Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d’acció.
Fragment de Hamlet. William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva.
*
Dins de Memento Mori. Recordem-nos de morir –un cicle sobre la mort que fan a la Sala Beckett-, he vist aquest espectacle d’Àlex Rigola, Àlba Pujol i Pep Cruz. Basat en unes entrevistes fetes a Josep Pujol -pare de l’Àlba- poc temps abans de morir, presenten un espectacle que parla més de la vida que de la mort. Una mirada lúcida i serena a aquesta experiència per la qual tots passarem i en la qual sovint no pensem ni hi volem pensar. Una iniciativa que cal celebrar.
Fonts:
