Aquesta Pau és Meva.

Em torno a fer ressò d’aquesta meravellosa cançó, basada en poemes d’Espriu, que em va commoure profundament l’any passat quan la vaig descobrir.

Ahir desitjava anar al concert que la Gemma Humet i el Toni Xuclà feien al Born però la salut em va fer una mala passada i no hi vaig poder anar.

Gaudim-la.

l'Optimista

No calen masses paraules per descriure aquesta peça interpretada per Gemma Humet i Toni Xuclà. Guanyadors del Premi Martí Pol d’enguany musicant aquests versos de Salvador Espriu.

Meravellós. 

Versos de Cementiri de Sinera

XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A L’ALBA
Jo no sé quina
Freda nit m’allunyava
Del teu silènci.
A l’alba vaig mirar-te
Per última vegada.

SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

XXVIII
Aquesta pau és meva,
I Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
“Aquesta pau és meva”

Des del jardí contemplo
Com passen lentes hores
Pels meus ulls enigmàtics,
I Déu em vetlla.

View original post

Simin Behbahani, la veu poètica de l’Iran

Simin-Behbahani

 

Mor Simin Behbahani, la veu poètica de l’Iran

 

“País meu, et tornaré a construir

si cal, amb maons fets de la meva vida.

Aixecaré columnes per aguantar el teu sostre,

si cal, amb els meus ossos”

[fragment d’un dels seus poemes més emblemàtics, País meu, et tornaré a construir, en la traducció del diari Ara]

 

A través del diari Ara m’assabento de la mort d’una poeta iraniana, Simin Behbahani, als 87 anys. Coneguda com la “lleona de l’Iran” i candidata dues vegades al Premi Nobel de Literatura (1999 i 2000), Behbahani va ser una de les veus defensores de la llibertat d’expressió del seu país. Entre les seves obres més destacades hi ha ‘ Tar-e Shekasteh’ (El dol trencat), ‘ Jay-e Pa’ (L’empremta del teu peu), ‘ Chelcheragh’ (Quaranta làmpades) i ‘ Marmar’ (Marbre).

Buscant informació a la xarxa, he trobat el seu web amb informació sobre la seva vida i obra i un petit tast dels seus poemes en anglès, que m’arriben amb molta força. Hi llegeixo, en una traducció ràpida i lliure, “Behbahani ha pintat petits retrats del seu país durant dècades. Ha donat veu  als anhels de la gent iraniana, s’ha fet ressó de les seves esperances i desencisos, ha documentat amb orgull i precisió la heroica resistència i la subversió creativa de la seva nació i d’ella mateixa. La seva és una poesia de la immediatesa i ressonància d’esperances traïdes i renovades, del desencís i la dissidència. És art d’alt nivell i art popular alhora, accessible a tothom, malgrat el seu tradicionalisme formal, la seva amplitud enciclopèdica, i la multitud de referències històriques i culturals, alhora locals i globals.”

Segons l’article de l’Ara és inèdita tant en castellà, com en català. Al blog Pasión Viajera he trobat una traducció lliure al castellà d’un fragment d’un dels seus versos -que és també el que destaquen en aquest article-:

Te reconstruiré, Patria,
Aunque sea con el adobe de mi alma.
Levantaré columnas para sostener tu techo,
aunque sea con mis huesos.
Oleré de nuevo en tí la flor,
para agradar a la generación joven.
Te limpiaré de nuevo la sangre
con el torrente de mis lágrimas.
Llegará otra vez un día luminoso
y la oscuridad abandonará la casa.
Pintaré mis versos
del azul de nuestro cielo y
aunque lleve cien años muerta
permaneceré de pie sobre mi tumba
para lanzar un grito tal
que destroce el corazón del diablo…

A “Poetas siglo XXI: antologia de poesia” també es poden llegir dos poemes seus traduïts al castellà.

A youtube he trobat diversos vídeos interessants. En aquest primer ella mateixa llegeix un dels seus versos:

La traducció a l’anglès d’un poema seu:

Dels seus poemes se n’han fet cançons:

Més informació

 

Anna Akhmàtova

casa-museu d'Anna Akhmàtova (casa Fontanka)Akhmatova

Matí gris i plujós a Sant Petersburg. 53, Liteiny Prospekt. Casa de Fontanka. Una entrada com de carruatges dóna a un jardí silvestre, al fons a l’esquerra la recepció del Museu d’Anna Akhmàtova (1889-1966), poeta russa a la qual m’he apropat aquest any. L’atzar o el desig o ves a saber què m’han portat aquest estiu a la seva ciutat.

Ha estat molt emocionant entrar a la casa on va viure més de vint anys aquesta poeta que va patir dues guerres mundials, la revolució russa, el setge de Leningrad, la repressió estalinista, la prohibició de publicar, l’expulsió de l’associació d’escriptors, l’afusellament del seu primer marit, les detencions del seu fill i del seu tercer marit, la manca de recursos…. i, malgrat tot, ella va continuar escrivint….

Al tercer pis de l’edifici hi ha l’habitatge, a la planta baixa i al segon pis hi ha exposicions relacionades, oficines i un espai dedicat a Joseph Brodsky -que va obtenir el Nobel de Literatura l’any 1987 i que va estar relacionat amb Akhmàtova-. El rebedor amb un penjador, un abric, unes maletes; la cuina amb aquella gran taula, els fogons, l’aigüera; el passadís al final del qual va arreglar una habitació per al seu fill; el despatx de Punin -la seva parella durant uns anys-; el menjador on s’hi havia reunit tanta gent, tant els que convivien en aquella casa, com els intel·lectuals de l’època; l’espai on ella treballava i la seva habitació amb una taula, una butaca, objectes seus en una vitrina, un gran mirall amb fotografies de persones properes, el dibuix amb la seva silueta que li va fer Modigliani a Paris, una pintura dedicada a ella….i, finalment, la vista al jardí del palau de Xeremétev.
Jo anava llegint els textos sobre cada habitació, seia i mirava com per amarar-me de l’atmosfera, de les vivències que guardaven aquelles parets, del desig, de la força, de la vitalitat d’aquella dona…

 

Akhmàtova l'entradala cuina  l'habitació de l'Anna DSC_0659   DSC_0664    DSC_0663la vista al jardí del Palau de Seremetev el menjador

Doncs sota el sostre de la Casa de Fontanka,
on s’hi passeja una llangor vespral
amb el manat de claus i la llanterna-
jo feia crits a un eco que era lluny
i torbava amb rialla inoportuna
el son profund de les coses;
on, testimoni de tota cosa al món,
des del capvespre a l’àlba
mira l’erable antic dins de la cambra
i preveient el nostre trencament
la fosca mà assecada cap a mi
allarga com qui aporta alguna ajuda

fragment de l’epíleg de Poema sense heroi (1940-1962)- Leningrad – Taixkent – Moscou

[…] Dues guerres, generació meva,
van il·lustrar el teu camí terrible.

Taixkent, 23 de març de 1944

Ulls blaus de Leningrad
tres anys només el cel mirant,
mireu-nos a nosaltres des del cel.

1 de gener de 1943

No, no sóc jo, qui pateix és una altra,
tant no ho podria resistir, que tapi
un negre vel allò que ens ha passat,
i que s’emportin els fanals…
Nit.

[…]

Avui tinc molta feina a fer:
a fons he de matar tota memòria,
i fer que l’ànima es torni de pedra,
i aprendre a viure de bell nou.
[…]

Epíleg

I

Ara sé com és que es xuclen els rostres,
com aflora la por entre les parpelles,
com a les galtes traça el sofriment
rígides pàgines cuneïformes,
o com uns rínxols cendrosos i negres
tot d’una es tornen platejats,
i el somrís es marceix en llavis dòcils
i tremola l’esglai en seques rialletes.
I no prego per mi sola,
sinó per tots els que eren allà amb mi,
en l’atroç fred i en la xardor de juliol,
al peu del roig i encegat mur.

fragments de Rèquiem

FRAGMENT

… I em semblava que eren focs
volant amb mi fins a l’aurora,
no en vaig poder saber -de quin color
eren aquells estranys ulls.

Tot tremolava i cantava al voltant,
i no sabia si eres enemic o amic,
si era hivern o bé estiu.

21 de juny de 1959

 

Aquesta versió dels poemes és de la Poesia completa: Anna Akhmàtova /  traducció i edició de Jaume Creus. – Barcelona: Edicions de 1984, 2009

 

 

 

Aigua llegida arran de font

DSC_0279DSC_0280(1)

“Ara nosaltres som aquí, a l’Arran de Font. Què hi fem? Què ens mou? Potser un sentiment de recuperació del que ha estat? La necessitat de sentir, d’imaginar les aigües de les fonts d’antany? Potser de sentir damunt la pell l’ombra d’una vegetació ubèrrima que ara ens escasseja? Cerquem en el passat. Recuperem llegendes. Volem conservar el patrimoni. […]”

Aquest text de Roser Tutusaus escrit per a l’Arran de Font d’aquest any ens situa a l’origen d’aquesta proposta que entitats com Rubí d’Arrel i Omnium Cultural de Rubí han organitzat per tercera vegada a la font de Sant Muç, recuperada i mantinguda per la ciutadania amb el desig de potenciar-la com a espai natural, cultural i social propi.

