a través d’un bosc d’armadures buides …

Postludium

M’arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s’hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.
Els mobles a punt d’aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d’un bosc d’armadures buides.

Tomas Tranströmer

“La seva és una poesia aparentment senzilla, transparent, de la realitat quotidiana. En una primera lectura pot semblar una poesia supèrflua, perquè no és gens obscura; però, rellegida, darrere aquest llenguatge tan diàfan, d’una poesia sorgida de l’anècdota quotidiana, s’hi amaga una veritat com un temple, una reflexió profunda sobre la condició humana. Aquesta és una de les característiques de la seva manera de fer i que més ajuden a entendre la seva poesia.
[…]
En la poesia de Tranströmer també hi ha un punt de surrealisme, que bascula entre el somni i la realitat, de manera que el pla ficcional és molt elevat. S’inventa una suprarealitat, una realitat portada a l’extrem, onírica, però que el lector identifica com a pròpia.

També defineix i caracteritza la condició humana: la por, les inquietuds, la mort, la solitud, la relació amb els altres… La seva és sobretot una poesia sobre l’ésser humà. I té una sèrie de motius recurrents: la casa on passa l’estiu, la música d’orgue… Amb cinquanta anys de trajectòria ha fet tot mena de poemes, però aquests darrers anys (en fa uns deu que va tenir una embòlia que el va deixar sense paraula, encara que no ha deixat mai d’escriure) ha escrit poemes cada vegada més curts, més destil·lats.”

Així defineix Carolina Moreno -traductora al català del poeta- Tomas Tranströmer, nobel de literatura 2011, que ha mort aquesta setmana. L’editorial ens permet llegir algun dels poemes:

Per saber més coses del poeta: