la contrada del roures

“Al bell mig dels boscos del sud del Solsonès, hi ha, encara avui, i des del segle XV, el Santuari del Miracle, de la mà d’una petita comunitat de monjos benedictins que també forma part de la del Monestir de Montserrat.” Un ambient de pau, reflexió i silenci en contacte amb la natura.

IMG_20180218_111928_780-COLLAGE

A prop , a Olius, es pot contemplar la preciosa cripta de l’església romànica de St Esteve i el petit i meravellós cementiri modernista de 1916 que pren roques caigudes i alzines com a símbols de la mort i la vida.

IMG_20180217_113813_511-COLLAGE

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 –Terrassa, 1982) va fer una breu estada al Miracle mentre s’hi hostatjava Miquel Desclot, i el 8 d’agost de 1976 hi va escriure el poema “Hora alciònica”, el fragment inicial del qual pot ser llegit en algun dels punts monumentals de la plaça del santuari:

Hora alciònica (fragment)

A Miquel Desclot

 

Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara sóc al país de les terres bladeres:
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l’alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
Se m’ha assegut la idea de la gran mar insomne.
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l’herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l’airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l’aigua.
Entre les herbes altes que ara són ajagudes:
dormen l’or excessiu de la força d’agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta

i feixuga de bus de records i de somni,
l’ull seguint el periple de l’ingràvid vil·là
i esperant, amb les venes, epifanies d’astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mare-selves!

Agustí Bartra

 

 Fonts:

Anuncis

veig un ametller florit

Com cada any, i des de 1924, davant de la tomba de Joan Maragall al Cementiri de Sant Gervasi, s’ha recordat el poeta. La Festa de l’Ametller Florit, per l’ametller plantat davant la tomba, homenatja a Joan Maragall amb poemes i cançons. Aquest any hi he pogut anar i, malgrat uns quants obstacles per arribar-hi, he gaudit d’una bona part d’aquest acte entranyable.

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents,
no ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

Joan Maragall

Fonts:

 

se’n van els emigrants

La cantautora italiana Giovanna Marini ha estat al festival de cançó d’autor Barnasants per portar-nos cançons de lluita, de reivindicació social i política, que ha recuperat de la tradició popular i que canta en sintonia amb l’esperit col·lectiu. Cançons que recullen la història petita -que diu ella-, la que no és oficial, la que explica la gent anònima.

Destaco una cançó sobre els emigrants que, en altres èpoques, hem estat nosaltres i que actualment suposa una tragèdia que a ella també li indigna:

 

Partono gli emigranti

Non piangere oi bella se devo partire
se devo restare lontano da te,
non piangere oi bella, non piangere mai
che presto, vedrai, ritorno da te.
Addio alla mia terra, addio alla mia casa
addio a tutto quello che lascio quaggiù;
o tornerò presto, o non tornerò mai,
soltanto il ricordo io porto con me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia.

Non piangere oi bella, non so quanto tempo
io devo restare a sudare quaggiù;
le notti son lunghe, non passano mai
e non posso mai averti per me.
Soltanto fatica, violenza e razzismo,
ma questa miseria più forza ci dà;
e cresce la rabbia, e cresce la voglia
la voglia di avere il mondo per me.

Partono gli emigranti, partono per l’Europa
sotto lo sguardo della polizia;
Partono gli emigranti, partono per l’Europa
i deportati della borghesia

Fonts:

Com esborra el mar …

3888717589_86849d9bc5_z
“Huellas al mar” de Cristian Meneghin: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6VCGfZ

 

De 7 en 7

Ana Blandiana

 

Si de set en set anys

Tot en mi deixa de ser jo mateixa,

Per què estranyar-me de ser-ne aliena?

L’alienació és natural,

Quan tot el que és nou

M’oblida i m’esborra

Com esborra el mar a la platja les petjades.

 

Font:

“La meva pàtria A4” / Ana Blandiana; traducció de Corina Oproae. – Cafè Central / Eumo Editorial, 2015. Jardins de Samarcanda; 78.

Més informació sobre la poeta:

“Ana Blandiana: la poesia és la meva fe”: article de Jaume C. Pons Alorda a Núvol

no vaig aixecar la veu

Freedom?

"Freedom?" de Jay Peeples a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/XqVo

Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, fa una crida a personalitats públiques, siguin o no independentistes, per denunciar públicament la presó preventiva que pateixen els activistes socials Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, ja fa tres mesos. També tenim a la presó els membres del govern de Catalunya, Oriol Junqueras i Quim Forn, fa dos mesos i mig. “És una qüestió de veritable democràcia i de drets humans. Defensar aquests drets és defensar-vos també a vosaltres” . I ho fa recordant aquest poema tan conegut:

«Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu.

Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.»

