Arxiu de la categoria: autoconeixement

començar a estimar-me de veritat

He trobat aquest text (poema?) -atribuït a Charles Chaplin quan va fer 70 anys- anomenat “As I began to love myself” (Quan vaig estimar-me de veritat) que fa reflexionar sobre la manera en què vivim i conté tota una filosofia de vida:

 

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo era al lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, vaig poder relaxar-me. Avui sé que això té nom… AUTOESTIMA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig contra les meves pròpies veritats. Avui sé que això és… AUTENTICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que esdevé contribueix al meu creixement. Avui sé que això es diu… MADURESA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a comprendre per què és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, tot i saber que no és el moment o que la persona (potser jo mateix) no està preparada. Avui sé que el nom d’això és… RESPECTE.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a lliurar-me de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que em empenyés cap avall. Al principi, la meva raó va dir egoisme a aquesta actitud. Avui sé que es diu… AMOR cap a un mateix.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcte, el que m’agrada, quan vull al meu propi ritme. Avui sé, que això és… SIMPLICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar moltes menys vegades. Així vaig descobrir la… HUMILITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de quedar revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida esdevé. Avui visc un dia a la vegada. I això es diu… PLENITUD.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot turmentar i decebre. Però quan jo la col · loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és… SABER VIURE!

No hem de tenir por de qüestionar. Fins i tot els planetes xoquen i del caos neixen les estrelles

Charles Chaplin

 

Fonts:

Anuncis

visitants inesperats

3501231001_e5ccda833d_b
“Hostel” de Roberta: imatge a flickr amb llicència creative commons https://www.flickr.com/photos/yuk1k0/3501231001/

 

La casa d’hostes

L’ésser humà és una casa d’hostes.

Cada matí una nova arribada.

 

Una alegria, una tristesa, una maldat,

una certa consciència momentània arriba

com un visitant inesperat.

 

Dóna’ls la benvinguda i rep-los a tots!

Fins i tot si fossin una multitud de laments,

que buiden casa teva amb violència

Fins i tot així, tracta a cada hoste amb honor

pot estar creant-te l’espai

per a un nou delit.

 

Al pensament obscur, a la vergonya, a la malícia,

rep-los a la porta rient

i convida’ls a entrar.

 

Sigues agraït amb qui sigui que vingui

perquè cada un ha estat enviat

com un guia del més enllà.

 

Rumi [poeta sufí s. XIII]

traducció a partir d’una versió castellana i una anglesa (vegeu les fonts)

 

*

En aquests versos de fa més de set segles, aquest poeta tan singular parla de la vida emocional i del trasbals que comporta per a l’ésser humà. I de com afrontar-la perquè sigui una experiència enriquidora. I, en definitiva, de la importància de saber mirar la realitat des d’un altre punt de vista.

*

Fonts:

“La casa de huéspedes, poema de Rumi” al blog Sloyu mindfulness

“The guest house: a poema by Rumi” al blog Soulful arogya

viure millor amb menys

14052665958_7cafd16fdc_z-1
SeaRise de EpcotLegacy, imatge a Flickr amb llicència Creative Commons

 

Per començar l’any, i amb el desig que ens resulti inspiradora, em vull fer ressò d’una publicació de Cristianisme i Justícia en la qual ens fan tretze propostes  per viure millor amb menys.

“L’actual crisi ecològica té les seves arrels en una manera de relacionar-nos amb la natura i amb els altres humans. En aquesta relació es prioritzen determinats valors, i això va estructurant una mentalitat que és compartida per moltes persones arreu del planeta. Alguns valors […] podrien ajudar a un canvi de mentalitat, a una nova cultura. Són valors, […] que trobem en el cristianisme, i també en l’humanisme, però que poden ser compartits per moltes altres tradicions ètiques i religioses.”

Entre aquests valors trobem:

  • ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat (que probablement no trobem en la simple acumulació d’informació o en el sorollós món digital)
  • ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme (anar més enllà del pensament a curt termini)
  • apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable (un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida superior no es pot considerar progrés)
  • recuperar una certa sacralitat de la natura (acostament a la realitat des d’alguns corrents filosòfic i religiosos com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme que trenquen amb la dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental)
  • retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc (que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida, sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim)
  • remarcar el valor dels petits gestos quotidians (trencar la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme)

 

El poder de les paraules

Molt sovint no som conscients -o no ens acabem de creure- del poder de les paraules que utilitzem per viure, és a dir per relacionar-nos amb la realitat i, fins i tot, per dir la realitat.

