qui te retiennent en haut et en bas

fel amarg

16654549000_141ed28d65_z
“Syrian Refugee” de Bengin Adhmad: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/rnGVby

 

Fullejant versos de Montserrat Abelló, he trobat aquest que m’ha fet ressonar les greus situacions de pobresa i desigualtat i, especialment, el terrible problema dels refugiats que fugen de la guerra i la misèria i que Europa deixa a la seva sort als marges del continent. Com s’ha d’esquerdar tanta insensibilitat i injustícia?

 

Ja no tenim a l’abast

de la mà

meravelles de somnis,

sinó llàgrimes denses

d’esperances que es perden

i el fel amarg dels pobles

sotmesos. I rostres solcats

de línies profundes amb ulls

esbatanats per la fam.

La vida diària no en té,

de mesura.

 

Montserrat Abelló

Al cor de les paraules. Proa, 2002.

 

 

 

viure millor amb menys

14052665958_7cafd16fdc_z-1
SeaRise de EpcotLegacy, imatge a Flickr amb llicència Creative Commons

 

Per començar l’any, i amb el desig que ens resulti inspiradora, em vull fer ressò d’una publicació de Cristianisme i Justícia en la qual ens fan tretze propostes  per viure millor amb menys.

“L’actual crisi ecològica té les seves arrels en una manera de relacionar-nos amb la natura i amb els altres humans. En aquesta relació es prioritzen determinats valors, i això va estructurant una mentalitat que és compartida per moltes persones arreu del planeta. Alguns valors […] podrien ajudar a un canvi de mentalitat, a una nova cultura. Són valors, […] que trobem en el cristianisme, i també en l’humanisme, però que poden ser compartits per moltes altres tradicions ètiques i religioses.”

Entre aquests valors trobem:

  • ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat (que probablement no trobem en la simple acumulació d’informació o en el sorollós món digital)
  • ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme (anar més enllà del pensament a curt termini)
  • apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable (un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida superior no es pot considerar progrés)
  • recuperar una certa sacralitat de la natura (acostament a la realitat des d’alguns corrents filosòfic i religiosos com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme que trenquen amb la dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental)
  • retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc (que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida, sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim)
  • remarcar el valor dels petits gestos quotidians (trencar la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme)

 

el cant dels ocells

Avui em deixo bressolar per aquesta nadala popular catalana que, a través de Pau Casals, ha anat més enllà del seu significat original i ens evoca sentiments de nostàlgia, de pau, de llibertat ……

Homenatge a Pau Casals

Encara que una cerca a la xarxa proporcioni cents de resultats on s’afirma que El cant dels ocells és una obra de Pau Casals, el cert és que es tracta d’una cançó tradicional catalana d’autor desconegut. Per la seva temàtica se l’hauria de considerar una nadala, ja que mostra la joia dels diferents ocells pel naixement del nen Jesús, però el ventall de sentiments que ens evoca avui parteixen de la personal interpretació que en feu Casals.

La relació entre el mestre i aquesta emblemàtica peça s’inicià l’any 1941, després de que la clavecinista Wanda Landowska la descrivís com “la cançó popular més bella del món”. Va ser llavors quan Pau Casals preparà un arranjament per a violoncel que interpretaria per primer cop en un concert benèfic celebrat a Cannes a favor de les víctimes de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquell moment la melangiosa melodia passaria a ser…

View original post 99 more words

volva de pols de la rodera

dsc_1438 dsc_1447

*El nom de Verdaguer, profundament arrelat a Catalunya, és a hores d’ara inscrit a la terra del lloc on va néixer, per iniciativa del poeta i artista Perejaume que el 2002 va fer una intervenció paisatgística en el torrent de Folgueroles al seu pas per la Font Trobada.

Verdaguer, poeta  de la Renaixença, va fer una contribució cabdal a la revitalització de la literatura catalana. Home singular que va fer estudis eclesiàstics i va gaudir d’un gran reconeixement. I, després d’una crisi espiritual, s’enfrontà als poders eclesiàstics i econòmics i va ser apartat i suspès per a l’administració dels sagraments.

Com a petges de la meva visita a aquelles terres, deixo un fragment del poema Canigó –compendi de llegendes, història, natura i geografia d’aquest massís i del conjunt de la serralada pirinenca- i també un dels poemes de la darrera època on es reflecteix la crisi que vivia:

Canigó (fragment)

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,

grandiós veire on beu olors l’estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d’aloja que del cel davalla.
Dins Canigó, Cant II: Flordeneu

***

SUM VERMIS

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra,
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devor’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Algunes fonts:

 

tots els noms

15716956647_2258e46846_z
“Nametag Wall” de Travis Wise a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/pWRvDa

El parany

Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa’t dur
fins al cor del parany que entre ingenu i subtil
t’ha preparat algú que coneixes prou bé;
juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.”

Miquel Martí i Pol

 

Font del poema: Poesia en català

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: