frueix de dies i de nits

 

El poema de Guilgameix ha estat l’espectacle inaugural del Grec 2018, a càrrec de la Companyia de teatre La Perla 29. En una posada en escena sòbria, amb elements de la natura presents o projectats, amb un joc d’ombres a les roques del fons, uns moviments lents i col·lectius ….. arriben les paraules d’un dels textos literaris més antics (més de 4000 anys) que explica la vida, les pors, els desitjos, els neguits, les relacions humanes i divines, els errors, els encerts … del rei Guilgameix de la ciutat d’Uruk (a l’actual Irak). El poema va ser recollit de la literatura oral i escrit en tauletes d’argila.

Tot i que calia una certa concentració per rebre aquest text milenari -potser pel seu caràcter narratiu- l’experiència d’escoltar el que pensaven, el que sentien, el que deien els humans de fa quatre mil anys ha estat molt emocionant.

Reprodueixo un petit fragment que he trobat traduït al català amb una visió hedonista de la vida:

 

LA VIDA DE L’HOME
“On vas, Gilgames, tan adelerat?
La vida que tu cerques no l’has de trobar mai.
Quan els déus varen formar l’home,
li van adjudicar la mort, a l’home,
i ells van quedar-se amb la vida a la mà.
Tu, Gilgames, atipa bé l’estómac,
regala’t i frueix de dies i de nits.
Aplega en festa cada dia els teus amics,
de dies i de nits tu dansa i juga.
Porta la roba fresca i el cap net,
que l’aigua t’hagi banyat tot el cos.
Mira amb tendresa el fill que portes de la mà,
que la muller frueixi als teus genolls.
Aquestes són les (belles) obres (dels humans).”

 

traduïda al català per Segimon Serrallonga (2000: 21)

 

Fonts:

• Oriol Broggi dirigeix el mil·lenari Guilgamesh per inaugurar el Grec 2018 / Joan Safont a El Nacional
• Mirada polièdrica a l’epopeia de Gilgames / Joaquim Ferràndiz Civil . – Treball de final de carrera. Estudis d’Humanitats. Universitat Oberta de Catalunya. 2004
• L’epopeia de Guilgameix al blog Mal de Lletres

Anuncis

un silenci amorós

De la mà de l’Aula d’Extensió Universitària, aquests darrers mesos he seguit emocionada algunes petjades del final de la guerra civil i del camí cap a l’exili: la literatura com a lluita contra l’oblit que ha deixat valuosos testimonis d’aquesta dramàtica experiència; els espais de la batalla de l’Ebre en els quals fa vuitanta anys es van lliurar combats decisius per al desenllaç de la guerra i, ara, el descobriment de la Maternitat d’Elna. Un projecte solidari d’una fundació humanitària suïssa que va ajudar al part de quasi 600 dones dels camps de concentració d’Argelers i voltants, on s’estaven en condicions infrahumanes. Assumpta Montellà que, com a historiadora, va anar estirant el fil d’aquesta relat màgic i tendre, enmig de la barbàrie, ens ha guiat els passos.

Passant pel cementiri de Cotlliure, on està enterrat Antonio Machado, hem fet un petit homenatge al poeta i jo li he dit les paraules que va escriure per ell Miquel Martí i Pol:

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

 

Fonts:

selecció de poesia catalana a Lletra

Hem cridat fins a no poder més

“Scream” de Tom Woodward: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/7hTaeQ

A l’assemblea general d’Òmnium que es va celebrar el darrer cap de setmana -en la qual vàrem reelegir com a president Jordi Cuixart, empresonat per exercir el drets i les llibertats de forma pacífica- vaig sentir aquest punyent i sentit poema de Narcís Comadira, popularitzat per Miguel Poveda i  interpretat en aquesta ocasió pel cantaor Pere Martínez i el pianista Max Villavecchia :

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.
Tenim la boca seca.

 

 

 

Font:

Blog la fera ferotge

pa i estrelles

“Star” de Tom Hall: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/p9caKB

Una de les troballes del Barcelona Poesia 2018, ha estat un petit i meravellós poema, d’un poeta turc, que va traduir i recitar Jaume Subirana al Verger del Museu Marès:

Pa i estrelles

Pa sobre els genolls

les estrelles lluny, molt lluny.

Menjo pa mirant les estrelles.

Estic tan absort, oh sí, tant,

que potser m’equivoco, en lloc de pa

menjo les estrelles.

Oktay Rifat (1914-1988)

Traducció meva de la versió en francès que he trobat al blog “La bohême est au bord de la mer”

*

[ Du pain et des étoiles ]

---

Du pain sur les genoux
Les étoiles au loin, très loin.
Je mange du pain en regardant les étoiles.
Je suis si absorbé, ô oui, tellement
Que parfois je me trompe, au lieu de pain
Je mange les étoiles.

Oktay Rifat, Anthologie de la poésie turque contemporaine, J’ai vu la mer, Choix, présentation et traduction Michèle Aquien, Pierre Chuvin et Güzin Dino avec Enis Batur et Elif Deniz, Dessins Abidin Dino, Bleu Autour, 2009, p 92

Provar-ho infinites vegades

En homenatge al poeta Màrius Sampere (1928-2018) que va morir dissabte passat, escampo uns quants versos dels molts que ens ha deixat aquest poeta vital, crític, irònic, descarnat, subversiu, independent, heterodox … que no ha rebut reconeixements importants fins els darrers vint anys.

“Escriure és la capacitat d’arrencar-se d’un mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: s’entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

De Jerarquies (2003).

***

No us diré quasi res

No us diré quasi res, sols una cosa:
tenia por, ningú no em feia cas;
llavors vaig cridar, mare!
Tot d’una em va venir com una nosa
i era el cor, el meu cor, i no sé pas
què fer-ne, que no para.

De El fred que tu dius (1980-1985)

***

Marina

Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l’ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.

Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n’hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d’aquella terra, saps?, on havíem de viure.

Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l’aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.

De L’ocell que udola (1990)

***

Monòlit al poblat ibèric de “Puig Castellar” (Santa Coloma de Gramanet) d’Aniol I: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/4FJncM

Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu

i sigui recordada

la meva veu després,

i molt més tard

encara, memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?,

on ets?,

on ets?,

i cap resposta

no s’alci de la terra

llevat d’una flor.

De Les imminències, 2002

***

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l’amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d’algú, l’endevinalla
d’una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò
que no esperàvem de l’amor, i que ve d’ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l’objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

***

Fonts:

• Associació d’escriptors en llengua catalana
• Mag poesia
• El grup Reversos homenatja el poeta Màrius Sampere a l’Espai Vilaweb
• “Per què tot comença?. Viure és provar-ho infinites vegades a Diccitionari
• “La poesia catalana perd la poderosa veu de Màrius Sampere” a l’Ara Llegim

nit estelada

VAN GOGH. Noche estrellada,1889 / Historia del Arte, Ilustración y siglo XIX: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/h7h2B7

Des de que vaig veure la pel·lícula “La pell freda”, basada en la inquietant novel·la d’Albert Sánchez Piñol, no em puc treure del cap unes frases murmurades -a penes intel·ligibles en la versió original en anglès- que els protagonistes comparteixen en diversos moments, especialment a la nit i en moments crítics. En el meu record parlen de la nit estelada i hi afegiria amb ressons d’eternitat. Tot i que he buscat a la novel·la i a la xarxa, no he sabut trobar la font ni les frases o versos concrets, però he trobat informació que el director hi ha inclòs fragments de Nietzsche, de Dant i de Stevenson.

Malgrat el fracàs de la meva recerca, he decidit compartir alguns fragments d’aquests autors en els quals hi surten la nit i les estrelles.

