Molt sovint no som conscients -o no ens acabem de creure- del poder de les paraules que utilitzem per viure, és a dir per relacionar-nos amb la realitat i, fins i tot, per dir la realitat.
La poesia, feta de paraules, ens mostra aquesta capacitat que té el llenguatge per crear realitats, triant les paraules més adequades per evocar, per fer sentir, per suggerir, per fer descobrir …
Recordem Maria Mercè Marçal a “Llengua abolida”:
Enmig de murs d’escòria, de ferralla, / una paraula, minúscula potser, / i tota rovellada pel rellent / de tantes nits mal closes. / Una paraula, polida com un còdol / per les riades, colgada per l’oblit / sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen / el seu espai desert, el seu nom insabut. // Perquè giri la fona, perquè el front del gegant / escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins
[…]
No escanyis a la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada, / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules: / insecte estrany que fins i tot clavat / a la seva minúscula ranera / impenitent arbora / el repte del seu vol.
rosa d'ibur: versos i vida 