Ni que només fos …

Fa dos anys que la mare no és amb nosaltres.

Cant de l’enyor

Lluís Llach

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

font: web Viasona

 

Anuncis

Respirar el món

_es_imagenes_9788499_978849975764

Tensho

Carles Duarte

 

I

Respirar el món,

sentir que els dies lentament ens travessen,

intuir la fatiga dels astres,

saber que el temps que hem conegut s’adorm.

II

L’univers no és enllà de nosaltres;

ens construeix,

el construïm,

el nostre cos, com el foc, el transforma.

[…]

IV

Des del vertigen d’aquests dies convulsos

ressorgir, vèncer la por d’abandonar el refugi,

sentir-nos nus, ressò del cor del món,

tornar de nou a imaginar-nos.

[…]

Carles Duarte (Barcelona, 1959-) inclou aquest meravellós poema al final del seu llibre “Alba del vespre”. Format per catorze poemes breus, i escrit després de l’accident nuclear de Fukushima, evoca un nou temps -això és el que vol dir Tensho en japonès- que qüestiona el present i ens obre a una altra relació tant amb la natura com amb els altres éssers.

He vist que després el va publicar com a llibre d’artista, juntament amb pintures de Màrius Brossa (Barcelona 1950-) i ceràmica de Wataru Koike.

Fonts:

no importa la nit

3809265_a95f49c0da_z
“Night star” de Scuddr: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/kwmZ

 

“No importa la nit. El tros de cel [que veig]

em xiuxiueja sons de tots [vosaltres], i una

estrella diminuta

es debat en el buit, lluny dels plaers,

de les cases, diferent. No en té prou amb ella mateixa,

i necessita totes les seves companyes. Aquí, en la foscor, sols,

estem tranquils i ens sentim senyors del nostre destí”

 

*

 

Non importa la notte. Il quadrato di cielo
mi susurra di tutti i fragori, e una stella minuta
si dibatte nel vuoto, lontano dai cibi,
dalle case, diversa. Non basta a se stessa,
e ha bisogno di troppe compagne. Qui al buio, da solo,
il mio corpo è tranquillo e si sente padrone.

 

Cesare Pavese. Traducció i adaptació d’Oriol Junqueras

 

Aquesta és l’adaptació de la darrera estrofa del poema “Mania de solitudine” de Cesare Pavese que va fer Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat de Catalunya, des de la presó on està fa quasi un any i mig per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Actualment estem patint el judici incomprensible i dolorós a ell i a dotze persones més per aquesta raó.

Amb aquest poema, compartim amb ell i amb tots sentiments de solitud, enyorança i també d’esperança.

 

Fonts:

 

Escric el teu nom

6321836902_dbe03b1905_b
“Freedom?” de Nicu Buculeti: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/aCD4RY

Pels nostres presos polítics, que demà s’enfronten a un judici injust que no sabem con revertir, i pels nostres drets vulnerats, un poema molt conegut de Paul Éluard, escrit durant l’ocupació alemanya de França i “traduït a totes les llengües europeees en què es lluitava contra el nazisme. Al final de la guerra, milers de membres de la resistència se’l sabien de memòria”. Se n’han fet cançons i ha inspirat per exemple “Yo te nombro” que Nacha Guevara va fer famosa contra la repressió a Llatinoamèrica els anys 70 i 80..

“Llibertat” de Paul Éluard

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l’arena en la neu
Escric el teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginestes
En l’eco de la meua infantesa
Escric el teu nom

En les meravelles de les nits
En el pa blanc de les jornades
En les estacions núvies
Escric el teu nom

En tots els meus bocins de cel
En l’estany sol florit
En el llac lluna viva
Escric el teu nom

En els camps en l’horitzó
En les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric el teu nom

En cada glop d’aurora
En el mar en els vaixells
En la muntanya enfollida
Escric el teu nom

En la molsa dels núvols
En les suors de la tempesta
En la pluja espessa i fada
Escric el teu nom

En les formes fulgurants
En les campanes dels colors
En la veritat física
Escric el teu nom

En les senderes despertes
En les carreteres obertes
En les places que desborden
Escric el teu nom

En el llum que s’encén
En el llum que s’apaga
En les meues cases reunides
Escric el teu nom

En el fruit trencat en dos
De l’espill i de la meua cambra
En el meu llit conquilla lliure
Escric el teu nom

En el meu gos llépol i tendre
En les seues orelles alçades
En la seua pota desmanyotada
Escric el teu nom

En el trampolí de la meua porta
En els objectes familiars
En el foc glorificat
Escric el teu nom

En tota carn que es brinda
En el front dels meus amics
En cada mà que s’allarga
Escric el teu nom

En el vidre de les sorpreses
En els llavis atents
Per damunt del silenci
Escric el teu nom

En els meus refugis caiguts
En els meus fars enderrocats
En els murs del meu tedi
Escric el teu nom

En l’absència sense desig
En la soledat nua
En els marges de la mort
Escric el teu nom

En la salut recobrada
En el perill esfumat
En l’espera sense memòria
Escric el teu nom

I pel poder d’una paraula
Torne a començar la meua vida
Només he nascut per conéixer-te
Per anomenar-te

Llibertat

Traducció de Marc Granell
M. GRANELL i I. MARTÍNEZ MARZO, Poemes d’un segle. Poesia occidental del segle XX, Edicions 96, Carcaixent, 1999. 

*

Sur mes cahiers d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l’écho de mon enfance
J’écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J’écris ton nom

Sur tous mes chiffons d’azur
Sur l’étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J’écris ton nom

Sur les champs sur l’horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J’écris ton nom

Sur chaque bouffée d’aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J’écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l’orage
Sur la pluie épaisse et fade
J’écris ton nom

Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J’écris ton nom

Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J’écris ton nom

Sur la lampe qui s’allume
Sur la lampe qui s’éteint
Sur mes maisons réunies
J’écris ton nom

Sur le fruit coupé en deux
Du miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J’écris ton nom

Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J’écris ton nom

Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J’écris ton nom

Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J’écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J’écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J’écris ton nom

Sur l’absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J’écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l’espoir sans souvenir
J’écris ton nom

Et par le pouvoir d’un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

Liberté.

Paul Eluard

Poésie et vérité 1942 (recueil clandestin)
Au rendez-vous allemand (1945, Les Editions de Minuit)

Fonts:

Un estel hissat enlaire

1164152076_4ceb89f7ac_z
“Stunt kite” de Rick: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/2LSzRw

Presos polítics

Catherine Gallagher (1935)

                                    Per a Nelson Mandela i Bram Fischer

Ells criden des del darrere

dels filats.

És encara el mateix missatge

reclòs entre tanques,

i la seva veritat s’enfila

cap amunt. Ho pots veure:

un estel hissat enlaire, suspès

on res de particular

no està passant.

Però ells continuen hissant-lo,

davant dels ulls

dels seus carcellers,

i el fan navegar a tot vent

en un petit trosset de cel.

*

Political prisoners

                                    For Nelson Mandela and Bram Fischer

They call from behind

the wires.

It’s still the same message

fenced-off

and their truth floats

upwards. You can see it,

a kite held high, suspended

where nothing particular

it’s happening.

But they keep holding it,

before the eyes

of their jailers

and it sails all winds

in a tiny patch of sky.

[De ‘Fish-rings on water’]

 

Font: Blog “Amb vetusta gonella”

Llibertat presos i exiliats

el país del Nil

CANT DE L’ARPISTA
      Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat davant per davant de l’arpista

Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Serrallonga, Segimon. 
Versions de poesia antiga
. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.

Font: Blog Mag Poesia

*

“El viatger Heròdot ja classificà l’Egipte de Do del Nil […] A Egipte el riu hi és un centre de vida, de religió fins i tot, la qual cosa us pot ser explicada qualsevol dia, en veure d’un avió estant com arriba a condicionar la fesomia del paisatge. p. 42

Del cel estant, us adonareu que Egipte només és riu i desert: la Terra Negra i la Terra Roja dels més antics. A cada banda del Nil, el desert, o les carenes que en són quasi sinònim, s’estenen com la interrupció brutal d’un ordre de fertilitat al qual ens havíem acostumat potser massa fàcilment. No hi ha una transició esperable: teniu un peu als horts de la vall del Nil i, estirant la cama, podeu tocar la pedra viva d’una terra que només allotja els morts. p. 45

La divisió natural del Nil forma dues parts de l’Egipte clarament identificables: l’Alt Egipte, que són nou-cents quilòmetres de Nil, des d’Assuan a Memfis, i el Baix Egipte, que comprèn el Delta.” p. 49

“Les piràmides són com tots sabem, sinó que més grosses del que podem arribar a imaginar. […] les piràmides romanen impertèrrites i, com que són l’última meravella del món antic que ens queda a l’abast, es fan dir sí senyor. Els “Ohs” són inevitables. L’entrada també. P- 68

A Sakkara tindrem l’avantatge enorme de veure com les mastabes, primera forma perfeccionada de sepultura egípcia, evolucionaren una damunt l’altra per a crear la famosa piràmide esglaonada, que aquí a Gizeh, troba una forma ja completament evolucionada en les tòpiques tombes de Keops, Kefren i Micerí.” P. 76

“Al-Qâhirah és una ciutat per a contemplar des d’una alçada, encara que hom no l’abasti tota sencera. […]. Jo he vist al-Qâhirah des de molts punts alts, però val a dir que prefereixo sobre tots els altres llocs la Ciutadella de Salah-ad-Din (el sultà que la cristianitat batejà Saladí); i, si pot ser, al capvespre. […] D’aquí estant, el viatger contempla un Caire esmorteït en la deliqüescència del capvespre, però sense aquell misteri angoixós que la posta de sol dona a qualsevol racó d’Egipte, on les romanalles del món faraònic encara tinguin una presència important. Aquí, és l’afegit imposat per la conquesta estrangera que reeixí a triomfar sobre totes les anteriors: l’Islam. La mitja lluna substitueix els déus múltiples de les cosmogonies faraòniques; les cúpules i el minaret reemplacen els obeliscos i les enormes sales hipòstiles d’una llunyana vegada. Ensems, les túniques de lli dels imperis perduts són substituïdes per les xilabes els caftans, les llargues camises ratllades típiques del vestuari àrab. I ara i adés sobresurt l’inevitable toc d’europeisme, tant en els vestits de la gent, com en les cases de pisos i els hotels de luxe que sobresurten, pesants, entre les formes més abrinades de l’arquitectura mora. Al fons de tot plegat, difonent-se en la posta de sol, hom perfila la massa moradenca de les piràmides, cap al País de l’Oest, on el Ka dels faraons es perdia en cerca d’Osiris p. 106

De dia, el Caire i Alexandria són ciutats feineres, de molt brogit i una intensitat inigualable en lluc batec humà, La circulació, mes que no pas abundosa, hi és espectacular: no es tracta de l’atapeïment de màquines que presenten, ja sense remei, les nostres ciutats europees, sinó d’un clamor provocat per la gent que utilitza aquestes màquines i que, en el cas dels transports públics -tramvies, sobretot-, pot acollir enormes gernacions” p. 139

 

“Luxor és Tebes; més ben dit: Luxor i el llogarret de Karnak, separats per dos quilòmetres. Són, avui, la capital que enlluernà el món antic, que adquirí força i riquesa sota l’ègida del poderós déu local Amon (l’Amagat): la ciutat de les cent portes, dels mil obeliscos, l’honorada pels prínceps de tot el món p. 157

Però aquí a Karnak, la imaginació rep un nou repte, que ella no pot tornar, que ha d’entomar indefensa, feble. La sensibilitat és substituïda per un posar a prova les nostres possibilitats d’astorament. És que hem entrat a la gran sala hipòstila, punt culminant de l’expectació que l’arquitectura egípcia pot arribar a despertar en el pelegrí. I ell, que ha vist aquesta sala reproduïda mil vegades en els llibres, s’adona que qualsevol assaig de reproduir-la, tant avui com fa segles, és una pura gratuïtat, un acte dirigit cap al no-res. Sense el sostre, amb els travessers que van d’una columna a l’altra escindint la puresa del cel  que vèiem al lluny, aquesta sala sembla entestada a demostrar que, de vegades (poques, privilegiades), l’arquitectura pot ser més gran que la natura.

[…] Aquesta sala vastíssima, composta per cent trenta-quatre columnes de base colossal, que només diverses persones col·locades en rotlle poden arribar a envoltar, forma el recinte més ben conservat de Karnak” P. 163

“Al temple de Luxor, on tant plau de fer una passejada havent dinat, ja que és més petit i, a més, és al centre de la vila, trobem de bell nou la petja del gran Amanoris III i addicions posteriors de Ramsès II […] Un dels obeliscos que obria l’entrada a l’Opet d’Amon és. Precisament, el que avui es troba a la Place de la Concorde de Paris […]

La passejada pel temple de Luxor és molt més agradable que no pas la de Karnak, i en dir agradable em refereixo a una absència quasi total d’aquella sensació d’empetitiment que, en l’altre santuari, escomet el viatger, Tot i comptar que els nonuments egipcis ens la fan sentir sempre aquesta sensació, n’hi ha alguns on la presència més palpable de l’enormitat l’acreix de manera considerable.” p. 164

“L’indret ofereix una visió única, sobretot si hom enfronta en perspectiva recta aquell temple funerari de la reina Hatsheput, amb la rampa que sobresurt en primer terme, inclinada, i els capitells de la deessa Hathor gairebé enganxats a la massa gegantina i arrugadissa de la muntanya, que s’acaba en una piràmide natural (aquella que, vista des de l’altra banda, presideix per a l’eternitat les seixanta tombes de la Vall dels Reis). P. 53

[…] la Vall dels Reis. És un lloc impregnat d’un misteri suprem,  que prové tant de la història allí continguda com del paisatge mateix, espectral com una visió de la lluna abans que ens ensenyessin com no havia de ser si volia romandre reina dels nostres mites de ciència-ficció p. 169

Ho domina tot la gran piràmide natural, d’un terra entre groc i verdós però completament blanc quan hi el cau el bo de la calda. Sembla com si d’allà dalt estant Anubis vetllés millor pels seus morts. Ell és, al capdavall, el batlle d’aquesta ciutat única.” P. 172

Fragments de Terenci del Nil: viatge sentimental a Egipte / Terenci Moix. – La Magrana, 2012

*

“Abu Simbel es el nombre árabe con el que hoy se conoce la zona de la Baja Nubia en la que Ramsés II hizo construir sendos templos dedicados a su propia persona, la de su familia y diversas divinidades. Tenemos que recordar que para la cultura egipcia, la figura del faraón y los suyos, y los distintos dioses, se solapaban unos sobre otros, siendo habitual las representaciones de miembros de la realeza con atributos divinos o, a la inversa, dioses con rostros de personajes regios.
El Templo Mayor está dedicado a Ra-Horakhte, Ptah, Amon-Ra y el propio Ramses II divinizado. Es del tipo denominado hipogeo, es decir excavados en la roca. La fachada, en talud, tiene treinta metros de altura por treinta y cinco de anchura y en ella destacan los cuatro colosos en la característica postura sedente egipcia con las manos extendidas apoyadas sobre las piernas, presentan todos los atributos faraónicos y entre las piernas, a menor escala, figuras que representan a distintos familiares del rey. Esto es algo igualmente característico del arte egipcio, tanto en la escultura como en la pintura, la llamada Perspectiva Jerárquica, el personaje de mayor importancia, es el que presenta mayores medidas.”

Abu Simbel: un templo para la eternidad a Culturarte / Terenci Moix

img_20190101_150443_752img_20190101_160132_213

 

Sekhmet, jo t’acullo en mi

31070742567_da4e635a84_z
Statue of the goddess Sekhmet from the Temple of Mut at Karnak, ca. 1400 BCE; Kunsthistorisches Museum, Vienna (3) de Richard Mortel: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/PkBFh4

Pregària a Sekhmet [traduïda del blog  Terre Païenne]

Poderosa Sekhmet
Deessa en flames
Jo t’acullo en mi
Que les meves pors i els meus dubtes fugin davant la llum
Que la teva màgia transcendeixi la meva còlera
Desterri el sofriment i la tristesa
Transformi en força les meves febleses
El coratge i el poder són en mi perquè tu ets en mi
Sekhmet la gran
Deessa de la curació
Que el teu foc destructor redueixi les meves ferides a cendra perquè vingui el renaixement

 

*

En un petit temple de Karnak, apartat dels espais principals envaïts de turistes, la vaig veure. Davant meu, bella, sòlida, poderosa, implacable però alhora plena de tendresa, acollidora, no feia pas por malgrat la seva fama de deessa de la guerra i la destrucció. Potser és destructora  d’aspectes que ens impedeixen viure amb autenticitat i plenitud?

Sekhmet

1

De pedra negra,

cap de lleó,

cos de dona,

ferotge,

tendra,

serena,

decidida.

