Totes les entrades de rosa d'ibur

vora el gran riu de la vida

La Festa Verdaguer m’ha fet pujar a Vil·la Joana, la casa de Collserola on va morir el poeta, per escoltar les cançons tel·lúriques de Roger Mas a partir de poemes de Verdaguer. Una meravella de tantes que desconeixia: aquella veu amb arrels, aquella música fonda, aquelles paraules que miren al cel ……

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga

Jacint Verdaguer

*

Plus Ultra

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Jacint Verdaguer

*

Anem

Ja hi navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem–se’n, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.

Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.

Jacint Verdaguer

goig

Goig d’un matí de primavera-quasi-estiu. Aire de vida a la cara tot i la tristesa per les absències i el desconcert per la nova vida que m’arriba. Diumenge, enmig de l’efervescència del clam col·lectiu, una desconeguda em va parlar de llum i de perdonar i, tot i el surrealisme del moment, he pensat que sí, que vull viure amb el cor de bat a bat, sense por de les ferides que netejaré i curaré amb tot l’amor del que sóc capaç.

 

IMG_20170517_205312

Viatge al voltant del pati

En un preciós pati de l’Eixample, un vermut literari com a ressó encara del Barcelona Poesia. Una proposta de Carme Deltell, Patxi Recaj, Mireia Torralba, Eva Jané, Graciela Gil, Daniela Carrizo, Noemí Caballer, Montse Gallés, Helena O’Callaghan, Luz Calvo i Nora Almada. Organitza: Poramoralarte. Poesía y escritura creativa en Barcelona.

Amb aquest títol tan suggeridor, textos i poemes sobre el viatge, el viatge pel cos, el viatge pels sentits i diversos jocs en els quals el públic participa. Un espai magnífic, una idea singular, molta calor i ganes de sorprendre’s.

Com a mostra, un poema de Felícia Fuster:

Quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me’n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m’han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de Garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m’han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Aquest viatge al voltant del pati, m’ha recordat o portat a:

cada poema no dit …

poesia bcn 2017

“En un món en què es parla i s’escriu en excés potser el sentit de la poesia sigui el de restablir el silenci” (Ana Blandiana)

Esgotament i devocions diverses no m’han permès gaudir enguany del Poesia Barcelona. M’ha sabut greu, especialment, no haver pogut sentir en viu i en directe la poeta romanesa Ana Blandiana, de la qual s’ha editat recentment en català la seva darrera obra a càrrec de Corina Oproae.

Diu Oproae “les seves arrels poètiques més profundes romaneses es troben dins la poesia romàntica de Mihai Eminescu i de la poesia existencialista de Lucian Blaga, i les universals, dins la poesia de dos grans autors que poc o molt tenen en comú, que són Rainer Maria Rilke i Emily Dickinson. Dit això, no sobta en absolut que Ana Blandiana sigui una poeta onírica i visionaria que té com a eix que vertebra el seu quefer poètic la pròpia concepció de l’existència com a misteri.”

 

“¿Podré desxifrar alguna vegada

Els rastres que no veig

Però que sé que existeixen i esperen

Que els passi en net

A la meva pàtria A4?”

*

Ja no tinc dret a aturar-me.

Cada poema no dit, cada paraula no trobada

Posa en perill l’univers

Que penja dels meus llavis…”

*

BRESQUES

Tu no vas néixer,

Sinó que neixes

Mentre passes

De segon en segon,

Sense intentar

Ser allà, quan ets aquí,

O aquí, quan passes allà.

Tu ets la matèria salvada amb coratge

D’una respiració fins a l’altra,

Sense la qual no seríem.

I no som en realitat

Més que restes, formes buidades,

Bresques d’on la mel de l’eternitat

S’ha escolat.

Ana Blandiana (Traducció de Corina Oproae)

Després d’haver sentit en aquest video el “Rèquiem a la mare”, me’n vaig corrents a comprar el seu llibre.

Més informació:

 

Alimenta els sentits!

Alimenta els sentits!: un viatge poètic pel pa, l’oli i el vi és el nom d’una experiència proposada per La Pedrera que t’endinsa a través de tots els sentits en la descoberta d’aquests aliments mediterranis essencials.

Un tast, amb els ulls embenats, potenciant així la percepció de l’olor, el tacte, el gust … de diferents productes, acompanyat del so de poemes i textos d’autors com Maria Mercè Marçal, Apel·les Mestres, Federico García Lorca, Josep Maria de Segarra, Manuel Vázquez Montalban o Marcel Proust, Una vetllada molt especial.

(…)

—¿Hay alguna comida de la que no pueda prescindir?

—En el fondo, uno puede prescindir de todo. Sin embargo, en la vida de todo escritor hay un Rosebud como el de Ciudadano Kane. Recuerdo un día que estaba sentado en el portal de mi casa, frente a la panadería, y vi salir a mi madre con un pan caliente y un cucurucho de aceitunas negras. Me dio un trozo de aquel pan con aceitunas. Eran los años cuarenta. Asocio el placer con el pan caliente y las aceitunas negras; es mi Rosebud.

Manuel Vázquez Montalbán

De una entrevista de Nativel Preciado en la revista Tiempo,  4 / 11 / 1996

*

El vi

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés

*

Arbequines del amor

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal

Més informació al web de La Pedrera

 

plaents plaers

Aquest any Sant Jordi ens va portar a l'Ateneu de Rubí uns plaents plaers de música, veu i poesia medieval de la mà de Toni Xuclà i Judith Neddermann. 

Diu Toni Xuclà en el seu web "Un directe farcit d’anècdotes de la nostra història protagonitzades pels escriptors, trobadors i cronistes. Cançons sobre textos i poemes de: Jaume II de Mallorca, Amanieu de Sescars, Ramon Vidal de Besalú, Violant de Vilaragut (Reina de Mallorca), Beatriu Comtessa de Dia, Ramon Muntaner, Ramon Llull, Ausiàs March…"
I s'hi pot veure un video amb una mostra de diverses cançons que recomano ferventment.

I
Plaents plaers, tant us amo i us desitjo,
que res no em pot plaure sense vós, ni em plau.

II
Pecat fareu, doncs, si em voleu oir
ja que res més no em plau ni em pot abellir;
que jo fóra afortunat si em deixéssiu aconseguir
que jo us fes la cort abans que una altra em fes goig.

III
Bé em podríeu salvar de morir
sols que us plagués els meus lleials precs retenir,
i mostrar com n'heu pogut gaudir
i si us agradessin que a una altra no agradessin mai

Ramon Vidal de Besalú 

Més informació al web de vesc

camí de ronda

Aquests dies de descans, he passejat les meves soledats per camins de ronda de l’Empordanet. M’he deixat bressolar pel blau, el sol, el vent, la família… I he descobert aquest poema de Palau i Fabre dedicat a un racó d’un camí de ronda més cap al nord:

Aquest blau –aquest mar–
com un ull tot mirada…

L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se nu
per al combat amb Déu
de tu a tu.

El mar té llances amagades
exèrcits preparats
fúria de vents a les entranyes
El mar té soledats
El mar és, sol, en soledats
abruptes com muntanyes
Màgic estol de soledats.

Orgull del mar orgull del sol orgull del vent
orgull de l´orgue prepotent
que sona sol distintament
Orgull de l´home amb el seu dol.

Grifeu, maig del 1967

Josep Palau i Fabre. Quaderns de l’Alquimista. Barcelona: Editorial Pòrtic. Col.lecció Cristalls 7, 1967.

Font: Senderisme en tren

desnéixer

Hubble Views Stellar Genesis in the Southern Pinwheel del NASA Goddard Space Flight Cenbter: imatge a flickr anb llicència creative commons

 

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

 

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000.

Font: bloc CALdesplugles

 

la memòria de l’aigua

DSC_1559

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria Mercè Marçal a “Raó del cos”. Empúries, 2000

Font: bloc CALdesplugles

Encara dins d’un somni boirós, he recuperat aquest poema de la Maria Mercè Marçal que s’acosta a la mort d’una altra manera, fusió amb la natura, retorn a l’origen…. I ho fa tant fàcil.

 

Vinc de tu …

Carme Brustenga Vilardell (1926-2017). Fotografia del 2009.

 

Poema per a la mare

 

D’unes mans de lleixiu

i panallons,

d’uns genolls desgastats,

d’una falda amorosa,

d’una paciència

que a vegades esclata,

d’una vergonya

desmesurada,

d’un cabdell d’inseguretats

i de dubtes,

d’un somriure obert,

d’un gest esquerp

que et protegeix,

d’una taula parada

amb delit,

d’una veu que canta

i calla tantes coses,..

 

Vinc de tu

i d’una llarga renglera

de dones

 

rosa d’ibur