Sopars Estellés

 

L’amant de tota la vida

Sabia que vindries, que ja era
l’hora de parar taula dignament,
d’obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d’aquell que espera,
amor i més amor d’aquell que sent
la pentecosta de l’amor, l’advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.

*

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l’oli socarrant-se en el cresol.

L’amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles…

D’amor de cap a peus vinc amarat,
d’amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t’espere despullat.

Vicent Andrés i Estellés

*

El meu homenatge al poeta, la setmana que se celebren els sopars Estellés, de manera simultània, a Barcelona, Brussel·les, Palma, València i altres ciutats catalanes que s’hi van afegint.  Uns sopars inspirats en els Burns supper (en els quals els escocesos recorden el poeta Robert Burns) combinant poesia i gastronomia en un ambient festiu i popular.

Font:  Magpoesia

 

Anuncis

un dia em veureu tornar

“Rainbow” de Shawn Nystrand: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/8fg8on

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d’històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

*

Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza/E le nostre anime, ora già così forti
Non permetteranno/ Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso’

Oriol Junqueras

A “Estimats Lluc i Joana: contes des de la presó”. Sàpiens, 2018.

*

La setmana del 11 de setembre en la qual hem tornat a sortir per recordar els fets del 1714 en què vam perdre les nostres llibertats i les nostres institucions, i en un context de repressió per exercir els nostres drets, aquest poema que Oriol Junqueras va fer per als seus fills ens recorda que un dia els nostres presos polítics i els nostres exiliats tornaran i nosaltres farem tot el possible perquè així sigui.

les coses senzilles de la vida

Troballes d’estiu a prop de la mediterrània. De què em parlen? El valor de les coses senzilles,  la confiança en la vida, saber reconèixer la bellesa …? Què hi afegiríeu més?

Il faut toujours serrer fort contre soi les choses simples de la vie et ne pas les laisser aller plus loin que l’avenir.

Jean-Claude Dubois.

Cal sempre abraçar les coses senzilles de la vida i no deixar-les anar mes enllà del futur

*

Ce qui arrive
et ce qui
n’arrive pas.

S’il
fallait s’en
soucier,
c’est que nous ne serions
pas vraiment
ivres d’être.

Éric Ferrari

*

El que arriba i el que no arriba. Si calgués preocupar-se’n, és que no seríem pas veritablement ebris de ser.

Passer est le lot le plus simple

Passer

et cependant rendre les armes

à la splendeur

Jean-Marie Barnaud

*

Passar és el lot més simple, passar i malgrat tot rendir-se a l’esplendor

*

Traduccions  pròpies. Si les voleu millorar, estic oberta.

*

Fonts complementàries:

Blog Un coeur qui bat

Blog Arbreàlettres poésie

Blog Souvenirs et impressions littéraires

un món en un gra de sorra

 

“Highly Detailed Portion of the Andromeda Galaxy” de Stuart Rankin: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/qq2a2u

 

“Per veure un món en un gra de sorra, i un paradís en una flor silvestre, sosté l’univers dins la palma de la mà, i l’eternitat en una hora”

William Blake

Traducció de Sebastià Alzamora

Fonts:

• “Paraules inspirades” Enric Casasses al diari El País
• revista La línea del horizonte
• “Auguries of innocence” by William Blake a Poetry Foundation

rutes de l’esclavatge

“Zanzibar: Memory of slaves” de Missy: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6hVWu5

Jordi Savall ha portat al Grec 2019 “Les rutes de l’esclavatge” per recordar “aquesta terrible història a través de la sorprenent vitalitat i profunda emoció de les músiques conservades a partir de les antigues tradicions dels descendents dels esclaus”.

“Malgrat que durant més de quatre segles, entre el 1444 i el 1888, les potències europees deportessin més de 25 milions d’africans per reduir-los a l’esclavitud, aquest període històric és encara massa poc conegut pel gran públic.”

“Davant l’esclavatge i les noves formes que adopta avui (l’explotació laboral dels infants o la prostitució de menors, entre d’altres), contra el racisme i contra l’odi envers l’altre, no hi ha tolerància possible. Amb aquests concerts volem contribuir a prosseguir aquesta lluita. Conèixer el passat ens permet ser més responsables i, per consegüent, ens obliga moralment a actuar contra aquestes pràctiques inhumanes”

 

Font: programa de mà

començar a estimar-me de veritat

He trobat aquest text (poema?) -atribuït a Charles Chaplin quan va fer 70 anys- anomenat “As I began to love myself” (Quan vaig estimar-me de veritat) que fa reflexionar sobre la manera en què vivim i conté tota una filosofia de vida:

 

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo era al lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, vaig poder relaxar-me. Avui sé que això té nom… AUTOESTIMA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig contra les meves pròpies veritats. Avui sé que això és… AUTENTICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que esdevé contribueix al meu creixement. Avui sé que això es diu… MADURESA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a comprendre per què és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, tot i saber que no és el moment o que la persona (potser jo mateix) no està preparada. Avui sé que el nom d’això és… RESPECTE.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a lliurar-me de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que em empenyés cap avall. Al principi, la meva raó va dir egoisme a aquesta actitud. Avui sé que es diu… AMOR cap a un mateix.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcte, el que m’agrada, quan vull al meu propi ritme. Avui sé, que això és… SIMPLICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar moltes menys vegades. Així vaig descobrir la… HUMILITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de quedar revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida esdevé. Avui visc un dia a la vegada. I això es diu… PLENITUD.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot turmentar i decebre. Però quan jo la col · loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és… SABER VIURE!

No hem de tenir por de qüestionar. Fins i tot els planetes xoquen i del caos neixen les estrelles

Charles Chaplin

 

Fonts:

• “Quan vaig estimar-me de veritat” al blog A cau d’orella
• “Charlie Chaplin, as I began to love myself” al blog Life in the right direction

color encès de magrana

imatge a flickr de Nicolás Venturelli amb llicència creative commons https://flic.kr/p/C9CF4

Subjuntiu

Que la llum de juliol t’enceti les parpelles
i et voli la mirada enllà de tots els arbres,
que l’olor de la terra en esclatar les flors
t’encengui els narius, t‘obri de ple les venes,
que els llavis de mil boques inquietes de rosada
et facin un vestit color encès de magrana,
i tots els dits del món et toquin l’entrecuix
quan sigui a mi a qui busquis, meva la pell que et trobi.

Mireia Calafell

 

 

Fonts:

• 9 poemes per anar-se’n de vacances a Betevé
• Mireia Calafell al web Lyrik-Line

una mica de tristesa

imatge de Marco Verch a Flickr, Trending topics 2019, amb llicència creative commons https://flic.kr/p/2gsNftt

La mort de Joao Gilberto, un dels fundadors de la bossa nova -a partir de la samba i el jazz- juntament amb Antonio Carlos Jobim i  el poeta i també cantautor Vinícius de Moraes, m’ha acostat a aquesta música, a aquest poeta i a la seva reivindicació de la tristesa en la preciosa “Samba da Bençao”, en la qual saluda i beneeix tots els músics de la samba:

I una versió en català que no sé de qui és:

 

I què me’n dieu d’aquest homenatge a l’amistat:

 

Es necessita un amic

Vinícius de Moraes

 

No cal que sigui home,

N’hi ha prou que sigui humà.

Que tingui sentiments,

Que tingui cor.

 

Cal que sàpiga parlar i callar,

Sobretot que sàpiga escoltar.

 

Li ha d’agradar la poesia,

La matinada, els ocells, el sol,

La lluna, el cant, els vents

I les cançons de la brisa.

 

Ha de tenir amor, un gran amor per algú,

O sentir, aleshores, la manca d’aquest amor.

Ha d’estimar els altres i respectar el dolor que

Els pelegrins porten amb ells.

Ha de guardar el secret sense sacrifici.

Ha de parlar sempre de cara i

No trair amb mentides i deslleialtats.

 

No ha de tenir por d’enfrontar la nostra mirada.

No cal que sigui de primera mà,

Ni és imprescindible que sigui de segona mà.

Pot haver estat enganyat,

Ja que tots els amics són enganyats.

No cal que sigui pur,

Ni que sigui totalment impur,

Però no ha de ser vulgar.

 

Ha de tenir un ideal, i por de perdre’l,

I en cas de no ser així,

Ha de sentir el gran buit que això deixa.

Ha de sentir pena per les persones tristes

I comprendre l’immens buit dels solitaris.

Es busca un amic per gaudir

Dels mateixos gustos,

Que es commogui quan és tractat d’amic.

 

Que sàpiga conversar de coses simples,

De plugims i de grans pluges i

Dels records de la infància.

Cal un amic per no tornar-se boig,

Per explicar el que s’ha vist de bell i

De trist durant el dia, dels anhels

I de les realitzacions, dels somnis i de la realitat.

 

Li han d’agradar els carrers deserts,

Els bassals d’aigua i els camins mullats,

La vora del carrer, el bosc després de la pluja,

Dormir a la pastura.

Cal un amic que digui que val la pena viure,

No perquè la vida és bella, sinó perquè estem junts.

 

Cal un amic per deixar de plorar.

Per no viure de cara al passat,

En busca de memòries perdudes.

Que ens doni un cop a l’esquena,

Somrient o plorant,

Però que ens anomeni amic,

Per tenir la consciència que encara estem vius.

 

Traducció pròpia a partir del web Ciudad Seva: casa digital del escritor Luís López Nieves

 

Fonts:

• “Adéu a Joao Gilberto, pare de la bossa nova” al diari Ara
• Vinicius de Moraes entrevistat per Clarice Lispector al blog Escritoras Unidas y Compañía
• web “Letras”  (lletra de la cançó i traducció al castellà)
• “En la Fusa” a Jot Down, contemporary culture mag

Jo vinc a oferir el meu cor

“White heart” de Lora Huber: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/B3sxZ

La festa major, de la mà de Judit Neddermann, ens ha portat “Yo vengo a ofrecer mi corazón” de Fito Paez, una cançó preciosa, reconfortant, esperançadora …. en una època en la qual totes les crisis s’intensifiquen:

 

Quién dijo que todo está perdido?
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Tanta sangre que se llevó el rí­o,
Yo vengo a ofrecer mi corazón

No será tan fácil, ya sé qué pasa,
No será tan simple como pensaba,
Como abrir el pecho y sacar el alma,
Una cuchillada del amor

Luna de los pobres siempre abierta,
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Como un documento inalterable
Yo vengo a ofrecer mi corazón

Y uniré las puntas de un mismo lazo,
Y me iré tranquila, me iré despacio,
Y te daré todo, y me darás algo,
Algo que me alivie un poco más

Cuando no haya nadie cerca o lejos,
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Cuando los satélites no alcancen,
Yo vengo a ofrecer mi corazón

Y hablo de paí­ses y de esperanzas,
Hablo por la vida, hablo por la nada,
Hablo de cambiar ésta nuestra casa,
De cambiarla por cambiar, nomás

Quién dijo que todo está perdido?
Yo vengo a ofrecer mi corazón

Source: LyricFind

Compositors: Fito Paez

Lletra de Yo Vengo A Ofrecer Mi Corazon © EMI Music Publishing

visitants inesperats

“Hostel” de Roberta: imatge a flickr amb llicència creative commons https://www.flickr.com/photos/yuk1k0/3501231001/

 

La casa d’hostes

L’ésser humà és una casa d’hostes.

Cada matí una nova arribada.

 

Una alegria, una tristesa, una maldat,

una certa consciència momentània arriba

com un visitant inesperat.

 

Dóna’ls la benvinguda i rep-los a tots!

Fins i tot si fossin una multitud de laments,

que buiden casa teva amb violència

Fins i tot així, tracta a cada hoste amb honor

pot estar creant-te l’espai

per a un nou delit.

 

Al pensament obscur, a la vergonya, a la malícia,

rep-los a la porta rient

i convida’ls a entrar.

 

Sigues agraït amb qui sigui que vingui

perquè cada un ha estat enviat

com un guia del més enllà.

 

Rumi [poeta sufí s. XIII]

traducció a partir d’una versió castellana i una anglesa (vegeu les fonts)

 

*

En aquests versos de fa més de set segles, aquest poeta tan singular parla de la vida emocional i del trasbals que comporta per a l’ésser humà. I de com afrontar-la perquè sigui una experiència enriquidora. I, en definitiva, de la importància de saber mirar la realitat des d’un altre punt de vista.

*

Fonts:

“La casa de huéspedes, poema de Rumi” al blog Sloyu mindfulness

“The guest house: a poema by Rumi” al blog Soulful arogya