2

Pren el meu poder i la meva força

per dissoldre pors i ràbies,

el món no està contra tu,

deixa la tristesa,

comparteix,

demana …

 

rosa d’ibur

*

Més fonts:

Viquipèdia

dins el teu cos golafre

MARIA FULLANA
(València, l’Horta, 1958)

 

NUT

Dea de la nit,‎
ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.‎

El cel és el teu úter profund
i, allà al més fons, balla la lluna, ‎
com un petit reflex des de la cova intacta.‎
En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,‎
estels sols que malden per tocar-se
i, abans que s’esdevinga,‎
trenques el tel,‎
esclates l’estel en mil aigües,‎
el flux del dia nadó‎
des del teu ventre ansiós‎
ja per menjar-te’l de nou
en el capvespre.‎

Font: Blog Poesia Valenciana Actual

*

Una de les deesses que m’han impressionat més del meu viatge a Egipte ha estat Nut, la deessa del cel, creadora de l’univers i els astres i fins i tot de molts altres déus. Se sol representar com una dona nua, de pell blava coberta d’estels, amb el cos arquejat com si fos la volta celeste. Cada dia, es menja el déu sol i el pareix de nou l’endemà des de la seva vulva

Rastrejant per la xarxa, he trobat aquest preciós poema de la valenciana Maria Fullana i una música meravellosa, dedicada a Nut i reconstruïda a partir de textos de les piràmides de Saqqara:

Fonts:

estic feta de retalls

9479105294_3e66627cc2_z
“From Babylon flowers by Christine Plowman” de Littlelixie: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/frCTKU
Saber viure

 

No sé … si la vida és curta

o massa llarga per a nosaltres.

Però sé que res del que vivim

té sentit, si no toquem el cor

de les persones.

Moltes vegades n’hi ha prou en ser

falda que acull,

braç que envolta

paraula que conforta,

silenci que respecta,

alegria que s’encomana,

llàgrima que corre,

mirada que acaricia,

desig que omple,

amor que motiva.

I això no és res d’un altre món,

és el que dona sentit a la vida,

és el que fa que

no sigui ni curta, ni massa llarga,

sinó que sigui intensa,

vertadera, pura … mentre duri.

 

*

 

Estic feta de retalls …

Trossets acolorits de cada vida que passa per la meva i que vaig cosint a l’ànima.

No sempre són bonics, ni sempre feliços, però m’agreguen i em fan ser qui sóc.

En cada trobada, en cada contacte, vaig quedant més gran …

En cada retall una vida, una lliçó, un afecte, una nostàlgia ….

Que em fan més persona, més humana, més completa.

I penso que és així com la vida es fa: de pedaços d’altra gent que es van

convertint també en part de la gent.

I la millor part és que mai estarem a punt, acabats …

Sempre hi haurà un retall per afegir a l’ànima.

Per tant, gràcies a cada un de vosaltres, que formeu part de la meva vida i que

em permeteu engrandir la meva història amb els retalls deixats en mi. Que jo

També pugui deixar trossets de mi pels camins que puguin ser part

de les vostres històries.

I que així, de retall en retall puguem convertir-nos, un dia, en un immens brodat de “nosaltres”-

Cora Coralina (1889-1985)

 

La meva amiga Magda em va parlar d’aquesta deliciosa poeta brasilera de la qual  “Carlos Drummond d’Andrade (poeta major de Brasil i un dels més grans d’Amèrica Llatina) va dir: “Admiro Cora Coralina i l’estimo com algú que viu en estat de gràcia amb la poesia. El seu vers és aigua corrent, el seu lirisme té la força i la delicadesa de les coses naturals“”. No n’he trobat traduccions al català. He traduït del castellà dos poemes que vull fer meus en aquests dies de reflexions i propòsits.

 

Fonts:

 

Cora Coralina
imatge extreta del blog El azul por favor 

 

Instruccions per viure una vida

 

Instruccions per viure una vida:

Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.

 

Mary Oliver

Fragment del poema De Vegades del llibre “Ocell roig” / Mary Oliver. – Traducció i pròleg de Corina Oproae. – Godall Edicions, 2018.

 

IMG_20181211_141201_927

 

Amb tres versos, tota una filosofia que Mary Oliver -poeta dels Estats Units molt reconeguda, amb premis importants i hereva de la sensibilitat naturalista de Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Henry David Thoreau-, ens regala en aquesta primera traducció al català d’un llibre seu. Que necessàries són les seves paraules en una societat i una època tan fosca i desesperançadora perquè ens adonem de l’extraordinària que és la vida.

 

Més informació: 

Shaudin Melgar-Foraster

Benvinguts al meu bloc

Nollegiu

Llibreria al Poblenou

Com volem viure Cómo·queremos·vivir

amb sostenibilitat social, ecològica i econòmica

Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

l'Optimista

Perquè ens sobren pessimistes, carallargs i deprimits

blog de les llobes

grup de reflexió al voltant del llibre “Mujeres que corren con los lobos” de Clarissa Pinkola Estés

Sophia Blasco: Receptes per Viure Bé!

Assessorament i coaching personal