Arxiu d'etiquetes: Rosa Leveroni

i el mar dins de la cala

IMG_20190419_131901_921-COLLAGE

L’Empordanet, les seves cales íntimes, el riu quan arriba al mar, el verd dels camps de primavera, els poblets medievals …., un petit univers de mida humana que t’acomboia, t’asserena …. I unes paraules que ens hi acosten:

“L’Empordanet s’ha de veure des del Pedró de Pals i encara millor de la torratxa de la casa del doctor Pi i Figueres –que l’ofereix globalment. El contrast que ofereix des d’aquest lloc –el mar de la platja i les Illes Medes; les muntanyes erosionades del massís del Montgrí, el verd fort, dels arbres de fulla perenne, suros i pins dels contraforts de les Gavarres i la plana de cultiu, amb la botànica de l’últim curs del Ter que li serveix de marc, tot això formant una gran cassola de forma viva, crea un conjunt d’una gran bellesa. Josep Pla. El meu país. OC VIII, 207-208

*

“A la primavera, és clar, se senten moltes més coses que a l’hivern, perquè es produeix un xivarri d’ocells, insectes, batracis i en general de totes les formes vives que entren en el zel. Les herbes, els arbustos i les plantes entren també en el murmuri de la saba de la vida i cruixen.” Josep Pla. “Les hores”. – Destino, 1971

*

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

Fragment de Joan Vinyoli, Sunt lacrimae rerum. Vinyoli, Joan. Tot és ara i res, Barcelona: Edicions 62, 1970

*

Sa Tuna

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d’allí deu ser com
canviar de món.

Mai no ho he fet.
Conec a penes quatre pams de mi mal
limitats per la malenconia. Vivint-los,
visc, i potser ja en tinc prou.
La boia és un miratge.

Miquel Martí i Pol

Temps d’interluni dins Poesia completa

*

Els aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu:
torneu, xic corriol, i fredeluga.
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategant de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort, en llarg combat:
una treva signada amb aire i ales.

M. ÀNGELS ANGLADA

*

Vora el mur blanc de calç

esclata la mirada

tota or del llimoner;

resta encara dins l’aire

record del seu perfum

dormint damunt la branca

més alta dels xiprers.

I canten les abelles

dintre dels olivars,

i el mar dins de la cala…

I com un aire antic,

l’amor cada vegada

és enyorança i goig

i desig d’ofrenar-te,

lligada als fruits daurats

la meva vida esparsa.

Rosa Leveroni, Obra poètica completa. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Girona, Curbet Edicions, 2010.

*

Fonts:

 

Anuncis