“Peat bog” de briPod: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6oM7RD
Tallar/Recol·lectar
Una aixada que intenta clivellar la terra:
s’atura.
Arrels de bruc que refusen ser tallades
ni per l’eina més afilada.Arrels que connecten gaèlics i lowlanders [escocesos, sobretot de les terres baixes del sud que no parlen gaèlic]
pictes i vikings, tots
barrejats en el fons de la torbera;
la petja de cada pas caminat en l’ermot
la música de cada llengua que el vent portà a vela
la calor de cada cor sorgit a través de la història
i que descobrí allà el seu propi país.Que va cremant.
Anna Frater
La llengua pròpia d’Escòcia, el gaèlic escocès, és parlada solament per un 1 o 2% de la població, tot i que actualment és llengua oficial i que s’ensenya a les escoles per tal de revitalitzar-la i fins i tot hi ha escoles en que és la llengua vehicular.
Anna Frater, nascuda a Stornoway, Illa de Lewis el 1967, és una de les poetes que utilitza la seva llengua materna, el gaèlic escocès, com a llengua principal dels seus poemes per tal que la veu d’Escòcia sigui escoltada a la resta del món. Parla de la pertinença a la terra, fins i tot de forma molt física, a partir de la torba, aquest material tan característic de sòls pantanosos.
“En el poema, la tierra en sí parece estar viva, donde sus raíces unidas por antiguas civilizaciones se niegan a ser cortadas e intentan aferrarse a un pasado común. El recuerdo queda vivo en la turba pero a su vez se va quemando como lo hace Escocia que en ocasiones, debido a la auto-combustión de la turba en los terrenos secos, sufre incendios subterráneos muy difíciles de erradicar. Esos incendios no solo son muy peligrosos sino que acaban con la turba más oscura y valiosa para sus habitantes que se encuentra en el fondo de la turbera y es la que produce más calor. Aunque es un poema corto, se dice mucho en pocas palabras y con un lenguaje simple Anna le otorga nuevos sentidos a cada término; de hecho, entrelaza con maestría la historia, el espacio y el tema social de la lengua de modo que el poema adquiere un sentido único que llega al lector con pasión; la imagen de la azada intentando cortar las raíces, el descubrimiento de esos cuerpos en la turbera llena al lector de una nostalgia compartida por la autora”, ens diu Carmen Cócera Hernández en el treball “La poesia que nace de la tierra”. La meva traducció lliure està basada en la traducció castellana d’aquest treball.
Més informació:
