el país del Nil

CANT DE L’ARPISTA
      Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat davant per davant de l’arpista

Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Serrallonga, Segimon. 
Versions de poesia antiga
. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.

Font: Blog Mag Poesia

*

“El viatger Heròdot ja classificà l’Egipte de Do del Nil […] A Egipte el riu hi és un centre de vida, de religió fins i tot, la qual cosa us pot ser explicada qualsevol dia, en veure d’un avió estant com arriba a condicionar la fesomia del paisatge. p. 42

Del cel estant, us adonareu que Egipte només és riu i desert: la Terra Negra i la Terra Roja dels més antics. A cada banda del Nil, el desert, o les carenes que en són quasi sinònim, s’estenen com la interrupció brutal d’un ordre de fertilitat al qual ens havíem acostumat potser massa fàcilment. No hi ha una transició esperable: teniu un peu als horts de la vall del Nil i, estirant la cama, podeu tocar la pedra viva d’una terra que només allotja els morts. p. 45

La divisió natural del Nil forma dues parts de l’Egipte clarament identificables: l’Alt Egipte, que són nou-cents quilòmetres de Nil, des d’Assuan a Memfis, i el Baix Egipte, que comprèn el Delta.” p. 49

“Les piràmides són com tots sabem, sinó que més grosses del que podem arribar a imaginar. […] les piràmides romanen impertèrrites i, com que són l’última meravella del món antic que ens queda a l’abast, es fan dir sí senyor. Els “Ohs” són inevitables. L’entrada també. P- 68

A Sakkara tindrem l’avantatge enorme de veure com les mastabes, primera forma perfeccionada de sepultura egípcia, evolucionaren una damunt l’altra per a crear la famosa piràmide esglaonada, que aquí a Gizeh, troba una forma ja completament evolucionada en les tòpiques tombes de Keops, Kefren i Micerí.” P. 76

“Al-Qâhirah és una ciutat per a contemplar des d’una alçada, encara que hom no l’abasti tota sencera. […]. Jo he vist al-Qâhirah des de molts punts alts, però val a dir que prefereixo sobre tots els altres llocs la Ciutadella de Salah-ad-Din (el sultà que la cristianitat batejà Saladí); i, si pot ser, al capvespre. […] D’aquí estant, el viatger contempla un Caire esmorteït en la deliqüescència del capvespre, però sense aquell misteri angoixós que la posta de sol dona a qualsevol racó d’Egipte, on les romanalles del món faraònic encara tinguin una presència important. Aquí, és l’afegit imposat per la conquesta estrangera que reeixí a triomfar sobre totes les anteriors: l’Islam. La mitja lluna substitueix els déus múltiples de les cosmogonies faraòniques; les cúpules i el minaret reemplacen els obeliscos i les enormes sales hipòstiles d’una llunyana vegada. Ensems, les túniques de lli dels imperis perduts són substituïdes per les xilabes els caftans, les llargues camises ratllades típiques del vestuari àrab. I ara i adés sobresurt l’inevitable toc d’europeisme, tant en els vestits de la gent, com en les cases de pisos i els hotels de luxe que sobresurten, pesants, entre les formes més abrinades de l’arquitectura mora. Al fons de tot plegat, difonent-se en la posta de sol, hom perfila la massa moradenca de les piràmides, cap al País de l’Oest, on el Ka dels faraons es perdia en cerca d’Osiris p. 106

De dia, el Caire i Alexandria són ciutats feineres, de molt brogit i una intensitat inigualable en lluc batec humà, La circulació, mes que no pas abundosa, hi és espectacular: no es tracta de l’atapeïment de màquines que presenten, ja sense remei, les nostres ciutats europees, sinó d’un clamor provocat per la gent que utilitza aquestes màquines i que, en el cas dels transports públics -tramvies, sobretot-, pot acollir enormes gernacions” p. 139

 

“Luxor és Tebes; més ben dit: Luxor i el llogarret de Karnak, separats per dos quilòmetres. Són, avui, la capital que enlluernà el món antic, que adquirí força i riquesa sota l’ègida del poderós déu local Amon (l’Amagat): la ciutat de les cent portes, dels mil obeliscos, l’honorada pels prínceps de tot el món p. 157

Però aquí a Karnak, la imaginació rep un nou repte, que ella no pot tornar, que ha d’entomar indefensa, feble. La sensibilitat és substituïda per un posar a prova les nostres possibilitats d’astorament. És que hem entrat a la gran sala hipòstila, punt culminant de l’expectació que l’arquitectura egípcia pot arribar a despertar en el pelegrí. I ell, que ha vist aquesta sala reproduïda mil vegades en els llibres, s’adona que qualsevol assaig de reproduir-la, tant avui com fa segles, és una pura gratuïtat, un acte dirigit cap al no-res. Sense el sostre, amb els travessers que van d’una columna a l’altra escindint la puresa del cel  que vèiem al lluny, aquesta sala sembla entestada a demostrar que, de vegades (poques, privilegiades), l’arquitectura pot ser més gran que la natura.

[…] Aquesta sala vastíssima, composta per cent trenta-quatre columnes de base colossal, que només diverses persones col·locades en rotlle poden arribar a envoltar, forma el recinte més ben conservat de Karnak” P. 163

“Al temple de Luxor, on tant plau de fer una passejada havent dinat, ja que és més petit i, a més, és al centre de la vila, trobem de bell nou la petja del gran Amanoris III i addicions posteriors de Ramsès II […] Un dels obeliscos que obria l’entrada a l’Opet d’Amon és. Precisament, el que avui es troba a la Place de la Concorde de Paris […]

La passejada pel temple de Luxor és molt més agradable que no pas la de Karnak, i en dir agradable em refereixo a una absència quasi total d’aquella sensació d’empetitiment que, en l’altre santuari, escomet el viatger, Tot i comptar que els nonuments egipcis ens la fan sentir sempre aquesta sensació, n’hi ha alguns on la presència més palpable de l’enormitat l’acreix de manera considerable.” p. 164

“L’indret ofereix una visió única, sobretot si hom enfronta en perspectiva recta aquell temple funerari de la reina Hatsheput, amb la rampa que sobresurt en primer terme, inclinada, i els capitells de la deessa Hathor gairebé enganxats a la massa gegantina i arrugadissa de la muntanya, que s’acaba en una piràmide natural (aquella que, vista des de l’altra banda, presideix per a l’eternitat les seixanta tombes de la Vall dels Reis). P. 53

[…] la Vall dels Reis. És un lloc impregnat d’un misteri suprem,  que prové tant de la història allí continguda com del paisatge mateix, espectral com una visió de la lluna abans que ens ensenyessin com no havia de ser si volia romandre reina dels nostres mites de ciència-ficció p. 169

Ho domina tot la gran piràmide natural, d’un terra entre groc i verdós però completament blanc quan hi el cau el bo de la calda. Sembla com si d’allà dalt estant Anubis vetllés millor pels seus morts. Ell és, al capdavall, el batlle d’aquesta ciutat única.” P. 172

Fragments de Terenci del Nil: viatge sentimental a Egipte / Terenci Moix. – La Magrana, 2012

*

“Abu Simbel es el nombre árabe con el que hoy se conoce la zona de la Baja Nubia en la que Ramsés II hizo construir sendos templos dedicados a su propia persona, la de su familia y diversas divinidades. Tenemos que recordar que para la cultura egipcia, la figura del faraón y los suyos, y los distintos dioses, se solapaban unos sobre otros, siendo habitual las representaciones de miembros de la realeza con atributos divinos o, a la inversa, dioses con rostros de personajes regios.
El Templo Mayor está dedicado a Ra-Horakhte, Ptah, Amon-Ra y el propio Ramses II divinizado. Es del tipo denominado hipogeo, es decir excavados en la roca. La fachada, en talud, tiene treinta metros de altura por treinta y cinco de anchura y en ella destacan los cuatro colosos en la característica postura sedente egipcia con las manos extendidas apoyadas sobre las piernas, presentan todos los atributos faraónicos y entre las piernas, a menor escala, figuras que representan a distintos familiares del rey. Esto es algo igualmente característico del arte egipcio, tanto en la escultura como en la pintura, la llamada Perspectiva Jerárquica, el personaje de mayor importancia, es el que presenta mayores medidas.”

Abu Simbel: un templo para la eternidad a Culturarte / Terenci Moix

img_20190101_150443_752img_20190101_160132_213

 

Anuncis

Sekhmet, jo t’acullo en mi

31070742567_da4e635a84_z
Statue of the goddess Sekhmet from the Temple of Mut at Karnak, ca. 1400 BCE; Kunsthistorisches Museum, Vienna (3) de Richard Mortel: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/PkBFh4

Pregària a Sekhmet [traduïda del blog  Terre Païenne]

Poderosa Sekhmet
Deessa en flames
Jo t’acullo en mi
Que les meves pors i els meus dubtes fugin davant la llum
Que la teva màgia transcendeixi la meva còlera
Desterri el sofriment i la tristesa
Transformi en força les meves febleses
El coratge i el poder són en mi perquè tu ets en mi
Sekhmet la gran
Deessa de la curació
Que el teu foc destructor redueixi les meves ferides a cendra perquè vingui el renaixement

 

*

En un petit temple de Karnak, apartat dels espais principals envaïts de turistes, la vaig veure. Davant meu, bella, sòlida, poderosa, implacable però alhora plena de tendresa, acollidora, no feia pas por malgrat la seva fama de deessa de la guerra i la destrucció. Potser és destructora  d’aspectes que ens impedeixen viure amb autenticitat i plenitud?

Sekhmet

1

De pedra negra,

cap de lleó,

cos de dona,

ferotge,

tendra,

serena,

decidida.

2

Pren el meu poder i la meva força

per dissoldre pors i ràbies,

el món no està contra tu,

deixa la tristesa,

comparteix,

demana …

 

rosa d’ibur

*

Més fonts:

Viquipèdia

dins el teu cos golafre

MARIA FULLANA
(València, l’Horta, 1958)

 

NUT

Dea de la nit,‎
ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.‎

El cel és el teu úter profund
i, allà al més fons, balla la lluna, ‎
com un petit reflex des de la cova intacta.‎
En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,‎
estels sols que malden per tocar-se
i, abans que s’esdevinga,‎
trenques el tel,‎
esclates l’estel en mil aigües,‎
el flux del dia nadó‎
des del teu ventre ansiós‎
ja per menjar-te’l de nou
en el capvespre.‎

Font: Blog Poesia Valenciana Actual

*

Una de les deesses que m’han impressionat més del meu viatge a Egipte ha estat Nut, la deessa del cel, creadora de l’univers i els astres i fins i tot de molts altres déus. Se sol representar com una dona nua, de pell blava coberta d’estels, amb el cos arquejat com si fos la volta celeste. Cada dia, es menja el déu sol i el pareix de nou l’endemà des de la seva vulva

Rastrejant per la xarxa, he trobat aquest preciós poema de la valenciana Maria Fullana i una música meravellosa, dedicada a Nut i reconstruïda a partir de textos de les piràmides de Saqqara:

Fonts:

estic feta de retalls

9479105294_3e66627cc2_z
“From Babylon flowers by Christine Plowman” de Littlelixie: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/frCTKU
Saber viure

 

No sé … si la vida és curta

o massa llarga per a nosaltres.

Però sé que res del que vivim

té sentit, si no toquem el cor

de les persones.

Moltes vegades n’hi ha prou en ser

falda que acull,

braç que envolta

paraula que conforta,

silenci que respecta,

alegria que s’encomana,

llàgrima que corre,

mirada que acaricia,

desig que omple,

amor que motiva.

I això no és res d’un altre món,

és el que dona sentit a la vida,

és el que fa que

no sigui ni curta, ni massa llarga,

sinó que sigui intensa,

vertadera, pura … mentre duri.

 

*

 

Estic feta de retalls …

Trossets acolorits de cada vida que passa per la meva i que vaig cosint a l’ànima.

No sempre són bonics, ni sempre feliços, però m’agreguen i em fan ser qui sóc.

En cada trobada, en cada contacte, vaig quedant més gran …

En cada retall una vida, una lliçó, un afecte, una nostàlgia ….

Que em fan més persona, més humana, més completa.

I penso que és així com la vida es fa: de pedaços d’altra gent que es van

convertint també en part de la gent.

I la millor part és que mai estarem a punt, acabats …

Sempre hi haurà un retall per afegir a l’ànima.

Per tant, gràcies a cada un de vosaltres, que formeu part de la meva vida i que

em permeteu engrandir la meva història amb els retalls deixats en mi. Que jo

També pugui deixar trossets de mi pels camins que puguin ser part

de les vostres històries.

I que així, de retall en retall puguem convertir-nos, un dia, en un immens brodat de “nosaltres”-

Cora Coralina (1889-1985)

 

La meva amiga Magda em va parlar d’aquesta deliciosa poeta brasilera de la qual  “Carlos Drummond d’Andrade (poeta major de Brasil i un dels més grans d’Amèrica Llatina) va dir: “Admiro Cora Coralina i l’estimo com algú que viu en estat de gràcia amb la poesia. El seu vers és aigua corrent, el seu lirisme té la força i la delicadesa de les coses naturals“”. No n’he trobat traduccions al català. He traduït del castellà dos poemes que vull fer meus en aquests dies de reflexions i propòsits.

 

Fonts:

 

Cora Coralina
imatge extreta del blog El azul por favor 

 

Instruccions per viure una vida

 

Instruccions per viure una vida:

Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.

 

Mary Oliver

Fragment del poema De Vegades del llibre “Ocell roig” / Mary Oliver. – Traducció i pròleg de Corina Oproae. – Godall Edicions, 2018.

 

IMG_20181211_141201_927

 

Amb tres versos, tota una filosofia que Mary Oliver -poeta dels Estats Units molt reconeguda, amb premis importants i hereva de la sensibilitat naturalista de Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Henry David Thoreau-, ens regala en aquesta primera traducció al català d’un llibre seu. Que necessàries són les seves paraules en una societat i una època tan fosca i desesperançadora perquè ens adonem de l’extraordinària que és la vida.

 

Més informació: 

és tota la meva vida

Resultat d'imatges de vida? o teatre? salomonIMG_20181129_181909_581IMG_20181129_183932_590

“Ha de viure per crear.

Pintar per no tornar-se boja.”

*

“per sobreviure ha de pintar la seva història”

*

“ha de fer reviure els morts”

*

“haig d’endinsar-me encara més profundament en la solitud”

*

“calia anar fins al límit d’allò suportable?

Per acabar considerant l’art l’única possibilitat de vida”

*

“Les seves mans han deixat de dubitar.

Pintarà els seus records de manera novel·lada.

Els dibuixos aniran acompanyats de llargs textos.”

*

“La pintura, les paraules i també la música”

*

“He sigut tots els personatges de la meva peça.

He après a seguit tots els camins.

És així com he esdevingut jo mateixa”

*

“És tota la meva vida”

*

En la seva obra “Charlotte”, David Foenkinos ens acosta a la vida i l’obra de Charlotte Salomon, una pintora alemanya d’origen jueu que va morir a Auschwitz amb vint-i-sis anys.

I el Monestir de Pedralbes ens porta la seva obra en una exposició sorprenent i fascinant que és alhora pintura, teatre, literatura i música.

Fonts:

 

versos a Fabra

Resultat d'imatges de mestre fabra cadafalch

 

 

Audaç, vident, ànima dreta,
feina neta,
en un país que renaixia
tot fent via,
emprengué sol la gran comesa
mal compresa,
i a un desmanec, ja vell de segles
dona regles;
i sempre ho féu amb un somriure
d’home lliure
que el lliure albir d’altri respecta,
circumspecte.

 

Sent enginyer d’enginy flexible,
molt sensible,
un pont bastí per la cultura:
llengua pura.
Perquè sabia de convèncer
pogué vèncer,
dictador amb seny i sense sabre,
mestre Fabra.
              
Pere Quart a “Jaculatòries del Centenari” en homenatge a Pompeu Fabra
Serra d’Or. 1968

 

*

ENTREACTE

Homenatge a Pompeu Fabra

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d’altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d’adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

Joan Brossa

*

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre de tots.

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Salvador Espriu

 

*

El 2018 és l’Any Fabra en homenatge al nostre lingüista més important que va néixer fa 150 anys i que va publicar la Gramàtica Catalana fa 100 anys. Diu Josep Pla al seu Homenots dedicat a Fabra:

“Què és el que pretengué Fabra amb la seva activitat? Ell mateix ens ho digué en un text molt conegut:”L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”. […] Les condicions personals de Fabra, la seva intel·ligència aguda, ponderada i cauta, tingueren una decisiva influència en la seva obra de fixació de la llengua i en el triomf que obtingué aconseguint per a la seva reforma l’adhesió general i voluntària de les diverses gents de la comunitat”

A Catalunya ja s’han fet més de 700 activitats. A Rubí, el Servei de Català ha fet una conferència a càrrec de Jordi Manent, l’Aula d’Extensió Universitària en farà una altra el 13 de desembre i hem pogut veure a la biblioteca l’exposició itinerant “Pompeu Fabra: una llengua completa”. I aquesta setmana a Terrassa: “Mestre Fabra” un espectacle deliciós escrit per Pep Pla, interpretat per Rosa Cadafalch i organitzat pel CNL de Terrassa i Rubí.

Fonts:

 

Duia trenes encara

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.

Miquel Martí i Pol

“L’Elionor” també ens ha acompanyat a visitar les Colònies Tèxtils del Berguedà amb Assumpta Montellà i l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí.  A partir del seu llibre “El silenci dels telers: ser dona a les colònies tèxtils catalanes”, Montellà ens ha fet conèixer la vida d’una colònia des de la perspectiva dels treballadors, especialment de les treballadores que representaven un 80% de la mà d’obra. Hem visitat la Colònia Vidal de Puig-Reig: les vivendes, la fàbrica, el safareig, l’escola, el teatre … A la Colònia Viladomiu de Gironella hem vist la torre de l’amo -tal com l’anomenaven-, museïtzada, per veure com vivia l’empresari, els seus costums, el control sobre els treballadors, la influència política … I una darrera passejada pels jardins de l’amo de la colònia Cal Pons.

Les veus de les treballadores, amb origens i opinions diferents, ens acosten al que era la vida allà i representen un homenatge emotiu a aquestes dones: “El que passava a les colònies era indigne i immoral, i el que digui el contrari, menteix”, “Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”, “A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat” …

Fonts:

per poder florir

el sol i les seves flors

la vida va així

va dir-me la mare

i m’abraçava mentre jo plorava

pensa en les plantes que sembres

al jardí cada any

t’ensenyaran

que la gent també

s’ha de marcir

caure

arrelar

alçar-se

per poder florir

 

rupi kaur

 

*

quan cau la neu

enyoro l’herba

quan creix l’herba

la trepitjo

quan les fulles canvien de color

demano flors

quan floreixen les cullo

 

_desagraïda

rupi kaur

 

*

 

la ironia de la solitud

és que tots la sentim

alhora

 

_plegats

rupi kaur

 

*

La setmana del llibre en català 2018 m’ha portat, de la mà de Bel Olid i d’Empúries, Rupi Kaur, il·lustradora i poeta canadenca d’origen hindú que es va donar a conèixer a les xarxes abans de publicar. El seu primer llibre “llet i mel” va ser un gran èxit internacional, es va traduir a trenta llengües i va vendre més d’un milió d’exemplars. El seu segon poemari “el sol i les seves flors” continua explorant els temes que la defineixen: l’amor, el trauma, la superació, la feminitat, l’emigració i la revolució.

D’escriptura col·loquial, a vegades quasi-prosa descriptiva i una mica tòpica, sempre acompanyada amb les seves pròpies il·lustracions, amaga alguns tresors i sobretot el seu feminisme pot contribuir a l’acceptació i l’apoderament de moltes dones joves -i no tan joves-.

 

Fonts:

 

no passareu

766437327_fec558c8a3_z
Freedom de Devin Butler: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/2aJc7F

En aquest moment dolorós de llibertats restringides i barbaritats jurídiques llegeixo que, a l’escrit d’acusació contra Jordi Cuixart, la fiscalia espanyola inclou com a element de càrrec que el president d’Òmnium, en la mobilització del 20S, va emprar la frase “No passaran!”, atribuint-li ressonàncies de la guerra civil espanyola.

Buscant-ne més informació, trobo el poema “La cançó dels invadits”, coneguda també com “No passaran” que Apel·les Mestres va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial -anys més tard el lema va ser recuperat per la resistència republicana- i he tingut ganes de compartir-lo però veig que la revista cultural “Catorze” l’acaba de publicar avui. Adjunto l’enllaç a Catorze i un video del poema cantat per Xavier Ribalta.

 

Més informació:

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Nollegiu

Llibreria al Poblenou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal