Sopars Estellés

 

L’amant de tota la vida

Sabia que vindries, que ja era
l’hora de parar taula dignament,
d’obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d’aquell que espera,
amor i més amor d’aquell que sent
la pentecosta de l’amor, l’advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.

*

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l’oli socarrant-se en el cresol.

L’amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles…

D’amor de cap a peus vinc amarat,
d’amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t’espere despullat.

Vicent Andrés i Estellés

*

El meu homenatge al poeta, la setmana que se celebren els sopars Estellés, de manera simultània, a Barcelona, Brussel·les, Palma, València i altres ciutats catalanes que s’hi van afegint.  Uns sopars inspirats en els Burns supper (en els quals els escocesos recorden el poeta Robert Burns) combinant poesia i gastronomia en un ambient festiu i popular.

Font:  Mag poesia

 

es desperta de sobte, com un vell huracà

 

El dimecres 26 de setembre, Barcelona, Brussel·les, Palma i València van recordar el poeta Vicent Andrés Estellés celebrant de manera simultània els Sopars Estellés, inspirats en els Burns Supper en els quals els escocesos recorden un dels seus grans poetes.

La música de Pau Alabajos sobre poemes d’Estellés va iniciar la vetllada. Després, connexions -més o menys reixides- amb les altres seus del sopar van acostar-nos arreu dels països catalans i més enllà. Finalment, tothom qui va voler, va recitar Estellés o poemes propis inspirats en ell.

Una trobada literària i gastronòmica molt entranyable al voltant d’un poeta vitalista, apassionat, compromès, sensual, popular …

Els amants

La carn vol carn

AUSIÀS MARCH

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

 

Vicent Andrés Estellés, Els amants.

A: Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30

 

seràs la paraula viva

"Castellers ... suport col·lectiu" de Joan Abella: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/oRcTLC

En la llarga nit del seu poble hi ha poetes, com Vicent Andrés Estellés, que cerquen la paraula viva de la comunitat, la paraula que és arrel, que és silenci, que vertebra, que consola, que empeny a cercar la dignitat i a fer-la valer malgrat la por, la repressió i la imposició dels que no volen que siguem.

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés i Estellés

Font: L’Espurna

 

 

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!

Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera

 

no podran res…

“No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa.
Participa en el ball, la festa,
dóna les mans al teu germà.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu!”

Vicent Andrés Estellés

Fotomovimiento
2013_09_11_Tono Carbajo_12 
fotografia a Flickr amb llicència Creative Commons