Arxiu de la categoria: poesia

Ets aterridora i estranya i preciosa

14704444953_16f406917c_z

Ningú abandona casa seva a no ser
que casa seva sigui la boca d’un tauró.
Sols fuges cap a la frontera
quan veus tota la ciutat
fugint amb tu.

Fragment del poema “Home” de Warsan Shire

traducció lliure a partir de la traducció castellana trobada a l’article del diari El Español citat al final

 

Vaig sentir a parlar d’aquesta poeta en anar a veure “Troyanas” al Festival Grec de Barcelona d’enguany. Buscant informació complementària, vaig saber que Alberto Conejero -autor d’aquesta versió de l’obra d’Eurípides-, va beure també de fonts de poetes contemporanis.

Warsan Shire, poeta de Somàlia, nascuda a Kenia i criada a Gran Bretanya. Jove. Amb no massa obra publicada però amb diversos premis. Ús intensiu de les xarxes socials, si més no durant un temps -ara sembla desapareguda-. Feminista, independent, activa, reivindicativa. Amb un llenguatge senzill i directe també parla de la guerra, de la violència, de l’emigració, del desarrelament…

El seu poema For women who are difficult to love va ser un fenòmen viral el 2011. 

Per a dones difícils d’estimar
Ets un cavall que corre sol​
i ell tracta de domar-te
et compara amb una autopista impossible
amb una casa en flames
diu que l’encegues
que mai podria deixar-te
oblidar-te
desitjar qualsevol cosa que no siguis tu
el mareges, ets insuportable
cada dona abans o després de tu
s’amara amb el teu nom
omples la seva boca
les seves dents li fan mal amb la memòria del teu gust
el seu cos és sols una ombra buscant la teva
però tu ets sempre massa intensa
la teva manera d’estimar-lo fa por
[…]
et diu que cap home pot arribar a ser com
el que viu en el teu cap
i vas intentar canviar, oi?
Vas tancar més la boca
vas tractar de ser més suau
més guapa
menys volàtil, menys desperta
però fins i tot dormint podies sentir-lo
viatjant lluny de tu en somnis
així que ¿què volies fer, estimada,
obrir-li el cap?
No pots construir llars en ésser humans
algú t’ho hauria d’haver dit ja
i si vol marxar
deixa’l marxar
ets aterridora
i estranya i preciosa
quelcom que no tothom sap com estimar.
Warsan Shire
traducció lliure a partir del text anglès i la traducció al castellà de Lidia Hurtado al web Afroféminas

 “Sé que la poesía me ha salvado la vida. Me ayuda a dar sentido, articular, sanar, revisar, reescribir, reimaginar, celebrar, maldecir, preguntar, sentir y entender”, afirma la poeta.

 

Algunes fonts:

Warsan Shire: poesia para el arraigo a Wiriko

Poemas de Warsan Shire a Afroféminas

Incendiaria, inmigrante y feminista, así es la poeta que inspiró “Lemonade” de Beyoncé a El Español

sóc l’aneguet lleig …

9057896622_6f21d8afff_z
“Women” de Patrizia Kramer a Flickr, amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/eNq66q

Llegint “Apropiació indeguda: una novel·la sobre l’amor” de Lena Andersson -que m’ha recomanat molt ferventment una amiga i que més aviat és una novel·la sobre la dificultat o la impossibilitat de l’amor- m’he topat amb la poeta sueca Sonja Akesson (1926-1977) que els anys seixanta i setanta va reflectir en els seus poemes la situació de les dones limitades per una vida domèstica i unes relacions de supeditació als homes. Va aconseguir una gran popularitat entre altres coses perquè va destapar el costat fosc del seu país. Problemes de salut la van portar a un psiquiàtric i finalment va patir un càncer de fetge.

Autobiografia
(Resposta a Ferlinghetti)
1963

Porto una vida tranquil·la
cada dia al 83 A del carrer de la reina 
moco els meus  nens i enllustro terres
i olles de coure
i cuino patates i salsitxes.

[…]

He vist nens silenciosos
en multituds famolenques
des de les profunditats d’un seient de cinema.
Els he vist.
Sóc una mare.
Vaig ser allà.
Però no vaig patir el suficient.

Sóc una sueca.
Tinc una targeta sanitària.
Ploro a la meva habitació.
He de morir de càncer.
Estic formada per les circumstàncies.
Porto una guerra amb mi mateixa
per ser una dona rebutjada.
I tinc certs plans!
Tinc una filla
que hauria de tenir un futur.
Potser em compraré una parcel·la en el cementiri.
Sóc tan sols temporalment
un utensili domèstic.

[…]

Porto una vida tranquil·la
al 83 del carrer de la reina
a través del jardí cada dia
mirant les parets.

[…]

Sóc la dona.
Jo era ella.
Però no vaig patir el suficient.

Vaig entrar i vaig tancar la porta
em vaig asseure en la meva cadira comfortable.
Visito les botigues formals
on compro els meus estèrils
apuntalaments de propietat.
He escrit poemes amb pensades
pauses i puntuacions.
Converteixo els meus pans en pedres.
Em sento com si tingués una mà lligada a l’esquena.
Em sento com si tingués una pell muda
ajustada sobre la meva cara
i fantasiejo sobre un petit ganivet
entre les meves dents.

He sentit
com vomitava la meva gola
i com la meva llengua també lliscava cap enfora
un inservible drap de pell.
On trobo un instrument
per a tot el meu aire tancat?
Sóc una sabata bruta
en un carrer massa atapeït.
Sóc un gos sense amo
ple d’amor persistent
entre indiferents sabates brutes.

[…]

Porto una vida tranquil·la
llegint homenatges a l’existència
per algú que no ha sofert el suficient.
Mastego les meves pròpies bromes.
Lluito amb la meva pell dura.
Jo era l’aneguet lleig
que mai es va transformar en cigne.
Tenia un parell d’ales aleshores?

Traducció lliure de fragments d’Autobiografia a partir de la traducció castellana de Robert Rivas http://inutilesmisterios.blogspot.com.es/

 

Més informació:

Poetas siglo XXI: antologia mundial

La gélida vida en la revista Otro Lunes

Vivo en Suecia a la revista El Cultural

el seny més sublim

“Isadora Duncan” imatge d’Antonio Marín Segovia a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/tFUnjd

 

Molta bogeria és el seny més sublim

per a l’ull perspicaç.

Molt seny, la bogeria més extrema.

En això, com en tot,

preval la majoria.

Si assenteixes, et consideren assenyat.

Si objectes, de seguida et declaren perillós

i et lliguen amb una cadena.

Emily Dickinson

 

Poema trobat a l’inici de la novel·la “L’estranya desaparició d’Esme Lenox”, de l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell, que m’ha impactat profundament. Sobre una noia vital i lliure que no encaixa en la família ni la societat on li ha tocat viure.

ser còdol al rierol

… o ser còdol al rierol,
que violentament arrossega el corrent.
Caure sorollosament
i saltironejar gandul en un gorg,
i disgregant el meu ésser, a poc a poc,
ser rocam, ser grava, ser sorra.
img_20170712_194250.jpg
Kare-Sansui, jardí de sorra i pedra que avui ha arribat a casa.

Jardí zen de sorra i pedres. Essència de la natura a casa. Suport per a la meditació com a contemplació profunda de la naturalesa i de la vida humana. Sorra blanca amb pedres que poden ser de diferents tipus -en aquest cas són de jaspi rosa-. Els traços sobre la sorra, que es fan amb un rasclet, poden simbolitzar rius o ones del mar ….. Simplicitat, sobrietat, serenitat, bellesa.

He traduït aquest preciós fragment de poema que he trobat en el fullet de Tierra Zen. No sé qui és l’autor. Serà benvinguda qualsevol informació en aquest sentit.

Més informació:

contra un mar d’adversitats

“Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir… dormir… i potser somiar…
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions… […]”

Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134. Traduït per Joan Sellent

El Hamlet de Pol López i Pau Carrió que han tornat a fer al Teatre Lliure de Gràcia és un  dels que m’ha arribat d’una forma més clara i rotunda. Un Hamlet desorientat i contradictori que es desespera davant de la misèria de la societat però que no acaba de saber trobar la manera de rebel·lar-s’hi.

“La distància entre allò que creiem que hauria de ser la Humanitat i allò que realment és es fa cada dia més insuportable i dolorosa. […]. Cada dia som més conscients de la putrefacció del regne; de la corrupció dominant. Sabem que els canalles somriuen sense rastre de vergonya. Hem identificat els assassins i els seus crims. Entenem que nosaltres mateixos som part del sistema, part del problema, i voldríem ser-ne també de la solució” diu el director en el programa de mà.

Una tragèdia que ens fa riure i ens fa picar de mans acompanyant la bogeria del protagonista. Una tragèdia que ens emmiralla i ens descol·loca. La tragèdia dels “sense futur” que reflecteix l’article de Marina Garcés al diari Ara i  que està recollit al dossier de l’obra.

Més informació:

vora el gran riu de la vida

La Festa Verdaguer m’ha fet pujar a Vil·la Joana, la casa de Collserola on va morir el poeta, per escoltar les cançons tel·lúriques de Roger Mas a partir de poemes de Verdaguer. Una meravella de tantes que desconeixia: aquella veu amb arrels, aquella música fonda, aquelles paraules que miren al cel ……

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga

Jacint Verdaguer

*

Plus Ultra

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Jacint Verdaguer

*

Anem

Ja hi navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem–se’n, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.

Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.

Jacint Verdaguer

goig

Goig d’un matí de primavera-quasi-estiu. Aire de vida a la cara tot i la tristesa per les absències i el desconcert per la nova vida que m’arriba. Diumenge, enmig de l’efervescència del clam col·lectiu, una desconeguda em va parlar de llum i de perdonar i, tot i el surrealisme del moment, he pensat que sí, que vull viure amb el cor de bat a bat, sense por de les ferides que netejaré i curaré amb tot l’amor del que sóc capaç.

 

IMG_20170517_205312

Viatge al voltant del pati

En un preciós pati de l’Eixample, un vermut literari com a ressó encara del Barcelona Poesia. Una proposta de Carme Deltell, Patxi Recaj, Mireia Torralba, Eva Jané, Graciela Gil, Daniela Carrizo, Noemí Caballer, Montse Gallés, Helena O’Callaghan, Luz Calvo i Nora Almada. Organitza: Poramoralarte. Poesía y escritura creativa en Barcelona.

Amb aquest títol tan suggeridor, textos i poemes sobre el viatge, el viatge pel cos, el viatge pels sentits i diversos jocs en els quals el públic participa. Un espai magnífic, una idea singular, molta calor i ganes de sorprendre’s.

Com a mostra, un poema de Felícia Fuster:

Quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me’n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m’han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de Garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m’han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Aquest viatge al voltant del pati, m’ha recordat o portat a:

cada poema no dit …

poesia bcn 2017

“En un món en què es parla i s’escriu en excés potser el sentit de la poesia sigui el de restablir el silenci” (Ana Blandiana)

Esgotament i devocions diverses no m’han permès gaudir enguany del Poesia Barcelona. M’ha sabut greu, especialment, no haver pogut sentir en viu i en directe la poeta romanesa Ana Blandiana, de la qual s’ha editat recentment en català la seva darrera obra a càrrec de Corina Oproae.

Diu Oproae “les seves arrels poètiques més profundes romaneses es troben dins la poesia romàntica de Mihai Eminescu i de la poesia existencialista de Lucian Blaga, i les universals, dins la poesia de dos grans autors que poc o molt tenen en comú, que són Rainer Maria Rilke i Emily Dickinson. Dit això, no sobta en absolut que Ana Blandiana sigui una poeta onírica i visionaria que té com a eix que vertebra el seu quefer poètic la pròpia concepció de l’existència com a misteri.”

 

“¿Podré desxifrar alguna vegada

Els rastres que no veig

Però que sé que existeixen i esperen

Que els passi en net

A la meva pàtria A4?”

*

Ja no tinc dret a aturar-me.

Cada poema no dit, cada paraula no trobada

Posa en perill l’univers

Que penja dels meus llavis…”

*

BRESQUES

Tu no vas néixer,

Sinó que neixes

Mentre passes

De segon en segon,

Sense intentar

Ser allà, quan ets aquí,

O aquí, quan passes allà.

Tu ets la matèria salvada amb coratge

D’una respiració fins a l’altra,

Sense la qual no seríem.

I no som en realitat

Més que restes, formes buidades,

Bresques d’on la mel de l’eternitat

S’ha escolat.

Ana Blandiana (Traducció de Corina Oproae)

Després d’haver sentit en aquest video el “Rèquiem a la mare”, me’n vaig corrents a comprar el seu llibre.

Més informació:

 

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera