Arxiu d'etiquetes: Chantal Maillard

al mur del cementiri …

“A mis amigos les digo: Cuando viajéis a Bruselas, no dejéis de ir a Ixelles y emprended el camino a lo largo del muro de su cementerio. Allí estaré, esperándoos.”

Chantal Maillard

   DSC_0003_9

Fent cas de Chantal Maillard i de Muriel Chazalon, en anar a Brussel·les, vaig anar al cementiri d’Ixelles i vaig fer el recorregut pel mur on hi ha quatre poemes de Maillard, traduïts a diferents llengües. En el mur que separa els morts dels vius i la universitat flamenca de la francòfona, en el barri on va néixer la poeta i on darrerament ha retornat per recuperar la memòria de la seva infantesa, versos que ens parlen del emigrants i dels absents, dels murs que ens separen (o ens uneixen), del riure com a arma defensiva i dels records d’infantesa que sorgeixen com un centelleig. Vaig anar a Ixelles darrera versos que ens desafien, ens interpel·len, ens reclamen … “La proposta de Maillard passa per minvar el renou metafísic a través d’una actitud atenta i receptiva, com la del poema, la del nen o la de l’animal que ens connecta amb la innocència prèvia al logos, amb el nosaltres, amb la ferida que tots compartim”.

   DSC_0008_7DSC_0009_6

Irse

contando los pasos.

Asombrarse de que alguno quedó atrás y nos impide

seguir contando.

DSC_0004_10

A un lado del muro

o al otro,

¿qué cambia

si a ambos lados

el muro nos separa?

DSC_0014_6

La risa es un arma defensiva,

¡Defendámonos pues!

¿Dónde está el enemigo?

_____________________DSC_0016_5DSC_0002_13

El olor de la hierba en la mañana.

Un charquito de agua

estancado en el fondo

de una carretilla.

Aquesta sorprenent i meravellosa acció poètica  va ser fruit d’una col·laboració amb l’artista plàstic Emilio López-Menchero (belga d’origen espanyol, al revés que la Maillard), a instàncies de l’organització literària neerlandesa Het Beschrijf, que organitzà un cicle intercultural de poesia a la ciutat de Brussel·les en el qual quatre poetes estrangers van col·laborar amb quatre artistes locals.

La coincidència que els assignessin el barri d’Ixelles, que és casualment el barri on va néixer Maillard, va impregnar l’acció d’una càrrega simbòlica molt poderosa en un moment en que la poeta estava treballant en la memòria de la seva infantesa.

 

Fonts:

Me emociona al blog Sopa de Poetes

Chantal Maillard: dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica – presentació d’Anna Tort Pérez 

I més:

Bélgica de Chantal Maillard: vídeo Poesía de Gianfranco Spada para Editorial Pre-Textos – 2011

crit escrit

Aquesta setmana m’han acompanyat Vinyoli i Maillard, dos poetes intensos, independents, que s’interroguen, que van endins… al marge de cercles i tendències.

“Vida Vinyoli” al “Fora d’hores” del Teatre Lliure mostra els poemes més vitals de Joan Vinyoli de la mà del poeta Feliu Formosa -amic de Vinyoli i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, de la veu clara i contundent de Cinta Massip i dels sons de l’acordió de Joan Alavedra.

vida vinyoli-ullsvida vinyoli-massip formosa alavedra

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l’instant de morir.
D’aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m’obre, fosc? Malconeixem l’aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recurrent, i que a la mort dic: sí.

Joan Vinyoli
Del poemari “A hores petites”

 

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                        Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                      tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                         Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                          Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                     estel fix mirant-me fit
en la foscor.
           D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
ocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                  I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                     que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·luminat,
i tot el blat es torna pa de vida.

Joan Vinyoli – Elegia de Vallvidrera del poemari “Passeig d’aniversari

 

maillard mans

I del poeta del “crit escrit” a la poeta de “decir el grito”…

Dins del festival de filosofia “Barcelona pensa”, Chantal Maillard -la filòsofa i poeta belga que viu a Màlaga i ve sovint a Barcelona- ha fet una intervenció poètica “La verdad no ¡el aire!”, amb versos del seu proper llibre, en els quals expressa el dolor pels éssers humans silenciats, oblidats, invisibles…..”els que moren a les mans d’uns altres, i també sovint els que maten doncs, situats des de l’inici en la cruïlla entre la violència d’existir i la violència de la fam, tots compartim la mateixa ferida”.

No puc encara reproduir versos d’aquest nou projecte, però vull recordar un poema colpidor de Maillard que al final podem sentir en la seva veu:

escribir

para curar
en la carne abierta
en el dolor de todos
en esa muerte que mana
en mí y es la de todos

escribir

para ahuyentar la angustia que describe
sus círculos de cóndor
sobre la presa

[…]

escribir

para decir el grito
para arrancarlo
para convertirlo
para transformarlo

para desmenuzarlo
para eliminarlo
escribir el dolor
para proyectarlo
para actuar sobre él con la palabra
escribir para curar
escribir para guarecerse
escribir como si cerrase los ojos
para no cerrarlos
para mover la mano y seguir su curso
para sentirse viva
AÚN
para aplazar la angustia
como simulación
para guiar la mente y que no se desboque
para controlar lo controlable

escribir

como quien deja la luz encendida
y duerme de pie sobre sí mismo
para saldar las cuentas con el miedo
escribir
para reorganizar

escribir
sin hacer concesiones

escribir
como quien des-espera
para cauterizar
para tomarle las medidas al miedo
para conjurar
para morder de nuevo el anzuelo de la vida
para no claudicar

escribir
para apuntar al blanco

[…]
Fragments del poema Escribir de Chantal Maillard, del llibre Matar a Platón