per poder florir

el sol i les seves flors

la vida va així

va dir-me la mare

i m’abraçava mentre jo plorava

pensa en les plantes que sembres

al jardí cada any

t’ensenyaran

que la gent també

s’ha de marcir

caure

arrelar

alçar-se

per poder florir

 

rupi kaur

 

*

quan cau la neu

enyoro l’herba

quan creix l’herba

la trepitjo

quan les fulles canvien de color

demano flors

quan floreixen les cullo

 

_desagraïda

rupi kaur

 

*

 

la ironia de la solitud

és que tots la sentim

alhora

 

_plegats

rupi kaur

 

*

La setmana del llibre en català 2018 m’ha portat, de la mà de Bel Olid i d’Empúries, Rupi Kaur, il·lustradora i poeta canadenca d’origen hindú que es va donar a conèixer a les xarxes abans de publicar. El seu primer llibre “llet i mel” va ser un gran èxit internacional, es va traduir a trenta llengües i va vendre més d’un milió d’exemplars. El seu segon poemari “el sol i les seves flors” continua explorant els temes que la defineixen: l’amor, el trauma, la superació, la feminitat, l’emigració i la revolució.

D’escriptura col·loquial, a vegades quasi-prosa descriptiva i una mica tòpica, sempre acompanyada amb les seves pròpies il·lustracions, amaga alguns tresors i sobretot el seu feminisme pot contribuir a l’acceptació i l’apoderament de moltes dones joves -i no tan joves-.

 

Fonts:

 

Anuncis

no passareu

766437327_fec558c8a3_z
Freedom de Devin Butler: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/2aJc7F

En aquest moment dolorós de llibertats restringides i barbaritats jurídiques llegeixo que, a l’escrit d’acusació contra Jordi Cuixart, la fiscalia espanyola inclou com a element de càrrec que el president d’Òmnium, en la mobilització del 20S, va emprar la frase “No passaran!”, atribuint-li ressonàncies de la guerra civil espanyola.

Buscant-ne més informació, trobo el poema “La cançó dels invadits”, coneguda també com “No passaran” que Apel·les Mestres va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial -anys més tard el lema va ser recuperat per la resistència republicana- i he tingut ganes de compartir-lo però veig que la revista cultural “Catorze” l’acaba de publicar avui. Adjunto l’enllaç a Catorze i un video del poema cantat per Xavier Ribalta.

 

Més informació:

Maleïdes les guerres

En el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, he vist “Maleïdes les guerres (i aquell que les va fer)”, un espectacle de música i paraules per la pau. El poder de la paraula i de la música per commoure i remoure consciències. Un cop de puny a l’estòmac. Una reivindicació per a solucionar els problemes no amb la mentida, la violència, la barbàrie ….. sinó amb la bellesa, amb l’art, amb la cultura.

Resultat d'imatges de maleides les guerres

Dos anònims

(lletra: popular; música: Ovidi Montllor)

Al damunt de la tomba 

Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l’esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

L’enramada

Ja m’agafen i me’n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t’hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d’on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

 

Més informació:

 

tu ho ets tot

6812526166_de7e08c978_z
“Ondulation· de Teleomi: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/bnZYFG

 

Tot és u: l’onada i la perla, la mar i la pedra.

Res del que existeix en aquest món està fora de tu,

busca bé en tu mateix el que vols ser, perquè tu ho ets tot.

El món sencer dorm en cada un de nosaltres.

Rumi

 

Font: frase espigolada a l’exposició «La trace et le souffle» una retrospectiva de l’obra de l’artista Najia Mehadji al Museu d’Art Modern de Ceret.

 

 

la croada dels nens

IMG_20180926_194134_185

 

IMG_20180814_173512_233

 

“La croada dels nens” (Bertolt Brecht, 1939)

L’any trenta-nou a Polònia,

hi va esclatar una guerra,

convertint ciutats i viles

en terra erma.

 

El germà va perdre la germana

la dona, l’home soldat

i entre runes i foc

els pares de molts nens foren morts.

 

No se’n sabia res, de Polònia

ni notícies ni cartes

però una història corria

que a l’est encara és contada.

 

L’explicaven en una ciutat

mentre a fora nevava,

parlava d’uns infants

que erraven en croada.

 

Per camins famèlics

els infants avançaven,

d’altres se’ls unien

de viles bombardejades.