Oh miracle! En una darrera i desesperada mirada, he trobat uns subtítols de la pel·lícula -no sé si complets- on hi ha un poema de John Keats i un altre de Robert Louis Stevenson que són els dos primers que poso :

Cuando me embarga el miedo de que puedo morir
sin que haya mi pluma cosechado los frutos de mi alma
ni mis libros se alcen apilados
como en el granero los granos ya maduros.
Cuando contemplo, sobre el rostro estrellado de la noche,
grandes símbolos nubosos de una alta leyenda,
y pienso que nunca viviré para trazar
sus sombras con la maga mano de la suerte;
y cuando siento, hermosa criatura de un instante,
que nunca más podré mirarte
ni disfrutar del poder mágico
de un amor pasional, entonces, a la orilla
del vasto mundo me quedo solo y pienso
hasta que el Amor y la Gloria en la nada se hunden.

John Keats (1795-1821)

Del blog Poéticas

*

Requiem, Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Sota l’ample cel estrellat

caveu la tomba i deixeu-m’hi reposar

Content vaig viure i amb alegria moro,

ajagut amb un desig.

Que aquest sigui el vers que graveu per a mi:

“Aquí descansa on volia estar;

ha tornat el mariner, ha tornat del mar;

i de la muntanya el caçador ha tornat”.

Traducció lliure a partir de les diferents versions del blog Poemes al pati

*

“Y cuando llegó a lo alto de la sierra… permaneció inmóvil y quedó en silencio en la noche fría, clara y estrellada de la altura…
Comprendo mi destino, ahora que se inicia mi última soledad: ¡Es necesario que descienda hacia vosotros!
Me hallo ante mi más alta montaña y mi más largo viaje.
Por eso es preciso que descienda más abajo de lo que más haya subido… y más adentro del dolor de lo que nunca he ascendido.
¿De dónde salen las más altas montañas?
Entonces aprendí que salen del mar. Está escrito en las cimas de sus crestas.
Desde lo más bajo debe alcanzarse la cumbre, la más elevada…,
Así razonaba Zaratustra en la cumbre de una montaña en donde reinaba el frío.”

De “Nietzsche y la montaña” a Apuntes de montaña

*

Els cels infinits i resplendents, Robert Louis Stevenson

Els cels infinits i resplendents
s’alçaren i jo veié en la nit
incomptables estrelles angèliques
vessant llum i tristor.

Jo les veié distants com el cel,
mudes, brillants i somortes
i les immòbils estrelles de la nit
eren per a mi més preuades que el pa.

Nit darrere nit, en el meu desconsol,
les estrelles eren damunt el mar
fins que, heus aquí! Vaig esguardar en la foscúria
i una estrella havia davallat al meu envers.

Del blog El traductor català

*

 

Voler l’impossible ens cal

CANÇÓ DE VESPRADA

Tres grans pins, vora el camí,

alcen llurs ombrívols fronts.

El vent, que no vol dormir,

els omple el cor de cançons.

Camp i camp. Es vessa al mig

una campana vespral…

Voler l’impossible ens cal,

i no que mori el desig.

 

S’ha despertat tot l’amor

sota la volta d’estels.

¿Déu no es mostra al nostre enyor

en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig

d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,

i no que mori el desig.

 
Villangomez, Marià. “Cançó de vesprada”.

 

Font del poema: http://www.uoc.edu/mdpAdmin/media/864-canodevesprada.pdf

 

l’espai de dins

Al Guggenheim de Bilbao he vist les taques, els alfabets inventats, els monstres i els mapes interiors …. del poeta i pintor Henri Michaux (1899-1984). Una exploració, a través de l’art, de la ment, de la consciència -de la seva i de la de tots- per tal de fer aflorar tot allò que hi ha a l’espai de dins i fer-ne alguna mena de catarsi.

Inquietud pels monstres, estranyesa per les taques i els traços que s’escampen més enllà del quadre, admiració per la cerca d’un llenguatge lliure que ens pogués mostrar qui som, què som. I un desig d’explorar aquests territoris a la seva manera.

Michaux fou un creador singular que defugí l’adscripció a corrents i grups. No volia fer art, volia investigar, experimentar i ho volia fer personalment. Pintà per sortir del condicionament de l’escriptura, per aconseguir la immediatesa, el gest espontani. Es fixà en com dibuixen els nens i Paul Klee i la cal·ligrafia xinesa varen ser altres estímuls importants.

Chinese Ink (Henri Michaux) de Pedro Figueiredo: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/85GhiE

Documentant-me, m’he topat amb un article que parla de la influència de Henri Michaux en Mercè Rodoreda. Tant pel que fa a l’obra plàstica -petita i desconeguda en el cas de Rodoreda- com en la construcció de móns imaginaris -que no vol dir deslligats de la realitat- en la narrativa de les esplèndides ‘La mort i la primavera’ i ‘Viatges i flors’. I encara m’ha emocionat més.

Tot i que la pintura li semblava un llenguatge més lliure, també va escriure molt sobre els seus viatges exteriors i interiors:

“SOTA EL SOSTRE BAIX…”

Sota el sostre baix de la meva petita cambra hi ha la meva nit, abisme profund.

Constantment precipitat a milers de metres de profunditat, amb un abís unes quantes vegades tan immens sota meu, m’aguanto amb la més extremada dificultat en les aspreses, espeuat, maquinal, sense control, dubtant entre el disgust i la tossuderia; l’ascensió-formiga continua amb una lentitud interminable. Ben just si a la paret perpendicular es llegeixen les aspreses cada cop més ínfimes.  L’abisme, la nit, el terror, s’uneixen cada vegada més indissolublement.

*

“TOT D’UNA, EL CAIRÓ A LA CAMBRA TRANQUIL.LA”

Tot d’una, el cairó a la cambra tranquil.la mostra una taca.

En aquest moment l’edredó fa un crit, crida i té un sobresalt; tot seguit raja la sang. Els llençols s’humitegen, tot es mulla.

L’armari es bada violentament; en surt un mort i cau. Certament, això no és pas divertit.

Però és agradable de copejar una mostela. Bé, tot seguit cal clavar-la al piano. És absolutament necessari. Després hom se’n va. També pot clavar-se en un vas. Però és difícil. El vas no ho resisteix. És difícil. És de doldre.
Un batent abassega l’altre i ja no l’abandona. La porta de l’armari s’ha tancat.
Aleshores hom fuig, hom és milers que fugen. Per totes bandes, campi qui pugui; érem doncs tants!
Estrella de cossos blancs que sempre resplendeix, resplendeix…

Traducció Manuel de Pedrolo

Fonts i més informació:

• Poesia francesa a Mag Poesia
• “Els altres móns de Mercè Rodoreda i Henri Michaux”. Margarida Casacuberta. Universitat de Girona.
• “Images du monde vissionaire. Una pel·lícula d’Henri Michaux” a La web sense nom
• “Con Michaux en Bilbao: derivas hacia el otro lado” al blog de les llobes
  

cançons de la resistència

En temps de repressió, vulneració de drets i llibertats, presó i exili, he vist la Marina Rossell a la Jazz Cava amb les seves cançons de la resistència i l’acompanyament de Xavi Lloses, un pianista espectacular. Amb delicadesa, tendresa i una força vibrant ha anat combinant aquest disc amb el que havia fet d’homenatge a Georges Moustaki que també canta a la llibertat i a la vida.

Cançons com “Lili Marleen” -“diu la llegenda que, durant la Segona Guerra Mundial, quan sonava aquesta cançó, els dos bàndols deixaven per un moment les armes i s’acostaven per fer junts un cigarret”-, “Grândola, vila morena” – “el tema que va marcar l’inici de la Revolució dels Clavells, a Portugal”-, la italiana “Bella, ciao” -“composta inicialment per camperoles italianes però que posteriorment es van fer seva els partisans italians”-, “Wiegala”, “una corprenedora cançó de bressol que la compositora jueva Ilse Weber, cantava als nens i als vells abans d’entrar al forn crematori” ….. i també m’agradaria ressaltar “Les sabates d’en Jaume”, una emotiva peça de Teresa Rebull sobre la batalla de l’Ebre.

