Arxiu de la categoria: poemes

imagina …

 

Es repeteixen

un altre cop les velles,

tristes imatges.

*

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra.

*

Des de l’angúnia

del fang i la misèria

hi ha uns ulls que ens repten.

 

Miquel Martí i Pol

D’Haikús en temps de guerra

Edicions 62 – Empúries, 2002

Ell s’ha fet terra …

En el 75è aniversari de l’afusellament del President Companys per part del franquisme, em vull fer ressó de les iniciatives d’Omnium Cultural per fer-lo present a les cases i a les escoles, així com del poema que el 1947 li dedicà el poeta, i polític amic, Ventura Gassol. Encara avui no s’ha anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort, després d’un segrest ignominiós i d’una farsa de judici, el president legítim de Catalunya.

companys_espelmes

Al President Companys

No digueu que ell és mort- no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort- la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort- la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

Ventura Gassol (La Selva del Camp, 1893 -Tarragona, 1980) poeta i polític català.

 

Fonts:

al mur del cementiri …

“A mis amigos les digo: Cuando viajéis a Bruselas, no dejéis de ir a Ixelles y emprended el camino a lo largo del muro de su cementerio. Allí estaré, esperándoos.”

Chantal Maillard

   DSC_0003_9

Fent cas de Chantal Maillard i de Muriel Chazalon, en anar a Brussel·les, vaig anar al cementiri d’Ixelles i vaig fer el recorregut pel mur on hi ha quatre poemes de Maillard, traduïts a diferents llengües. En el mur que separa els morts dels vius i la universitat flamenca de la francòfona, en el barri on va néixer la poeta i on darrerament ha retornat per recuperar la memòria de la seva infantesa, versos que ens parlen del emigrants i dels absents, dels murs que ens separen (o ens uneixen), del riure com a arma defensiva i dels records d’infantesa que sorgeixen com un centelleig. Vaig anar a Ixelles darrera versos que ens desafien, ens interpel·len, ens reclamen … “La proposta de Maillard passa per minvar el renou metafísic a través d’una actitud atenta i receptiva, com la del poema, la del nen o la de l’animal que ens connecta amb la innocència prèvia al logos, amb el nosaltres, amb la ferida que tots compartim”.

   DSC_0008_7DSC_0009_6

Irse

contando los pasos.

Asombrarse de que alguno quedó atrás y nos impide

seguir contando.

DSC_0004_10

A un lado del muro

o al otro,

¿qué cambia

si a ambos lados

el muro nos separa?

DSC_0014_6

La risa es un arma defensiva,

¡Defendámonos pues!

¿Dónde está el enemigo?

_____________________DSC_0016_5DSC_0002_13

El olor de la hierba en la mañana.

Un charquito de agua

estancado en el fondo

de una carretilla.

Aquesta sorprenent i meravellosa acció poètica  va ser fruit d’una col·laboració amb l’artista plàstic Emilio López-Menchero (belga d’origen espanyol, al revés que la Maillard), a instàncies de l’organització literària neerlandesa Het Beschrijf, que organitzà un cicle intercultural de poesia a la ciutat de Brussel·les en el qual quatre poetes estrangers van col·laborar amb quatre artistes locals.

La coincidència que els assignessin el barri d’Ixelles, que és casualment el barri on va néixer Maillard, va impregnar l’acció d’una càrrega simbòlica molt poderosa en un moment en que la poeta estava treballant en la memòria de la seva infantesa.

 

Fonts:

Me emociona al blog Sopa de Poetes

Chantal Maillard: dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica – presentació d’Anna Tort Pérez 

I més:

Bélgica de Chantal Maillard: vídeo Poesía de Gianfranco Spada para Editorial Pre-Textos – 2011

la deu de contes i poemes … i música

“Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món”.

Joan Vinyoli

Nit d’estiu-quasi tardor. Enmig del bosc, una clariana arrancada de la malesa mostra el que era la font de Sant Muç (Rubí). Ja no hi raja aigua però fa uns anys acull “Arran de Font”, una trobada literària i musical per celebrar la recuperació de l’espai i per reivindicar espais naturals oblidats de la nostra ciutat. És una iniciativa de Rubí d’Arrel i Òmnium Cultural de Rubí i hi col·laboren el CRAC, el Centre Excursionista de Rubí, el Servei Local de Català i la masoveria de Sant Muç.

DSC_0004

DSC_0001 (1)

DSC_0002

arran de font 2015

La part musical,  a càrrec del grup de folk “Carajillo d’Anís”, ens encomana alegria i vitalitat i ens fa aixecar de la cadira o de terra. Més tard, Roger Margarit, amb la seva ironia delicada i la seva tendresa, ens regala cançons del primer disc i ens avança temes del segon que és a punt de sortir.