 

De batalles i malsons

volien fugir

per trobar la pau

en algun país.

 

Hi havia un cap

que els va organitzar,

ell no sabia el camí

i això el tenia preocupat.

 

Una nena d’onze anys era

per un nen de quatre la mare,

tot el que podia li donava

menys una terra sense batalla.

 

Un jueu anava amb el grup

amb fines solapes de vellut,

al pa més blanc estava acostumat

però no es donava per vençut.

 

Dirigits per dos germans

entesos en l’art de la guerra,

a una granja van entrar

que la pluja va inundar.

 

Hi havia un nen prim i pàl·lid

que sempre estava trist,

no deixava de patir,

venia d’una ambaixada nazi.

 

En una botiga enfonsada

Un músic va trobar un tambor,

tocar-lo els hauria delatat

no el va fer sonar per por.

 

També portaven un gos

que en trobar-lo anaven a matar,

no es van atrevir

una boca més per compartir.

 

Hi havia també una escola

amb un mestre petit,

la pissarra, un tanc abandonat

la paraula pau hi havia escrit.

 

A la vora d’un riu

va haver-hi un concert

el nen va tocar el tambor

sense por de ser descobert.

 

No hi faltava un gran amor

quinze anys el noi, dotze l’estimada

arrecerats en un clot

la nena els cabells del noi acariciava.

 

L’amor no va aguantar

els freds que vingueren

amb la neu de l’hivern

quines flors poden créixer?

 

Va haver-hi una baralla

amb un grup de nens que es van trobar

i  en veure que era absurda

de seguida la van aturar.

 

Quan més fort era l’enfrontament

que a l’entorn d’una garita lliuraven

uns quants nens no tenien menjar

i no s’alimentaven.

 

En saber-ho els altres

van portar menjar,

sense patates sense pa,

qui pot lluitar?

 

A la llum d’unes espelmes

un judici celebraren

al jutge van condemnar

perquè al reu no va escoltar.

 

Enterraren un infant

un jove amb cabells d’àngel,

dos polonesos, dos alemanys

varen fer el sot en un marge.

 

Allà, protestant, catòlic i nazi

el noi van enterrar

mentre un comunista els recordava

tot el que quedava per sembrar.

 

Tenien esperança i fe

però per viure havien de robar

si algú no els donava

un glop d’aigua, un tros de pa.

 

Ningú no en té la culpa

si no els van alimentar

per cinquanta nens

fa falta molt de pa.

 

Erraven cap al sud

allà on brilla el sol

a les dotze del migdia

en una direcció.

 

Entre matolls i branques de pi

un soldat ferit van trobar

el van cuidar set dies

per si els podia ajudar.

 

Només va dir: a Bilgoraj!

per les febres molt malalt

el vuitè dia va morir

també el van enterrar.

 

La neu tapava els senyals

que orientaven les dreceres

estaven trencats, canviats

a causa de la guerra.

 

Era una estratègia militar

per confondre l’enemic

però, com trobar Bilgoraj

perduts allà al mig?

 

Reunits entorn del cap

mentre mirava l’horitzó

alçant la mà

un camí va assenyalar.

 

Van veure  foc un dia

però no s’hi van acostar,

tres tancs amb gent a dins

que van passar de llarg.

 

Arribaren a una ciutat

i els va agafar la por,

també van passar de llarg

amagats en la foscor.

 

A l’antic sud-oest de Polònia

envoltada de paratges blancs

va desaparèixer sens rastre

la croada dels infants.

 

Si acluco els ulls

els veig caminar

d’una granja a una vila

d’una vila a una ciutat.

 

Damunt d’ells

altres infants veig passar

aguantant el vent i el fred

sense camí, sense llar.

 

Buscant una terra on viure en pau

lluny del foc i dels canons

diferent del seu primer cau

omplint la croada d’il·lusions

 

A la llum del capvespre

ja no són iguals,

altres rostres veig

espanyols, francesos, orientals.

 

Aquell gener a Polònia

van trobar un gos,

prim, amb un cartell

penjat al coll.

 

Havien escrit: “Socors!

estem perduts

seguiu el gos

som cinquanta-cinc menuts.

 

Si no podeu venir

deixeu-lo continuar,

no el mateu

només ell ens pot trobar”.

 

Ho van llegir uns camperols

ho va escriure un infant

ara fa any i mig

que el gos va morir de fam.

(traducció de Jaume Escala)

 

La impressionant exposició “Per què? Carme Solé Vendrell” celebrant els 50 anys de professió d’aquesta artista, em va portar aquest poema de Bertolt Brecht que ella va il·lustrar de forma extraordinària.

I una versió de “La croada dels nens” de la Companyia Elèctrica Dharma, inspirada pel poema de Brecht, segueix també l’èxode d’aquests infants escapant de la segona guerra mundial i de totes les guerres i injustícies.

La croada dels nens
Companyia Elèctrica Dharma 

(a partir d´un poema de Bertolt Brecht)

1
Vetaquí que una vegada
Negres runes, fosca nit
Després d´una cruel batalla
Els fills van perdre els seus pares
I partiren en croada
A buscar algún país
On poder viure per fi tots en pau

Caminaren entre els morts
Entre incendis i enderrocs
Una nena d´onze anys feia
A un de quatre, de mare
En un tanc tot rovellat
Que els servia de pissarra
Van aprendre il·lusionats la paraula pau

Se´ls uniren nens i nenes
I fins i tot un gos famolenc
No gosaren sacrificar-lo
I ara tenen una boca més
Formen un seguici immens
Van buscant aquell país
On poder viure per fi tots en pau

2
Veig les cares
de tants nens:
desposseïts
sacrificats

Del Nord al Sud
De l´Est a l´Oest
La terra
han crucificat

Quina glòria
pot haver-hi
en vessar
Tanta sang
tant de dolor
tant de dolor
tant de dolor
Tant que no es pot dir

CAP IDEA,
CAP BANDERA
NO VAL LA VIDA
D´UN INFANT

3
Tot és fosc
dóna´m la mà
l´hora més fosca
l´alba ens durà

Ja s´acosta
El nou dia
No tinguis por
dóna´m la mà

 

Més informació:

es desperta de sobte, com un vell huracà

 

El dimecres 26 de setembre, Barcelona, Brussel·les, Palma i València van recordar el poeta Vicent Andrés Estellés celebrant de manera simultània els Sopars Estellés, inspirats en els Burns Supper en els quals els escocesos recorden un dels seus grans poetes.

La música de Pau Alabajos sobre poemes d’Estellés va iniciar la vetllada. Després, connexions -més o menys reixides- amb les altres seus del sopar van acostar-nos arreu dels països catalans i més enllà. Finalment, tothom qui va voler, va recitar Estellés o poemes propis inspirats en ell.

Una trobada literària i gastronòmica molt entranyable al voltant d’un poeta vitalista, apassionat, compromès, sensual, popular …

Els amants
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

 

Vicent Andrés Estellés, Els amants.
A: Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30

 

les fulles mortes

6303022476_240162469e_z
Fulles de tardor I d’Adrià Triquell: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/aAYCZj

Per donar la benvinguda a la tardor, dues versions de “Les feuilles mortes”, cançó francesa mítica amb lletra del poeta Jacques Prévert  i música de Joseph Kosma: una versió clàssica interpretada per Yves Montand i una altra de jazzística-

 

Oh je voudrais tant que tu te souviennes

Des jours heureux où nous étions amis

en ce temps là, la vie était plus belle

Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle

Tu vois je n’ai pas oublié

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle

Les souvenirs et les regrets aussi

Et le vent du nord les emportet

Dans la nuit froide de l’oubli

Tu vois, je n’ai pas oublié

La chanson que tu me chantais

C’est une chanson, qui nous ressemble

Toi tu m’aimais, et je t’aimais

Et nous vivions tout les deux ensemble

Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais

Mais la vie sépare ceux qui s’aiment

Tout doucement sans faire de bruit

Et la mer efface sur le sable

Le pas des amants désunis

C’est une chanson, qui nous ressemble

Toi tu m’aimais et je t’aimais

Et nous vivions, tous deux ensemble

Toi qui m’aimait,

moi qui t’aimais

Mais la vie sépare ceux qui s’aime

Tout doucement sans faire de bruit

Et la mer efface sur le sable

Le pas des amants désunis.

 

 

seràs l’arbre de foc

 

Seràs l’aubre de fuec, lo noveu jorn;

faràs sautar de l’ombra chada chausa

ela-mesma, coma jamai zo era estada.

*

Tu seras l’arbre de feu, le nouveau jour;

tu feras sortir de l’ombre chaque chose

elle-même, comme jamais elle ne l’avait été.

Marcelle Delpastre

 

En una llibreria de Menèrba, poblet situat dalt d’una plataforma rocosa envoltada de gorges, vaig trobar una publicació preciosa de 12 postals amb fotografies de Georges Souche i textos de poetes occitans del segle XX -amb traducció al francès- al voltant de l’arbre. L’arbre, camí vertical que porta de la terra al cel, imatge de la condició humana, de l’escriptura poètica i de la seva llengua robusta i fràgil, mil·lenària i amenaçada.

FP00_arbres

 

Uns dies d’immersió lingüística per anar recuperant el francès estudiat anys enrere, m’han fet conèixer una terra de vinyes, entre els Pirineus i la Muntanya Negra, travessada pel Canal del Migdia, amb pobles medievals, abadies, castells, llegendes càtares, trobadors, ciutats fortificades… que m’ha robat el cor.

IMG_20180827_143818_431-COLLAGE

 

parlo de la primera llibertat

10245060066_be4378a573_z
“Sunrise” de Nigel Howe: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/gBjBqE

Tornant del mar i de l’amor, un dia d’agost, l’atzar em va fer escoltar uns poemes de la poeta portuguesa Sophia de Mello, cantats per Maria Bethânia a “Mar de Sophia”, que em van provocar una onada d’emocions contradictòries que em van fer plorar, ballar …. fruir, sentir-me viva … com aquesta que encomana llibertat i alegria:

 

 

“O teu destino deveria ter

Passado neste porto

Onde tudo se torna

Impessoal e livre

Onde tudo é divino como

Convém ao real”

 

Sophia de Mello Breyner

 

Deixa-me encantar

Com tudo teu e revelar

O que vai acontecer

Nesta noite de esplendor

O mar subiu na linha do horizonte

Desaguando como fonte

Ao vento a ilusão teceu

O mar

Por onde andei mareou

Rolou na dança das ondas

No verso do cantador

Dança quem tá na roda Roda de brincar

Prosa na boca do vento

E vem marear

Eis o cortejo irreal

Com as maravilhas do mar

Fazendo o meu carnaval

É a brisa a brincar

A luz raiou pra clarear a poesia

Num sentimento que desperta na folia

Amor amor

Amor sorria ô ô ô

Um novo dia despertou

E lá vou eu

Pela imensidão do mar

Essa onda que borda a avenida de espuma

E me arrasta a sambar

En català he trobat un recull de poemes d’aquesta autora al web Magpoesia i en destaco alguns que m’han agradat molt:

 

“PARLO…”

Parlo de la primera llibertat
Del primer dia que era mar i llum
Dansa, brisa, brancatges i secrets
I una primera amor morta tan prest
Que en tot el que vivia s’encarnava

(Trad. Josep M. Llompart)

 

PROMESA

Ets tu la Primavera que esperava,
La vida multiplicada i brillant,
En què és ple i perfecte cada instant.

(Trad. Ponç Pons)

 

PROMESA

En el clar paisatge essencial i pobre
Viuré segons la llei de la llibertat
Segons la llei de l’exacta eternitat.

(Trad. Ponç Pons)

 

EXILI

Quan la pàtria que tenim no la tenim
Perduda per silenci i per renúncia
Fins la veu de la mar se torna exili
I la llum que ens envolta és com reixats

(Trad. Josep M. Llompart)

 

Més informació:

Passatge cap al mar

Un passatge de ferro rovellat porta cap al mar, cap a l’eternitat, cap a la llum, després de tanta foscor. Avall, escales avall, cap a l’abisme, allà on ens han d’arrossegar perquè ningú no hi vol anar.

El pensador Walter Benjamin, fugint del nazisme, va travessar a peu la frontera des de França, amb la intenció d’anar a Portugal a agafar un vaixell cap a Estats Units. A Portbou el van detenir i sentint.se sense sortida sembla ser que es va suïcidar. Està enterrat a Portbou. L’artista israelià Dani Karavan va dissenyar aquest memorial extraordinari el 1994 amb motiu del 50è aniversari de la seva mort.

Hannah Arendt, amiga de Benjamin, li va dedicar el poema que recull el següent video:

 

Més informació:

 

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Nollegiu

Llibreria al Poblenou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: