Arxiu d'etiquetes: Maria Mercè Marçal

tot és mar dins de mi

“Siren/Sirène” de Vemma: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/58E3k

Sirena

Ja no sé

si sóc dona-peix

o dona-ocell.

M’he perdut,

seduïda pel cant

dels humans.

La meva veu

trencada

no sap arribar gaire lluny.

Ja no sé

tot alló que sé,

tot allò que sóc.

He de tornar,

he de tornar a casa.

rosa d’ibur

*

El suggeridor “Chill Out de Mites i Art” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i La Geltrú dedicat a les sirenes -i que el darrer mes d’abril s’ha fet a través del compte d’instagram de la Mireia Rosich, directora del museu- em va fer venir ganes de buscar poemes sobre aquests éssers mitològics que, sobretot, des de l’Edat Mitjana s’han representat meitat dona-meitat peix encisant els humans de forma perillosa amb els seus cants.  A la mitologia grega, en canvi, “Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.” I, en alguns casos, s’associen a la saviesa, al coneixement.

Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maria Beneyto, Mario Benedetti, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver són alguns dels poetes que ens hi apropen. Hi trobem sirenes més convencionals i d’altres (especialment les de les dones poetes) més sorprenents i trencadores.

Xera

Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
Sota les ones

Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
Far del capvespre

Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
Trista sirena

Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles

Maria-Mercè Marçal, «Xera» 1, dins Cau de llunes (1977)

Font: Rodamots

*
Sirena dels meus pecats
damunt d’un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…
Sirena d’ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l’ona alterada
amb la cua cargolada
pel foc de les tempestats!…
Mercè Rodoreda
«Tots els contes»

*

Sirena

Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla…)
Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.
Dona de carn ací, dona de terra.
Ai, ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!
Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula… Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta l’exili?
Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.
I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. On sou, amigues?
On és la flor dels votres cants nascuda?
Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
sóc sola ací, sola en la mar per sempre…?
Maria Beneyto

*

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

Mario Benedetti

Font: Poemas del alma

*

LA SIRENA

Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí,
el rocam que la circumda
perfuma l’olor de pi.

El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.

En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.

La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.

L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.

S’espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor…
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.

És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.

A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.

Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.

… … … … … … … … …

Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.

Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors…

Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.

Ama l’àngelus que plora
en els ecos de la mar…
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.

Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peix

Joan Alcover

Font: Blog Mag poesia

*

Cançó de la sirena
¡Ah de la barca! Un palau

més esplèndid que la nau
aquí tindries.

Sé d’uns braços nacarins
i un pit de dolços coixins:
tu hi dormiries…

Carns d’alabastre remulls
i cabelleres raülls
tu les hauries…

Sé la cançó de l’oblit
que entabana l’esperit:
l’escoltaries…

En la blavor dels fondals
els meus ulls són dos fanals
brilla que brilla…

La bonança del meu port
és eterna com la mort…
Vine, vine, vine!

MIQUEL DELS SANTS OLIVER, XIX
Font: Poeteca

Altres fonts:

“El seductor cant de sirenes” a Batecs clàssics

Tres voltes rebel

 

Dins del seminari de literatura que ha organitzat l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí, ha vingut Lluïsa Julià a parlar-nos de Maria Mercè Marçal -una de les grans poetes de la literatura catalana- en els 20 anys de la seva mort.

Trenant vida i poemes, tal com va fer la Marçal, ha resseguit els trets principals de la seva biografia: se sentia dels germans petits del maig francès, estudià filologia clàssica, fundà Edicions del Mall amb el seu marit Ramon Pinyol, participà en l’editorial feminista LaSal, Edicions de les dones, milità políticament a l’esquerra nacionalista, afrontà la maternitat en solitari … Amb “Terra de mai” (1982) s’endinsà en l’amor entre dones. Amb “La germana, l’estrangera” es consolidà com a poeta de la passió amorosa.  A “Desglaç” (1997) parlà de la mort del pare. A “Raó del cos” (2000) s’enfrontà amb la seva pròpia mort.

La seva gran intel·lectualitat, paral·lela a una gran intuïció, així com el diàleg que establí tant amb la tradició catalana com amb d’altres de fora són, a parer de Julià, els elements que fan que la seva obra tingui tanta importància.

 

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

*

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

*

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

*

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

*

Maria Mercè Marçal

*

Fonts:

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera

 

desnéixer

Hubble Views Stellar Genesis in the Southern Pinwheel del NASA Goddard Space Flight Cenbter: imatge a flickr anb llicència creative commons

 

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

 

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000.

Font: bloc CALdesplugles

 

la memòria de l’aigua

DSC_1559

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000

Font: bloc CALdesplugles

Encara dins d’un somni boirós, he recuperat aquest poema de la Maria Mercè Marçal que s’acosta a la mort d’una altra manera, fusió amb la natura, retorn a l’origen…. I ho fa tant fàcil.

 

El poder de les paraules

Molt sovint no som conscients -o no ens acabem de creure- del poder de les paraules que utilitzem per viure, és a dir per relacionar-nos amb la realitat i, fins i tot, per dir la realitat.

La poesia, feta de paraules, ens mostra aquesta capacitat que té el llenguatge per crear realitats, triant les paraules més adequades per evocar, per fer sentir, per suggerir, per fer descobrir …

Recordem Maria Mercè Marçal a “Llengua abolida”:

Enmig de murs d’escòria, de ferralla, / una paraula, minúscula potser, / i tota rovellada pel rellent / de tantes nits mal closes. / Una paraula, polida com un còdol / per les riades, colgada per l’oblit / sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen / el seu espai desert, el seu nom insabut. // Perquè giri la fona, perquè el front del gegant / escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins

[…]

No escanyis a la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada, / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules: / insecte estrany que fins i tot clavat / a la seva minúscula ranera / impenitent arbora / el repte del seu vol.

solstici d’estiu

L’estiu comença amb un esclat de festa als carrers, a les places, a les platges… Festa de vida, festa de foc, festa d’alliberament, de desprendre’s de tot allò que sobra, de tot allò que ja no serveix, festa de comunió amb la natura, amb la nit, dins de la qual neix la llum …

I des del Canigó baixa la flama que encén les fogueres de les terres de parla catalana, flama que ens enllaça i ens empeny en aquests moments tan crítics que estem vivint.

“La Nit de Sant Joan és la celebració atàvica del solstici d’estiu, […] És la festa del foc, que honora el sol sota el nom de Joan i durant la qual es fan fogueres, s’encén pirotècnia i es construeixen falles.

La Nit de Sant Joan va lligada a la fertilitat dels camps i dels animals i també és la nit per rendir culte als genis de la natura, a les dones d’aigua, als follets i als éssers de la mitologia popular. Per a tots ells, i també per a les bruixes, aquesta és la nit principal del seu cicle.” Fragment de El solstici d’estiu a Culturcat

DSC_0478 DSC_0490 DSC_0493 DSC_0494 DSC_0497 DSC_0503

 

Avui les fades i les bruixes s’estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

i dansarem a l’aire …

 

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal

del llibre Bruixa de dol. Barcelona, Edicions del Mall, 1985

cartell8M-2015