Arxiu de la categoria: poetes

i un poc de sol

 

pere-4-any-joan-oliveAquest any es commemora el 30è aniversari de la mort de Joan Oliver, que signava les seves poesies com a Pere Quart. Dimecres 30 de novembre, a les 20h, l’Any Oliver culminarà amb un homenatge popular al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Amb Quico Pi de la Serra, El Petit de Cal Eril, Enric Casasses, Lu Rois, Martí Sales, Guillamino, Vakombà, Roc Casagran, Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis, Pau Llonch, Carlota Olcina, Bernat Quintana, Blanca Llum Vidal, Vicenç Altaió, Josep Maria Roviralta, Al Galliner, Teatre Sant Vicenç, Nani Riera, Sílvia Olivé i alguna sorpresa més …

al_capdavall_som_barbars_web

Tanco la meva petita aportació a l’homenatge amb la fantàstica Tirallonga dels monosíl·labs la qual, darrera del joc de paraules, conté tota una filosofia de vida:

TIRALLONGA DELS MONOSÍL.LABS (fragments)

Déu
I tu, què vols?

Jo
Doncs, jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
[…]

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
[…]

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de verd
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
[…]

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
[…]

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
[…]

I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.

Joan Olivé, Pere Quart

pere-4-foto

com un ocell …

Com un ocell en els fils
Com un borratxo en un cor a mitjanit
He provat a la meva manera de ser lliure.

Com un cuc en un ham,
com un cavaller d’algun llibre antic
He guardat totes les meves cintes per a tu.
Si jo, si jo he estat cruel,
Espero que no ho tinguis en compte.
Si jo, si jo he estat fals
Espero que sàpìgues que no ho he estat mai amb tu.

Com un nadó, nascut mort,
Com una bèstia amb la seva banya
He destrossat tots els que s’han apropat a mi.
Però juro per aquesta cançó
I per tot el que he fet malament
Ho compensaré per tu.

Vaig veure un captaire recolzat en la seva crossa de fusta,
Em va dir, “no has de demanar tant.”
I una dona bonica recolzant-se en la seva porta fosca,
Em va cridar, “Hey, per què no demanar més?”

Ah com un ocell en els fils,
Com un borratxo en un cor a mitjanit
He provat a la meva manera de ser lliure.

Leonard Cohen

Traducció lliure a partir de: http://www.songaah.com/ca/lyrics/bird-on-the-wire-9.html

Like a bird on the wire
Like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free
Like a worm on a hook
Like a knight from some old-fashioned book
I have saved all my ribbons for thee
If I, if I have been unkind
I hope that you can just let it go by
If I, if I have been untrue
I hope you know it was never to you
For like a baby, stillborn
Like a beast with his horn
I have torn everyone who reached out for me
But I swear by this song
And by all that I have done wrong
I will make it all up to thee
I saw a beggar leaning on his wooden crutch,
He said to me, “You must not ask for so much.”
And a pretty woman leaning in her darkened door,
She cried to me, “Hey, why not ask for more?”

Oh like a bird on the wire,
Like a drunk in a midnight choir

Have Tried in my way

To be free.

Algunes coses que s’han dit amb motiu de la seva mort:

he avançat reculant …

Qui

Qui m’ha ferrat,

qui m’ha fixat damunt dels ossos,

a cops

aquesta pell,

aquesta pell de dona,

que tot i despullant-me m’ha vestit.

Qui m’ha cridat

i qui m’ha dibuixat la boca

amb foc,

deixant-hi, com

rebrot, la veu que es va cremant.

Òptic expert,

em miro la mirada de la gent

dintre de l’ull eixut

i no hi vull llegir res. Cega als presagis

he avançat

reculant. I m’estimbo. únicament,

són les pedres els dits

que em van collint aquest

abric estrany, pelló

que em deixa nua i que m’estreny

la breu

coincidència

de la vida i el cos.

*

Que molt

El meu paisatge:

evangelis i aurores.

Tinc els armaris

plens de cants i de fulles.

Són coloms els meus ossos.

 *

Ni

Ni de corretges,

ni de pell, ni del vidre

d’un altar fràgil.

Jo volia vestir-me

només de pluja tendra.

Felícia Fuster 

D’Aquelles cordes del vent, 1987

*

Ara

no em ve

ni d’Amic ni

Aquest desfici

em ve d’aquesta pluja

feta mort i metralla

del gel encès     que es llencen     I

que llencen

damunt de la història

ulls aclucats           els homes

Felícia Fuster

De Versió Original, 1996

*

Estenc el mapa

dels cinc sentits            M’envolo

Camins inèdits

Felícia Fuster

De Postals no escrites, 2001

Felícia Fuster (Barcelona 1921-París 2012), dona singular, independent, artista plàstica, poeta al marge de tendències i cercles literaris.  Va anar a viure a París a finals dels cinquanta. Començà a publicar amb més de seixanta anys. Molt influïda per la poesia i la filosofia oriental, especialment la japonesa, a partir d’un viatge que hi va fer els anys vuitanta.

Feia temps que volia visitar la Fundació Felícia Fuster, a Barcelona, -que vetlla per la gestió, la conservació i la difusió de la seva obra plàstica i poètica – En arribar, et rep una immensa fotografia d’ella, somrient, arrepenjada en un quadre. Després de la sala d’exposicions, un pati blau amb una escultura preciosa de Pepa Armenté (Levitat, 2011).

Aquests dies hi havia l’exposició “Una mirada  a l’obra”, un petit tast de la seva obra pictòrica, des dels primers quadres figuratius tipus naïf fins a les abstraccions, no sé si en podríem dir “místiques”. En una vitrina, tots els llibres publicats de poesia, Una poesia feta de  monòlegs autobiogràfics i confessionals, molt rica en imatges.

DSC_0197DSC_0198DSC_0195  DSC_0194

Fonts:

 

 

 

Papusza

imatge a flickr de Mariusz Szczepanik amb llicència creative commons https://flic.kr/p/neEq4m
imatge a flickr de Mariusz Szczepanik amb llicència creative commons https://flic.kr/p/neEq4m

Papusza, la pel·lícula sobre la poeta gitana polonesa Bronisława Wajs (1908-1987), a la qual anomenaven Papusza (nina), ens descobreix una poeta molt especial. Va escriure en llengua romaní sobre la natura i sobre el seu poble i el seu patiment, amb una senzillesa, una frescor i una força….  Papusza diu “els poemes no són meus … van i vénen”

Papusza va veure publicats i reconeguts els seus poemes. Però paral·lelament fou repudiada per la seva comunitat en considerar-la traïdora per haver explicat els seus secrets. Va ser jutjada, condemnada i exclosa del seu poble. Es va sentir culpable la resta de la seva vida i va cremar molts poemes seus.

Pel·lícula en blanc i negre amb una llum extraordinària que mostra la vida nòmada del poble romaní, la seva cultura, els seus costums, i la dificultat de ser dona i a més a més poeta. Pel·lícula parlada en romaní i polonès. El millor: la caravana dels gitanos fent el seu camí enmig de la natura, les vetllades nocturnes a la vora del foc compartint la vida i la tristesa del rostre de Papusza …

He trobat unes traduccions al català dels seus poemes al blog Tèrbol atzur: literatura de dones catalana i universal, on també recomanen diverses fonts d’informació:

Oh, Senyor, on he d’anar?
Què puc fer?
On puc trobar
llegendes i cançons?
No vaig cap al bosc,
ja no trobo rius.
Oh, bosc, pare meu,
el meu negre pare!
El temps dels gitanos errants
ja va passar fa molt. Però jo els veig,
són alegres,
forts i clars con l’aigua.
L’escoltes
córrer, quan vol parlar.
….
…l’aigua no mira enrere.
Fuig, corre, lluny allà
on ningú ja no la veurà,
aigua que se’n va.
Ningú no m’entén,
tan sols el bosc i el riu.
Allò de què jo parlo
ha passat tot, ja, tot,
i totes les coses se n’han anat…
I aquells anys de joventut.
I al blog Lo que somos:
“Amo el fuego como a mi propio corazón.
Vientos pequeños y fieros
mecieron a la niña gitana
y la llevaron lejos por el mundo.
La lluvia limpió sus lágrimas
el sol – dorado padre de los gitanos – las secó
y hermosamente chamuscó su corazón…
Oh Tierra, llena de árboles y mía,
yo soy ella, tu hija.
Los bosques y las praderas cantan,
el río y yo combinamos nuestras notas
en un himno gitano,
Iré a las montañas
con una preciosa y danzarina falda
hecha de pétalos de flores
y gritaré con toda mi fuerza.
Tierra mía, tú fuiste lágrima,
fuiste horadada por el dolor.
gitana-anoraba-nomadismo
como un pequeño niño gitano
escondido en el musgo.
Perdona Tierra mía
mi pobre canción,
mi lamento gitano,
aprieta tu cuerpo contra el mío, Tierra mía,
cuando todo acabe, me entregaré a ti”
I al blog “Culture.pl“:

In the forest I grew like a shrub of gold,
born in a Gypsy tent,
akin to a boletus.
I love fire like my own heart.
The winds lesser and greater
cradled the little Gypsy
and blew her far away into the world…

The rains washed away my tears,
The sun my golden, Gypsy father,
kept me warm
and beautifully tanned my heart.

From a blue stream I didn’t take strength
only washed my eyes…
The bear wanders the forests
like a silver moon,
the wolf fears the fire,
he won’t bite a Gypsy.

[..] Oh, how beautifully by the tent,
sings the girl,
the fire burns!
Oh, how beautifully, people, from afar
to hear the Easter songs of birds,
the whimpers of children, and the song, and the dance
of boys and girls.

[…] Oh, how beautifully the forest rustles for us-
sings me songs.
How beautifully the rivers flow,
they fill my heart with joy.
How delightful to behold the water deep
and to tell her everything.
Because no one can understand me,
only the forests and streams.
What I’m telling here it has all long passed
and took everything, everything with it-
and my younger years.’

[Gypsy Song Taken From Papusza’s Head / Gili romani Papuszakre szerestyr utchody,1950/1951]

Algunes fonts d’informació:

Museu virtual del poble gitano a Catalunya

Blog Tèrbol atzur 

Blog Culture.pl

el meu cos és un mapa

2617134473_45008b9b85_b
treebeing 08: shadows that I need to be, the dress I’d love to wear de marta … maduixaaaa: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/4ZguUa

Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986): dona, poeta, jove, audaç i talentosa -parafrasejant Lluís Calvo a la conferència “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI” en el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat 2015-. Amb trenta anys ja ha publicat quatre llibres de poemes.

He triat dos poemes sobre la identitat, que m’arriben profundament, i unes reflexions seves sobre el fet d’escriure poesia i sobre el que per a ella significa: una forma de vida, una altra mirada,  un entendre a través de les paraules, és com picar pedra, una àncora de vaixell, un dels millors plaers de la vida,

L’oració pàlida
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Una terra sense llaurar,
això és el que som.

Sols, sols, sols,
d’un cop sec a l’esquena
perduts, desorientats,
arrossegant-nos
de quatre grapes
amb el so dels canons disparant.

Quant de temps desbordat.

Si això portés instruccions,
si sabés com dir
que no dir és millor.

Que desastrós, he estat viatjant tant
que no sabré tornar a un sol lloc.

Anna Gual

Teoria del caos
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.

No em calen ni perforacions ni tatuatges,

el meu cos
és un mapa.

“La poesia, tal com l’entenc, és una forma de vida. És un mirar el món amb un filtre molt determinat, amb unes lents úniques, que només pots utilitzar quan trepitges el món amb el botó de la poesia activat. No puc entendre el meu dia a dia sense aquest viure poètic, sense aquest escriure constant, sense entendre’m i entendre el que m’envolta a través de les paraules. La poesia, bàsicament, m’aporta tot allò que no m’aporta la resta. La necessito i sé que hi és, i no hi ha dependència més franca que aquesta.

[…]

Escriure poesia és un treball constant, fruit de creure en el profit del pòsit que vas deixant a mesura que insisteixes. Escriure és com picar pedra. Hem de picapedrar les paraules, foradar-les, tornar-les a omplir de nous sentits. Esmolar-les, donar noves formes als mots, rentar-los la cara, interrogar-los i que se’ns plantin amb noves preguntes. Un poema és una escultura de paraules, és una batalla amb la matèria poètica. Un poema és com un nucli d’un àtom on s’ajunten múltiples forces quasi sempre oposades

[…]

En un principi, als primers anys, la poesia m’era només trasbals. Ara també hi ha trasbals, però engloba molts altres termes que la complementen i que em fan gaudir-la plenament. La poesia, en mi, ha guanyat en riquesa. Em sento més rica des de que sóc més conscient del que és i del que significa. M’és com una àncora de vaixell.

[…]

Escriure, li diria, és un dels millors plaers de la vida, i cal que ho entengui des d’aquest punt de partida. Li diria que a l’escriptura no s’hi pot entrar ni amb pors ni amb desconfiances. Cal dir les coses amb el nom que tenen. Les coses tal com són. No amagar-se de qui és un, de la pròpia identitat. Perquè són les rareses que arrosseguem les que millor ens defineixen. Cal ser valent, tant a nivell poètic com a nivell vital. Li diria això, que sigui valenta escrivint, que entengui qui és per a poder entendre la seva escriptura. Que ho doni tot escrivint, que s’hi deixi la pell i que exploti el seu imaginari, perquè l’imaginari de cadascú és únic i justament aquesta unicitat és la pedra angular d’una veu poètica que es fa escoltar.”

Fonts:

Tinc un tros de mort viva …

postal setmana poesia

Nit de poesia al meravellós espai del Verger del Museu Marès. Poesia que s’encarna, que diu el cos, el desig, la ferida, la malaltia… que escolta el cos, que es fa cos … Nit de plaer i dolor sensorial.

Poesia i cos: teixit. Poesia escrita des del cos que ens permet viure i del qual no ens podem separar. -dimecres, 13/05/2015 21.30 h Verger del Museu Frederic Marès Pl. de Sant Iu, 5

“El cos, que ens permet viure, sentir, experimentar, i que també ens arrossega amb ell, company en la salut i en la malaltia, inseparable, és el protagonista d’aquest recital. Cinc veus ens el faran notar, des de la maternitat i l’inici de la vida, fins a la malaltia i la realitat de palpar una data de caducitat. Cicatrius de molts tipus. Poemes sensorials. Referències anatòmiques. Veus amb edats i circumstàncies diferents que es troben de cara al mirall. Poemes d’Eva Baltasar, Carles Camps Mundó, Mireia Calafell i Rosa Vilanova.”

Eva Baltasar

Seria més senzill dir-ne protuberància
o un pit cec de dimensions descomunals;
un fart de menjar crispetes, un darrere sense ratlla,
superfície convexa o timbal intocable;
les dotze en punt, la meva mitja taronja,
un truc desesperat, la ‘o’ de l’amor.
Si fos amiga de la ciència m’inventaria un nom
només per a ella: RX743, HT892…
…la meva panxa desvergonyida,
la teva càpsula, aquest gran habitacle.

[de Poemes d’una embarassada. Pagès Editors, 2012. Trobat a SócPetit.cat]

Carles Camps Mundó

Mireia Calafell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’m en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

[de Poètiques del Cos. Galerada, 2006 trobats a Magisteri Teatre-Mag Poesia]

 

Rosa Vilanova

autoretrat-1

Allò essencial sempre queda
sense escriure’s.
Cada vint-i-vuit dies una mort.
Un no-res embolcallat en una mortalla de sang.
S’acosta el final
i no he engendrat cap semblant.
Què busco en aquesta nonada?
Res no val llevat del que tinc.
La imagino, encara
sota la mirada de la lluna,
lliscant per la catifa de les meves entranyes
toves, calentes, roges.
Dona desarrelada,
com l’altra, la que he llençat
tantes vegades, mes rere mes.
Endreço la sala per al part,
esterilitzo els instruments
i em preparo per parir
la dona que sóc

​[de La perfecció de la molla. Meteora, 2015

Setmana de la poesia de Barcelona 2015

El títol d’aquesta entrada, “Tinc un tros de mort viva …”, és un vers d’un poema de Carles Camps Mundó.

pedres fogueres i utopies

Dos poemes en record de dos escriptors morts la darrera setmana: Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià, veu crítica de l’Amèrica Llatina, i Günter Grass, alemany, premi nobel de literatura 1999.

2858983926_40bbbbe8f9_o
“Eduardo Galeano” de Mariela De Marchi Moyano amb llicència creative commons a Flickr

 

Utopía
(Eduardo Galeano)

La utopía está en el horizonte.

Camino dos pasos,

ella se aleja dos pasos

y el horizonte se corre diez pasos más allá.

¿Entonces para qué sirve la utopía

Para eso, sirve para caminar.

Poema trobat al blog Poesia Infantil i Juvenil

14331884666_d177c472b8_o
“Gunter Grass for Pifal” d’Arturo Espinosa a flickr amb llicència creative commons

Les pedres fogueres

com les que la mar Bàltica

amb la boca bavosa

engoleix

llepa

escup

i arrossega per la platja llepant-les

fan de bon agafar: Sempre encerten el tret.

(Grass 2004: 79)

Poema trobat a l’article de Núvol “Tot recordant Günter Grass” de Pilar Estelrich, traductora al català del Nobel.

a través d’un bosc d’armadures buides …

tomas_trantromer_portadatrasntromer1

Postludium

M’arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s’hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.
Els mobles a punt d’aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d’un bosc d’armadures buides.

Tomas Tranströmer

“La seva és una poesia aparentment senzilla, transparent, de la realitat quotidiana. En una primera lectura pot semblar una poesia supèrflua, perquè no és gens obscura; però, rellegida, darrere aquest llenguatge tan diàfan, d’una poesia sorgida de l’anècdota quotidiana, s’hi amaga una veritat com un temple, una reflexió profunda sobre la condició humana. Aquesta és una de les característiques de la seva manera de fer i que més ajuden a entendre la seva poesia.
[…]
En la poesia de Tranströmer també hi ha un punt de surrealisme, que bascula entre el somni i la realitat, de manera que el pla ficcional és molt elevat. S’inventa una suprarealitat, una realitat portada a l’extrem, onírica, però que el lector identifica com a pròpia.

També defineix i caracteritza la condició humana: la por, les inquietuds, la mort, la solitud, la relació amb els altres… La seva és sobretot una poesia sobre l’ésser humà. I té una sèrie de motius recurrents: la casa on passa l’estiu, la música d’orgue… Amb cinquanta anys de trajectòria ha fet tot mena de poemes, però aquests darrers anys (en fa uns deu que va tenir una embòlia que el va deixar sense paraula, encara que no ha deixat mai d’escriure) ha escrit poemes cada vegada més curts, més destil·lats.”

Així defineix Carolina Moreno -traductora al català del poeta- Tomas Tranströmer, nobel de literatura 2011, que ha mort aquesta setmana. L’editorial ens permet llegir algun dels poemes:

Per saber més coses del poeta:​

De mi a mi, quin llarg viatge!

garriga1garriga2 garriga3

El vaig conèixer fa uns anys a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va venir a classe de poesia i va estar parlant amb nosaltres sobre versos i vida. Ens va fer un regal: “Del mar als sorrals”, un llibre preciós de pintures de Pere Camps i poemes seus. Em va dedicar el seu poemari “Ombres” amb aquestes paraules: “Per a la Rosa lluny encara de les ombres”. Des d’aleshores sóc una de les seves admiradores incondicionals.

Francesc Garriga ha mort aquesta setmana, als 82 anys, quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari. L’endemà, els diaris en publicaven l’esquela, on apareixien aquests versos inèdits:

no hi hem pogut fer res
irreverents, les hores
ens han passat per sobre.
(poema inèdit)

Poemes curts, despullats, punyents… Una mirada lúcida i amarga sobre la vida, el pas del temps, la solitud, la vellesa, el record, la incomunicació…. -si més no en aquesta darrera etapa- amb malenconia, tristor, dolor, cansament … i el llenguatge, les paraules, el silenci, sempre objecte de reflexió.

pensar-te és retrobar-te,
segueixo mil camins
que em dicta l’enyorança
i em perdo cor endins

Del poemari  Els colors de la nit. 1990

*

Sovint, en dies grisos, s’escapen cor i mans
per a burxar en les restes d’una vida
que han enrunat paraules
mal dites o mig dites.

I és hora
d’un sil·labari nou,
potser d’un nou silenci,
que ofegui al gorg d’un temps madur
les albes que envelliren
de cop, sense indulgència.

Perquè ens comença a tremolar la veu
en totes les mentides.

Del poemari Ombres. 2000

*

Només el temps,
Ni seny ni cor:
el temps.

L’ allarguen les paraules.
L’ escurça el goig
prop del no-gaire.

Només el temps,
camí de llum i d’ombres,
al clos madur de vinyes i de blats.

Potser ja som prou rics.

Del poemari Ombres. 2000

*

De mi a mi
quin llarg viatge!

que inútil sense tu,
sense un nosaltres.

recull la llum si encara és clar.

Del poemari Tornar és lluny. 2013

*

del seu desig de solitud
n’havia fet un viure
i esperava miracles
a cada punta de carrer.

de sobte s’adonà
que s’havia fet vell
i que ja no calia
cap espera.

desitjà un bon company
més ja era tard.

poema recitat per Marc Romera en un homenatge a Garriga a l’Ateneu Barcelonès; no sé de quin poemari és.

 

Més informació:

I alguns vídeos:

 

Trio el vermell i el vent

forat

 

Laura López Granell, poeta i professora d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, publica Forat , el seu segon llibre de poesia, després de 20 anys del primer. Versos sòlids i directes en la curosa edició de Godall Edicions.

La Laura, una de les millors professores que he tingut mai, és tota claror i passió. Ensenya de manera estimulant i atrevida però alhora delicada i respectuosa, diu els versos amb força, amb misteri i ara, després de molt temps, ens regala de nou els seus poemes. Des d’aquí la meva enhorabona.

Joan Todó ha escrit el pròleg de Forat. Comparteixo el text que va llegir a la presentació del llibre, a la llibreria Documenta, i en destaco un fragment:

Entre ser peix d’estany

i fulla de palmera

trio el vermell i el vent.

 

“Laura escriu sobre passadissos, sobre forats: del peix n’agafa el color, de l’arbre el vent. Prescindeix dels objectes per parlar d’allò que hi ha entre ells. Però els objectes, l’ombra dels objectes, hi són. La depuració permet donar-nos-els amb les mínimes paraules: el martell només és un martell, el pètal només un pètal, ja sigui de la flor collida o de la flor donada. I el passadís secret entre elles. Explicar-ho tot plegat exigiria força paraules, però arribar a dir-ho, en aquest cas, en 46 caràcters demana una elaboració, demana temps. Trobar que el que vols dir és “martell”, i que el que vols dir “pètal”.
[…]
“Un poema, vull dir, sovint es fa més aviat a base del que no s’hi escriu, del que s’hi podria dir però no es diu, que no pas del que es publica”
[…]

Perla

Com qui sap crear perles

però no collarets

segrego instants rodons

que m’escampen la vida:

rodolo cada mot

sensé fil ni enfilall,

rodola cada gota

i, a manca de fermall,

els petons s’esbarrien

mentre el coll resta nu.

Llu la blancor, ben digna,

el joiell que no du.

Laura López Granell

Forat. Godall Edicions 2014

 

en aquest enllaç podeu veure el blog de la laura

Fàstic

(Vet aquí el text llegit el dijous passat a la llibreria Documenta, sobre el llibre Forat, de Laura López. I just ara m’adono que el pintor que hi surt citat du el mateix cognom que l’autora)

laura lópez granell

Bona tarda,

no acabo de tenir clara la meva funció aquí. O, si arribo a imaginar-me quina és, no acabo de tenir clar que jo sigui la persona adequada per dur-la a terme. No acabo de tenir clar, vull dir, que jo sigui la persona adequada per presentar el llibre de Laura López, Forat. Aquest dubte l’avalen dues catàstrofes prèvies amb sengles llibres de Francesc Garriga Barata. Presentar un llibre, de fet, no és desenvolupar una tesi crítica sobre l’obra del seu autor, per molt necessitada que estigui aquesta obra de lectures crítiques (totes ho estan, sobretot avui dia); presentar un llibre és quelcom més semblant a trencar una ampolla…

View original post 1.597 more words