Vaig quedar-me aquí

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

VAIG QUEDAR-ME AQUÍ

Vaig quedar-me aquí,
a les branques mogudes per l’oreig,
al carrer solitari,
a les flors dels balcons,
a l’alta paret del campanar.

Les coses que he estimat
fan que jo encara sigui,
I també les paraules que he dit
—abraçada, ponent, pàtria, camí—
són ara els noms
que porta el meu silenci,

Vaig quedar-me aquí.
No us caldrà preguntar.
Podeu trobar-me sempre.

Joan Vergés

Com un bosc silenciós, 2007

Poema que acabo de descobrir i que, a part de semblar-me preciós, té l’esperit de la reflexió-epitafi que vaig escriure a Barcelona, el dia 1 de febrer, en el marc de l’experiència viscuda amb els Petits exercicis pel bon morir del Teatro de los Sentidos.

En record de Joan Vergés

Poesia i cinema occidental

He assistit a un parell de tertúlies de Poesia en Acció, un grup que vaig trobar a facebook, dedicades a Poesia i cinema en les quals combinen  amb encert i delicadesa poesia visual amb poesia textual. Ells parlen d’un viatge a la poesia a través del cinema i un viatge al cinema a través de la poesia. El resultat és molt suggeridor. Els agraeixo profundament aquest regal. En aquesta entrada recullo un tast de Poesia i cinema occidental:

  • Mort a Venècia / Luchino Visconti – 1971

¿Serás, amor un largo adiós que no se acaba? 
Vivir, desde el principio, es separarse. 
En el primer encuentro 
con la luz, con los labios, 
el corazón percibe la congoja 
de tener que estar ciego y solo un día. 
Amor es el retraso milagroso 
de su término mismo; 
es prolongar el hecho mágico 
de que uno y uno sean dos, en contra 
de la primer condena de la vida. 
Con los besos, 
con la pena y el pecho se conquistan 
en afanosas lides, entre gozos 
parecidos a juegos, 
días, tierras, espacios fabulosos, 
a la gran disyunción que está esperando, 
hermana de la muerte o muerte misma. 
Cada beso perfecto aparta el tiempo, 
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve 
donde puede besarse todavía. 
Ni en el llegar, ni en el hallazgo 
tiene el amor su cima: 
es en la resistencia a separarse 
en donde se le siente, 
desnudo, altísimo, temblando. 
Y la separación no es el momento 
cuando brazos, o voces, 
se despiden con señas materiales: 
es de antes, de después. 
Si se estrechan las manos, si se abraza, 
nunca es para apartarse, 
es porque el alma ciegamente siente 
que la forma posible de estar juntos 
es una despedida larga, clara. 
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas

  • Manhattan / Woody Allen – 1979

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor, alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.
Y cogerlo
y tenerlo yo en alto como tiene
el árbol la luz última
que le ha encontrado al sol.
Y entonces tú
en su busca vendrías, a lo alto.
Para llegar a él
subida sobre ti, como te quiero,
tocando ya tan sólo a tu pasado
con las puntas rosadas de tus pies,
en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo
de ti a ti misma.
Y que a mi amor entonces le conteste
la nueva criatura que tú eras.

Pedro Salinas

  • El lado oscuro del corazón / Eliseo Subiela – 1992

S’hi sent un fragment del poema “No te salves” de Mario Benedetti

  • El espíritu de la colmena / Víctor Erice – 1973

La carencia

Yo no sé de pájaros,
no conozco la historia del fuego.
Pero creo que mi soledad debería tener alas.

Alejandra Pizarnik

El poema que no digo

El poema que no digo,
el que no merezco.
Miedo de ser dos
camino del espejo:
alguien en mí dormido
me come y me bebe.

Alejandra Pizarnik

  • El arbol de la vida / Terrence Malick – 2011

Epitafio

Un pájaro vivía en mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín.

Quise o no quise. Pero a veces
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz.

¡Digo que el hombre debe serlo!

Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.

Juan Gelman

Revolució sense enemics

revoluciosenseenemics

“És possible transformar el món? És veritat que no existeixen alternatives? És tot tan complex com sembla? Aquest llibre proposa un diagnòstic del que ens ocorre i les causes que ens van portar fins a aquí. També proposa solucions.”

Revolució sense enemics: un llibre de creixement personal, de Daniel Gabarró i Jaume López Hernández, amb l’objectiu d’ajudar a entendre el món i implicar-se  en la seva transformació: http://www.senseenemics.org/index.php?lang=ca

Vesteix-te amb els colors del bosc

els colors del bosc

Nodreix els teus sentits

d’aquests ulls foscos

que et desvetllen la pell,

assaboreix la llum,

la salabror del Sol damunt els llavis;

tasta la fruita,

vesteix-te amb els colors del bosc,

acull el vent entre les mans

i l’enigma dels astres,

dibuixa els llargs cabells del mar,

camina el temps

amb la mirada oberta.

poema de Carles Duarte que em van regalar uns amics pel meu aniversari i que perseguiré vers a vers.

Funàmbuls

Rosa-Pujol-Brustenga-2

poema: rosa d’ibur

fotografia muntatge: Edu Barbero

No t’oblidis de fer una pausa … o moltes

Fent camí cap a una nova consciència

Amb aquest lema, tan esperançador, s’està organitzant el 1r congrés dels Amics de l’Ofici de Viure per al 15 de març. Caldrà estar-hi atents.

El meu Espriu

espriu_logoEl meu Espriu és un home seriós i trist que confessa que pateix molt escrivint. Un home auster, rigorós, perfeccionista. Pessimista i vital alhora. Un home de murs blancs i xiprers prop del mar, de clarors i vinyes i camps de blat, un home de silenci, de nits i àlbes. El seu arrelament a la terra em commou. La difícil relació amb l’altre, amb els altres, em ressona profundament. Les seves paraules són justes, belles, punyents…

El meu Espriu és sobretot el poeta, el d’ ”Assaig de Càntic al Temple”, naturalment, i el de “Diversos són els homes i diverses les parles….”,  el de “He mirat aquesta terra…”, el de “….ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble” i el de Raimon i, especialment, el de les “Cançons de la roda del temps”:

“Cançó d’albada”:

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà près.

I després de l’Any Espriu, el de Gemma Humet i Toni Xuclà expressat en aquesta meravellosa cançó a partir de diversos poemes d’Espriu:

aula interior: un curs per transformar la teva vida

El meu descobriment de Daniel Gabarró va ser com un amor a primera vista. A través del Amics de l’Ofici de Viure, vaig rebre un correu-e d’algú que era col·laborador del programa del Gaspar Hernàndez i que demanava persones que vulguessin participar en una prova pilot d’un curs en línia que, finalment, es va dir “Descoberta interior: viatge de set setmanes”. Vaig saber immediatament que m’interessava participar-hi. Suposo que em va arribar en el moment adequat. I durant set setmanes vaig estar treballant de valent amb els materials i les propostes del Daniel. Va ser molt intens i molt inspirador.

Com que volia aprofundir-hi, al cap de poc temps vaig apuntar-me al curs “Aula interior“, en el qual es fa una trobada presencial al mes, durant nou mesos:

“L’objectiu d’Aula Interior és arribar a veure i superar els cercles vitals on estem atrapats: la nostra programació o personatge. La conseqüència serà la llibertat, la felicitat i la vida en plenitud. S’oferiran eines pràctiques, basades en la línia d’Antonio Blay i Anthony de Mello, perquè cada persona les apliqui a la seva pròpia vida i la transformi.”

Es tracta d’un plantejament de caràcter laic, no dogmàtic, basat en el treball experimental sobre tres aspectes fonamentals de la personalitat: l’energia, l’afectivitat i la intel.ligència. Dóna pautes per desenvolupar-los i et fa adonar de les dinàmiques inconscients que dirigeixen la nostra personalitat i el nostre comportament.

Des d’un altre enfocament, he trobat en aquest treball molts elements en comú amb el del taller de llobes -al qual hi dedico una entrada en aquest mateix blog: dones llobes-, especialment la necessitat de desaprendre tot allò que en comptes d’ajudar-nos a viure ens limita, de despullar-nos de creences i prejudicis que són un llast per a la vida, de fer un treball de silenci i connexió amb el nostre jo essencial i amb la vida mateixa, i de viure la vida d’una manera més directa ara i aquí.

Són treballs que et donen eines per aprofundir en el teu desenvolupament. Requereixen temps, dedicació i compromís personal per quallar, per poder ser integrats, però t’obren una altra dimensió del que és viure.

gabarro copia

El pou de les meditacions

una parada en el camí

La vall de l'espiritualitat

Deixeu els prejudicis a la muntanya de la quotidianitat i baixeu a la vall en pau

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Nollegiu

Llibreria al Poblenou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Coaching personal

Assessorament personal i mil i una receptes per viure bé. La informació que proporciono no pretén substituir la consulta, el diagnòstic ni el tractament d'un professional mèdic qualificat.