La Roser Tutusaus ha elaborat Aigua llegida, un text amb l’aigua com a eix central, a partir d’Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater, El Rubí de fa cinquanta, seixanta anys de Josep Sapés i Esmendia, refranys populars i un text propi que presenta, reflexiona i enllaça els diversos materials. Els lectors d’Aigua llegida han estat: Xavier Serrat, Montserrat Comellas, Jordi Muntan, Maite Fabrés, Eduard Puigventós, Mireia Ribera, Rosa Pujol i Roser Tutusaus.

Una nit especial -amb el caliu de la gent, la literatura i la música-, recuperant espais i records i saviesa popular:

“Aigua matinera, vesprada riallera”

“Aigua de font, la millor del món”

“Aigua a l’agost, safrà mel i millor most”

“Aigua al migdia, aigua tot el dia”

“Aigua bruta, no fa espill”

Més informació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carles Cases diu Llach

Una nit difícil vaig trobar aquest regal al Celler de Rubí: Carles Cases -músic i compositor de jazz i música de cinema-, acompanyat per guitarra i contrabaix, oferint la seva versió de la música de Llach -en els arranjaments de la qual hi havia participat activament durant una època-.

L’exquisidesa de les versions de Cases al piano combinada amb els  sentiments que per a molta gent d’unes generacions evoquen els temes de Llach és un còctel delicat, commovedor, reconfortant, ..

Si en voleu més:

Carles Cases diu Llach from agallets on Vimeo.

Diners i ètica

 

Adonar-se de la falta de coherència entre una actitud crítica amb determinats plantejaments polítics, socials i econòmics i la “teva” participació en aquest “sistema”, per exemple, dipositant els diners en els bancs tradicionals -amb interessos diferents, fins i tot oposats- no vol dir que es puguin prendre decisions immediates i resolutives.

Quan arriba el moment que, per fi, decideixes que has de passar a l’acció i busques una banca ètica, amb uns altres principis de funcionament, les conferències o lectures que t’han ajudat a prendre consciència a vegades no són suficients. Preguntes a través de diferents webs i no sempre t’arriba una resposta. Et trobes que hi ha diverses entitats en les quals sols pots participar com a inversor i que sols ofereixen serveis a col·lectius (entitats sense ànim de lucre o empreses d’economia social). . Dubtes sobre la solidesa i l’estabilitat de les entitats en les quals dipositaràs els diners que vas guanyant (pocs o molts són els únics que tens). En alguns fòrums, descobreixes crítiques als pocs bancs diferents amb els quals es pot treballar de manera individual.La llengua del nostre país no sempre està reconeguda en certes entitats, etc. etc.

Malgrat els dubtes i la incertesa, fa un temps vaig decidir obrir un compte a Triodos , assumint que poden tenir errors, tics centralistes i que també poden caure en contradiccions i valorant allò que els diferencia dels bancs que sempre hem conegut: combinar la rendibilitat financera amb la rendibilitat social i mediambiental (les energies renovables,l’agricultura ecològica, la construcció sostenible, el turisme sostenible, el suport a persones amb discapacitat o a grups en risc d’exclusió social, l’educació o les activitats culturals,) i treballar amb el màxim de transparència.

El que em sembla realment important és responsabilitzar-nos del poder que tenim com a ciutadans, usuaris i consumidors i anar fent passos, també individuals, cap a un altre tipus de món.

 


Nit de Sant Joan

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquella nit d’estiu,

a prop del mar,

voltats de màgia

foc i revolta

 

cremàrem pors

desfèrem ires

i dolors, junts

i sols alhora,

 

i un llamp d’amor

creuà la nit

profunda

 

i a l’àlba blanca

un altre món tornà

a ser possible

 

Darrere el vidre

DSC_0228 DSC_0229

Darrere altres devocions, no vaig poder arribar a l’hora al recital que el poeta Feliu Formosa va fer, divendres 13 de juny, a la sala Cèsar Martinell del Celler de Rubí. Però encara vaig poder veure el mestre, sentir les seves paraules en la seva pròpia veu, respirar l’atmosfera d’aquest espai singular en contacte amb els versos…

I avui he agafat “Darrere el vidre: poesia 1972-2002” i he resseguit “les fosques rutes dels versos que tracten d’explicar la vida” -com diu ell mateix- per la seva obra íntima, reflexiva, cap endins.

