Arxiu de la categoria: alternatives

indesinenter

1296941013_a83f2e5bea_z
“preso” de Nany Mata a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/2YBanX

Fa dies que penso que se m’acumulen els dols. Els més personals i els col·lectius, que no deixen de ser la meva vivència personal de la situació. Necessito explicar-me per què em sento tan trasbalsada que no sóc capaç de deixar de pensar, d’escoltar, de llegir al voltant del que està passant en aquest país. I per què em costa tant concentrar-me en altres coses i allunyar-me de tot aquest soroll, per què em sento tan enfadada i no estic disposada a tolerar ni segons què ni segons qui si, passi el que passi, hauré de continuar convivint-hi, per què he perdut l’hàbit del silenci que m’asserena i m’eixampla la mirada … ?

I amb aquesta reflexió em topo amb un article del David Fernàndez, titulat “Indesinenter”, és a dir “sense defallir” -amb ecos d’Espriu-, un text que em fa una mica de llum i em dóna una mica de força:

“Ni eufòria ni desesperació, doncs, sinó constant perseverança per la llibertat. La de totes i tots. El país en un haiku de Benedetti: «és curiós / els febles de debò / mai no es rendeixen».

[…] tenim el dret al dubte, el deure de cuidar-nos mútuament i l’obligació ètica de resistir, recosint tot el que volen esquerdar”

I acaba amb el record dels companys que ens han empresonat: #LlibertatPresosPolítics: Jordis, Carles, Dolors, Meritxell, Quim, Raul, Josep, Oriol. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat.

Font: Indesinenter de David Fernàndez a directa.cat

Anuncis

155 cançons de lluita

A través de Nació Digital, descobreixo una llista de cançons de “revolta, unitat, resistència i, sobretot, pau per davant de tot” que ha seleccionat la revista Enderrock per acompanyar-nos en aquests dies apassionants i incerts.

Trio per compartir aquí “D’un temps, d’un país”:

Fonts:

dignitat i coratge

37222388861_dab7a8b4db_z
Imatge a Flickr de Fotomovimiento amb llicència creative commons https://flic.kr/p/YHdtpc

Inici de tardor. Dia extraordinari. Voluntat, confluència, por, dignitat, acció, dret a decidir, autodeterminació, repressió, violència versus pacifisme, tristesa, ràbia, constància, enginy, coratge, pluja, boicot, incertesa, cooperació, emoció, respecte, neguit, incomprensió, admiració, solidaritat, alegria, cansament …

No sabem ni com ni quan s’acabarà aquesta onada, que ve de lluny, ni a quin mar arribarà però la vivència cristal·litzada el dia 1 d’octubre ens ha canviat. Ni nosaltres, ni res tornarà a ser el mateix.

Anem lluny

fel amarg

16654549000_141ed28d65_z
“Syrian Refugee” de Bengin Adhmad: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/rnGVby

 

Fullejant versos de Montserrat Abelló, he trobat aquest que m’ha fet ressonar les greus situacions de pobresa i desigualtat i, especialment, el terrible problema dels refugiats que fugen de la guerra i la misèria i que Europa deixa a la seva sort als marges del continent. Com s’ha d’esquerdar tanta insensibilitat i injustícia?

 

Ja no tenim a l’abast

de la mà

meravelles de somnis,

sinó llàgrimes denses

d’esperances que es perden

i el fel amarg dels pobles

sotmesos. I rostres solcats

de línies profundes amb ulls

esbatanats per la fam.

La vida diària no en té,

de mesura.

 

Montserrat Abelló

Al cor de les paraules. Proa, 2002.

 

 

 

viure millor amb menys

14052665958_7cafd16fdc_z-1
SeaRise de EpcotLegacy, imatge a Flickr amb llicència Creative Commons

 

Per començar l’any, i amb el desig que ens resulti inspiradora, em vull fer ressò d’una publicació de Cristianisme i Justícia en la qual ens fan tretze propostes  per viure millor amb menys.

“L’actual crisi ecològica té les seves arrels en una manera de relacionar-nos amb la natura i amb els altres humans. En aquesta relació es prioritzen determinats valors, i això va estructurant una mentalitat que és compartida per moltes persones arreu del planeta. Alguns valors […] podrien ajudar a un canvi de mentalitat, a una nova cultura. Són valors, […] que trobem en el cristianisme, i també en l’humanisme, però que poden ser compartits per moltes altres tradicions ètiques i religioses.”

Entre aquests valors trobem:

  • ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat (que probablement no trobem en la simple acumulació d’informació o en el sorollós món digital)
  • ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme (anar més enllà del pensament a curt termini)
  • apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable (un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida superior no es pot considerar progrés)
  • recuperar una certa sacralitat de la natura (acostament a la realitat des d’alguns corrents filosòfic i religiosos com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme que trenquen amb la dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental)
  • retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc (que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida, sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim)
  • remarcar el valor dels petits gestos quotidians (trencar la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme)

 

Un altre món és possible

demainAquestes vacances, vaig caçar al vol als cinemes Maldà el documental “Mañana”, títol original “Demain”.

Finançat amb micromecenatge, ha tingut el Premi Cesar al millor documental 2016. Es va estrenar a París a la primavera i i ja l’han vist milions de persones.

A partir d’un estudi que anunciava la possible desaparició de part de la humanitat, d’aquí a 100 anys, els directors es plantegen què poden fer i es proposen recollir iniciatives que s’estan portant a terme, a nivell internacional, per viure d’una altra manera, més sostenible, més solidària …

El documental té cinc parts: agricultura, democràcia, economia, energia i educació.

Veiem ciutadans de la ciutat de Detroit a Estats Units fent cultius orgànics a les zones abandonades per la crisi industrial, i cultius orgànics també a França on, per exemple un agricultor no utilitza màquines per no utilitzar gasolina i en canvi és molt més rendible que grans explotacions.
Veiem la ciutat de San Francisco que recicla quasi el 100% del seu rebuig i Copenhaguen, on la majoria de la gent es desplaça caminant, en bicicleta o en transport públic.

Sentim economistes que diuen que el nostre model de producció de béns i aliments és insostenible, causa contaminació, desigualtat i esgota la terra. La solució és desenvolupar una economia a escala més local, més humana i autosuficient en energia. Parlen de les monedes alternatives que permeten evitar l’especulació i mantenir la riquesa a nivell local per evitar que es fugui als paradisos fiscals.
Ens ensenyen també una fàbrica de sobres de paper amb un sistema cooperativista que ha limitat les diferències salarials i dedica els guanys a inversions per millorar el benestar dels assalariats. I la importància de l’educació a Finlàndia i formes de participació ciutadana a Islàndia.

És un plantejament francament esperançador i estimulant perquè tothom sap (com diu la cançó de la banda sonora “Everybody knows…”) que l’activitat dels éssers humans està fent malbé l’entorn en el que vivim, que la manera en que cultivem i ens alimentem ens fa mal, que la manera en que ens organitzem deixa molta gent al marge amb unes condicions de vida inhumanes, etc, etc. però, a excepció de polítics i activistes, i que fem? i tu què fas?

Proposa 5 canvis a escala individual, col·lectiva i política que si fossin adoptats per una gran majoria produirien un gran impacte planetari:

  • més menjar orgànic i menys carn
  • aposta pel comerç local
  • opta per les energies renovables
  • canvia’t de banc
  • redueix, reutilitza, recicla, repara, comparteix

Més informació:

la web de la pel·lícula en castellà

blog La Barcelona de les solucions: propostes en positiu

article de La Vanguardia

article de El País

article a RFI

 

 

Una recança infinita …

8038597833_73cb00645e_k
“Syrian Refugees Languish in Border Limbo” de Surian Soosay a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/dfkV5n

Avui dilluns 20 de juny és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Amb aquest motiu ahir a Barcelona es va fer una marxa a favor dels refugiats sirians sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir” per reclamar a Europa i als nostres governants un canvi d’actitud quant a aquesta cruel i incomprensible gestió dels refugiats que, entre altres coses, s’ha agreujat amb la guerra de Síria.

“El nostre país també ha viscut l’exili, l’èxode i l’emigració”, ha clamat Toni Borrell, representant de la plataforma Stop Mare Mortum, impulsora de la mobilització, per denunciar les dificultats que se’ls imposa als refugiats que intenten arribar a les costes gregues.

Un poema preciós que documenta de forma extraordinària el  nostre exili és “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, Pere Quart, (1899-1966), de la mort del qual ara fa trenta anys:

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema recitat pel seu autor en el mític I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price de Barcelona el 1970:

Una versió del poema, musicada per Lluís Llach, i cantada per Sílvia Pérez-Cruz:

cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

de princeses i de llobes

blog de les llobes

LLibres_dones & Llops

Canviem la història de sempre

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel.
Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta pertot arreu, i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos.
I fan molt de soroll quan riuen.
Tornen a casa pel bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre.
Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel.
I res ni ningú no els pren la vida.


Sònia Moll

https://twitter.com/soniamoll?lang=ca

(Gràcies a Montserrat pel text!)

View original post