Inici de tardor. Dia extraordinari. Voluntat, confluència, por, dignitat, acció, dret a decidir, autodeterminació, repressió, violència versus pacifisme, tristesa, ràbia, constància, enginy, coratge, pluja, boicot, incertesa, cooperació, emoció, respecte, neguit, incomprensió, admiració, solidaritat, alegria, cansament …
No sabem ni com ni quan s’acabarà aquesta onada, que ve de lluny, ni a quin mar arribarà però la vivència cristal·litzada el dia 1 d’octubre ens ha canviat. Ni nosaltres, ni res tornarà a ser el mateix.
"Castellers ... suport col·lectiu" de Joan Abella: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/oRcTLC
En la llarga nit del seu poble hi ha poetes, com Vicent Andrés Estellés, que cerquen la paraula viva de la comunitat, la paraula que és arrel, que és silenci, que vertebra, que consola, que empeny a cercar la dignitat i a fer-la valer malgrat la por, la repressió i la imposició dels que no volen que siguem.
Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.
“Peat bog” de briPod: imatge a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/6oM7RD
Tallar/Recol·lectar
Una aixada que intenta clivellar la terra: s’atura. Arrels de bruc que refusen ser tallades ni per l’eina més afilada.
Arrels que connecten gaèlics i lowlanders [escocesos, sobretot de les terres baixes del sud que no parlen gaèlic] pictes i vikings, tots barrejats en el fons de la torbera; la petja de cada pas caminat en l’ermot la música de cada llengua que el vent portà a vela la calor de cada cor sorgit a través de la història i que descobrí allà el seu propi país.
Que va cremant.
Anna Frater
La llengua pròpia d’Escòcia, el gaèlic escocès, és parlada solament per un 1 o 2% de la població, tot i que actualment és llengua oficial i que s’ensenya a les escoles per tal de revitalitzar-la i fins i tot hi ha escoles en que és la llengua vehicular.
Anna Frater, nascuda a Stornoway, Illa de Lewis el 1967, és una de les poetes que utilitza la seva llengua materna, el gaèlic escocès, com a llengua principal dels seus poemes per tal que la veu d’Escòcia sigui escoltada a la resta del món. Parla de la pertinença a la terra, fins i tot de forma molt física, a partir de la torba, aquest material tan característic de sòls pantanosos.
“En el poema, la tierra en sí parece estar viva, donde sus raíces unidas por antiguas civilizaciones se niegan a ser cortadas e intentan aferrarse a un pasado común. El recuerdo queda vivo en la turba pero a su vez se va quemando como lo hace Escocia que en ocasiones, debido a la auto-combustión de la turba en los terrenos secos, sufre incendios subterráneos muy difíciles de erradicar. Esos incendios no solo son muy peligrosos sino que acaban con la turba más oscura y valiosa para sus habitantes que se encuentra en el fondo de la turbera y es la que produce más calor. Aunque es un poema corto, se dice mucho en pocas palabras y con un lenguaje simple Anna le otorga nuevos sentidos a cada término; de hecho, entrelaza con maestría la historia, el espacio y el tema social de la lengua de modo que el poema adquiere un sentido único que llega al lector con pasión; la imagen de la azada intentando cortar las raíces, el descubrimiento de esos cuerpos en la turbera llena al lector de una nostalgia compartida por la autora”, ens diu Carmen Cócera Hernández en el treball “La poesia que nace de la tierra”. La meva traducció lliure està basada en la traducció castellana d’aquest treball.
En terres escoceses, he trobat petjades del gran poeta nacional del segle XVIII, Robert Burns. Poeta de temes populars connectà molt amb la gent i tot i que va morir molt jove continua sent un poeta molt present. Cada any se celebra la nit Burns en homenatge seu.
He descobert que és l’autor del poema que va donar lloc a la cançó “Auld Lang Syne”, amb música anònima. És una cançó molt popular als països anglosaxons en determinats esdeveniments, especialment la nit de cap d’any, i en molts altres països del món occidental. Aquí es coneix per “L’hora dels adéus” i la lletra canvia molt de l’original però conserva la nostàlgia dels comiats.
Haurien d’oblidar-se les velles amistats i mai recordar-les? Haurien d’oblidar-se les velles amistats i els vells temps?
TORNADA:
Pels vells temps, amic meu, pels vells temps:
beguem una copa de cordialitat pels vells temps. Els dos hem corregut pels vessants i recollit les belles margarides, però hem errat molt amb els peus adolorits des dels vells temps.
TORNADA
Els dos hem vadejat el corrent des del migdia fins al sopar, però amples mars han rugit entre nosaltres des dels vells temps.
TORNADA
I heus aquí una mà, el meu fidel amic, i dóna’ns una de les teves mans, i beguem un cordial glop de cervesa pels vells temps! .
26 d’agost de 2017. Barcelona contra el terrorisme i per la pau, contra la violència i la mort i a favor de la vida. Units en la diversitat. Molta gent, moltes flors, el cant dels ocells, les paraules de García Lorca i de Josep Maria de Sagarra, emocions a flor de pell, aplaudiments, xiulets, crits, cartells de “no tinc por”, “la millor resposta és la pau”, “imagina un país que no vengui armes”, “volem pau no vendre armes”, “víctimas ni aquí ni allí”, “no a la islamofòbia”, “les vostres polítiques, les nostres morts”….
Ningú abandona casa seva a no ser que casa seva sigui la boca d’un tauró. Sols fuges cap a la frontera quan veus tota la ciutat fugint amb tu.
Fragment del poema “Home” de Warsan Shire
traducció lliure a partir de la traducció castellana trobada a l’article del diari El Español citat al final
Vaig sentir a parlar d’aquesta poeta en anar a veure “Troyanas” al Festival Grec de Barcelona d’enguany. Buscant informació complementària, vaig saber que Alberto Conejero -autor d’aquesta versió de l’obra d’Eurípides-, va beure també de fonts de poetes contemporanis.
Warsan Shire, poeta de Somàlia, nascuda a Kenia i criada a Gran Bretanya. Jove. Amb no massa obra publicada però amb diversos premis. Ús intensiu de les xarxes socials, si més no durant un temps -ara sembla desapareguda-. Feminista, independent, activa, reivindicativa. Amb un llenguatge senzill i directe també parla de la guerra, de la violència, de l’emigració, del desarrelament…
El seu poema For women who are difficult to love va ser un fenòmen viral el 2011.
Per a dones difícils d’estimar
Ets un cavall que corre sol
i ell tracta de domar-te
et compara amb una autopista impossible
amb una casa en flames
diu que l’encegues
que mai podria deixar-te
oblidar-te
desitjar qualsevol cosa que no siguis tu
el mareges, ets insuportable
cada dona abans o després de tu
s’amara amb el teu nom
omples la seva boca
les seves dents li fan mal amb la memòria del teu gust
el seu cos és sols una ombra buscant la teva
però tu ets sempre massa intensa
la teva manera d’estimar-lo fa por
[…]
et diu que cap home pot arribar a ser com
el que viu en el teu cap
i vas intentar canviar, oi?
Vas tancar més la boca
vas tractar de ser més suau
més guapa
menys volàtil, menys desperta
però fins i tot dormint podies sentir-lo
viatjant lluny de tu en somnis
així que ¿què volies fer, estimada,
obrir-li el cap?
No pots construir llars en ésser humans
algú t’ho hauria d’haver dit ja
i si vol marxar
deixa’l marxar
ets aterridora
i estranya i preciosa
quelcom que no tothom sap com estimar.
Warsan Shire
traducció lliure a partir del text anglès i la traducció al castellà de Lidia Hurtado al web Afroféminas
“Sé que la poesía me ha salvado la vida. Me ayuda a dar sentido, articular, sanar, revisar, reescribir, reimaginar, celebrar, maldecir, preguntar, sentir y entender”, afirma la poeta.
Llegint “Apropiació indeguda: una novel·la sobre l’amor” de Lena Andersson -que m’ha recomanat molt ferventment una amiga i que més aviat és una novel·la sobre la dificultat o la impossibilitat de l’amor- m’he topat amb la poeta sueca Sonja Akesson (1926-1977) que els anys seixanta i setanta va reflectir en els seus poemes la situació de les dones limitades per una vida domèstica i unes relacions de supeditació als homes. Va aconseguir una gran popularitat entre altres coses perquè va destapar el costat fosc del seu país. Problemes de salut la van portar a un psiquiàtric i finalment va patir un càncer de fetge.
Autobiografia (Resposta a Ferlinghetti) 1963
Porto una vida tranquil·la cada dia al 83 A del carrer de la reina moco els meus nens i enllustro terres i olles de coure i cuino patates i salsitxes.
[…]
He vist nens silenciosos en multituds famolenques des de les profunditats d’un seient de cinema. Els he vist. Sóc una mare. Vaig ser allà. Però no vaig patir el suficient.
Sóc una sueca. Tinc una targeta sanitària. Ploro a la meva habitació. He de morir de càncer. Estic formada per les circumstàncies. Porto una guerra amb mi mateixa per ser una dona rebutjada. I tinc certs plans! Tinc una filla que hauria de tenir un futur. Potser em compraré una parcel·la en el cementiri. Sóc tan sols temporalment un utensili domèstic.
[…]
Porto una vida tranquil·la al 83 del carrer de la reina a través del jardí cada dia mirant les parets.
[…]
Sóc la dona. Jo era ella. Però no vaig patir el suficient.
Vaig entrar i vaig tancar la porta em vaig asseure en la meva cadira comfortable. Visito les botigues formals on compro els meus estèrils apuntalaments de propietat. He escrit poemes amb pensades pauses i puntuacions. Converteixo els meus pans en pedres. Em sento com si tingués una mà lligada a l’esquena. Em sento com si tingués una pell muda ajustada sobre la meva cara i fantasiejo sobre un petit ganivet entre les meves dents.
He sentit com vomitava la meva gola i com la meva llengua també lliscava cap enfora un inservible drap de pell. On trobo un instrument per a tot el meu aire tancat? Sóc una sabata bruta en un carrer massa atapeït. Sóc un gos sense amo ple d’amor persistent entre indiferents sabates brutes.
[…]
Porto una vida tranquil·la llegint homenatges a l’existència per algú que no ha sofert el suficient. Mastego les meves pròpies bromes. Lluito amb la meva pell dura. Jo era l’aneguet lleig que mai es va transformar en cigne. Tenia un parell d’ales aleshores?
“Isadora Duncan” imatge d’Antonio Marín Segovia a Flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/tFUnjd
Molta bogeria és el seny més sublim
per a l’ull perspicaç.
Molt seny, la bogeria més extrema.
En això, com en tot,
preval la majoria.
Si assenteixes, et consideren assenyat.
Si objectes, de seguida et declaren perillós
i et lliguen amb una cadena.
Emily Dickinson
Poema trobat a l’inici de la novel·la “L’estranya desaparició d’Esme Lenox”, de l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell, que m’ha impactat profundament. Sobre una noia vital i lliure que no encaixa en la família ni la societat on li ha tocat viure.
… o ser còdol al rierol,
que violentament arrossega el corrent.
Caure sorollosament
i saltironejar gandul en un gorg,
i disgregant el meu ésser, a poc a poc,
ser rocam, ser grava, ser sorra.
Kare-Sansui, jardí de sorra i pedra que avui ha arribat a casa.
Jardí zen de sorra i pedres. Essència de la natura a casa. Suport per a la meditació com a contemplació profunda de la naturalesa i de la vida humana. Sorra blanca amb pedres que poden ser de diferents tipus -en aquest cas són de jaspi rosa-. Els traços sobre la sorra, que es fan amb un rasclet, poden simbolitzar rius o ones del mar ….. Simplicitat, sobrietat, serenitat, bellesa.
He traduït aquest preciós fragment de poema que he trobat en el fullet de Tierra Zen. No sé qui és l’autor. Serà benvinguda qualsevol informació en aquest sentit.
