S’allunya blau endins

Sensació d'Eivissa

El llarg matí d’estiu. El sol ardent.
l’ombra de la figuera, travessada
de brisa, entre el rostoll, clou la manada
de les ovelles i el pastor indolent.
S’alça cap a la punta un floc de pins,
d’on ve una olor calenta i aromada.
Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,
la proa a rumb, s’allunya blau endins.
 

MARIÀ VILLANGÓMEZ
Elegies i paisatges, 1948

*

Ha dut la primavera
un cel tot net al sol.
L'illa, davall, retorna
fulgors. El mar l'envolta
amb marc d'immensitat.
Làmina ardent, la terra
tanca al sol les entranyes.
El mar no; vague espill
del foc meridià,
dóna vives espurnes,
fugaç reflex del sol.
La llum travessa l'ona,
la superfície blava,
i, apagada, perd vida
i en el pregon s'ofega.

Però el mar no et coneix,
illa. El teu verd tresor
ignoren les onades
que envesteixen o freguen 
els teus límits. Tot just
toquen la roca nua
i la infèrtil arena.
Els llavis de la mar
sols besen les riberes
humides i salobres,
com l'amant desdenyat
que aprofita un descuit
i besa, agosarat,
la vora del vestit
que la dama arrossega.
No és amic de la terra,
el mar; ans n'és esclau.
Està ajagut, atent
o sols ple d'impotència,
fosc i algun cop rebel,
als peus de la seva ama.

Bell d'un vast assossec,
el mar avui se'ns obre.
És temps de festa, i duu
el seu blau i daurat
mantell, clara lliurea.
Esvelt damunt la calma,
amb les veles joioses
de llibertat i brisa,
surt un vaixell, un blanc
missatges de la terra;
s'inclina en un gran arc
i abandona la costa.

MARIÀ VILLANGÓMEZ
El dies, 1950