Autor d’una obra llarga i diversa, ha fet “llibres evocadors, reflexius, viatgers, eminentment literaris o hermèticament personals” i “ho ha provat tot, el vers breu de cançó; les estrofes orientals -hi ha una gran quantitat de haikús i tannkes, secrets i deliciosos, dispersa per aquesta poesia-, l’hexasíl·lab lleuger, el sonet ben quadrat, el sovintejat decasíl·lab, els pentàmetres […] i els lliures. Fins i tot ha provat el poema d’un sol vers, i amb extraordinaris resultats, en Immediacions”:

“Tantes pors entremig d’un crepuscle i un altre”

“Ara és hora d’aprendre a desaprendre”

“Núvol i ocell pels meus enyoraments”

Poeta explorador del món, de la vida, del misteri, de la veritat; poeta de l’amor, de la sensualitat; poeta de la natura i de la cultura; poeta del fet d’escriure, poeta-traductor de l’alemany (Brecht, Rilke, Trakl…), poeta-home de teatre; poeta del Vallès…

a Agustí Bartra

Encara escric per tu
(que ja no em pots llegir),
com esperant la teva
opinió possible.

Escriure és, doncs, per mi
descriure la consciència
d’allò
que no és possible.

*

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules

*

Tensa esperança
de no transformar encara
l’esforç en versos

*

Queda l’esguard, encara no serè,
d’uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat
de mi el teu cos esvelt.

Queda l’enyor del que mai no t’he ofert
i un camí pel desert.

*

Aigua avall
per la pell
la poesia.

Sembrar en el temps
llavors
de profecia.

Aigua avall
per la pell
la profecia.

Sembrar en el temps
llavors
de poesia.

*

Darrere el vidre veig
Com de sobte s’imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Les cites i la inspiració són de “Dins de la memòria de la llum”, pròleg d’Enric Sòria a “Darrere el vidre”, publicat per Edicions 62-Empúries el març de 2004.

 

temps de decidir

decidir alternatives democràcia llibertat república independència justícia llengua cultura respecte responsabilitat participació assemblea dret i deure de decidir

consciència coratge confiança voluntat sensibilitat perseverança resistència alegria afecte paciència tolerància fortalesa honestedat intuïció

amb els peus a terra i el cap al cel

 

DSC_0218

DSC_0219DSC_0222DSC_0226

 

 

 

 

Fulles d’herba

fulles d'herbaAhir vaig anar a la festa del 195è aniversari de Walt Whitman, a la Llibreria Calders de Barcelona, amb motiu de la publicació de “Fulles d’herba”, traduïda al català per Jaume C. Pons Alorda.

L’alegria de viure, la recuperació de la democràcia en el seu vertader sentit, la confiança en la humanitat……d’aquest poeta nord-americà del s. XIX van arribar amb passió i entusiasme de la mà de Jaume C. Pons Alorda.

“Walt Whitman és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe” (fragment de la contracoberta de l’edició catalana publicada per Edicions de 1984)

Va ser un plaer escoltar les paraules del poeta en la veu potent i vital de Pons Alorda i, fins i tot, participar-hi en el poema “Pioners! oh pioners!” i menjar pastís i beure cava i rebre una dedicatòria que acaba dient:

“[…] Whitman i jo som teus per sempre”

whitman i ponsjpg

JO EM CANTO A MI MATEIX

Jo em canto a mi mateix, persona senzilla i independent,

I dic la paraula Democràtic, la paraula En-Masse.

Jo canto la fisiologia de cap a peus,

Ni la fisonomia tota sola ni el cervell tot sol no són dignes de la

Musa, jo dic que la Forma completa és molt més majestuosa,

Jo canto la Dona ben igual que l’Home.

La vida immensa en passió, impuls i força,

Entusiasta, a favor dels actes més sobirans sota les lleis divines,

Jo canto l’Home modern.

*

OH JO, OH VIDA

[…]

Que ets aquí —que existeixen la vida i la identitat,

Que el poderós espectacle continua, i que tu pots contribuir-hi amb un vers.

*

TU, LECTOR

Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo,

Per això teus són aquests cants.

*

CANT DE MI MATEIX

21

Jo sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l’Ànima,

Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,

Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els

tradueixo a una nova llengua.

[…]

*

PIONERS! OH PIONERS!

[…]

Deixem enrere tot el passat,

Desenboquem en un món més nou i més extraordinari, un món diferent,

Fresc i fort aquest món que ens fem nostre, món de feina i marxa,

Pioners! Oh pioners!

[…]

 

Poemestiu

FESTIVAL DE POESIA DE L'EMPORDÀ

El pou de les meditacions

una parada en el camí

La vall de l'espiritualitat

Deixeu els prejudicis a la muntanya de la quotidianitat i baixeu a la vall en pau

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Coaching personal

Assessorament personal i mil i una receptes per viure bé