A la part literària, “La deu dels contes i poemes”, una selecció de textos feta per Montse Marcet i enllaçada per  Roser Tutusaus sobre les fonts, l’aigua, la natura, la vida …

Tot calla, tot es resisteix;

cada vegada es fa més i més ampla

la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para

mai de rajar: l’escolto

de nit al cor de cada cosa”

Joan Vinyoli

Versos de Joan Vinyoli es van intercalant amb els contes I doncs, Pinot? de Rafel Simó, Wangari i els arbres de la pau de Jeanette Winter, La lluna d’en Joan de Carme Solé Vendrell,  L’home d’aigua d’Ovo Rosati i Gabriel Pacheco i Quan plou de nit de Marta Balaguer.

Llegeixen els textos Montse Bartroli, Mariona Checa, Montse Fraguas, Manu Fuster, Montse Marcet, Àngel Miguel Castejón, Eduard Puigventós, Rosa Pujol, Fran Rueda i Roser Tutusaus.

“Podem concloure la vetllada d’avui amb uns quants desitjos, amb un propòsit: tan de bo que malgrat la pols i la sequera; malgrat els esbarzers i les plantes punxants; malgrat les deixalles i les aigües entollades, arribés un dia que a Sant Muç, els arbres procuressin la felicitat els uns dels altes -com fan el pi Pinot i els tres plançons-; que la terra ben menada fos una font de riquesa humana –com la de la Wangari-; que la salut l’obtinguéssim del que collim i mengem –ens il·lumina el camí en Joan amb la seva Lluna-; que l’Home d’Aigua ragés pel broc d’aquesta font; que tots els animals retornessin a una terra generosa i protectora com amorosits pel cor de la Victòria, que la font tornés a ser el racó ombrívol confident dels amors. Això, en resum, fóra un acte de regeneració i creació… potser sí que un dia tot això renaixerà de les cendres de què ens parla Vinyoli. No perdem l’esperança!”

I tot això regat pels mojitos que la Mercè i el Ricard  preparen arran de font.
Més informació:

les roselles creixen…

Preparant un viatge a Flandes, he descobert un poema emblemàtic -que volia compartir aquí- sobre els morts de la primera guerra mundial, a partir del qual les roselles han estat -en el món anglosaxó,- el símbol de la sang vessada: In Flanders fields de John McCrae  

Aquests dies potser també el podem fer extensiu als “camps i mars d’Europa” i a altres guerres no convencionals però no per això menys cruentes.

"Poppies I" de Charlotta Wasteson a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/8MnTAU
“Poppies I” de Charlotta Wasteson a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/8MnTAU

Als camps de Flandes les roselles creixen

entre les creus, de filera en filera,

marcant on som, i cel enllà,

cantant valentes, volen aloses

que els fusell de baix a penes senten.

 

Ara som morts i fins fa poc

vivíem, quèiem, veiem brillar les postes de sol,

estimàvem, érem estimats i ara jeiem

als camps de Flandes.

 

Seguiu la lluita nostra amb l’enemic.

Amb mans inertes us llancem la torxa;

feu-la vostra per mantenir-la amunt.

Si ens defalliu, els que ja hem mort

no reposarem, encara que les roselles creixin

als camps de Flandes.

 

John McCrae

In Flanders fields

Traducció extreta de Gran Guerra 1914-1918 blog

Altres blogs que parlen d’aquest poema:

Gran Guerra 1914-1918 Blog

Mediterrani Continental

 

I així fins que s’acaba el dia…

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA
Love worn de Tim Hamilton a Flickr https://flic.kr/p/3cAmr9 amb llicència Creative Commons

MUDA

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Mireia Calafell

Mireia Calafell, premi Lletra d’Or, amb “Tantes mudes”

Mireia Calafell, polisèmica i polièdrica. Jaume C. Pons Alorda

Un raig que passa

Tot en mi és tan sols un raig
que passa, que crema, que lluu.

 

raig de sol

La Alcarria: puesta de sol, fotografia de Enrique Céspedes a Flikr, amb llicència creative commons

Fa temps que aquests versos de Ricard Mirabete em fan companyia, gràcies a la postal que en va fer la Institució de les Lletres Catalanes, i de tant en tant se’m fan presents i vius i em travessen i em trasbalsen i m’empenyen ,,, Són com una fórmula màgica que em fa anar més enllà de la quotidianitat més rutinària i utilitarista.

 

Antic camí de Taradell
A Elena Solís

Ara veig créixer el sol
com un toll d’infinit
a les mans blanques i fredes.
Transito pels camps glaçats
on el vent s’hi remou plàcid.
El moviment dels peus,
la direcció única d’un estol
de llunyanies que abasto
a cops de pedal, damunt rodes
de plàstic metàl·lic, a bord
de la mercuriana bicicleta.
Tot en mi és tan sols un raig
que passa, que crema, que lluu.

Ricard Mirabete – (Radar, 2012)

Més informació sobre l’autor:

cafè antic

He descobert el Cafè Antic -fent una sortida sorpresa amb alguns amics- i he  passejat per aquest lloc que inspirà Martí Pol i Llach i que va fer sorgir el disc Porrera el 1995, pel seu entorn, el país petit a escala humana, la gent propera, la plaça, la natura, la vinya, el vi … aquest refugi de tendresa davant d’un món difícil …

DSC_0261 DSC_0263 DSC_0267 DSC_0268 DSC_0269 DSC_0270DSC_0276  DSC_0281

 

Tret que el sol dins de tu …

vola

Foto "Temaristock-spread your wings and fly"" de Temari09 a Flikr amb llicència creative commons

AIXÍ QUE VOLS SER ESCRIPTOR? de Charles Bukowski

Si no et ix bullint de dins,
malgrat tot,
no ho faces.
Tret que surta espontàniament del teu cor
i de la teua ment i de la teua boca
i dels teus budells,
no ho faces.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa en la pantalla de l’ordinador
o clavat en la teua màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho faces.
Si ho fas per diners o fama,
no ho faces.
Si ho fas perquè vols dones en el teu llit,
no ho faces.
Si has d’asseure’t
i reescriure-ho una vegada i una altra,
no ho faces.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho faces.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol un altre, oblida-ho.

Si has d’esperar al fet que surta rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer has de llegir-ho a la teua esposa
o a la teua núvia o al teu nuvi
o als teus pares o a qualsevol,
no estàs preparat.

No sigues com a tants escriptors,
no sigues com tants milers de
persones que es diuen a si mateixos escriptors,
no sigues insuls i avorrit i pretensiós,
no et consumisques en el teu amor propi.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No sigues un d’ells.
No ho faces.
Tret que surta de la teua ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o a l’assassinat,
no ho faces.
Tret que el sol dins de tu
estiga cremant els teus budells, no ho faces.
Quan siga veritablement el moment,
i si has estat triat,
succeirà per si solament i
seguirà succeint fins que muires
o fins que muira en tu.
No hi ha un altre camí.
I mai ho va haver-hi.

Espurna: Empar Moliner al programa El Suplement de Catalunya Ràdio
Font: Les muntanyes

Tinc un tros de mort viva …

postal setmana poesia

Nit de poesia al meravellós espai del Verger del Museu Marès. Poesia que s’encarna, que diu el cos, el desig, la ferida, la malaltia… que escolta el cos, que es fa cos … Nit de plaer i dolor sensorial.

Poesia i cos: teixit. Poesia escrita des del cos que ens permet viure i del qual no ens podem separar. -dimecres, 13/05/2015 21.30 h Verger del Museu Frederic Marès Pl. de Sant Iu, 5

“El cos, que ens permet viure, sentir, experimentar, i que també ens arrossega amb ell, company en la salut i en la malaltia, inseparable, és el protagonista d’aquest recital. Cinc veus ens el faran notar, des de la maternitat i l’inici de la vida, fins a la malaltia i la realitat de palpar una data de caducitat. Cicatrius de molts tipus. Poemes sensorials. Referències anatòmiques. Veus amb edats i circumstàncies diferents que es troben de cara al mirall. Poemes d’Eva Baltasar, Carles Camps Mundó, Mireia Calafell i Rosa Vilanova.”

Eva Baltasar

Seria més senzill dir-ne protuberància
o un pit cec de dimensions descomunals;
un fart de menjar crispetes, un darrere sense ratlla,
superfície convexa o timbal intocable;
les dotze en punt, la meva mitja taronja,
un truc desesperat, la ‘o’ de l’amor.
Si fos amiga de la ciència m’inventaria un nom
només per a ella: RX743, HT892…
…la meva panxa desvergonyida,
la teva càpsula, aquest gran habitacle.

[de Poemes d’una embarassada. Pagès Editors, 2012. Trobat a SócPetit.cat]

Carles Camps Mundó

Mireia Calafell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’m en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

[de Poètiques del Cos. Galerada, 2006 trobats a Magisteri Teatre-Mag Poesia]

 

Rosa Vilanova

autoretrat-1

Allò essencial sempre queda
sense escriure’s.
Cada vint-i-vuit dies una mort.
Un no-res embolcallat en una mortalla de sang.
S’acosta el final
i no he engendrat cap semblant.
Què busco en aquesta nonada?
Res no val llevat del que tinc.
La imagino, encara
sota la mirada de la lluna,
lliscant per la catifa de les meves entranyes
toves, calentes, roges.
Dona desarrelada,
com l’altra, la que he llençat
tantes vegades, mes rere mes.
Endreço la sala per al part,
esterilitzo els instruments
i em preparo per parir
la dona que sóc

​[de La perfecció de la molla. Meteora, 2015

Setmana de la poesia de Barcelona 2015

El títol d’aquesta entrada, “Tinc un tros de mort viva …”, és un vers d’un poema de Carles Camps Mundó.