“La croada dels nens” (Bertolt Brecht, 1939)
L’any trenta-nou a Polònia,
hi va esclatar una guerra,
convertint ciutats i viles
en terra erma.
El germà va perdre la germana
la dona, l’home soldat
i entre runes i foc
els pares de molts nens foren morts.
No se’n sabia res, de Polònia
ni notícies ni cartes
però una història corria
que a l’est encara és contada.
L’explicaven en una ciutat
mentre a fora nevava,
parlava d’uns infants
que erraven en croada.
Per camins famèlics
els infants avançaven,
d’altres se’ls unien
de viles bombardejades.
De batalles i malsons
volien fugir
per trobar la pau
en algun país.
Hi havia un cap
que els va organitzar,
ell no sabia el camí
i això el tenia preocupat.
Una nena d’onze anys era
per un nen de quatre la mare,
tot el que podia li donava
menys una terra sense batalla.
Un jueu anava amb el grup
amb fines solapes de vellut,
al pa més blanc estava acostumat
però no es donava per vençut.
Dirigits per dos germans
entesos en l’art de la guerra,
a una granja van entrar
que la pluja va inundar.
Hi havia un nen prim i pàl·lid
que sempre estava trist,
no deixava de patir,
venia d’una ambaixada nazi.
En una botiga enfonsada
Un músic va trobar un tambor,
tocar-lo els hauria delatat
no el va fer sonar per por.
També portaven un gos
que en trobar-lo anaven a matar,
no es van atrevir
una boca més per compartir.
Hi havia també una escola
amb un mestre petit,
la pissarra, un tanc abandonat
la paraula pau hi havia escrit.
A la vora d’un riu
va haver-hi un concert
el nen va tocar el tambor
sense por de ser descobert.
No hi faltava un gran amor
quinze anys el noi, dotze l’estimada
arrecerats en un clot
la nena els cabells del noi acariciava.
L’amor no va aguantar
els freds que vingueren
amb la neu de l’hivern
quines flors poden créixer?
Va haver-hi una baralla
amb un grup de nens que es van trobar
i en veure que era absurda
de seguida la van aturar.
Quan més fort era l’enfrontament
que a l’entorn d’una garita lliuraven
uns quants nens no tenien menjar
i no s’alimentaven.
En saber-ho els altres
van portar menjar,
sense patates sense pa,
qui pot lluitar?
A la llum d’unes espelmes
un judici celebraren
al jutge van condemnar
perquè al reu no va escoltar.
Enterraren un infant
un jove amb cabells d’àngel,
dos polonesos, dos alemanys
varen fer el sot en un marge.
Allà, protestant, catòlic i nazi
el noi van enterrar
mentre un comunista els recordava
tot el que quedava per sembrar.
Tenien esperança i fe
però per viure havien de robar
si algú no els donava
un glop d’aigua, un tros de pa.
Ningú no en té la culpa
si no els van alimentar
per cinquanta nens
fa falta molt de pa.
Erraven cap al sud
allà on brilla el sol
a les dotze del migdia
en una direcció.
Entre matolls i branques de pi
un soldat ferit van trobar
el van cuidar set dies
per si els podia ajudar.
Només va dir: a Bilgoraj!
per les febres molt malalt
el vuitè dia va morir
també el van enterrar.
La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.
Era una estratègia militar
per confondre l’enemic
però, com trobar Bilgoraj
perduts allà al mig?
Reunits entorn del cap
mentre mirava l’horitzó
alçant la mà
un camí va assenyalar.
Van veure foc un dia
però no s’hi van acostar,
tres tancs amb gent a dins
que van passar de llarg.
Arribaren a una ciutat
i els va agafar la por,
també van passar de llarg
amagats en la foscor.
A l’antic sud-oest de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sens rastre
la croada dels infants.
Si acluco els ulls
els veig caminar
d’una granja a una vila
d’una vila a una ciutat.
Damunt d’ells
altres infants veig passar
aguantant el vent i el fred
sense camí, sense llar.
Buscant una terra on viure en pau
lluny del foc i dels canons
diferent del seu primer cau
omplint la croada d’il·lusions
A la llum del capvespre
ja no són iguals,
altres rostres veig
espanyols, francesos, orientals.
Aquell gener a Polònia
van trobar un gos,
prim, amb un cartell
penjat al coll.
Havien escrit: “Socors!
estem perduts
seguiu el gos
som cinquanta-cinc menuts.
Si no podeu venir
deixeu-lo continuar,
no el mateu
només ell ens pot trobar”.
Ho van llegir uns camperols
ho va escriure un infant
ara fa any i mig
que el gos va morir de fam.
(traducció de Jaume Escala)
La impressionant exposició “Per què? Carme Solé Vendrell” celebrant els 50 anys de professió d’aquesta artista, em va portar aquest poema de Bertolt Brecht que ella va il·lustrar de forma extraordinària.
I una versió de “La croada dels nens” de la Companyia Elèctrica Dharma, inspirada pel poema de Brecht, segueix també l’èxode d’aquests infants escapant de la segona guerra mundial i de totes les guerres i injustícies.
(a partir d´un poema de Bertolt Brecht)
1
Vetaquí que una vegada
Negres runes, fosca nit
Després d´una cruel batalla
Els fills van perdre els seus pares
I partiren en croada
A buscar algún país
On poder viure per fi tots en pauCaminaren entre els morts
Entre incendis i enderrocs
Una nena d´onze anys feia
A un de quatre, de mare
En un tanc tot rovellat
Que els servia de pissarra
Van aprendre il·lusionats la paraula pauSe´ls uniren nens i nenes
I fins i tot un gos famolenc
No gosaren sacrificar-lo
I ara tenen una boca més
Formen un seguici immens
Van buscant aquell país
On poder viure per fi tots en pau2
Veig les cares
de tants nens:
desposseïts
sacrificatsDel Nord al Sud
De l´Est a l´Oest
La terra
han crucificatQuina glòria
pot haver-hi
en vessar
Tanta sang
tant de dolor
tant de dolor
tant de dolor
Tant que no es pot dirCAP IDEA,
CAP BANDERA
NO VAL LA VIDA
D´UN INFANT3
Tot és fosc
dóna´m la mà
l´hora més fosca
l´alba ens duràJa s´acosta
El nou dia
No tinguis por
dóna´m la mà
Més informació:
rosa d'ibur: versos i vida 