en el fons de la torbera

peat bog

“Peat bog” de briPod: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6oM7RD

 

Tallar/Recol·lectar

Una aixada que intenta clivellar la terra:
s’atura.
Arrels de bruc que refusen ser tallades
ni per l’eina més afilada.

Arrels que connecten gaèlics i lowlanders [escocesos, sobretot de les terres baixes del sud que no parlen gaèlic]
pictes i vikings, tots
barrejats en el fons de la torbera;
la petja de cada pas caminat en l’ermot
la música de cada llengua que el vent portà a vela
la calor de cada cor sorgit a través de la història
i que descobrí allà el seu propi país.

Que va cremant.

Anna Frater

 

La llengua pròpia d’Escòcia, el gaèlic escocès, és parlada solament per un 1 o 2% de la població, tot i que actualment és llengua oficial i que s’ensenya a les escoles per tal de revitalitzar-la i fins i tot hi ha escoles en que és la llengua vehicular.

Anna Frater, nascuda a Stornoway, Illa de Lewis el 1967, és una de les poetes que utilitza la seva llengua materna, el gaèlic escocès, com a llengua principal dels seus poemes per tal que la veu d’Escòcia sigui escoltada a la resta del món. Parla de la pertinença a la terra, fins i tot de forma molt física, a partir de la torba, aquest material tan característic de sòls pantanosos.

“En el poema, la tierra en sí parece estar viva, donde sus raíces unidas por antiguas civilizaciones se niegan a ser cortadas e intentan aferrarse a un pasado común. El recuerdo queda vivo en la turba pero a su vez se va quemando como lo hace Escocia que en ocasiones, debido a la auto-combustión de la turba en los terrenos secos, sufre incendios subterráneos muy difíciles de erradicar. Esos incendios no solo son muy peligrosos sino que acaban con la turba más oscura y valiosa para sus habitantes que se encuentra en el fondo de la turbera y es la que produce más calor. Aunque es un poema corto, se dice mucho en pocas palabras y con un lenguaje simple Anna le otorga nuevos sentidos a cada término; de hecho, entrelaza con maestría la historia, el espacio y el tema social de la lengua de modo que el poema adquiere un sentido único que llega al lector con pasión; la imagen de la azada intentando cortar las raíces, el descubrimiento de esos cuerpos en la turbera llena al lector de una nostalgia compartida por la autora”, ens diu Carmen Cócera Hernández en el treball “La poesia que nace de la tierra”. La meva traducció lliure està basada en la traducció castellana d’aquest treball.

Més informació:

Scottish Poetry Library

Anuncis

Anem lluny

pels vells temps

6407637387_38bde324ba_z
“Cheers” de summerbl4ck a Flickr, amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/aLdPmF

En terres escoceses, he trobat petjades del gran poeta nacional del segle XVIII, Robert Burns. Poeta de temes populars connectà molt amb la gent i tot i que va morir molt jove continua sent un poeta molt present. Cada any se celebra la nit Burns en homenatge seu.

He descobert que és l’autor del poema que va donar lloc a la cançó “Auld Lang Syne”, amb música anònima. És una cançó molt popular als països anglosaxons en determinats esdeveniments, especialment la nit de cap d’any, i en molts altres països del món occidental. Aquí es coneix per “L’hora dels adéus” i la lletra canvia molt de l’original però conserva la nostàlgia dels comiats.

Haurien d’oblidar-se les velles amistats
i mai recordar-les?
Haurien d’oblidar-se les velles amistats
i els vells temps?

TORNADA:
Pels vells temps, amic meu,
pels vells temps:

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Els dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides, 
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

TORNADA

Els dos hem vadejat el corrent
des del migdia fins al sopar,
però amples mars han rugit entre nosaltres
des dels vells temps.

TORNADA

I heus aquí una mà, el meu fidel amic,
i dóna’ns una de les teves mans,
i beguem un cordial glop de cervesa
pels vells temps! .

TORNADA

Traducció al català de la versió escocesa a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Auld_Lang_Syne

no tinc por

26 d’agost de 2017. Barcelona contra el terrorisme i per la pau, contra la violència i la mort i a favor de la vida. Units en la diversitat. Molta gent, moltes flors, el cant dels ocells, les paraules de García Lorca i de Josep Maria de Sagarra, emocions a flor de pell, aplaudiments, xiulets, crits, cartells de “no tinc por”, “la millor resposta és la pau”,  “imagina un país que no vengui armes”, “volem pau no vendre armes”, “víctimas ni aquí ni allí”, “no a la islamofòbia”, “les vostres polítiques, les nostres morts”….

notincpor.jpg

Ets aterridora i estranya i preciosa

14704444953_16f406917c_z

Ningú abandona casa seva a no ser
que casa seva sigui la boca d’un tauró.
Sols fuges cap a la frontera
quan veus tota la ciutat
fugint amb tu.