La poesia, feta de paraules, ens mostra aquesta capacitat que té el llenguatge per crear realitats, triant les paraules més adequades per evocar, per fer sentir, per suggerir, per fer descobrir …

Recordem Maria Mercè Marçal a “Llengua abolida”:

Enmig de murs d’escòria, de ferralla, / una paraula, minúscula potser, / i tota rovellada pel rellent / de tantes nits mal closes. / Una paraula, polida com un còdol / per les riades, colgada per l’oblit / sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen / el seu espai desert, el seu nom insabut. // Perquè giri la fona, perquè el front del gegant / escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins

[…]

No escanyis a la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada, / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules: / insecte estrany que fins i tot clavat / a la seva minúscula ranera / impenitent arbora / el repte del seu vol.

cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

Cuida els teus pensaments …

Una recomanació essencial que té unes conseqüències incalculables

La nau dels bojos

La nau dels bojos. El Bosco, 1503-1504. Imatge extreta del blog La velleta verda http://pladelafont.blogspot.com.es/2012/05/el-bosco-i-la-riquesa-selvatica-de-la.html
La nau dels bojos. El Bosco, 1503-1504. Imatge extreta del blog La velleta verda http://pladelafont.blogspot.com.es/2012/05/el-bosco-i-la-riquesa-selvatica-de-la.html

 

En veure aquella filera de gent alegre i alliberada que anava pujant carena amunt, i de la qual jo formava part, em va venir a la ment “la nau dels bojos”.

Fa uns anys vaig fer una estada de quinze dies a Cornwall i amb la parella que m’hostatjava vaig anar a fer un picnic a l’aire lliure, mentre miràvem un espectacle: “The ship of fools”. No em vaig assabentar gaire d’aquella obra de teatre en anglès però em va quedar aquell nom a la memòria. I ara m’ha sortit en un somni.

Buscant a la xarxa, amb aquest nom, he trobat també un espectacle teatral en català, una pel·lícula dels anys seixanta,  una història d’Albert Sánchez Piñol al seu llibre Tretze tristos tràngols… però l’origen sembla estar en un quadre del pintor flamenc “El Bosch” que mostra una colla de gent marginal a la cerca d’un nou món on viure, guiats pel bufó de la cort. 

“Diu la Wikipedia (en anglès):
“El Vaixell de Bojos és una al·legoria que durant molt de temps ha estat un element recurrent dins la literatura i l’art occidentals. L’al·legoria dibuixa un vaixell poblat per humans trastornats, frívols o inconscients, passatgers d’una nau sense pilot, i aparentment ignorants de la seva pròpia condició. Aquest concepte serví de marc per al llibre del s XV, Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant, el qual inspirà la famosa pintura del Bosco amb el mateix nom. Un vaixell –en principi era tota una flota– surt de Basilea cap al paradís dels bojos. A les composicions artístiques i literàries dels segles XV i XVI, el motiu cultural del vaixell de bojos també va servir per parodiar “l’Arca de la Salvació” (paper que s’autoatribuïa l’Església Catòlica).” Trobat al blog Càndid a l’Escala

És una imatge molt poderosa que, en una època de crisi a tants nivells com la que vivim, es pot associar a vivències col·lectives però també individuals com la que m’ocupa amb l’anàlisi dels somnis. I la interpretació  també pot ser diversa: potser els bojos no estan tan bojos…?

Francisco Martins  Ship of Fools  Sculpture #108 on the Sculpture by the Sea exhibition at Tamarama Beach: ship of fools, by Deborah Halpern.  Imatge a Flkr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/aRuv1Z
Francisco Martins
Ship of Fools
Sculpture #108 on the Sculpture by the Sea exhibition at Tamarama Beach: ship of fools, by Deborah Halpern.
Imatge a Flkr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/aRuv1Z

El despertar de la consciència

Radiant, enmig dels seus quadres, ens explica que va començar a pintar el 2000 després d’un daltabaix causat per un càncer que li va fer replantejar la vida.

El seu camí amb la pintura va anar acompanyat d’un treball de creixement personal que es va reflectir en el seu art. Una de les seves fonts d’inspiració ha estat el treball amb el llibre Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola Estés que ens ha sacsejat a molts de nosaltres.

La seva determinació cap a una vida pròpia i creativa és un referent molt estimulant per a mi.

“El despertar de la consciència” es el nom que Mercè Soler ha volgut donar a l’exposició que es pot veure a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de St Pere de Ribes.

 Un petit tast d’aquest procés:

       mercè soler 8 bismercè soler 3mercè soler 6 mercè soler 7mercè soler 5 bismercè soler 4 bismercè soler 2 bismercè soler 1 bis

Preservar el temps mental

tempus fugit

Tempus fugit, imatge de Ferran Cerdans Serra a Flikr amb llicència creative commons

“Ja fa un temps vaig sentir parlar en Jaume Cabré i en Ramon Solsona sobre la necessitat de preservar el temps mental, deixar temps entre un fet i un altre i que això era extrapolable a escriure, a viure, a veure o a llegir. A mi m’agrada deixar temps entre llibre i llibre, com a mínim tres o quatre dies, deixant encara que m’envaeixi un temps aquesta història, però fins i tot un cop començat el nou llibre, l’altre no el deso directament a la biblioteca. M’agrada deixar-lo uns dies present per casa, sobre una tauleta, fent-me companyia.”

Vaig trobar aquesta reflexió, per atzar, a http://www.50×7.com/la-narrativa-poetica-de-fermine-2/ (adreça que ara google no em sap trobar), sobre la necessitat de preservar el temps mental i em va cridar l’atenció perquè fa temps que penso que el ritme vertiginós que portem, que porto, a tots nivells no és saludable. Fins i tot en el cas que el que facis, el que llegeixis … sigui interessant, enriquidor, estimulant … aquest anar d’una cosa a l’altra sense pausa no permet aprofundir. Vull aturar-me més sovint, vull deixar temps entre un fet i un altre com diuen en Cabre i en Solsona, vull viure d’una manera més … lenta?

Això em porta al moviment slow, concepte que abasta diversos àmbits (cultural, gastronòmic, social, econòmic …) d’un món globalitzat que podem qualificar d’impacient.

“S’ha de poder córrer quan les circumstàncies apressen i suportar el temut estrès que en massa ocasions patim; però alhora saber aturar-se i gaudir d’un present prolongat que en massa casos queda enterrat per les obligacions del futur més immediat”. Mentre estic escrivint aquesta entrada em començo a neguitejar perquè m’esperen el diari, el dinar, la família, El rei Lear… i resulta tan xocant i contradictori.

“El moviment slow vol oferir eines a les persones per tal que les seves vides no siguin una mera successió d’escenaris encadenats, sense emocions.” És urgent que m’endinsi en el món slow i trobi un ritme que em permeti preservar el meu temps mental i vital.

Més informació

 

De l’àgora a l’udol

 

agora poeticaudol

 

Àgora poètica i Udolar sovint són els títols de la primera i la darrera entrada del blog, al llarg del 2014, i sense haver-ho fet conscientment són ben representatives dels dos interessos que són la meva raó de ser: la poesia i la cerca d’una manera de viure més autèntica, més lliure.

Fent una mirada a la resta de títols, m’adono que hi ha un biaix important cap a la poesia i és una poesia que m’arriba, que em ve a trobar, que descobreixo en les activitats que faig o en els esdeveniments vitals tant personals com col·lectius. És una poesia que acompanya la meva vida.

Hi veig un tímid, encara, apropament cap a reflexions, tècniques, filosofies, persones, accions … que m’han ajudat o que m’ajuden en el procés d’autoconeixement  i d’expansió de la  consciència.

I, en darrer lloc, hi ha una presència testimonial dels meus poemes que m’agradaria augmentar aquest any. Inseguretat, poca producció poètica, poca participació en accions poètiques, canvis familiars que han reduït encara més el temps que hi puc destinar…. son raons que potser poden explicar-ho.

Estic contenta, però,  d’haver pogut fer una entrada setmanal, tal i com m’havia proposat, per tal de donar un ritme al blog i també pel que suposa de dedicació i concentració en coses que tenen una gran importància per a mi.

I he volgut nuar els títols de totes les entrades com si fossin un poema, el poema del meu 2014:

 

Àgora poètica,

poefesta-recital-tumult,

tot poesia:

collage del ser,

O’k,

poesia de l’orient

Joana Raspall,

Ausiàs March,

Paraula d’Espriu,

el meu Espriu.

 

Funàmbuls,

vestim-nos amb els colors del bosc.

 

En record de Joan Vergés,

vaig quedar-me aquí,

vaig resseguir Mir i Manent,

poesia amb accent de dona,

Vinyoli i la petita casa de mi mateix,

Joan Brossa i el seu silenci.

 

Reconduïm la vida,

Carpe diem.

 

Parlava d’un riu mític i remorós.

Com més fosc sigui el nostre crepuscle

cap vent no podrà mai desarrelar-me,

Petits grans viatges.

 

Barcelona poesia

i veus en temps de violència,

Anna Akhmàtova,

Simin Behbahani.

Fulles d’herba

darrere el vidre.

 

Nit de Sant Joan,

Vinyoli a Begur,

aigua llegida arran de font.

Carles Casas

diu Llach.

Aquesta pau és meva

al cor de les paraules,

i encara serà tarda.

 

Paraules que acaricien com la mà

ara mateix

perquè de sobte som; de sobte, no.

Crit escrit

per deixar les coses intactes.

Jo, matoll ressec… el poema

de nadal

 

Temps de decidir.

Ara és l’hora.

No podran res…

L’agulla daurada,

la sal de la terra.

 

Revolució sense enemics,

ioga, un camí,

diners i ètica,

filosofia al carrer.

 

No t’oblidis de fer una pausa… o moltes.

 

Aula interior

fent camí cap a una nova consciència.

Udolem sovint,

dones llobes.