Buscant versions catalanes dels poemes d’Anne Carson -la poeta canadenca reconeguda recentment amb el premi Princesa d’Astúries- m’he topat amb aquests deliciosos sonets minimalistes de la poeta portuguesa Teresa Rita Lopes (no he pogut mantenir la disposició original del text):
Alba tan feixuga de pas tan lent
trencar poc a poc la closca de la boira
Estripar el pit al crit
d’existir perquè sí
*
Desisteixo d’existir? Persisteixo en resistir?
Ja que existeixo precisament insisteixo
Què fer de tant no-res?
Tants ocells morts a la butxaca!
*
Alquímia (Postfaci)
Transformar la fam en aliment:
saber fer del seu turment
l’íntim ferment del poema
*
Teresa Rita Lopes (Faro, 1937) és catedràtica de Literatures Comparades a la Universitat Nova de Lisboa, especialista en Pessoa i, a més a més de quatre poemaris, és autora de teatre i d’assaig.
fotografia meva feta al bar de la Sala Beckett de Barcelona
Mirlitonades (1976-1978) Samuel Beckett
somia sens fi ni treva amb res
*
a peu ferm sense esperar més passa davant sens fi avançat
*
a l’instant de sentir-se dir que no en tenia per gaire temps la vida li somrigué per fi amb totes les seves dents
*
COM DIR Samuel Beckett
follia – follia el fet de – el fet de – com dir – follia el fet d’allò – des de – follia des d’allò – donat – follia donat allò el fet de – vist – follia vist allò – allò – com dir – això – allò això – això aquí – tot allò això aquí – follia donat tot allò – vist – follia vist tot allò això aquí el fet de – el fet de – com dir – veure – entreveure – creure entreveure – voler creure entreveure – follia el fet de voler creure entreveure què – què – com dir – i on – el fet de voler creure entreveure què on – on – com dir – allà – enllà – lluny – lluny allà enllà – a penes – lluny allà enllà a penes què – què – com dir – vist tot això – tot allò això aquí – follia el fet de veure què – entreveure – creure entreveure – voler creure entreveure – lluny allà enllà a penes què – follia el fet de voler-hi creure entreveure què – què – com dir –
com dir
Poemes i mirlitonades (Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2001) (Original en francès 1978/1992) (Traducció del francès: Maria del Mar Díaz i Amat)
*
“Com dir” és el darrer poema que va escriure Samuel Beckett (1906-1989), premi Nobel de Literatura 1969, de la mort del qual s’han complert 30 anys.
La seva obra (novel·la, teatre i poesia) és més actual que mai. “Amb Beckett comença el teatre contemporani”, diu, Toni Casares, director de la Sala Beckett de Barcelona, que el 2019 també ha celebrat els seus 30 anys de vida. “Els personatges, instal·lats en un escenari apocalíptic, aparentment sense sentit ni vida, lluiten per continuar vivint. És el paisatge de la societat actual! Pensem en el canvi climàtic, sense anar més lluny. Hi pot haver un escenari més beckettià?”.
“Beckett va patir un punt d’inflexió vital i, sobretot, estilístic, quan va tenir una revelació: “Vaig comprendre que el meu camí era l’empobriment, la renúncia i l’emancipació del coneixement; era restar més que sumar”, li va confessar al seu biògraf James Knowlson. “Va agafar el camí de l’elemental, del fracàs, de l’exili i de la pèrdua; de l’home ignorant i desprès”. “Ho he provat. He fracassat. Tant és, hi tornaré. Fracassaré millor”, va escriure Beckett.
Passada la Segona Guerra Mundial, Beckett, en aquesta revolució estilística, va renunciar a la seva llengua, l’anglès, perquè per a ell era més fàcil escriure sense estil en francès.”
I aquest despullament del llenguatge, “l’estranyesa davant els mots, als quals l’hàbit dóna validesa, ens situa en allò real abans de ser anomenat i allà, aleshores es perd la parla. Això en la nostra literatura sols Beckett aconseguí mostrar-ho” diu Chantal Maillard a “La escritura es mi casa”, entrevista realitzada per Leonarda Rivera i Ingrid Solana, gener-febrer 2015.
“Siren/Sirène” de Vemma: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/58E3k
Sirena
Ja no sé
si sóc dona-peix
o dona-ocell.
M’he perdut,
seduïda pel cant
dels humans.
La meva veu
trencada
no sap arribar gaire lluny.
Ja no sé
tot alló que sé,
tot allò que sóc.
He de tornar,
he de tornar a casa.
rosa d’ibur
*
El suggeridor “Chill Out de Mites i Art” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i La Geltrú dedicat a les sirenes -i que el darrer mes d’abril s’ha fet a través del compte d’instagram de la Mireia Rosich, directora del museu- em va fer venir ganes de buscar poemes sobre aquests éssers mitològics que, sobretot, des de l’Edat Mitjana s’han representat meitat dona-meitat peix encisant els humans de forma perillosa amb els seus cants. A la mitologia grega, en canvi, “Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.” I, en alguns casos, s’associen a la saviesa, al coneixement.
Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maria Beneyto, Mario Benedetti, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver són alguns dels poetes que ens hi apropen. Hi trobem sirenes més convencionals i d’altres (especialment les de les dones poetes) més sorprenents i trencadores.
Xera
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
Sota les ones
Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
Far del capvespre
Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
Trista sirena
Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles
Maria-Mercè Marçal, «Xera» 1, dins Cau de llunes (1977)
Sirena dels meus pecats
damunt d’un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…
Sirena d’ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l’ona alterada
amb la cua cargolada
pel foc de les tempestats!…
Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla…)
Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.
Dona de carn ací, dona de terra.
Ai, ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!
Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula… Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta l’exili?
Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.
I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. On sou, amigues?
On és la flor dels votres cants nascuda?
Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
sóc sola ací, sola en la mar per sempre…?
Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.
posa en perill els gestos comuns dels vincles humans,
l’encaixada,
l’abraçada,
l’espatlla que oferim al plor de l’altre,
el bon veïnatge que no valorem prou
tant que sovint ens donem cops al pit
mentre fem ostentació d’un individualisme cruel,
menystenim la natura pixant-hi verí al damunt i alhora
proclamem que la propietat té tots els drets legals de la persona
i murmurem gratitud per poder participar en els déus del capital.
Oh, tant de bo fos capaç d’escriure poesia en anglès,
o en totes i cadascuna de les vostres llengües,
per compartir amb vosaltres les paraules que
Wankikũ, la meva mare kikuiu, em solia dir:
Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa:
No hi ha cap nit tan Fosca
que no acabi a l’Alba,
o en altres mots:
Cada nit acaba a l’alba.
Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa.
Aquesta foscor també passarà,
ens retrobarem una vegada i una altra
i parlarem de la Foscor i de l’Alba,
cantarem i riurem, potser ens abraçarem i tot.
Natura i cura travades en una verda abraçada
celebrant cada batec d’una existència comuna
redescoberta i estimada de debò
a la llum de la Foscor i de la nova Alba.
L’escriptor kenià, un dels grans referents de la literatura africana contemporània, ha enviat un poema a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural encara empresonat, a través de Raig Verd l’editorial que el publica en català.
El poema combina l’anglès i el kikuiu, llengua en la que habitualment escriu la seva obra de ficció, i ha estat traduït per Josefina Caball.
imatges a flickr amb llicència creative commons
«La llibertat existeix, l’he vista, és a la presó
Enric Casasses (Barcelona 1951-)
52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Aquest és el text d’un poema il·lustrat que Enric Casasses va enviar a Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural, empresonat des del 2017 i condemnat per exercir els seus drets i llibertats.
En poques paraules expressa tan bé la contradicció i la injustícia de la situació en que ens trobem -ara més amagada encara per la pandèmia que estem vivint a nivell mundial- i és aplicable a tantes altres experiències vitals …
Un poema del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural atorga des del 1969 “a persones que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, han contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Casasses ha esdevingut referent d’una nova manera de fer poesia, amb un repertori profund i extens que suma versos, narrativa i dramatúrgia, i que beu d’una àmplia gamma de corrents artístics que el converteixen en un poeta d’estil propi i inclassificable”.
Aquest poema ha estat musicat i interpretat per Miquel Gil, un altre genial artista que fa arribar els seus temes d’una manera intensa i punyent.
“Camille Claudel.- Etudes (1)” de Pierre André LECLERCQ: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/Eo4BsN
presonera que soc somniar llibertat
és trescar per camins que no tenen retorn
avançar per les ombres per trobar-hi silenci.
_
els meus llavis brunyien l’afany d’estar amb tu
aquells dies i nits quan sempre era diumenge.
_
… creuen que estic malalta
i és el bronze que em parla de motlles o d’imatges
i ningú no m’entén.
_
… l’art és palpar la buidor
de l’espai i omplir-lo tot cercant l’impossible.
_
Bernat Nadal
A “Camille”
*
Homenatge a Camille Claudel -fragment-
Jo no sóc jo.
Sóc un exèrcit de veus que escalen.
Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.
Marc Granell i Rodríguez
*
Davant les roses
La quietud que ara contemplo
me l’he feta ben meva
pel guany del sofriment.
El que ara és una plàcida avinguda
vorejada de roses
era un clot d’espines
on vaig deixar-hi carn i sang.
El fruit és el que ara contempleu.
Vinyet Panyella
A Suite Camille Claudel
*
Petit homenatge a l’escultora Camille Claudel, després de veure la pel·lícula “Camille Claudel 1915” dirigida el 2013 per Bruno Dumont. Una visió duríssima dels quasi trenta anys que l’escultora, alumna, col·lega i amant d’August Rodin i germana de Paul Claudel, va passar en un manicomi. He quedat commoguda i exhausta de tant sofriment i incomprensió.
(El laberint de Filomena, Edicions Proa. Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2009)
*
PROPÒSIT
Josep-Ramon Bach
Aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia
va de bracet
amb la malenconia
i que sento com els mots
han pres la lleugeresa
de l’instint i les ganes
de viure, avui, tinc
un altre llibre per escriure
i un amor per conquerir.
I l’esperança
D’una nova mirada.
El 9 de març va morir Josep-Ramon Bach, poeta sabadellenc.
“Bach era autor de 23 llibres, i un poeta en majúscules. Segons unes declaracions de l’editor i crític Manuel Costa: “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada”.
“Autor de desenes de poemaris i també d’obres de narrativa, teatre i traduccions, ha estat reconegut amb onze premis per la seua trajectòria. Entre altres, el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, que va guanyar l’any 2015; el Premi Crítica Serra d’Or, obtingut el 1996; o el premi de Poesia de Cadaqués Rosa Leveroni, de l’any 2009 […] defuig els poemes llargs i va al moll de l’os, en un trànsit que aproxima la lírica a la màgia.”
“this is life” de Manel: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6YcRg
«Dona», de Marta Pérez Sierra
Tu i jo som dones d’heura.
embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d’arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d’aire
per ballar amb estels.
Som dones d’heura,
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix… i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.