 

[Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira. / Toca dulcemente entre los juncos verdes./ El ruiseñor canta su canción./ Wiegala, wiegala, weier,/ el viento toca la lira.// Wiegala, wiegala, werne,/ la luna es una linterna/ en el fondo negro del firmamento,/ desde allí mira el mundo./ Wiegala, wiegala, werne, / la luna es una linterna.// Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!/ Ni un solo ruido turba la paz,/ tú también, mi pequeño, duerme./ Wiegala, wiegala, wille,/ ¡qué silencioso está el mundo!] Traducció lliure de l’alemany al blog Paseando por la vida.

Font: Revista La Tornada

els dies s’acaben

El 17 de març va fer un any que la mare va morir. Quan vaig descobrir el Rèquiem a la mare de la poeta romanesa Ana Blandiana, vaig tenir un desig immens d’escriure sobre els darrers dies de la meva mare. Fins a l’estiu no vaig poder començar a posar-hi paraules i ara ho he corregit i ampliat, tot i que possiblement encara hi faci alguns canvis.

Rèquiem a la mare

(inspirant-me en el Rèquiem d’Anna Blandiana)

 

1

Et vas despertar contenta

i parlant amb gent invisible.

Jo et deia “-ssst no cridis,

ara és hora de dormir”

i et feia petons a la galta.

“Ai nena, tants petonets”,

Et vas queixar.

 

2

De seguida ens van dir

“s’acosta el final”

però no ens ho acabàvem de creure

perquè, tot i la teva desorientació,

encara tenies

tanta energia

 

3

“Ajuda’m,

m’he d’aixecar”,

repeties obstinadament,

i feies força aixecant el cap

i el cos del llit,

“ajuda’m,

he de caminar,

he de sortir d’aquí…”

 

4

“Però per què em trobo tan malament?”

“Has tingut un ictus, mare.”

“Vols dir que me’n sortiré?”

“T’estan cuidant a l’hospital.”

“Em sembla que els dies s’acaben …”

 

5

Fins i tot amb els ulls tancats

notaves quan havia de sortir

d’aquella habitació de pal·liatius.

“No em deixis,

no tardis …”

 

6

T’anaves apagant

a poc a poc.

Vas deixar de menjar,

sols postres,

després ni tan sols postres.

 

Ja no eres tu,

eres una altra

que m’esglaiava,

que m’encongia.

 

7

“Alguna cosa ha canviat”,

va dir l’infermer a la matinada.

“No crec que demà a la nit

ens tornem a veure.”

 

I em vaig quedar vetllant

mentre la claror entrava.

 

8

Et resisties

aferrissadament

i jo, per ajudar-te,

vaig intentar trobar paraules

de la Kübler-Ross:

 

“no et preocupis per nosaltres,

fes el que hagis de fer, marona.”

 

9

Vas començar a respirar poc.

Et vaig posar la mà esquerra al front

i la mà dreta entre l’espatlla i el pit

perquè et sentissis acompanyada

fins el darrer moment.

 

“Ja està”,

va dir l’infermera.

 

I un plor trencat

brotà de no sé on.

 

10

Orfe de tu,

de vosaltres,

d’abraçar-te

mentre deies “ai senyor”,

de la teva mirada

a la finestra,

esperant-me,

esperant …,

de la teva veu

que cantava,

de la teva falda,

refugi en temps antics …

 

 

11

Al cap d’uns dies

vaig somiar en tu.

“Estic bé,

no et preocupis,

no necessito res”,

em vas dir.

I em vaig assossegar

i se’m va alleugerir

aquest pes

que m’ha quedat

al pit.

 

rosa d’ibur