Arxiu de la categoria: poemes

paraules que acaricien com la mà…

hikmet

[imatge trobada a http://evvel.org/yasadim-diyebilmen-icin-nazim-hikmet-110-yasinda]

“El hada ignorante”, película del director turc Ferzan Ozpetek, m’ha fet descobrir aquest preciós poema de Nazim Hikmet:

En aquesta nit de tardor

En aquesta nit de tardor
estic ple de les teves paraules,
paraules eternes com el temps,
com la matèria,
paraules que acaricien com la mà,
resplendents com les estrelles.
Del teu cap,
de la teva carn,
del teu cor,
m’arribaren les teves paraules 
les teves paraules carregades de tu
les teves paraules…. mare
les teves paraules…. amor
les teves paraules… amiga.
Eren tristes, amargues,
eren alegres, plenes d’esperança
eren valentes, heroiques,
les teves paraules…
eren homes.

Nazim Hikmet

He traduït el poema d’una versió en castellà trobada a Espacios en blanco

Altres poemes en català de Hikmet 

 

 

 

Anuncis

Aquesta Pau és Meva.

Em torno a fer ressò d’aquesta meravellosa cançó, basada en poemes d’Espriu, que em va commoure profundament l’any passat quan la vaig descobrir.

Ahir desitjava anar al concert que la Gemma Humet i el Toni Xuclà feien al Born però la salut em va fer una mala passada i no hi vaig poder anar.

Gaudim-la.

l'Optimista

No calen masses paraules per descriure aquesta peça interpretada per Gemma Humet i Toni Xuclà. Guanyadors del Premi Martí Pol d’enguany musicant aquests versos de Salvador Espriu.

Meravellós. 

Versos de Cementiri de Sinera

XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A L’ALBA
Jo no sé quina
Freda nit m’allunyava
Del teu silènci.
A l’alba vaig mirar-te
Per última vegada.

SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

XXVIII
Aquesta pau és meva,
I Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
“Aquesta pau és meva”

Des del jardí contemplo
Com passen lentes hores
Pels meus ulls enigmàtics,
I Déu em vetlla.

View original post

“Cap vent no podrà mai desarrelar-me”

Em vull fer ressò del recull poètic que ha donat a conèixer la Fundació Joan Brossa amb el títol Joan Brossa: poeta de la nostra terra, en el qual ha aplegat els poemes més compromesos amb la terra i el seu dret a la llibertat, sumant-se als actes del tricentenari.

brossa-noticia

 

Reconduïm la vida!

Pensant en un poema per regalar a una amiga, em va venir al cap Solstici de Miquel Martí i Pol. En aquest poema que acompanya, que reivindica el valor de l’acció petita i quotidiana, cadascú en el lloc i el moment en que es troba, comptant amb tots els condicionants i límits que sentim els éssers humans però també amb la confiança en nosaltres mateixos i en la repercussió del nostre compromís i de la nostra acció.

Per tu, Eulàlia!

Carpe diem

21demarç Dia Mundial de la Poesia

CARPE DIEM

No deixis que acabi el dia sense haver crescut un poc,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et llevi el dret a dir la teva,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom d’extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi.
Ens derroca, ens fa mal,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè somiant és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant.
Viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi sense viure-la …

Walt Whitman

Aquest impressionant poema em va arribar a través d’una amiga desconeguda de facebook. No sé la font ni si la traducció és prou acurada però el missatge és tant poderós que no m’he resistit a publicar-lo. Gràcies “poeta mort que ens ajudes a caminar per la vida.”

Vaig quedar-me aquí

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

VAIG QUEDAR-ME AQUÍ

Vaig quedar-me aquí,
a les branques mogudes per l’oreig,
al carrer solitari,
a les flors dels balcons,
a l’alta paret del campanar.

Les coses que he estimat
fan que jo encara sigui,
I també les paraules que he dit
—abraçada, ponent, pàtria, camí—
són ara els noms
que porta el meu silenci,

Vaig quedar-me aquí.
No us caldrà preguntar.
Podeu trobar-me sempre.

Joan Vergés

Com un bosc silenciós, 2007

Poema que acabo de descobrir i que, a part de semblar-me preciós, té l’esperit de la reflexió-epitafi que vaig escriure a Barcelona, el dia 1 de febrer, en el marc de l’experiència viscuda amb els Petits exercicis pel bon morir del Teatro de los Sentidos.

Vesteix-te amb els colors del bosc

els colors del bosc

Nodreix els teus sentits

d’aquests ulls foscos

que et desvetllen la pell,

assaboreix la llum,

la salabror del Sol damunt els llavis;

tasta la fruita,

vesteix-te amb els colors del bosc,

acull el vent entre les mans

i l’enigma dels astres,

dibuixa els llargs cabells del mar,

camina el temps

amb la mirada oberta.

poema de Carles Duarte que em van regalar uns amics pel meu aniversari i que perseguiré vers a vers.