Arxiu d'etiquetes: Jacint Verdaguer

vora el gran riu de la vida

La Festa Verdaguer m’ha fet pujar a Vil·la Joana, la casa de Collserola on va morir el poeta, per escoltar les cançons tel·lúriques de Roger Mas a partir de poemes de Verdaguer. Una meravella de tantes que desconeixia: aquella veu amb arrels, aquella música fonda, aquelles paraules que miren al cel ……

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga

Jacint Verdaguer

*

Plus Ultra

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Jacint Verdaguer

*

Anem

Ja hi navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem–se’n, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.

Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.

Jacint Verdaguer

volva de pols de la rodera

dsc_1438 dsc_1447

*El nom de Verdaguer, profundament arrelat a Catalunya, és a hores d’ara inscrit a la terra del lloc on va néixer, per iniciativa del poeta i artista Perejaume que el 2002 va fer una intervenció paisatgística en el torrent de Folgueroles al seu pas per la Font Trobada.

Verdaguer, poeta  de la Renaixença, va fer una contribució cabdal a la revitalització de la literatura catalana. Home singular que va fer estudis eclesiàstics i va gaudir d’un gran reconeixement. I, després d’una crisi espiritual, s’enfrontà als poders eclesiàstics i econòmics i va ser apartat i suspès per a l’administració dels sagraments.

Com a petges de la meva visita a aquelles terres, deixo un fragment del poema Canigó –compendi de llegendes, història, natura i geografia d’aquest massís i del conjunt de la serralada pirinenca- i també un dels poemes de la darrera època on es reflecteix la crisi que vivia:

Canigó (fragment)

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,

grandiós veire on beu olors l’estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d’aloja que del cel davalla.
Dins Canigó, Cant II: Flordeneu

***

SUM VERMIS

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra,
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devor’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Algunes fonts:

 

La nit és tota per nosaltres

festivalpoesia16_of_1024x768

El Celler Modernista de Sant Cugat, com un temple, acull les veus profundes, penetrants, sensuals, del poeta Biel Mesquida i les actrius Carme Callol i Pepa López que ens acosten paraules de Llull, Verdaguer i Vinyoli sobre l’amor en la seva vessant més espiritual i alhora molt humana, sensual, fins i tot eròtica.

“El Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull és l’eix d’un recital puntejat per cançons tradicionals i anònimes que tenen l’amor al centre. Un espectacle íntim i vital que entrellaça els pensaments d’aquesta obra mística amb les Perles de Verdaguer, que va posar en vers els càntics de Llull, i amb els poemes breus que Joan Vinyoli va compondre a Llibre d’amic. Cos a cos, peça d’orfebreria poètica, contextualitza les obres amb pinzellades biogràfiques i literàries de Llull i del Verdaguer que va recloure’s a Valldemossa per escriure les Perles.”

Jaïa l’amic en llit d’amor. Los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.

 “Llibre dAmic et Amat”. Ramon Llull. 132

 

*

Digué l’amic a l’Amat
– Per lo molt que m’heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l’Amat a l’amic
– Dóna’m ton cor fredolic
que d’amor te l’ompliria.

“Perles”. Jacint Verdaguer

*

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo pogués beure.

“Llibre d’amic”. Joan Vinyoli

*

La nit és tota per nosaltres.

Encén el vi.

Fragment de “En bona companyia”. “Vent d’Aram. Joan Vinyoli

dsc_1282

Algunes fonts:

amic, amat

logollull

“L’Amor és mar desfeta d’onades i de vents,
que no té port ni riba pels pobres bastiments.”

Jacint Verdaguer

a partir del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull

Aquesta setmana ha començat l’Any Llull, en commemoració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull, filòsof i teòleg mallorquí del s. XIII i la figura més universal de la cultura catalana.

“Avui jo no sóc ningú per predicar sobre Llull com ho feia Damià Pons amb nosaltres, però sí que puc dir sense cap mena de dubte que el Llibre d’amic e amat és un dels textos més bells que he llegit en la meva vida, i que em sembla accessible per a tota mena de públics. També en la versió de les Perles de Jacint Verdaguer o en el disc Amic, amat de Maria del Mar Bonet. Es tracta d’un llibre, com sap o hauria de saber tothom, format per tres-cents seixanta-cinc textos breus, pensats per ser meditats cadascun durant un dia de l’any. Em quedo amb aquest: “Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor”. És una d’aquestes idees que seran vigents per sempre.”, diu Sebastià Alzamora en un article al diari Ara.

Tenim un any d’oportunitats per acostar-nos a aquest pensador original, emprenedor, complex, desconegut, tan allunyat en el temps, i de moment ho faig a través de Maria del Mar Bonet que en el seu disc “Amic, amat” de 2004 va recollir diversos poemes de Jacint Verdaguer basats en el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull i el resultat és d’una bellesa commovedora.

Fonts d’informació: