Arxiu d'etiquetes: Maria Mercè Marçal

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera

 

desnéixer

Hubble Views Stellar Genesis in the Southern Pinwheel del NASA Goddard Space Flight Cenbter: imatge a flickr anb llicència creative commons

 

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

 

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000.

Font: bloc CALdesplugles

 

la memòria de l’aigua

DSC_1559

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000

Font: bloc CALdesplugles

Encara dins d’un somni boirós, he recuperat aquest poema de la Maria Mercè Marçal que s’acosta a la mort d’una altra manera, fusió amb la natura, retorn a l’origen…. I ho fa tant fàcil.

 

El poder de les paraules

Molt sovint no som conscients -o no ens acabem de creure- del poder de les paraules que utilitzem per viure, és a dir per relacionar-nos amb la realitat i, fins i tot, per dir la realitat.

La poesia, feta de paraules, ens mostra aquesta capacitat que té el llenguatge per crear realitats, triant les paraules més adequades per evocar, per fer sentir, per suggerir, per fer descobrir …

Recordem Maria Mercè Marçal a “Llengua abolida”:

Enmig de murs d’escòria, de ferralla, / una paraula, minúscula potser, / i tota rovellada pel rellent / de tantes nits mal closes. / Una paraula, polida com un còdol / per les riades, colgada per l’oblit / sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen / el seu espai desert, el seu nom insabut. // Perquè giri la fona, perquè el front del gegant / escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins

[…]

No escanyis a la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada, / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules: / insecte estrany que fins i tot clavat / a la seva minúscula ranera / impenitent arbora / el repte del seu vol.

solstici d’estiu

L’estiu comença amb un esclat de festa als carrers, a les places, a les platges… Festa de vida, festa de foc, festa d’alliberament, de desprendre’s de tot allò que sobra, de tot allò que ja no serveix, festa de comunió amb la natura, amb la nit, dins de la qual neix la llum …

I des del Canigó baixa la flama que encén les fogueres de les terres de parla catalana, flama que ens enllaça i ens empeny en aquests moments tan crítics que estem vivint.

“La Nit de Sant Joan és la celebració atàvica del solstici d’estiu, […] És la festa del foc, que honora el sol sota el nom de Joan i durant la qual es fan fogueres, s’encén pirotècnia i es construeixen falles.

La Nit de Sant Joan va lligada a la fertilitat dels camps i dels animals i també és la nit per rendir culte als genis de la natura, a les dones d’aigua, als follets i als éssers de la mitologia popular. Per a tots ells, i també per a les bruixes, aquesta és la nit principal del seu cicle.” Fragment de El solstici d’estiu a Culturcat

DSC_0478 DSC_0490 DSC_0493 DSC_0494 DSC_0497 DSC_0503

 

Avui les fades i les bruixes s’estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

i dansarem a l’aire …

 

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal

del llibre Bruixa de dol. Barcelona, Edicions del Mall, 1985

cartell8M-2015