que també va ser poeta

Vaig anar a la conferència “Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta” d’Anna Maria Villalonga, organitzada per Reversos Grup Poètic a l’espai vilaweb i, a part de gaudir extraordinàriament amb la comissària de l’Any Pedrolo, vaig descobrir que Pedrolo també va ser poeta. Va escriure 16 poemaris i 1 addenda. Deixà la poesia -i també el teatre- perquè no li permetia arribar a molta gent.

Manuel de Pedrolo (1918-1990), autodidacta, prolífic i apassionat escriptor, abraçà tots els gèneres literaris (narrativa, relats, teatre, poemes, poesia visual, articles, dietaris, traduccions  …). Original, innovador, trencador, lliure… L’èxit del Mecanoscrit del segon origen eclipsà la resta de producció, bona part de la qual tenia més volada. La seva obra ha estat poc treballada i ha patit un cert ostracisme.

Va tenir una primera etapa existencialista (poesia), una segona més militant, més realista  (grans novel·les) i una darrera més experimental.

S’emmirallà en la poesia simbolista. No té res de poesia lírica. No té mètrica, no té rima. Poesia molt indagatòria. Entenia la literatura com a eina de transformació. Utilitzà el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món.

Lluitador per la llibertat i per la llengua (independentista, marxista heterodox, ateu, antimilitarista, internacionalista, activista …), molt crític, incòmode per als nuclis de poder, molt censurat i per tant amb molt decalatge entre el moment de l’escriptura i la publicació de les obres.

 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Manuel de Pedrolo

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

*

A cadascú segons les seves necessitats

El pa és de casa,

el vi del celler,

el sol de l’amo,

i no paga. Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga. Li pugen el vi,

li pasten el pa,

i s’asseu a taula. És el nostre vi,

és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula. L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana. És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

-si volem beure,

si volem menjar-

amb el sou que no paga.

 

Manuel de Pedrolo

Arreu on valguin les paraules, els homes (Proa-1975. )

*

Qui sap si ara

Amiga, si esperem la nit i el seu parany
els tactes no valdran damunt la teva sina.
Fes-te dolça i goluda en sortir d’aquest bany
de llum desesperada; aixeca els ulls i vine.
Sàlvia del ponent! Eixamplo les arrels
per fer-me més semblant a una imatge promesa.
Tots els somnis són curts, i les aus infidels
s’enduran per les mars aquest llavi que em besa…

 

 

Més informació:

• “Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta”: conferència d’Anna Maria Villalonga
• web de la Fundació Pedrolo

Anuncis

Tres voltes rebel

 

Dins del seminari de literatura que ha organitzat l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí, ha vingut Lluïsa Julià a parlar-nos de Maria Mercè Marçal -una de les grans poetes de la literatura catalana- en els 20 anys de la seva mort.

Trenant vida i poemes, tal com va fer la Marçal, ha resseguit els trets principals de la seva biografia: se sentia dels germans petits del maig francès, estudià filologia clàssica, fundà Edicions del Mall amb el seu marit Ramon Pinyol, participà en l’editorial feminista LaSal, Edicions de les dones, milità políticament a l’esquerra nacionalista, afrontà la maternitat en solitari … Amb “Terra de mai” (1982) s’endinsà en l’amor entre dones. Amb “La germana, l’estrangera” es consolidà com a poeta de la passió amorosa.  A “Desglaç” (1997) parlà de la mort del pare. A “Raó del cos” (2000) s’enfrontà amb la seva pròpia mort.

La seva gran intel·lectualitat, paral·lela a una gran intuïció, així com el diàleg que establí tant amb la tradició catalana com amb d’altres de fora són, a parer de Julià, els elements que fan que la seva obra tingui tanta importància.

 

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

*

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

*

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

*

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

*

Maria Mercè Marçal

*

Fonts:

• “Llengua abolida: poesia completa 1973-1998. – La Butxaca, 2017
• web de la Fundació Maria Mercè Marçal
• algunes peces a Vímeo del llargmetratge “Ferida Arrel” en homenatge a Maria Mercè Marçal

i un poc de sol

 

Aquest any es commemora el 30è aniversari de la mort de Joan Oliver, que signava les seves poesies com a Pere Quart. Dimecres 30 de novembre, a les 20h, l’Any Oliver culminarà amb un homenatge popular al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Amb Quico Pi de la Serra, El Petit de Cal Eril, Enric Casasses, Lu Rois, Martí Sales, Guillamino, Vakombà, Roc Casagran, Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis, Pau Llonch, Carlota Olcina, Bernat Quintana, Blanca Llum Vidal, Vicenç Altaió, Josep Maria Roviralta, Al Galliner, Teatre Sant Vicenç, Nani Riera, Sílvia Olivé i alguna sorpresa més …

Tanco la meva petita aportació a l’homenatge amb la fantàstica Tirallonga dels monosíl·labs la qual, darrera del joc de paraules, conté tota una filosofia de vida:

TIRALLONGA DELS MONOSÍL.LABS (fragments)

Déu
I tu, què vols?

Jo
Doncs, jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
[…]

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
[…]

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de verd
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
[…]

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
[…]

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
[…]

I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.

Joan Olivé, Pere Quart

com un ocell …

Com un ocell en els fils
Com un borratxo en un cor a mitjanit
He provat a la meva manera de ser lliure.

Com un cuc en un ham,
com un cavaller d’algun llibre antic
He guardat totes les meves cintes per a tu.
Si jo, si jo he estat cruel,
Espero que no ho tinguis en compte.
Si jo, si jo he estat fals
Espero que sàpìgues que no ho he estat mai amb tu.

Com un nadó, nascut mort,
Com una bèstia amb la seva banya
He destrossat tots els que s’han apropat a mi.
Però juro per aquesta cançó
I per tot el que he fet malament
Ho compensaré per tu.

Vaig veure un captaire recolzat en la seva crossa de fusta,
Em va dir, “no has de demanar tant.”
I una dona bonica recolzant-se en la seva porta fosca,
Em va cridar, “Hey, per què no demanar més?”

Ah com un ocell en els fils,
Com un borratxo en un cor a mitjanit
He provat a la meva manera de ser lliure.

Leonard Cohen

Traducció lliure a partir de: http://www.songaah.com/ca/lyrics/bird-on-the-wire-9.html

Like a bird on the wire
Like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free
Like a worm on a hook
Like a knight from some old-fashioned book
I have saved all my ribbons for thee
If I, if I have been unkind
I hope that you can just let it go by
If I, if I have been untrue
I hope you know it was never to you
For like a baby, stillborn
Like a beast with his horn
I have torn everyone who reached out for me
But I swear by this song
And by all that I have done wrong
I will make it all up to thee
I saw a beggar leaning on his wooden crutch,
He said to me, “You must not ask for so much.”
And a pretty woman leaning in her darkened door,
She cried to me, “Hey, why not ask for more?”

Oh like a bird on the wire,
Like a drunk in a midnight choir

Have Tried in my way

To be free.

Algunes coses que s’han dit amb motiu de la seva mort:

• “Fer-se més greu, ser més lleuger” de Marina Espasa al diari Ara
• “El cançoner català de Leonard Cohen” a Enderrock.cat
• “La canción hipnótica se queda sin voz” al diari El País
• “Leonard Cohen” a Catorze
• “Leonard Cohen, el mirall de l’ànima” a Catorze

he avançat reculant …

Qui

Qui m’ha ferrat,

qui m’ha fixat damunt dels ossos,

a cops

aquesta pell,

aquesta pell de dona,

que tot i despullant-me m’ha vestit.

Qui m’ha cridat

i qui m’ha dibuixat la boca

amb foc,

deixant-hi, com

rebrot, la veu que es va cremant.

Òptic expert,

em miro la mirada de la gent

dintre de l’ull eixut

i no hi vull llegir res. Cega als presagis

he avançat

reculant. I m’estimbo. únicament,

són les pedres els dits

que em van collint aquest

abric estrany, pelló

que em deixa nua i que m’estreny

la breu

coincidència

de la vida i el cos.

*

Que molt

El meu paisatge:

evangelis i aurores.

Tinc els armaris

plens de cants i de fulles.

Són coloms els meus ossos.

 *

Ni

Ni de corretges,

ni de pell, ni del vidre

d’un altar fràgil.

Jo volia vestir-me

només de pluja tendra.

Felícia Fuster 

D’Aquelles cordes del vent, 1987

*

Ara

no em ve

ni d’Amic ni

Aquest desfici

em ve d’aquesta pluja

feta mort i metralla

del gel encès     que es llencen     I

que llencen

damunt de la història

ulls aclucats           els homes

Felícia Fuster

De Versió Original, 1996

*

Estenc el mapa

dels cinc sentits            M’envolo

Camins inèdits

Felícia Fuster

De Postals no escrites, 2001

Felícia Fuster (Barcelona 1921-París 2012), dona singular, independent, artista plàstica, poeta al marge de tendències i cercles literaris.  Va anar a viure a París a finals dels cinquanta. Començà a publicar amb més de seixanta anys. Molt influïda per la poesia i la filosofia oriental, especialment la japonesa, a partir d’un viatge que hi va fer els anys vuitanta.

Feia temps que volia visitar la Fundació Felícia Fuster, a Barcelona, -que vetlla per la gestió, la conservació i la difusió de la seva obra plàstica i poètica – En arribar, et rep una immensa fotografia d’ella, somrient, arrepenjada en un quadre. Després de la sala d’exposicions, un pati blau amb una escultura preciosa de Pepa Armenté (Levitat, 2011).

Aquests dies hi havia l’exposició “Una mirada  a l’obra”, un petit tast de la seva obra pictòrica, des dels primers quadres figuratius tipus naïf fins a les abstraccions, no sé si en podríem dir “místiques”. En una vitrina, tots els llibres publicats de poesia, Una poesia feta de  monòlegs autobiogràfics i confessionals, molt rica en imatges.

  

Fonts:

• web de la Fundació Felícia Fuster
• Els haikús visuals de Felícia Fuster a Núvol
• Felícia Fuster a Visat
• Felícia Fuster, fosca i viva a Quadern de Terramar

 

 

 

Papusza

imatge a flickr de Mariusz Szczepanik amb llicència creative commons https://flic.kr/p/neEq4m

Papusza, la pel·lícula sobre la poeta gitana polonesa Bronisława Wajs (1908-1987), a la qual anomenaven Papusza (nina), ens descobreix una poeta molt especial. Va escriure en llengua romaní sobre la natura i sobre el seu poble i el seu patiment, amb una senzillesa, una frescor i una força….  Papusza diu “els poemes no són meus … van i vénen”

Papusza va veure publicats i reconeguts els seus poemes. Però paral·lelament fou repudiada per la seva comunitat en considerar-la traïdora per haver explicat els seus secrets. Va ser jutjada, condemnada i exclosa del seu poble. Es va sentir culpable la resta de la seva vida i va cremar molts poemes seus.

Pel·lícula en blanc i negre amb una llum extraordinària que mostra la vida nòmada del poble romaní, la seva cultura, els seus costums, i la dificultat de ser dona i a més a més poeta. Pel·lícula parlada en romaní i polonès. El millor: la caravana dels gitanos fent el seu camí enmig de la natura, les vetllades nocturnes a la vora del foc compartint la vida i la tristesa del rostre de Papusza …

He trobat unes traduccions al català dels seus poemes al blog Tèrbol atzur: literatura de dones catalana i universal, on també recomanen diverses fonts d’informació:

Oh, Senyor, on he d’anar?

Què puc fer?

On puc trobar

llegendes i cançons?

No vaig cap al bosc,

ja no trobo rius.

Oh, bosc, pare meu,

el meu negre pare!

…

El temps dels gitanos errants

ja va passar fa molt. Però jo els veig,

són alegres,

forts i clars con l’aigua.

L’escoltes

córrer, quan vol parlar.

….

…l’aigua no mira enrere.

Fuig, corre, lluny allà

on ningú ja no la veurà,

aigua que se’n va.

…

Ningú no m’entén,

tan sols el bosc i el riu.

Allò de què jo parlo

ha passat tot, ja, tot,

i totes les coses se n’han anat…

I aquells anys de joventut.

I al blog Lo que somos:

“Amo el fuego como a mi propio corazón.
Vientos pequeños y fieros
mecieron a la niña gitana
y la llevaron lejos por el mundo.
La lluvia limpió sus lágrimas
el sol – dorado padre de los gitanos – las secó
y hermosamente chamuscó su corazón…
Oh Tierra, llena de árboles y mía,
yo soy ella, tu hija.
Los bosques y las praderas cantan,
el río y yo combinamos nuestras notas
en un himno gitano,
Iré a las montañas
con una preciosa y danzarina falda
hecha de pétalos de flores
y gritaré con toda mi fuerza.
Tierra mía, tú fuiste lágrima,
fuiste horadada por el dolor.
gitana-anoraba-nomadismo
como un pequeño niño gitano
escondido en el musgo.
Perdona Tierra mía
mi pobre canción,
mi lamento gitano,
aprieta tu cuerpo contra el mío, Tierra mía,
cuando todo acabe, me entregaré a ti”

I al blog “Culture.pl“:

In the forest I grew like a shrub of gold,
born in a Gypsy tent,
akin to a boletus.
I love fire like my own heart.
The winds lesser and greater
cradled the little Gypsy
and blew her far away into the world…

The rains washed away my tears,
The sun my golden, Gypsy father,
kept me warm
and beautifully tanned my heart.

From a blue stream I didn’t take strength
only washed my eyes…
The bear wanders the forests
like a silver moon,
the wolf fears the fire,
he won’t bite a Gypsy.

[..] Oh, how beautifully by the tent,
sings the girl,
the fire burns!
Oh, how beautifully, people, from afar
to hear the Easter songs of birds,
the whimpers of children, and the song, and the dance
of boys and girls.

[…] Oh, how beautifully the forest rustles for us-
sings me songs.
How beautifully the rivers flow,
they fill my heart with joy.
How delightful to behold the water deep
and to tell her everything.
Because no one can understand me,
only the forests and streams.
What I’m telling here it has all long passed
and took everything, everything with it-
and my younger years.’

[Gypsy Song Taken From Papusza’s Head / Gili romani Papuszakre szerestyr utchody,1950/1951]

Algunes fonts d’informació:

Museu virtual del poble gitano a Catalunya

Blog Tèrbol atzur 

Blog Culture.pl

el meu cos és un mapa

treebeing 08: shadows that I need to be, the dress I’d love to wear de marta … maduixaaaa: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/4ZguUa

Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986): dona, poeta, jove, audaç i talentosa -parafrasejant Lluís Calvo a la conferència “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI” en el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat 2015-. Amb trenta anys ja ha publicat quatre llibres de poemes.

He triat dos poemes sobre la identitat, que m’arriben profundament, i unes reflexions seves sobre el fet d’escriure poesia i sobre el que per a ella significa: una forma de vida, una altra mirada,  un entendre a través de les paraules, és com picar pedra, una àncora de vaixell, un dels millors plaers de la vida,

L’oració pàlida
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Una terra sense llaurar,
això és el que som.

Sols, sols, sols,
d’un cop sec a l’esquena
perduts, desorientats,
arrossegant-nos
de quatre grapes
amb el so dels canons disparant.

Quant de temps desbordat.

Si això portés instruccions,
si sabés com dir
que no dir és millor.

Que desastrós, he estat viatjant tant
que no sabré tornar a un sol lloc.

Anna Gual

Teoria del caos
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.

No em calen ni perforacions ni tatuatges,

el meu cos
és un mapa.

“La poesia, tal com l’entenc, és una forma de vida. És un mirar el món amb un filtre molt determinat, amb unes lents úniques, que només pots utilitzar quan trepitges el món amb el botó de la poesia activat. No puc entendre el meu dia a dia sense aquest viure poètic, sense aquest escriure constant, sense entendre’m i entendre el que m’envolta a través de les paraules. La poesia, bàsicament, m’aporta tot allò que no m’aporta la resta. La necessito i sé que hi és, i no hi ha dependència més franca que aquesta.

[…]

Escriure poesia és un treball constant, fruit de creure en el profit del pòsit que vas deixant a mesura que insisteixes. Escriure és com picar pedra. Hem de picapedrar les paraules, foradar-les, tornar-les a omplir de nous sentits. Esmolar-les, donar noves formes als mots, rentar-los la cara, interrogar-los i que se’ns plantin amb noves preguntes. Un poema és una escultura de paraules, és una batalla amb la matèria poètica. Un poema és com un nucli d’un àtom on s’ajunten múltiples forces quasi sempre oposades

[…]

En un principi, als primers anys, la poesia m’era només trasbals. Ara també hi ha trasbals, però engloba molts altres termes que la complementen i que em fan gaudir-la plenament. La poesia, en mi, ha guanyat en riquesa. Em sento més rica des de que sóc més conscient del que és i del que significa. M’és com una àncora de vaixell.

[…]

Escriure, li diria, és un dels millors plaers de la vida, i cal que ho entengui des d’aquest punt de partida. Li diria que a l’escriptura no s’hi pot entrar ni amb pors ni amb desconfiances. Cal dir les coses amb el nom que tenen. Les coses tal com són. No amagar-se de qui és un, de la pròpia identitat. Perquè són les rareses que arrosseguem les que millor ens defineixen. Cal ser valent, tant a nivell poètic com a nivell vital. Li diria això, que sigui valenta escrivint, que entengui qui és per a poder entendre la seva escriptura. Que ho doni tot escrivint, que s’hi deixi la pell i que exploti el seu imaginari, perquè l’imaginari de cadascú és únic i justament aquesta unicitat és la pedra angular d’una veu poètica que es fa escoltar.”

Fonts:

• Anna Gual: “Escriure és com picar pedra” al web de la Institució de les Lletres Catalanes
• el seu blog 
• Ressenyes crítiques 

Tinc un tros de mort viva …

Nit de poesia al meravellós espai del Verger del Museu Marès. Poesia que s’encarna, que diu el cos, el desig, la ferida, la malaltia… que escolta el cos, que es fa cos … Nit de plaer i dolor sensorial.

Poesia i cos: teixit. Poesia escrita des del cos que ens permet viure i del qual no ens podem separar. -dimecres, 13/05/2015 21.30 h Verger del Museu Frederic Marès Pl. de Sant Iu, 5

“El cos, que ens permet viure, sentir, experimentar, i que també ens arrossega amb ell, company en la salut i en la malaltia, inseparable, és el protagonista d’aquest recital. Cinc veus ens el faran notar, des de la maternitat i l’inici de la vida, fins a la malaltia i la realitat de palpar una data de caducitat. Cicatrius de molts tipus. Poemes sensorials. Referències anatòmiques. Veus amb edats i circumstàncies diferents que es troben de cara al mirall. Poemes d’Eva Baltasar, Carles Camps Mundó, Mireia Calafell i Rosa Vilanova.”

Eva Baltasar

Seria més senzill dir-ne protuberància
o un pit cec de dimensions descomunals;
un fart de menjar crispetes, un darrere sense ratlla,
superfície convexa o timbal intocable;
les dotze en punt, la meva mitja taronja,
un truc desesperat, la ‘o’ de l’amor.
Si fos amiga de la ciència m’inventaria un nom
només per a ella: RX743, HT892…
…la meva panxa desvergonyida,
la teva càpsula, aquest gran habitacle.

[de Poemes d’una embarassada. Pagès Editors, 2012. Trobat a SócPetit.cat]

Carles Camps Mundó

Mireia Calafell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’m en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

[de Poètiques del Cos. Galerada, 2006 trobats a Magisteri Teatre-Mag Poesia]

 

Rosa Vilanova

autoretrat-1

Allò essencial sempre queda
sense escriure’s.
Cada vint-i-vuit dies una mort.
Un no-res embolcallat en una mortalla de sang.
S’acosta el final
i no he engendrat cap semblant.
Què busco en aquesta nonada?
Res no val llevat del que tinc.
La imagino, encara
sota la mirada de la lluna,
lliscant per la catifa de les meves entranyes
toves, calentes, roges.
Dona desarrelada,
com l’altra, la que he llençat
tantes vegades, mes rere mes.
Endreço la sala per al part,
esterilitzo els instruments
i em preparo per parir
la dona que sóc

​[de La perfecció de la molla. Meteora, 2015

Setmana de la poesia de Barcelona 2015

El títol d’aquesta entrada, “Tinc un tros de mort viva …”, és un vers d’un poema de Carles Camps Mundó.

pedres fogueres i utopies

Dos poemes en record de dos escriptors morts la darrera setmana: Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià, veu crítica de l’Amèrica Llatina, i Günter Grass, alemany, premi nobel de literatura 1999.

“Eduardo Galeano” de Mariela De Marchi Moyano amb llicència creative commons a Flickr

 

Utopía
(Eduardo Galeano)

La utopía está en el horizonte.

Camino dos pasos,

ella se aleja dos pasos

y el horizonte se corre diez pasos más allá.

¿Entonces para qué sirve la utopía

Para eso, sirve para caminar.

Poema trobat al blog Poesia Infantil i Juvenil

“Gunter Grass for Pifal” d’Arturo Espinosa a flickr amb llicència creative commons

Les pedres fogueres

com les que la mar Bàltica

amb la boca bavosa

engoleix

llepa

escup

i arrossega per la platja llepant-les

fan de bon agafar: Sempre encerten el tret.

(Grass 2004: 79)

Poema trobat a l’article de Núvol “Tot recordant Günter Grass” de Pilar Estelrich, traductora al català del Nobel.

a través d’un bosc d’armadures buides …

Postludium

M’arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s’hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.
Els mobles a punt d’aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d’un bosc d’armadures buides.

Tomas Tranströmer

“La seva és una poesia aparentment senzilla, transparent, de la realitat quotidiana. En una primera lectura pot semblar una poesia supèrflua, perquè no és gens obscura; però, rellegida, darrere aquest llenguatge tan diàfan, d’una poesia sorgida de l’anècdota quotidiana, s’hi amaga una veritat com un temple, una reflexió profunda sobre la condició humana. Aquesta és una de les característiques de la seva manera de fer i que més ajuden a entendre la seva poesia.
[…]
En la poesia de Tranströmer també hi ha un punt de surrealisme, que bascula entre el somni i la realitat, de manera que el pla ficcional és molt elevat. S’inventa una suprarealitat, una realitat portada a l’extrem, onírica, però que el lector identifica com a pròpia.

També defineix i caracteritza la condició humana: la por, les inquietuds, la mort, la solitud, la relació amb els altres… La seva és sobretot una poesia sobre l’ésser humà. I té una sèrie de motius recurrents: la casa on passa l’estiu, la música d’orgue… Amb cinquanta anys de trajectòria ha fet tot mena de poemes, però aquests darrers anys (en fa uns deu que va tenir una embòlia que el va deixar sense paraula, encara que no ha deixat mai d’escriure) ha escrit poemes cada vegada més curts, més destil·lats.”

Així defineix Carolina Moreno -traductora al català del poeta- Tomas Tranströmer, nobel de literatura 2011, que ha mort aquesta setmana. L’editorial ens permet llegir algun dels poemes:

Per saber més coses del poeta:​

• Tomas Tranströmer, el Nobel, Perifèric Edicions i Carolina Moreno. al blog El violinista celest: bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
• Carolina Moreno: ‘Tranströmer és ‘el poeta’ de les lletres sueques’ [article a vilaweb]
• Isidre Ferré: “Mor el poeta Tomas Tranströmer” [article a El Núvol]