crit escrit

Aquesta setmana m’han acompanyat Vinyoli i Maillard, dos poetes intensos, independents, que s’interroguen, que van endins… al marge de cercles i tendències.

“Vida Vinyoli” al “Fora d’hores” del Teatre Lliure mostra els poemes més vitals de Joan Vinyoli de la mà del poeta Feliu Formosa -amic de Vinyoli i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, de la veu clara i contundent de Cinta Massip i dels sons de l’acordió de Joan Alavedra.

vida vinyoli-ullsvida vinyoli-massip formosa alavedra

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l’instant de morir.
D’aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m’obre, fosc? Malconeixem l’aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recurrent, i que a la mort dic: sí.

Joan Vinyoli
Del poemari “A hores petites”

 

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                        Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                      tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                         Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                          Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                     estel fix mirant-me fit
en la foscor.
           D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
ocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                  I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                     que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·luminat,
i tot el blat es torna pa de vida.

Joan Vinyoli – Elegia de Vallvidrera del poemari “Passeig d’aniversari

 

maillard mans

I del poeta del “crit escrit” a la poeta de “decir el grito”…

Dins del festival de filosofia “Barcelona pensa”, Chantal Maillard -la filòsofa i poeta belga que viu a Màlaga i ve sovint a Barcelona- ha fet una intervenció poètica “La verdad no ¡el aire!”, amb versos del seu proper llibre, en els quals expressa el dolor pels éssers humans silenciats, oblidats, invisibles…..”els que moren a les mans d’uns altres, i també sovint els que maten doncs, situats des de l’inici en la cruïlla entre la violència d’existir i la violència de la fam, tots compartim la mateixa ferida”.

No puc encara reproduir versos d’aquest nou projecte, però vull recordar un poema colpidor de Maillard que al final podem sentir en la seva veu:

escribir

para curar
en la carne abierta
en el dolor de todos
en esa muerte que mana
en mí y es la de todos

escribir

para ahuyentar la angustia que describe
sus círculos de cóndor
sobre la presa

[…]

escribir

para decir el grito
para arrancarlo
para convertirlo
para transformarlo

para desmenuzarlo
para eliminarlo
escribir el dolor
para proyectarlo
para actuar sobre él con la palabra
escribir para curar
escribir para guarecerse
escribir como si cerrase los ojos
para no cerrarlos
para mover la mano y seguir su curso
para sentirse viva
AÚN
para aplazar la angustia
como simulación
para guiar la mente y que no se desboque
para controlar lo controlable

escribir

como quien deja la luz encendida
y duerme de pie sobre sí mismo
para saldar las cuentas con el miedo
escribir
para reorganizar

escribir
sin hacer concesiones

escribir
como quien des-espera
para cauterizar
para tomarle las medidas al miedo
para conjurar
para morder de nuevo el anzuelo de la vida
para no claudicar

escribir
para apuntar al blanco

[…]
Fragments del poema Escribir de Chantal Maillard, del llibre Matar a Platón

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s