Martin Niemöller:

 

Font:

“Si consideres injusta la presó preventiva i tens un altaveu, denuncia-la”. Txell Bonet a Vilaweb

 

En encesa espera

2768455634_93eef6c427_z
Imatge de Jef Safi a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/5dD4pG

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

Font: Versos.cat

 

us desitjo …

Jo us desitjo somnis sense fi, i una forta necessitat d’acomplir-ne alguns.
Us desitjo estimar allò que cal estimar, i oblidar allò que cal oblidar. 
Us desitjo passions, i us desitjo silencis. 
Us desitjo els cants dels ocells al matí, i us desitjo el riure dels infants. 
Us desitjo respectar les diferències de cadascú, perquè el mèrit i valor de cada u, sovint, s’ha de descobrir. 
Us desitjo que us resistiu a estancar-vos en la indiferència, i que us resistiu davant els fets negatius del nostre temps. 
Finalment, espero, que no renuncieu mai a la recerca, a l’aventura, a la vida, a l’amor, perquè la vida és una magnífica aventura i ningú, raonablement, hauria de renunciar-hi sense presentar una dura batalla. 
I et desitjo, sobre tot, que siguis tu, orgullós i feliç, perquè la felicitat és el nostre veritable destí.
 
 

Jacques Brel

1er janvier 1968

 

 

Font: Poemes al nas de la lluna

No caminareu mai sols

El dia 24 de desembre s’ha fet una cantada de nadales, arreu del país, per recordar i reivindicar la llibertat del presos polítics (Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). Entre altres nadales, se n’ha adaptat una de contemporània a les circumstàncies que estem vivint.

«QUAN SOMRIUS
Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)

Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que el fred du tants records.

Ara que importen les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no ens permeten veure-us,
Ni podeu parlar
Ens teniu sempre al vostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.

És el buit que et deixa comptar els dies,
i les nits tant lluny de casa, sense
llibertat.
Sou homes de pau i us volem lliures.
Com queda al jersei un detall groc.

Vam dir que mai ens rendiríem,
Seguim dempeus i confiats
El vostre exemple és de fermesa i
dignitat,
Us volem junts al nostre costat.

És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
Quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.»

Fonts:

Video de Crida per la Democràcia

Article a Vilaweb

 

La casa del meu pare

Enmig de la boira, tractant d’orientar-me en aquest moment estrany i descoratjador, he topat amb aquest poema del basc Gabriel Aresti (1933-1975) que m’ha connectat amb l’impuls i la necessitat de continuar defensant els drets, fonamentals per a la convivència, de llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, de decidir amb democràcia, de respecte, de diàleg … que ens han pres.

cartelldretshumans
fotografia presa a Brussel·les el 7 de desembre de 2017

 

La casa del meu pare

 

Defensaré

la casa del meu pare.

Contra els llops,

contra la sequera,

contra la usura,

contra la justícia,

defensaré

la casa del meu pare.

Perdré

els bestiars,

els camps,

les pinedes;

perdré

els beneficis,

les rendes,

els interessos,

però defensaré la casa del meu pare.

Em prendran les armes,

i amb les mans defensaré

la casa del meu pare;

em tallaran les mans,

i amb els braços defensaré

la casa del meu pare;

em deixaran

sense braços,

sense pits,

i amb l’ànima defensaré

la casa del meu pare.

Em moriré,

es perdrà la meva ànima,

es perdrà el meu llinatge,

però la casa del meu pare

restarà

dempeus.

Gabriel Aresti

 

Font:

Gabriel Aresti: defensaré la casa del meu pare a El Nacional.cat

Jo sóc Lilit

El retorn de Lilit

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Sóc Lilit, la dona destí. Cap mascle escapa a la meva sort i cap mascle en voldria escapar.

Sóc les dues llunes Lilit. La negra no és completa sinó per la blanca, ja que la meva puresa és l’espurna del desenfrenament i la meva abstinència, l’inici del possible. Sóc la dona-paradís que va caure del paradís, i sóc la caiguda-paradís.

Sóc la verge, rostre invisible del desvergonyiment, la mare-amant i la dona-home. La nit, doncs sóc el dia; la costa dreta, doncs sóc l’esquerra; i el Sud, doncs sóc el Nord.

Sóc la dona festí i els convidats al festí. M’anomenen la fetillera alada de la nit, la deessa de la temptació i del desig. M’han nomenat patrona del plaer gratuït i de la masturbació i alliberada de la condició de mare per tal que sigui el destí immortal.

Sóc Lilit, la dels pits blancs. Irresistible és el meu encant, doncs els meus cabells són negres i llargs i de mel són els meus ulls. La llegenda conta que vaig ser creada de la terra per ser la primera dona d’Adam, però no em vaig sotmetre.

Sóc Lilit que retorna del calabós de l’oblit blanc, lleona del senyor i deessa de dues nits. Jo reuneixo allò que no pot ser reunit en la meva copa i ho bec ja que sóc la sacerdotessa i el temple. Esgoto qualsevol embriaguesa per tal que no es pensi que em puc assaciar. Em faig l’amor i em reprodueixo per a crear un poble del meu llinatge, ja que mato els meus amants per donar pas als que encara no m’han conegut.

Sóc Lilit, la dona selva. No vaig saber d’espera desitjable, però sí de lleons i d’espècies pures de monstres. Fecundo tots els meus flancs per fabricar el conte. Reuneixo les veus en les meves entranyes a fi que es completi el nombre d’esclaus. Devoro el meu cos per tal que no se’m digui famèlica i bec la meva aigua per no patir mai de set. Les meves trenes són llargues per a l’hivern i les meves maletes no tenen coberta. Res em satisfà ni m’omple i aquí estic de tornada per ser la reina dels extraviats en el món.

Sóc la guardiana del pou i el retrobament dels oposats. Els petons sobre el meu cos són les ferides d’aquells que ho intentaren. Des de la flauta de les cuixes puja el meu cant, i des del meu cant la maledicció s’expandeix en aigua sobre la terra.

Sóc Lilit, la lleona seductora. La mà de cada servent. La finestra de cada verge.  L’àngel de la caiguda i de la consciència del son lleuger. Filla de Dalila, de Maria Magdalena i de les set fades. No hi ha antídot contra la meva maledicció. Per la meva luxúria s’alcen les muntanyes i s’obren els rius. Retorno per penetrar amb els meus fluxos el vel del pudor i per netejar les ferides de la falta amb l’aroma del desenfrenament.

Des de la flauta de les meves cuixes puja el meu cant

i per la meva luxúria s’obren els rius.

Com podria no haver-hi marees

cada vegada que entre els meus llavis verticals brilla un somriure?

Perquè soc la primera i l’última

La cortesana verge

El cobejat temor

L’adorada repudiada

I la velada nua,

Perquè soc la maledicció del que antecedeix

El pecat va desaparèixer dels deserts quan vaig abandonà Adam.

Ell es va equivocar completament, va fer miques la seva perfecció.

El vaig fer baixar a terra i per a ell vaig il·luminar la flor de la figuera.

Sóc Lilit, el secret dels dits que insisteixen. Perforo el sender, divulgo els somnis, destrueixo ciutats d’homes amb el meu diluvi. No reuneixo dos de cada espècie per a la meva arca. Més aviat els transformo a tots per tal que el sexe es purifiqui de tota puresa.

Jo, versicle de la poma, els llibres m’han escrit encara que vosaltres no m’hàgiu llegit. El plaer desenfrenat, l’esposa rebel, la realització de la luxúria que condueix a la ruïna total. En la bogeria s’entreobre el meu vestit. Els que m’escolten mereixen la mort i els que no m’escolten moriran de despit.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’estremiment de la primera temptació.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’esvaniment del darrer patiment.

Jo, Lilit, l’àngel desvergonyit. La primera euga d’Adam i la corruptora de Satan. L’imaginari del sexe reprimit i el seu crit més alt. Tímida, doncs sóc la nimfa del volcà; gelosa, doncs la dolça obsessió del vici. El primer paradís no em va poder suportar. I me n’expulsaren per tal que sembrés la discòrdia sobre la terra, perquè dirigeixi en els llits els assumptes dels que a mi se sotmeten.

Sóc Lilit, el destí dels coneixedors i la deessa de dues nits. La unió del son i la vigília. Jo, la poeta fetus, perdent-me vaig guanyar la meva vida. Retorno del meu exili per ser l’esposa dels set dies i les cendres de demà.

Jo, la lleona seductora retorno per cobrir de vergonya les submises i regnar sobre la terra. Retorno per sanar la costella d’Adam i alliberar a cada home de la seva Eva.

Jo sóc Lilit

I torno del meu exili

Per heretar la mort de la mare que vaig parir.

 

Joumana Haddad

Traducció lliure a partir de la traducció al castellà de Alberto Valdivia i Renato Sandoval.

Segons moltes llegendes, Lilit és la primera dona, abans d’Eva, formada de la pols de la terra com Adam. Era independent, forta, lliure i no va voler obeir cegament a l’home. Per fi, es va rebel·lar, escapà del paradís i es negà a tornar-hi. Aleshores Déu la va transformar en dimoni i després creà la segona dona, Eva, de la costella d’Adam per garantir la seva obediència.

Fonts:

El refugi de la poesia per Bernat Puigtobella a la revista Núvol

Poesía libanesa: Joumana Haddad por Dante Ildefonso

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nollegiu. Llibreria work in progress

L'aventura de crear una llibreria de bell nou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal

%d bloggers like this: