Arxiu d'etiquetes: 1714

Com més fosc sigui el nostre crepuscle…

Després de gaudir a La Sala de Rubí del concert “Victus 1714” -una selecció de peces musicals del barroc de l’època, combinada amb la lectura dramatitzada de la novel·la “Victus” d’Albert Sánchez Piñol-,  amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Madrigal, he tornat al llibre, a la paraula que buscava Martí Zubiría per poder ser apte, al “mystère”, als darrers moment del setge, a les paraules finals que, després de sentir-les en la veu de Sílvia Bel i Xavier Pomerol, m’han commogut més que la primera vegada:

“Som fullaraca que perdura. Estrelles que esclaten, llegendes dilapidades. Veritats sense cap altra recompensa que la lucidesa mateixa. Olor de merda calenta recorrent calçons en formació. Llargavistes cecs, periscopis inanes, i laments. Embuts amorosos […] Admetre que els nostres ulls sempre veuran el paisatge pel pany de la masmorra, saber que les espigues cauen sense queixar-se. […]

I descobrir, al final de l’últim extrem, més enllà d’Eufrates i Rubicons, sense plors, oh grandesa i consol dels pocs i pobres, dels febles i dissortats, que com més fosc sigui el nostre crepuscle més benaurada serà l’alba dels qui encara han de venir.”

Anuncis