Arxiu d'etiquetes: Montserrat Abelló

Mai més sola, cada nit

Al jardí de l’ateneu, una tarda de primavera-quasi-estiu, Celeste Alías crea un univers sonor singular al voltant de poemes de Montserrat Abelló, acompanyada de la guitarra de Santi Careta. Diverses persones llegim alguns dels poemes, abraçades i arrossegades pel so de la guitarra i de la veu de la Celeste. Quin goig, quin plaer, quina experiència … en el marc  de la cloenda del curs de l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí.

Resultat d'imatges de celeste abello

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La nit

La nit és massa

fosca,

l’he amagada

sota el coixí.

Dorm amb mi.

*

Cada nit un poema

Cada nit un poema.

Sobre el full solitari

la mà es mou.

Dins la quietud

contemplo la claror

vacil·lant del carrer,

i sento com si tingués

algú arran de pell,

a frec de llavis.

Si em calia escollir.

Em quedaria amb la ploma

a la mà. Mai més sola,

cada nit.

 

Més informació:

fel amarg

16654549000_141ed28d65_z
“Syrian Refugee” de Bengin Adhmad: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/rnGVby

 

Fullejant versos de Montserrat Abelló, he trobat aquest que m’ha fet ressonar les greus situacions de pobresa i desigualtat i, especialment, el terrible problema dels refugiats que fugen de la guerra i la misèria i que Europa deixa a la seva sort als marges del continent. Com s’ha d’esquerdar tanta insensibilitat i injustícia?

 

Ja no tenim a l’abast

de la mà

meravelles de somnis,

sinó llàgrimes denses

d’esperances que es perden

i el fel amarg dels pobles

sotmesos. I rostres solcats

de línies profundes amb ulls

esbatanats per la fam.

La vida diària no en té,

de mesura.

 

Montserrat Abelló

Al cor de les paraules. Proa, 2002.

 

 

 

Al cor de les paraules

abello3abello4 abello2  abello7

“Sóc una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República, l’aixecament militar, la Guerra Civil i l’exili, que vaig compartir amb el meu pare, enginyer naval, primer a França, després a Anglaterra i finalment a Xile”

“Sóc una persona més aviat tímida, però apassionada, i cada etapa de la vida l’he viscuda intensament i les seves vicissituds m’han proporcionat vivències i experiències, doloroses a vegades, però sempre enriquidores”

“Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m’ha fascinat el seu so.”

“Poc després va néixer el nostre tercer fill, i l’impacte produït en conèixer el seu diagnòstic en un temps en què no hi havia els estudis ni les facilitats que, sortosament, hi ha ara, em van provocar la necessitat imperiosa d’expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins aleshores -cosa que no m’acabava de satisfer-, sinó seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules. I en català!”

“Així, quan et sobta un fet, una imatge, un sentiment i ho plasmes en una pintura o en un poema, hi és fixat per una necessitat vital d’expressar-ho, però també obert perquè s’ho miri i ho llegeixi algú i s’ho faci seu.”

Quan vaig conèixer la Montserrat Abelló (1918-2014), a través de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, em van impressionar la seva senzillesa i la seva vitalitat. I em va estimular que hagués començat a publicar de gran i que als seus vuitanta i tants encara tingués molts projectes.

La seva poesia em va arribar profundament, em vaig sentir molt propera a la seva manera d’expressar-se i a la voluntat de ser i de fer sentir la seva veu. Amb força, amb compromís i amb una mirada esperançada, malgrat tot.

Escriu d’una manera clara, directa, antiretòrica, col·loquial però anant més enllà del fet que ha inspirat el poema. És una exploradora de la paraula, des del so fins al seu sentit profund, fins al cor.

 

al cor de les paraules

S’ha valorat molt la seva feina de traducció de poetes anglosaxones (Sylvia Plath, Adrienne Rich, Margaret Atwood, Anne Sexton, …) que va acostar a la literatura catalana escriptores amb la poesia de les quals es va sentir identificada. Un dels llibres que ella considera més importants de tots els que ha escrit és “Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX”

Ha rebut mols premis -ja de gran-, entre ells el Premi d’honor de les lletres catalanes que sols han obtingut 3 dones (Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló).

A la dedicatòria que em va escriure al llibre “Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002”, editat per Proa el 2002, hi diu: “A la Rosa perquè no deixi mai la poesia. Afectuosament” Montserrat Abelló 12-5-2004. Intentaré tenir-ho present.

“De nostàlgies i crits

vivim per no morir.

Tinc davant meu mil

coses que em conviden.

Però he preferit l’atzar

d’una paraula,

el dubte permanent.”

De “Paraules no dites”. 1981

 

“Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir

por. Sentir com puja

la saba amunt, amunt.

Créixer com un arbre.

A la seva ombra

aixoplugar algú que

també se senti sol, sola

com tu, com jo.”

De “El blat del temps”. 1986

 

 

Més informació