Vinyoli a Begur

Vinyoli_1914_2014

M’he escapat a Begur a amarar-me de Vinyoli.

“Vinyoli comentat: una aproximació a la vida i l’obra de Joan Vinyoli”, a la biblioteca Salvador Raurich, a càrrec de l’escriptor Miquel Martín i lectura de poemes per part d’Olga Cercós que encomanen la seva passió per la poesia de Vinyoli. Un plaer i un desig d’aprofundir-hi.

“Ruta poètica Vinyoli” guiada per Miquel Martín: el Bar Tothora que freqüentaven Vinyoli i els seus amics, el centre artístic Begurenc on hi havia molta activitat cultural, les dues cases on van viure els vint-i-tants estius que hi van passar, l’ermita i el mirador de Sant Ramon on hi pujava els capvespres a contemplar el paisatge del Baix Empordà, el carrer del castell esglaonat -imatge de l’ascensió espiritual-, el castell de Begur des d’on contemplava la sortida del sol, el bar Frigola -lloc de trobada- i el mirador del poeta Joan Vinyoli.

“Les estades a Begur van marcar profundament la seva poesia, hi va escriure i corregir bona part de l’obra editada posteriorment”

“Des del primer contacte, el poeta va quedar enlluernat per la bellesa de Begur i les seves cales. L’imaginari begurenc, la mar fonda, el cel, les nits, les constel·lacions, el castell de Begur i el del Montgrí, el botó de la roda, les escales, la tramuntana, els fars, el cap Norfeu, les barques i els cabrestants, el rom, les illes, els camps d’arròs, els peixos, les xarxes, els pescadors, l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar… són molt presents a tota la seva obra i tenen un contingut simbòlic que es va repetint en una mena d’espiral poètica, sempre enriquit amb noves experiències.”

“Begur, doncs, marca l’època de la seva plenitud vital i poètica, que culmina als darrers anys de la seva vida. Per això Joan Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.”

[http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?id=6216&pare=4036]

vinyoli1begur10begur6 begur11begur9begur7begur5 begur4begur3jpg

Algú m’ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Foc mort

Com arribar a l’incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l’obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.

Sunt lacrimae rerum

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l’hora que la mar s’agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest “ai” és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l’ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
“La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura.”

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s