Fragment del poema “Home” de Warsan Shire

traducció lliure a partir de la traducció castellana trobada a l’article del diari El Español citat al final

 

Vaig sentir a parlar d’aquesta poeta en anar a veure “Troyanas” al Festival Grec de Barcelona d’enguany. Buscant informació complementària, vaig saber que Alberto Conejero -autor d’aquesta versió de l’obra d’Eurípides-, va beure també de fonts de poetes contemporanis.

Warsan Shire, poeta de Somàlia, nascuda a Kenia i criada a Gran Bretanya. Jove. Amb no massa obra publicada però amb diversos premis. Ús intensiu de les xarxes socials, si més no durant un temps -ara sembla desapareguda-. Feminista, independent, activa, reivindicativa. Amb un llenguatge senzill i directe també parla de la guerra, de la violència, de l’emigració, del desarrelament…

El seu poema For women who are difficult to love va ser un fenòmen viral el 2011. 

Per a dones difícils d’estimar
Ets un cavall que corre sol​
i ell tracta de domar-te
et compara amb una autopista impossible
amb una casa en flames
diu que l’encegues
que mai podria deixar-te
oblidar-te
desitjar qualsevol cosa que no siguis tu
el mareges, ets insuportable
cada dona abans o després de tu
s’amara amb el teu nom
omples la seva boca
les seves dents li fan mal amb la memòria del teu gust
el seu cos és sols una ombra buscant la teva
però tu ets sempre massa intensa
la teva manera d’estimar-lo fa por
[…]
et diu que cap home pot arribar a ser com
el que viu en el teu cap
i vas intentar canviar, oi?
Vas tancar més la boca
vas tractar de ser més suau
més guapa
menys volàtil, menys desperta
però fins i tot dormint podies sentir-lo
viatjant lluny de tu en somnis
així que ¿què volies fer, estimada,
obrir-li el cap?
No pots construir llars en ésser humans
algú t’ho hauria d’haver dit ja
i si vol marxar
deixa’l marxar
ets aterridora
i estranya i preciosa
quelcom que no tothom sap com estimar.
Warsan Shire
traducció lliure a partir del text anglès i la traducció al castellà de Lidia Hurtado al web Afroféminas

 “Sé que la poesía me ha salvado la vida. Me ayuda a dar sentido, articular, sanar, revisar, reescribir, reimaginar, celebrar, maldecir, preguntar, sentir y entender”, afirma la poeta.

 

Algunes fonts:

Warsan Shire: poesia para el arraigo a Wiriko

Poemas de Warsan Shire a Afroféminas

Incendiaria, inmigrante y feminista, así es la poeta que inspiró “Lemonade” de Beyoncé a El Español

sóc l’aneguet lleig …

9057896622_6f21d8afff_z
“Women” de Patrizia Kramer a Flickr, amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/eNq66q

Llegint “Apropiació indeguda: una novel·la sobre l’amor” de Lena Andersson -que m’ha recomanat molt ferventment una amiga i que més aviat és una novel·la sobre la dificultat o la impossibilitat de l’amor- m’he topat amb la poeta sueca Sonja Akesson (1926-1977) que els anys seixanta i setanta va reflectir en els seus poemes la situació de les dones limitades per una vida domèstica i unes relacions de supeditació als homes. Va aconseguir una gran popularitat entre altres coses perquè va destapar el costat fosc del seu país. Problemes de salut la van portar a un psiquiàtric i finalment va patir un càncer de fetge.

Autobiografia
(Resposta a Ferlinghetti)
1963

Porto una vida tranquil·la
cada dia al 83 A del carrer de la reina 
moco els meus  nens i enllustro terres
i olles de coure
i cuino patates i salsitxes.

[…]

He vist nens silenciosos
en multituds famolenques
des de les profunditats d’un seient de cinema.
Els he vist.
Sóc una mare.
Vaig ser allà.
Però no vaig patir el suficient.

Sóc una sueca.
Tinc una targeta sanitària.
Ploro a la meva habitació.
He de morir de càncer.
Estic formada per les circumstàncies.
Porto una guerra amb mi mateixa
per ser una dona rebutjada.
I tinc certs plans!
Tinc una filla
que hauria de tenir un futur.
Potser em compraré una parcel·la en el cementiri.
Sóc tan sols temporalment
un utensili domèstic.

[…]

Porto una vida tranquil·la
al 83 del carrer de la reina
a través del jardí cada dia
mirant les parets.

[…]

Sóc la dona.
Jo era ella.
Però no vaig patir el suficient.

Vaig entrar i vaig tancar la porta
em vaig asseure en la meva cadira comfortable.
Visito les botigues formals
on compro els meus estèrils
apuntalaments de propietat.
He escrit poemes amb pensades
pauses i puntuacions.
Converteixo els meus pans en pedres.
Em sento com si tingués una mà lligada a l’esquena.
Em sento com si tingués una pell muda
ajustada sobre la meva cara
i fantasiejo sobre un petit ganivet
entre les meves dents.

He sentit
com vomitava la meva gola
i com la meva llengua també lliscava cap enfora
un inservible drap de pell.
On trobo un instrument
per a tot el meu aire tancat?
Sóc una sabata bruta
en un carrer massa atapeït.
Sóc un gos sense amo
ple d’amor persistent
entre indiferents sabates brutes.

[…]

Porto una vida tranquil·la
llegint homenatges a l’existència
per algú que no ha sofert el suficient.
Mastego les meves pròpies bromes.
Lluito amb la meva pell dura.
Jo era l’aneguet lleig
que mai es va transformar en cigne.
Tenia un parell d’ales aleshores?

Traducció lliure de fragments d’Autobiografia a partir de la traducció castellana de Robert Rivas http://inutilesmisterios.blogspot.com.es/

 

Més informació:

Poetas siglo XXI: antologia mundial

La gélida vida en la revista Otro Lunes

Vivo en Suecia a la revista El Cultural

el seny més sublim

“Isadora Duncan” imatge d’Antonio Marín Segovia a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/tFUnjd

 

Molta bogeria és el seny més sublim

per a l’ull perspicaç.

Molt seny, la bogeria més extrema.

En això, com en tot,

preval la majoria.

Si assenteixes, et consideren assenyat.

Si objectes, de seguida et declaren perillós

i et lliguen amb una cadena.

Emily Dickinson

 

Poema trobat a l’inici de la novel·la “L’estranya desaparició d’Esme Lenox”, de l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell, que m’ha impactat profundament. Sobre una noia vital i lliure que no encaixa en la família ni la societat on li ha tocat viure.

ser còdol al rierol

… o ser còdol al rierol,
que violentament arrossega el corrent.
Caure sorollosament
i saltironejar gandul en un gorg,
i disgregant el meu ésser, a poc a poc,
ser rocam, ser grava, ser sorra.
img_20170712_194250.jpg
Kare-Sansui, jardí de sorra i pedra que avui ha arribat a casa.

Jardí zen de sorra i pedres. Essència de la natura a casa. Suport per a la meditació com a contemplació profunda de la naturalesa i de la vida humana. Sorra blanca amb pedres que poden ser de diferents tipus -en aquest cas són de jaspi rosa-. Els traços sobre la sorra, que es fan amb un rasclet, poden simbolitzar rius o ones del mar ….. Simplicitat, sobrietat, serenitat, bellesa.

He traduït aquest preciós fragment de poema que he trobat en el fullet de Tierra Zen. No sé qui és l’autor. Serà benvinguda qualsevol informació en aquest sentit.

Més informació:

contra un mar d’adversitats

“Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir… dormir… i potser somiar…
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions… […]”

Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134. Traduït per Joan Sellent

El Hamlet de Pol López i Pau Carrió que han tornat a fer al Teatre Lliure de Gràcia és un  dels que m’ha arribat d’una forma més clara i rotunda. Un Hamlet desorientat i contradictori que es desespera davant de la misèria de la societat però que no acaba de saber trobar la manera de rebel·lar-s’hi.

“La distància entre allò que creiem que hauria de ser la Humanitat i allò que realment és es fa cada dia més insuportable i dolorosa. […]. Cada dia som més conscients de la putrefacció del regne; de la corrupció dominant. Sabem que els canalles somriuen sense rastre de vergonya. Hem identificat els assassins i els seus crims. Entenem que nosaltres mateixos som part del sistema, part del problema, i voldríem ser-ne també de la solució” diu el director en el programa de mà.

Una tragèdia que ens fa riure i ens fa picar de mans acompanyant la bogeria del protagonista. Una tragèdia que ens emmiralla i ens descol·loca. La tragèdia dels “sense futur” que reflecteix l’article de Marina Garcés al diari Ara i  que està recollit al dossier de l’obra.

Més informació:

vora el gran riu de la vida

La Festa Verdaguer m’ha fet pujar a Vil·la Joana, la casa de Collserola on va morir el poeta, per escoltar les cançons tel·lúriques de Roger Mas a partir de poemes de Verdaguer. Una meravella de tantes que desconeixia: aquella veu amb arrels, aquella música fonda, aquelles paraules que miren al cel ……

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga

Jacint Verdaguer

*

Plus Ultra

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Jacint Verdaguer

*

Anem

Ja hi navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem–se’n, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.

Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.

Jacint Verdaguer

Nollegiu. Llibreria work in progress

L'aventura de crear una llibreria de bell nou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: