Arxiu de la categoria: autoconeixement

viure millor amb menys

14052665958_7cafd16fdc_z-1
SeaRise de EpcotLegacy, imatge a Flickr amb llicència Creative Commons

 

Per començar l’any, i amb el desig que ens resulti inspiradora, em vull fer ressò d’una publicació de Cristianisme i Justícia en la qual ens fan tretze propostes  per viure millor amb menys.

“L’actual crisi ecològica té les seves arrels en una manera de relacionar-nos amb la natura i amb els altres humans. En aquesta relació es prioritzen determinats valors, i això va estructurant una mentalitat que és compartida per moltes persones arreu del planeta. Alguns valors […] podrien ajudar a un canvi de mentalitat, a una nova cultura. Són valors, […] que trobem en el cristianisme, i també en l’humanisme, però que poden ser compartits per moltes altres tradicions ètiques i religioses.”

Entre aquests valors trobem:

  • ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat (que probablement no trobem en la simple acumulació d’informació o en el sorollós món digital)
  • ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme (anar més enllà del pensament a curt termini)
  • apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable (un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida superior no es pot considerar progrés)
  • recuperar una certa sacralitat de la natura (acostament a la realitat des d’alguns corrents filosòfic i religiosos com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme que trenquen amb la dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental)
  • retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc (que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida, sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim)
  • remarcar el valor dels petits gestos quotidians (trencar la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme)

 

Anuncis

El poder de les paraules

Molt sovint no som conscients -o no ens acabem de creure- del poder de les paraules que utilitzem per viure, és a dir per relacionar-nos amb la realitat i, fins i tot, per dir la realitat.

La poesia, feta de paraules, ens mostra aquesta capacitat que té el llenguatge per crear realitats, triant les paraules més adequades per evocar, per fer sentir, per suggerir, per fer descobrir …

Recordem Maria Mercè Marçal a “Llengua abolida”:

Enmig de murs d’escòria, de ferralla, / una paraula, minúscula potser, / i tota rovellada pel rellent / de tantes nits mal closes. / Una paraula, polida com un còdol / per les riades, colgada per l’oblit / sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen / el seu espai desert, el seu nom insabut. // Perquè giri la fona, perquè el front del gegant / escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins

[…]

No escanyis a la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada, / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules: / insecte estrany que fins i tot clavat / a la seva minúscula ranera / impenitent arbora / el repte del seu vol.

cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

Cuida els teus pensaments …

Una recomanació essencial que té unes conseqüències incalculables

La nau dels bojos

La nau dels bojos. El Bosco, 1503-1504. Imatge extreta del blog La velleta verda http://pladelafont.blogspot.com.es/2012/05/el-bosco-i-la-riquesa-selvatica-de-la.html
La nau dels bojos. El Bosco, 1503-1504. Imatge extreta del blog La velleta verda http://pladelafont.blogspot.com.es/2012/05/el-bosco-i-la-riquesa-selvatica-de-la.html

 

En veure aquella filera de gent alegre i alliberada que anava pujant carena amunt, i de la qual jo formava part, em va venir a la ment “la nau dels bojos”.

Fa uns anys vaig fer una estada de quinze dies a Cornwall i amb la parella que m’hostatjava vaig anar a fer un picnic a l’aire lliure, mentre miràvem un espectacle: “The ship of fools”. No em vaig assabentar gaire d’aquella obra de teatre en anglès però em va quedar aquell nom a la memòria. I ara m’ha sortit en un somni.

Buscant a la xarxa, amb aquest nom, he trobat també un espectacle teatral en català, una pel·lícula dels anys seixanta,  una història d’Albert Sánchez Piñol al seu llibre Tretze tristos tràngols… però l’origen sembla estar en un quadre del pintor flamenc “El Bosch” que mostra una colla de gent marginal a la cerca d’un nou món on viure, guiats pel bufó de la cort. 

“Diu la Wikipedia (en anglès):
“El Vaixell de Bojos és una al·legoria que durant molt de temps ha estat un element recurrent dins la literatura i l’art occidentals. L’al·legoria dibuixa un vaixell poblat per humans trastornats, frívols o inconscients, passatgers d’una nau sense pilot, i aparentment ignorants de la seva pròpia condició. Aquest concepte serví de marc per al llibre del s XV, Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant, el qual inspirà la famosa pintura del Bosco amb el mateix nom. Un vaixell –en principi era tota una flota– surt de Basilea cap al paradís dels bojos. A les composicions artístiques i literàries dels segles XV i XVI, el motiu cultural del vaixell de bojos també va servir per parodiar “l’Arca de la Salvació” (paper que s’autoatribuïa l’Església Catòlica).” Trobat al blog Càndid a l’Escala

És una imatge molt poderosa que, en una època de crisi a tants nivells com la que vivim, es pot associar a vivències col·lectives però també individuals com la que m’ocupa amb l’anàlisi dels somnis. I la interpretació  també pot ser diversa: potser els bojos no estan tan bojos…?

Francisco Martins  Ship of Fools  Sculpture #108 on the Sculpture by the Sea exhibition at Tamarama Beach: ship of fools, by Deborah Halpern.  Imatge a Flkr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/aRuv1Z
Francisco Martins
Ship of Fools
Sculpture #108 on the Sculpture by the Sea exhibition at Tamarama Beach: ship of fools, by Deborah Halpern.
Imatge a Flkr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/aRuv1Z

El despertar de la consciència

Radiant, enmig dels seus quadres, ens explica que va començar a pintar el 2000 després d’un daltabaix causat per un càncer que li va fer replantejar la vida.

El seu camí amb la pintura va anar acompanyat d’un treball de creixement personal que es va reflectir en el seu art. Una de les seves fonts d’inspiració ha estat el treball amb el llibre Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola Estés que ens ha sacsejat a molts de nosaltres.

La seva determinació cap a una vida pròpia i creativa és un referent molt estimulant per a mi.

“El despertar de la consciència” es el nom que Mercè Soler ha volgut donar a l’exposició que es pot veure a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de St Pere de Ribes.

 Un petit tast d’aquest procés:

       mercè soler 8 bismercè soler 3mercè soler 6 mercè soler 7mercè soler 5 bismercè soler 4 bismercè soler 2 bismercè soler 1 bis

Preservar el temps mental

tempus fugit

Tempus fugit, imatge de Ferran Cerdans Serra a Flikr amb llicència creative commons

“Ja fa un temps vaig sentir parlar en Jaume Cabré i en Ramon Solsona sobre la necessitat de preservar el temps mental, deixar temps entre un fet i un altre i que això era extrapolable a escriure, a viure, a veure o a llegir. A mi m’agrada deixar temps entre llibre i llibre, com a mínim tres o quatre dies, deixant encara que m’envaeixi un temps aquesta història, però fins i tot un cop començat el nou llibre, l’altre no el deso directament a la biblioteca. M’agrada deixar-lo uns dies present per casa, sobre una tauleta, fent-me companyia.”

Vaig trobar aquesta reflexió, per atzar, a http://www.50×7.com/la-narrativa-poetica-de-fermine-2/ (adreça que ara google no em sap trobar), sobre la necessitat de preservar el temps mental i em va cridar l’atenció perquè fa temps que penso que el ritme vertiginós que portem, que porto, a tots nivells no és saludable. Fins i tot en el cas que el que facis, el que llegeixis … sigui interessant, enriquidor, estimulant … aquest anar d’una cosa a l’altra sense pausa no permet aprofundir. Vull aturar-me més sovint, vull deixar temps entre un fet i un altre com diuen en Cabre i en Solsona, vull viure d’una manera més … lenta?

Això em porta al moviment slow, concepte que abasta diversos àmbits (cultural, gastronòmic, social, econòmic …) d’un món globalitzat que podem qualificar d’impacient.

“S’ha de poder córrer quan les circumstàncies apressen i suportar el temut estrès que en massa ocasions patim; però alhora saber aturar-se i gaudir d’un present prolongat que en massa casos queda enterrat per les obligacions del futur més immediat”. Mentre estic escrivint aquesta entrada em començo a neguitejar perquè m’esperen el diari, el dinar, la família, El rei Lear… i resulta tan xocant i contradictori.

“El moviment slow vol oferir eines a les persones per tal que les seves vides no siguin una mera successió d’escenaris encadenats, sense emocions.” És urgent que m’endinsi en el món slow i trobi un ritme que em permeti preservar el meu temps mental i vital.

Més informació

 

De l’àgora a l’udol

 

agora poeticaudol

 

Àgora poètica i Udolar sovint són els títols de la primera i la darrera entrada del blog, al llarg del 2014, i sense haver-ho fet conscientment són ben representatives dels dos interessos que són la seva raó de ser: la poesia i la cerca d’una manera de viure més autèntica, més lliure.

Fent una mirada a la resta de títols, m’adono que hi ha un biaix important cap a la poesia i és una poesia que m’arriba, que em ve a trobar, que descobreixo en les activitats que faig o en els esdeveniments vitals tant personals com col·lectius. És una poesia que acompanya la meva vida.

Hi veig un tímid, encara, apropament cap a reflexions, tècniques, filosofies, persones, accions … que m’han ajudat o que m’ajuden en el procés d’autoconeixement  i d’expansió de la  consciència.

I, en darrer lloc, hi ha una presència testimonial dels meus poemes que m’agradaria augmentar aquest any. Inseguretat, poca producció poètica, poca participació en accions poètiques, canvis familiars que han reduït encara més el temps que hi puc destinar…. son raons que potser poden explicar-ho.

Estic contenta, però,  d’haver pogut fer una entrada setmanal, tal i com m’havia proposat, per tal de donar un ritme al blog i també pel que suposa de dedicació i concentració en coses que tenen una gran importància per a mi.

I he volgut nuar els títols de totes les entrades com si fossin un poema, el poema del meu 2014:

 

Àgora poètica,

poefesta-recital-tumult,

tot poesia:

collage del ser,

O’k,

poesia de l’orient

Joana Raspall,

Ausiàs March,

Paraula d’Espriu,

el meu Espriu.

 

Funàmbuls,

vestim-nos amb els colors del bosc.

 

En record de Joan Vergés,

vaig quedar-me aquí,

vaig resseguir Mir i Manent,

poesia amb accent de dona,

Vinyoli i la petita casa de mi mateix,

Joan Brossa i el seu silenci.

 

Reconduïm la vida,

Carpe diem.

 

Parlava d’un riu mític i remorós.

Com més fosc sigui el nostre crepuscle

cap vent no podrà mai desarrelar-me,

Petits grans viatges.

 

Barcelona poesia

i veus en temps de violència,

Anna Akhmàtova,

Simin Behbahani.

Fulles d’herba

darrere el vidre.

 

Nit de Sant Joan,

Vinyoli a Begur,

aigua llegida arran de font.

Carles Casas

diu Llach.

Aquesta pau és meva

al cor de les paraules,

i encara serà tarda.

 

Paraules que acaricien com la mà

ara mateix

perquè de sobte som; de sobte, no.

Crit escrit

per deixar les coses intactes.

Jo, matoll ressec… el poema

de nadal

 

Temps de decidir.

Ara és l’hora.

No podran res…

L’agulla daurada,

la sal de la terra.

 

Revolució sense enemics,

ioga, un camí,

diners i ètica,

filosofia al carrer.

 

No t’oblidis de fer una pausa… o moltes.

 

Aula interior

fent camí cap a una nova consciència.

Udolem sovint,

dones llobes.

 

 

 

 

 

 

 

udolar sovint

Preparant el cap d’any, he rellegit algunes pàgines del llibre Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola Estés i he recollit i traduït aquest fragment per tal que m’inspiri:

udol

imatge a flikr de Nicolas Herrera Durigneux amb llicència creative commons

“Per viure el més a prop possible del salvatge numinós, una dona ha d’agitar una mica més el cap, desbordar-se una mica més, tenir més olfacte, més vida creativa, més capacitat d’embrutar-se, tenir més companyia femenina, viure una existència més natural, tenir més foc i esperit, saber cuinar millor les paraules i les idees. Ha de reconèixer millor les seves germanes, sembrar més, fer més arrels […], fer més revolució de veïns, crear més poesia, pintar més faules i fets, aprofundir més en el femení salvatge. Ha de crear més cercles de costura terroristes i udolar més. I, sobretot, ha de practicar més el “canto hondo”.

Ha de treure’s la pell, transitar pels antics senders, i afirmar la seva saviesa instintiva. Totes podem afirmar la nostra pertinença a l’antic clan de la cicatriu, exhibir amb orgull les ferides de guerra de la nostra època, escriure els nostres secrets a les parets, negar-nos a sentir vergonya, encapçalar la marxa de l’alliberament. No malgastem la nostra energia en la còlera. Deixem, pel contrari, que aquesta augmenti el nostre poder. I, per damunt de tot, siguem astutes i utilitzem el nostre enginy femení.

No oblidem que el millor no es pot ni s’ha d’amagar. La meditació, l’educació, totes les anàlisis dels somnis, tots els coneixements d’aquest món de Déu no serveixen de res si la persona se’ls guarda sols per a si mateixa o per a uns pocs escollits. Per consegüent, sortim d’allà on sigui que estem amagades. Deixem petjades profundes, doncs podem fer-ho. Procurem ser la vella del balancí que bressola la idea fins a rejovenir-la. Siguem com la dona valenta i pacient de “L’ós de la lluna creixent” que aprèn a veure-hi a través de la seva il·lusió. No perdem el temps encenent llumins i fantasies com la petita venedora de llumins.

Esperem fins que aconseguim trobar als nostres, tal com va fer “L’aneguet lleig” . Purifiquem el riu creatiu per tal que “La llorona” pugui trobar el que és seu. Com la donzella manca, deixem que el nostre cor resistent ens guiï a través del bosc. Com “La lloba”, recollim els ossos dels objectes de valor perduts i cantem per retornar-los la vida. Perdonem tot el que puguem, oblidem una mica i creem molt. El que fem avui influirà en les estirps matrilineals del futur. És probable que les filles de les nostres filles de les nostres filles ens recordin i, sobretot, segueixin les nostres petjades.

Molts són els mitjans i les maneres de viure amb la naturalesa instintiva, i està clar que les respostes a les nostres preguntes més profundes canviaran a mesura que nosaltres canviem i canviï el món. Per tant, no es pot dir “fem això o allò en aquest ordre concret i tot anirà bé”. Però, al llarg de tota la meva vida, he tingut ocasió de conèixer als llops i he tractat de comprendre com és possible que, per regla general, visquin amb tanta harmonia entre ells. Per tant, per a més tranquil·litat, et suggeriria que comencessis per qualsevol punt de la següent llista. […]”

REGLAMENT GENERAL LLOBENC PER A TOTA LA VIDA

  1. menjar
  2. descansar
  3. vagabundejar en els períodes intermedis
  4. ser fidel
  5. estimar els fills
  6. meditar a la llum de la lluna
  7. agusar l’oïda
  8. cuidar els ossos
  9. fer l’amor
  10. udolar sovint

traducció d’un fragment de Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola Estés – Edicions B, 2012 – p. 961-964 edició Librinos

la nova consciència

L’Associació “Amics de l’Ofici de Viure“ va organitzar el 15/3/2014 el seu primer congrés amb el títol “Fent camí cap a la nova consciència”. Al canal de youtube dels Amics de l’Ofici de viure es poden veure els vídeos del Congrés.

Va ser molt estimulant tenir la possibilitat d’escoltar diversos col·laboradors del programa reflexionant sobre la nova consciència i la nova espiritualitat  i compartint recursos per anar fent aquest camí. En aquesta entrada vull recollir i compartir les notes que vaig prendre durant la jornada:

Francesc Torralba, Antonio Jorge Larruy i Pepa Ninou participaren en la primera taula rodona, coordinada per Miriam Subirana, sobre què és la nova consciència:

self-awareness, purpose of life

fotografia de http://elmisattva-nonduality.blogspot.com.es/2012_02_01_archive.html
  • la nova consciència és un adonar-se que hi sóc (individual), que hi som (col·lectiva) i que cal una acció (ètica) en relació a les ferides que tenim, a allò que no ens agrada… També és adonar-se de la consciència en si; no som el cos i la ment que creiem ser, no som la forma particular amb la qual ens identifiquem, no som l’ona, som l’oceà.
  • estem en una cruïlla de canvi de paradigma. Hem desenvolupat solament una cara de la moneda, els valors masculins, i hem obviat els femenins (intuïció, sensibilitat, empatia…) desenvolupats en silenci, sobretot, per les dones. S’està produint un canvi de mentalitat que és una síntesi dels dos tipus de valors: noves actituds, noves maneres de relacionar-nos… En aquest camí és molt necessari l’autoconeixement i també la profunditat, el silenci, (que provoca l’obertura i l’expansió de la ment i regenera psiquícament). És difícil mantenir el que es pot aconseguir amb aquest treball i passem de dins (jo sóc) a fora (jo tinc por); en tot cas, si més no, està bé poder anar entrant i sortint, mentre no es pugui mantenir.
  • relacions entre les persones vistes des del món interior: l’altre és aquí per fer-te conscient (no per fer-te feliç), l’altre és un mirall en el qual t’hi reconeixes o et fa despertar ombres que amagues. Les relacions que no calen, desapareixen.
  • relació entre consciència i cos: estem més en la ment que en el cos, cal escoltar el cos; la consciència del cos facilita la neteja, la reordenació i el camí cap a la profunditat.
  • la ment és com una caixa de ressonància de moltes veus “alienes”. Cal un procés de separació, de silenciament de les veus; l’experiència de la buidor és l’experiència del misteri.
  • l’autoconeixement és un acte de coratge: apostar pel creixement interior, permetre’t ser, reconèixer el teu potencial inherent (i acompanyar el dels altres), compartir-lo, donar-lo…

Recomanacions:

  • començar el dia amb una pràctica d’escolta que faciliti el coneixement interior (cos, ment, emocions) i de sensibilitat cap al silenci, cap al buit. L’aspecte contemplatiu eixampla molt la ment
  • fer les coses donant-se el màxim
  • treballar l’inconscient, per ex. fer afirmacions internes del que anem descobrint conscientment
  • estat d’observació i d’autocorrecció durant el dia
  • passar temps a la natura

Gaspar Hernàndez va parlar sobre el silenci terapèutic (síntesi entre els noms de les seves dues novel·les: El silenci i La terapeuta) afirmant la importància del silenci interior per distanciar-nos dels processos mentals, així com el seu valor terapèutic. I va llegir dos textos que m’agradaria aconseguir, un d’Annie Marquier, matemàtica i investigadora de la consciència, i un altre d’Alan Watts, filòsof britànic.

Què és la nova espiritualitat va ser el tema del programa de l’Ofici de Viure d’aquest dissabte, que vàrem viure en directe. “Tradicionalment s’ha associat l’espiritualitat al fet religiós, ja sigui el cristianisme, al budisme o a qualsevol altre culte. En aquesta taula rodona, Gaspar Hernàndez va parlar amb Ricard Rotllan, Daniel Gabarró i Vicente Merlo sobre aquesta nova espiritualitat que es caracteritza, entre altres coses, per la seva desvinculació de la religió”, la consciència de ser part d’un tot, inclou allò físic i allò no físic (la totalitat), no nega el cos, ho ocupa tot (no té un espai propi i a part), no margina a ningú (tothom hi pot trobar el seu espai).

Ens hem d’alliberar espiritualment (potser és la darrera gran repressió). Cal tenir en compte que els conflictes psicològics impedeixen l’estabilitat de l’espiritualitat, per tant cal un treball psicològic (sinó allò reprimit retorna). La il·luminació és adonar-se de la realitat tal com és, sense afegir-hi res.

4792018730_4a4a7bac98_m

fotografia de Emilian Robert Vicol 

Antoni Melé va parlar de Diners i consciència: cap a una economia més humana. “El model econòmic sempre és un reflex de les idees de l’època, i en última instància posa en evidència quina és la imatge que es té de l’esser humà. […] Els problemes que el món té avui plantejats ens mostren que un altre model és necessari, un model que tingui en compte la llibertat de les persones però que tingui com a objectiu prioritari el bé comú. Aquest model és possible, molta gent ja l’estem posant en pràctica, i ara cal que amb el nostre exemple aconseguim entusiasmar els altres per a que també ho facin.”

L’objectiu de l’economia és que tothom tingui les necessitats cobertes i vivim en un món on cada dia mor molta gent de fam. Vivim en un món on les 85 persones més riques tenen una riquesa equivalent a la meitat de la humanitat. Hem creat una economia artificial (pura especulació). La nova economia passa per un canvi de consciència, per canviar la relació amb els diners. Amb la teva consciència decideixes cada dia, cada moment (en anar a comprar, per exemple), quin món vols. No estem fent el suficient. Cal compromís, coherència, entusiasme.

“Arran de la crisi econòmica que hem viscut aquests darrers anys s’han alçat nombroses veus demanant un canvi substancial en la manera de concebre l’economia i la nostra relació amb els diners. En la taula rodona “L’economia al servei de l’ésser humà” -moderada per Àngels Campà- Antoni Melé, Raimon Samsó i Daniel Gabarró van debatre sobre com ha de ser la nova economia per tal que estigui al servei de l’ésser humà.”

La transparència, la limitació de sous, beneir els impostos però que les grans empreses paguin en la mateixa proporció són algunes de les propostes que aportaren els ponents però sobretot es va tornar a reafirmar que si no fem el canvi nosaltres, qui l’ha de fer?, si no apliquem el que aprenem de què serveix fer cursos i créixer interiorment; no cal criticar constantment, però no hem de renunciar al nostre poder polític i, finalment, també recomanaren fer un treball personal diari (com a persona o com a empresa) meditatiu i/o d’examen de la nostra vida quotidiana.