Arxiu de la categoria: poesia

Atlas d’un món difícil

“The Geotaggers’ World Atlas #4: San Francisco” de Eric Fischer: imatge a flickr amb llicència creative commons. https://flic.kr/p/83sThy

Atlas d’un món difícil

Adrienne Rich

II

Heus aquí el mapa del nostre país:
Aquí hi ha el Mar de la Indiferència, envidrat de sal
Aquest és el riu embruixat, que flueix del front a l’engonal
amb aigua que no ens atrevim a tastar
Aquest és el desert on planten els míssils com bulbs
Aquest és el graner de granges hipotecades
Aquest és el lloc on va néixer el noi del rock
Aquest és el cementiri dels pobres
que van morir per la democràcia   Aquest és el camp de batalla
d’una guerra del segle dinou   és un santuari famós
Aquesta és la ciutat marítima del mite i la història   quan les flotes de pesca
feren fallida   aquí és on es treballava   al moll
manipulant troncs de peix congelat   la paga per hores i cap benefici

(…)

Vaig prometre d’ensenyar-vos un mapa però això és un mural
molt bé doncs que ho sigui això són petites distincions
la qüestió és des d’on ho mirem.

Poema

An atlas of the difficult world

Adrienne Rich

II

Here is a map of our country:
Here is the Sea of Indifference, glazed with salt
This is haunted river flowing from brow to groin
We dare not taste its water
This is the desert where missiles are planted like corms
This is the breadbasket of foreclosed farms
This is the birthplace of rockbelly boy
This is the cementery of the poor
Who died for democracy   This is a battlefield
From a nineteenth-century war   the shrine is famous
This is the sea-town of myth and story   when the fishing fleets
Went bankrupt   here is where the jobs were   on the pier
Processing frozen fihsticks   hourly wages and no shares

(…)

I promised to show you a map you say but this is a mural
then yes let it be these ares mall distinctions
where do we see it from is the question.

RICH, Adrienne (1994). Atlas d’un món difícil. Poemas 1988-1991. Traducció de Montserrat Abelló. Edicions de la guerra-Denes Editorial. València

*

Encara corpresa per unes imatges de la pel·lícula “Paràsits” en les quals els protagonistes van cap els barris baixos (en tots els sentits), ensopego amb aquest fragment del poema “Atlas d’un món difícil” de la poeta nord-americana Adrienne Rich que ens va apropar Montserrat Abelló a través de les seves traduccions.

A Abelló li interessava d’Adrienne Rich “no només el compromís vital que hi ressonava –amb el moviment dels drets civils, amb l’alliberament de les dones, amb els drets de gais i lesbianes– sinó també l’atenció als detalls de la vida quotidiana, el relleu que donava als relats de vides considerades minúscules, poc significatives, invisibles”

Font:

 

aquest país no descobert …

“Towards undiscovered countries” de hjl: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/ohAx2Y

Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d’acció.

Fragment de Hamlet. William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva.

*

Dins de Memento Mori. Recordem-nos de morir –un cicle sobre la mort que fan a la Sala Beckett-, he vist aquest espectacle d’Àlex Rigola, Àlba Pujol i Pep Cruz. Basat en unes entrevistes fetes a Josep Pujol -pare de l’Àlba- poc temps abans de morir, presenten un espectacle que parla més de la vida que de la mort. Una mirada lúcida i serena a aquesta experiència per la qual tots passarem i en la qual sovint no pensem ni hi volem pensar. Una iniciativa que cal celebrar.

Fonts:

si la nit …

“216-RAW-Sacramento Presents Marvel” de rawartistsmedia a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/ed7j2D

Les portes

Si la nit
no tingués portes
d’on
vindria el dia.

I al capdavall
on aniria
si la nit
no tingués portes?

Eric Fried (1921-1988)
“Exercicis preparatoris per a un miracle”

Fa temps, buscant informació sobre el simbolisme de la porta, vaig trobar aquest deliciós poema d’un poeta austríac de procedència jueva, un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX,  L’he retrobat recentment i no em puc resistir a compartir-lo.

 

 

la llum interior

“The inner light” de Garlandcannon: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/9y8X6R

La llum interior

Sense sortir de la meva porta
Puc conèixer totes les coses de la terra
Sense mirar per la meva finestra
Puc conèixer els camins del cel.
Perquè com més lluny viatges
Menys coneixes
El savi per tant
Arriba sense viatjar,
Tot ho veu sense mirar.
Tot ho fa sense fer.

Tao Te Ching XLVII (de la traducció anglesa de Joan Mascaró)

*

No sé per quins camins he arribat a un poema del Tao Te Ching, traduït per Joan Mascaró -savi i traductor mallorquí especialitzat en els textos sagrats de l’Índia-. George Harrison hi posà música i en va sortir la cançó dels Beatles The Inner Light que es va publicar al single Lady Madonna (1968), abans de la famosa estada a l’Índia del grup de Liverpool i que va representar un veritable punt d’inflexió per a l’entrada de l’orientalisme al món anglosaxó.

Us convido a fer amb mi aquest viatge interior.

Fonts:

Podries

“Well” de Driek: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/j6Eqfj

Podríes 1

Anne Carson

Si no ets la persona lliure que vols ser, busca un lloc on puguis explicar la veritat sobre allò. Explicar com et va amb tot. La franquesa és com una troca que es produeix a diari en el ventre, ha de de descabdellar-se en algun lloc. Podries xiuxiuejar de cara a un pou. Podries escriure una carta i mantenir-la guardada al calaix. Podries escriure una maledicció en una cinta de plom i enterrar-la perquè ningú la llegeixi durant mil anys. No es tracta de trobar un lector, es tracta d’explicar. Pensa en una persona dreta, sola en una habitació. La casa està en silenci. La persona llegeix un tros de paper. No existeix res més. Totes les seves venes passen al paper. Pren la ploma i hi escriu uns signes que ningú més veurà, li confereix així com una plusvàlua, i ho remata tot amb un gest tan privat i precís com el seu propi nom.

Font: Zenda: autores, libros y compañía

 

 

mentre respirem

“Breath” de Frankiska Fisher: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/4sMFm9

“Mentre respirem, l’ànima se’ns escapa a poc a poc de la presó d’aquest món”

Rumi (1207-1273)

 

Font: “Els miralls de l’invisible”: exposició de Bill Viola a Barcelona. 2019. Obra: Incrementation de 1996.

perquè en sabia el més cruel secret

“Imprisoned soul …” de Pedro Alves: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/AmxW21

Nadala (de Pere Rovira)

No tinc el tremolor del negre fred,
ni l’enyor, ni la ràbia nocturna,
i no he vist mai l’esperançada espurna
apagant-se a la llòbrega paret.

No sé la set del vi, ni el mal sopar,
ni el silenci manat, ni la cançó
emmordassada dins de la presó,
ni l’alba neguitosa que vindrà.

Desconec les angúnies del pres
apartat de la vida injustament;
i el ganivet que esmola el pensament,
mentre passa les hores sense res.

I el catre on els bons somnis fan més mal,
on recordar l’amor és quasi vil,
on no s’adorm el cansament hostil,
i l’home abandonat s’obre en canal.

Al desembre gelat plora el meu nét,
com ploren tots els nens, amb la por al front,
com va plorar Jesús contra aquell món
perquè en sabia el més cruel secret.

I el pres plora també a la seva cel·la,
amb el dolor clavat a les costelles:
“adéu a les vençudes meravelles,
ja no deixa el meu viure cap estela”.

Avui l’home que dicta les sentències
va a la misa del gall amb els seus fills,
sentint-se recte, lliure de perills;
convençut que el bon Déu té preferències.

És al temple dels justos i del bé,
a punt de rebre l’hòstia consagrada;
però el nen que va néixer en el portal

fuig de l’àcida i fosca bafarada
i escolta un Parenostre presoner
per deslliurar a qui el resa del seu mal.

Poema de Pere Rovira dedicat als presos i preses polítiques i musicat i cantat per la seva filla Emília Rovira Alegre.
Font: perfil de facebook d’Emília Rovira Alegre que inclou video.

El meu cos és un mapa

“the wishing well, scott richard: writing between the lines”: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/2K6HQ1

Teoria del caos
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.

No em calen ni perforacions ni tatuatges,

el meu cos
és un mapa.

Anna Gual

Font: Blog d’Anna Gual 

Sóc els camps de blat

“Camp de blat al Parc de Ca N’Oriol” de Rafel Miró: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/nV31c8

No et miris la meva tomba amb dol:

aquí no hi sóc, he emprès el vol;

sóc l’alè del vent que se t’endú;

sóc el raig de sol que torna el gra madur;

sóc el fulgor radiant damunt la neu;

sóc la moixa pluja de tardor, tan lleu.

Quan et llevis de matí, a l’albada

em veuràs lluir la gran volta estelada.

Seré el lleuger vol d’ocells en cercle

i l’espurnejant llum d’estels al vespre.

No et miris la meva tomba amb esglai:

no hi dormo, aquí,

no he mort mai.

Mary Elizabeth Frye

*

La mare en el record, encara i sempre.

*

Altres versions en altres llengües:

Ne vous tenez pas devant ma tombe en pleurant.
Je n’y suis pas, je ne dors pas.
Je souffle dans le ciel tel un millier de vents,
Je suis l’éclat du diamant sur la neige,
Je suis la douce pluie d’automne,
Je suis les champs de blé.
Je suis le silence du matin,
Je suis dans la course gracieuse
Des magnifiques oiseaux qui volent,
Je suis l’éclat des étoiles dans la nuit.
Je suis dans chaque fleur qui s’épanouit,
Je suis dans une pièce tranquille.
Je suis dans chaque oiseau qui chante,
Je suis dans chaque belle chose.
Ne vous tenez pas devant ma tombe en pleurant,
Je n’y suis pas. Je vis encore.

***

Do not stand at my grave and weep
I am not there; I do not sleep.
I am a thousand winds that blow,
I am the diamond glints on snow,
I am the sun on ripened grain,
I am the gentle autumn rain.
When you awaken in the morning’s hush
I am the swift uplifting rush
Of quiet birds in circled flight.
I am the soft stars that shine at night.
Do not stand at my grave and cry,
I am not there; I did not die.

Font: Blog ArbreàLettres: poésie

 

a cada pas més solitaris

“Al verres: eso upside down” de Micheo: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/uC4Le

La casa de les ànimes

amb argila i recança
construïm cases per als morts
i al cel d’estiu busquem la seua presència,
llunyana i blava com l’oblit.
massa silencis ja al voltant del camí
i una aigua que s’estanya trista
al peu dels pollancres,
a cada pas més solitaris.

Anna Montero (València, 1954)
Professora, poeta i traductora de Baudelaire i Maupassant, entre d’altres. Llicenciada en Filologia Romànica. Ha publicat Polsim de lluna(Ed. Víctor Orenga, 1983),Arbres de l’exili(Gregal, 1988),Traç 45(Plaqueta, 1990),La meitat fosca(Edicions Alfons el Magnànim, 1994),Com si tornés d’enlloc(Eumo/Quaderns de Samarcanda, 1999).

Font: Quark Poesia