Totes les entrades de rosa d'ibur

Jo sóc Lilit

El retorn de Lilit

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Jo sóc Lilit, la deessa de les dues nits que torna del seu exili.

Sóc Lilit, la dona destí. Cap mascle escapa a la meva sort i cap mascle en voldria escapar.

Sóc les dues llunes Lilit. La negra no és completa sinó per la blanca, ja que la meva puresa és l’espurna del desenfrenament i la meva abstinència, l’inici del possible. Sóc la dona-paradís que va caure del paradís, i sóc la caiguda-paradís.

Sóc la verge, rostre invisible del desvergonyiment, la mare-amant i la dona-home. La nit, doncs sóc el dia; la costa dreta, doncs sóc l’esquerra; i el Sud, doncs sóc el Nord.

Sóc la dona festí i els convidats al festí. M’anomenen la fetillera alada de la nit, la deessa de la temptació i del desig. M’han nomenat patrona del plaer gratuït i de la masturbació i alliberada de la condició de mare per tal que sigui el destí immortal.

Sóc Lilit, la dels pits blancs. Irresistible és el meu encant, doncs els meus cabells són negres i llargs i de mel són els meus ulls. La llegenda conta que vaig ser creada de la terra per ser la primera dona d’Adam, però no em vaig sotmetre.

Sóc Lilit que retorna del calabós de l’oblit blanc, lleona del senyor i deessa de dues nits. Jo reuneixo allò que no pot ser reunit en la meva copa i ho bec ja que sóc la sacerdotessa i el temple. Esgoto qualsevol embriaguesa per tal que no es pensi que em puc assaciar. Em faig l’amor i em reprodueixo per a crear un poble del meu llinatge, ja que mato els meus amants per donar pas als que encara no m’han conegut.

Sóc Lilit, la dona selva. No vaig saber d’espera desitjable, però sí de lleons i d’espècies pures de monstres. Fecundo tots els meus flancs per fabricar el conte. Reuneixo les veus en les meves entranyes a fi que es completi el nombre d’esclaus. Devoro el meu cos per tal que no se’m digui famèlica i bec la meva aigua per no patir mai de set. Les meves trenes són llargues per a l’hivern i les meves maletes no tenen coberta. Res em satisfà ni m’omple i aquí estic de tornada per ser la reina dels extraviats en el món.

Sóc la guardiana del pou i el retrobament dels oposats. Els petons sobre el meu cos són les ferides d’aquells que ho intentaren. Des de la flauta de les cuixes puja el meu cant, i des del meu cant la maledicció s’expandeix en aigua sobre la terra.

Sóc Lilit, la lleona seductora. La mà de cada servent. La finestra de cada verge.  L’àngel de la caiguda i de la consciència del son lleuger. Filla de Dalila, de Maria Magdalena i de les set fades. No hi ha antídot contra la meva maledicció. Per la meva luxúria s’alcen les muntanyes i s’obren els rius. Retorno per penetrar amb els meus fluxos el vel del pudor i per netejar les ferides de la falta amb l’aroma del desenfrenament.

Des de la flauta de les meves cuixes puja el meu cant

i per la meva luxúria s’obren els rius.

Com podria no haver-hi marees

cada vegada que entre els meus llavis verticals brilla un somriure?

Perquè soc la primera i l’última

La cortesana verge

El cobejat temor

L’adorada repudiada

I la velada nua,

Perquè soc la maledicció del que antecedeix

El pecat va desaparèixer dels deserts quan vaig abandonà Adam.

Ell es va equivocar completament, va fer miques la seva perfecció.

El vaig fer baixar a terra i per a ell vaig il·luminar la flor de la figuera.

Sóc Lilit, el secret dels dits que insisteixen. Perforo el sender, divulgo els somnis, destrueixo ciutats d’homes amb el meu diluvi. No reuneixo dos de cada espècie per a la meva arca. Més aviat els transformo a tots per tal que el sexe es purifiqui de tota puresa.

Jo, versicle de la poma, els llibres m’han escrit encara que vosaltres no m’hàgiu llegit. El plaer desenfrenat, l’esposa rebel, la realització de la luxúria que condueix a la ruïna total. En la bogeria s’entreobre el meu vestit. Els que m’escolten mereixen la mort i els que no m’escolten moriran de despit.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’estremiment de la primera temptació.

No sóc remisa ni l’euga dòcil,

Sóc l’esvaniment del darrer patiment.

Jo, Lilit, l’àngel desvergonyit. La primera euga d’Adam i la corruptora de Satan. L’imaginari del sexe reprimit i el seu crit més alt. Tímida, doncs sóc la nimfa del volcà; gelosa, doncs la dolça obsessió del vici. El primer paradís no em va poder suportar. I me n’expulsaren per tal que sembrés la discòrdia sobre la terra, perquè dirigeixi en els llits els assumptes dels que a mi se sotmeten.

Sóc Lilit, el destí dels coneixedors i la deessa de dues nits. La unió del son i la vigília. Jo, la poeta fetus, perdent-me vaig guanyar la meva vida. Retorno del meu exili per ser l’esposa dels set dies i les cendres de demà.

Jo, la lleona seductora retorno per cobrir de vergonya les submises i regnar sobre la terra. Retorno per sanar la costella d’Adam i alliberar a cada home de la seva Eva.

Jo sóc Lilit

I torno del meu exili

Per heretar la mort de la mare que vaig parir.

 

Joumana Haddad

Traducció lliure a partir de la traducció al castellà de Alberto Valdivia i Renato Sandoval.

Segons moltes llegendes, Lilit és la primera dona, abans d’Eva, formada de la pols de la terra com Adam. Era independent, forta, lliure i no va voler obeir cegament a l’home. Per fi, es va rebel·lar, escapà del paradís i es negà a tornar-hi. Aleshores Déu la va transformar en dimoni i després creà la segona dona, Eva, de la costella d’Adam per garantir la seva obediència.

Fonts:

El refugi de la poesia per Bernat Puigtobella a la revista Núvol

Poesía libanesa: Joumana Haddad por Dante Ildefonso

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Sóc la que no té nom

Geologia del Jo

Sóc el sis de desembre de mil nou-cents setanta,
sóc l’hora primera després del migdia,
els crits de ma mare en parir-me
i els seus crits en parir-la,
el seu úter foragitant-me per sortir de mi
i la seva suor, testimoni de la meva resistència.
Sóc els ulls de la família,
les mirades del pare, de l’avi i de les ties.
Sóc les expectatives d’allò que esperen de mi,
els somnis avortats,
els buits penjats com amulets al coll.
Sóc la que no té nom
ni mans
per tot el que hi ha enllà.
Sóc les taules de multiplicar que encara no em sé,
la suma dels dos que fa un, sempre un,
la teoria de l’obliqua, sempre obliqua;
sóc
el meu odi per la història, l’àlgebra i la física,
i la certesa pueril que la terra gira al voltant del meu cor,
i el meu cor, al voltant de la lluna.
Sóc la mentida del Pare Noel,
que encara em crec.
Sóc la mentida de Déu,
que ja no em crec.
Sóc
l’astronauta que havia somiat que seria,
les arrugues de la meva àvia suïcida,
el meu front reclinat sobre aquella enyorada falda.

Sóc la devastació, la conqueridora dels meus defectes,
i sóc la guerra,
el cadàver de l’home que els combatents arrossegaren davant meu,
i aquella cama dislocada, que maldava per tornar-se-li a soldar.
Sóc
els llibres que no em convenien de petita i vaig llegir
(i els que ara no convenen i escric).
Sóc la pubertat del meu pit dret
i la plenitud de l’esquerre,
la potència dels pits sota la brusa estreta
i la consciència del seu poder: principi de la decadència.
Sóc el meu avorriment inquiet, el meu primer cigarret, la meva tossuderia
tardana, les estacions passades.
Sóc la néta de la nena que vaig ser:
la seva fretura de la meva ràbia, i els meus fracassos, els laberints, els
anhels, les meves mentides, les guerres, les cicatrius i els giravolts.
Sóc la tendresa que duc malgrat jo mateixa, i el meu déu, la meva
cobdícia, les absències plenes dels meus morts i llurs darrers
sospirs al coixí de cada matinada.
Sóc
el meu fàstic, la meva malaltia contagiosa, el meu perill i el meu fugir
d’una covardia vers quelcom pitjor.
Sóc el meu silenci après
i el silenci que encara no domino,
i la solitud que tresca pel meu esperit com un insecte.
Sóc
la dissort de l’amor,
i l’esdevinc.
Sóc els llops de la poesia que corren per la meva sang
i al costat dels quals descalça corro.
Sóc aquella que percaça son caçador
i no el caça.

I també sóc les meves ungles, el que hi ha a sota i on s’enfonsen; el
record de llurs ferides, el record de llur indignació, el record de llur
feblesa i el record de llur força, que no necessita prova.
Sóc els bocins de carn arrencats de les esquenes en cada orgasme.
Sóc les meves dents,
les meves cuixes desitjables
i els meus desitjos obscens.
Sóc els meus pecats, i com m’agraden!
Sóc els meus pecats, i com se m’assemblen!
Sóc l’amiga que em va trair;
gràcies!
Sóc la meva columna vertebral bordant
a la cara d’aquells que se’n van.
Sóc el meu dolor,
sí, el meu dolor,
i el meu crit a mitjanit
(que reprimeixo en el moment adient).
Sóc el que em diuen que no digui,
que no somniï,
que no pensi,
que no gosi,
que no prengui.
Sóc el que diuen que no he de ser.
Sóc el que amago,
el que no vull amagar però amago,
i el que vull amagar però no amago.
Sóc el “Digues que m’estimes”
i el “No m’ho crec”.

Sóc la meva mort prematura,
ho dic sense drama,
i les runes que deixaré,
nimietats ridícules i reveladores:
postals, retalls de cartes, notes sota el vidre de la taula,
els meus somriures en les fotos antigues.
Sóc tots els homes que m’estimaven i no vaig estimar.
I sóc els qui vaig estimar i no m’estimaven, els qui no vaig estimar i
no m’estimaren, els qui sospitaren que els estimava i els qui sospitaren
que no els estimava.
Sóc l’únic home que estimo.
Sóc els set dies i els segles que em calgueren per a crear-me,
i l’instant que em calgué per a destruir-me.
Sóc els meus cossos
i els carrers humits de la meva ciutat.
Sóc les mirades que no he concedit, les paraules que no he dit i els
llavis que no he besat,
i tot el que no deixaré:
totes les bogeries que encara no he comès,
totes les anades de les quals no he tornat encara.
Sóc
la filla que no he tingut
i potser tindré.
Jo sóc la qui ara no hi és,
les coses i la gent que vaig ser,
ahir,
les i els qui seré demà
i em faran.

JOUMANA HADDAD, traduït per Margarida Castells Criballés

Fonts:

 

indesinenter

1296941013_a83f2e5bea_z
“preso” de Nany Mata a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/2YBanX

Fa dies que penso que se m’acumulen els dols. Els més personals i els col·lectius, que no deixen de ser la meva vivència personal de la situació. Necessito explicar-me per què em sento tan trasbalsada que no sóc capaç de deixar de pensar, d’escoltar, de llegir al voltant del que està passant en aquest país. I per què em costa tant concentrar-me en altres coses i allunyar-me de tot aquest soroll, per què em sento tan enfadada i no estic disposada a tolerar ni segons què ni segons qui si, passi el que passi, hauré de continuar convivint-hi, per què he perdut l’hàbit del silenci que m’asserena i m’eixampla la mirada … ?

I amb aquesta reflexió em topo amb un article del David Fernàndez, titulat “Indesinenter”, és a dir “sense defallir” -amb ecos d’Espriu-, un text que em fa una mica de llum i em dóna una mica de força:

“Ni eufòria ni desesperació, doncs, sinó constant perseverança per la llibertat. La de totes i tots. El país en un haiku de Benedetti: «és curiós / els febles de debò / mai no es rendeixen».

[…] tenim el dret al dubte, el deure de cuidar-nos mútuament i l’obligació ètica de resistir, recosint tot el que volen esquerdar”

I acaba amb el record dels companys que ens han empresonat: #LlibertatPresosPolítics: Jordis, Carles, Dolors, Meritxell, Quim, Raul, Josep, Oriol. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat.

Font: Indesinenter de David Fernàndez a directa.cat

D’un roig encès

Al Centre Miró de Mont-roig del Camp he vist aquest rètol amb l’associació que Joan Miró va fer entre els colors i una de les seves terres d’acollida a la qual sempre retornarà alternant-la amb Paris i Mallorca. Terra roja que el posarà en contacte amb la vida del camp, les vinyes, les oliveres, els garrofers …. i el mar i el cel … I m’ha recordat la cançó que Raimon li va dedicar el 1968.

IMG_20171014_135031

A Joan Miró

D’un roig encès
voldria les cançons.

D’un roig encès
voldria la vida.

D’un roig encès
tots els amors.
D’un roig encès.

D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.

D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Raimon, 1968

155 cançons de lluita

A través de Nació Digital, descobreixo una llista de cançons de “revolta, unitat, resistència i, sobretot, pau per davant de tot” que ha seleccionat la revista Enderrock per acompanyar-nos en aquests dies apassionants i incerts.

Trio per compartir aquí “D’un temps, d’un país”:

Fonts:

dignitat i coratge

37222388861_dab7a8b4db_z
Imatge a Flickr de Fotomovimiento amb llicència creative commons https://flic.kr/p/YHdtpc

Inici de tardor. Dia extraordinari. Voluntat, confluència, por, dignitat, acció, dret a decidir, autodeterminació, repressió, violència versus pacifisme, tristesa, ràbia, constància, enginy, coratge, pluja, boicot, incertesa, cooperació, emoció, respecte, neguit, incomprensió, admiració, solidaritat, alegria, cansament …

No sabem ni com ni quan s’acabarà aquesta onada, que ve de lluny, ni a quin mar arribarà però la vivència cristal·litzada el dia 1 d’octubre ens ha canviat. Ni nosaltres, ni res tornarà a ser el mateix.

seràs la paraula viva

Castellers ... suport col·lectiu

"Castellers ... suport col·lectiu" de Joan Abella: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/oRcTLC

En la llarga nit del seu poble hi ha poetes, com Vicent Andrés Estellés, que cerquen la paraula viva de la comunitat, la paraula que és arrel, que és silenci, que vertebra, que consola, que empeny a cercar la dignitat i a fer-la valer malgrat la por, la repressió i la imposició dels que no volen que siguem.

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés i Estellés

Font: L’Espurna

 

 

en el fons de la torbera

peat bog

“Peat bog” de briPod: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6oM7RD

 

Tallar/Recol·lectar

Una aixada que intenta clivellar la terra:
s’atura.
Arrels de bruc que refusen ser tallades
ni per l’eina més afilada.

Arrels que connecten gaèlics i lowlanders [escocesos, sobretot de les terres baixes del sud que no parlen gaèlic]
pictes i vikings, tots
barrejats en el fons de la torbera;
la petja de cada pas caminat en l’ermot
la música de cada llengua que el vent portà a vela
la calor de cada cor sorgit a través de la història
i que descobrí allà el seu propi país.

Que va cremant.

Anna Frater

 

La llengua pròpia d’Escòcia, el gaèlic escocès, és parlada solament per un 1 o 2% de la població, tot i que actualment és llengua oficial i que s’ensenya a les escoles per tal de revitalitzar-la i fins i tot hi ha escoles en que és la llengua vehicular.

Anna Frater, nascuda a Stornoway, Illa de Lewis el 1967, és una de les poetes que utilitza la seva llengua materna, el gaèlic escocès, com a llengua principal dels seus poemes per tal que la veu d’Escòcia sigui escoltada a la resta del món. Parla de la pertinença a la terra, fins i tot de forma molt física, a partir de la torba, aquest material tan característic de sòls pantanosos.

“En el poema, la tierra en sí parece estar viva, donde sus raíces unidas por antiguas civilizaciones se niegan a ser cortadas e intentan aferrarse a un pasado común. El recuerdo queda vivo en la turba pero a su vez se va quemando como lo hace Escocia que en ocasiones, debido a la auto-combustión de la turba en los terrenos secos, sufre incendios subterráneos muy difíciles de erradicar. Esos incendios no solo son muy peligrosos sino que acaban con la turba más oscura y valiosa para sus habitantes que se encuentra en el fondo de la turbera y es la que produce más calor. Aunque es un poema corto, se dice mucho en pocas palabras y con un lenguaje simple Anna le otorga nuevos sentidos a cada término; de hecho, entrelaza con maestría la historia, el espacio y el tema social de la lengua de modo que el poema adquiere un sentido único que llega al lector con pasión; la imagen de la azada intentando cortar las raíces, el descubrimiento de esos cuerpos en la turbera llena al lector de una nostalgia compartida por la autora”, ens diu Carmen Cócera Hernández en el treball “La poesia que nace de la tierra”. La meva traducció lliure està basada en la traducció castellana d’aquest treball.

Més informació:

Scottish Poetry Library

Anem lluny

pels vells temps

6407637387_38bde324ba_z
“Cheers” de summerbl4ck a Flickr, amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/aLdPmF

En terres escoceses, he trobat petjades del gran poeta nacional del segle XVIII, Robert Burns. Poeta de temes populars connectà molt amb la gent i tot i que va morir molt jove continua sent un poeta molt present. Cada any se celebra la nit Burns en homenatge seu.

He descobert que és l’autor del poema que va donar lloc a la cançó “Auld Lang Syne”, amb música anònima. És una cançó molt popular als països anglosaxons en determinats esdeveniments, especialment la nit de cap d’any, i en molts altres països del món occidental. Aquí es coneix per “L’hora dels adéus” i la lletra canvia molt de l’original però conserva la nostàlgia dels comiats.

Haurien d’oblidar-se les velles amistats
i mai recordar-les?
Haurien d’oblidar-se les velles amistats
i els vells temps?

TORNADA:
Pels vells temps, amic meu,
pels vells temps:

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Els dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides, 
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

TORNADA

Els dos hem vadejat el corrent
des del migdia fins al sopar,
però amples mars han rugit entre nosaltres
des dels vells temps.

TORNADA

I heus aquí una mà, el meu fidel amic,
i dóna’ns una de les teves mans,
i beguem un cordial glop de cervesa
pels vells temps! .

TORNADA

Traducció al català de la versió escocesa a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Auld_Lang_Syne