Arxiu d'etiquetes: Joan Oliver

i un poc de sol

 

pere-4-any-joan-oliveAquest any es commemora el 30è aniversari de la mort de Joan Oliver, que signava les seves poesies com a Pere Quart. Dimecres 30 de novembre, a les 20h, l’Any Oliver culminarà amb un homenatge popular al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Amb Quico Pi de la Serra, El Petit de Cal Eril, Enric Casasses, Lu Rois, Martí Sales, Guillamino, Vakombà, Roc Casagran, Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis, Pau Llonch, Carlota Olcina, Bernat Quintana, Blanca Llum Vidal, Vicenç Altaió, Josep Maria Roviralta, Al Galliner, Teatre Sant Vicenç, Nani Riera, Sílvia Olivé i alguna sorpresa més …

al_capdavall_som_barbars_web

Tanco la meva petita aportació a l’homenatge amb la fantàstica Tirallonga dels monosíl·labs la qual, darrera del joc de paraules, conté tota una filosofia de vida:

TIRALLONGA DELS MONOSÍL.LABS (fragments)

Déu
I tu, què vols?

Jo
Doncs, jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
[…]

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
[…]

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de verd
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
[…]

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
[…]

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
[…]

I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.

Joan Olivé, Pere Quart

pere-4-foto

Anuncis

Una recança infinita …

8038597833_73cb00645e_k
“Syrian Refugees Languish in Border Limbo” de Surian Soosay a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/dfkV5n

Avui dilluns 20 de juny és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Amb aquest motiu ahir a Barcelona es va fer una marxa a favor dels refugiats sirians sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir” per reclamar a Europa i als nostres governants un canvi d’actitud quant a aquesta cruel i incomprensible gestió dels refugiats que, entre altres coses, s’ha agreujat amb la guerra de Síria.

“El nostre país també ha viscut l’exili, l’èxode i l’emigració”, ha clamat Toni Borrell, representant de la plataforma Stop Mare Mortum, impulsora de la mobilització, per denunciar les dificultats que se’ls imposa als refugiats que intenten arribar a les costes gregues.

Un poema preciós que documenta de forma extraordinària el  nostre exili és “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, Pere Quart, (1899-1966), de la mort del qual ara fa trenta anys:

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema recitat pel seu autor en el mític I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price de Barcelona el 1970:

Una versió del poema, musicada per Lluís Llach, i cantada per Sílvia Pérez-Cruz: