Arxiu de la categoria: alternatives

Un altre món és possible

demainAquestes vacances, vaig caçar al vol als cinemes Maldà el documental “Mañana”, títol original “Demain”.

Finançat amb micromecenatge, ha tingut el Premi Cesar al millor documental 2016. Es va estrenar a París a la primavera i i ja l’han vist milions de persones.

A partir d’un estudi que anunciava la possible desaparició de part de la humanitat, d’aquí a 100 anys, els directors es plantegen què poden fer i es proposen recollir iniciatives que s’estan portant a terme, a nivell internacional, per viure d’una altra manera, més sostenible, més solidària …

El documental té cinc parts: agricultura, democràcia, economia, energia i educació.

Veiem ciutadans de la ciutat de Detroit a Estats Units fent cultius orgànics a les zones abandonades per la crisi industrial, i cultius orgànics també a França on, per exemple un agricultor no utilitza màquines per no utilitzar gasolina i en canvi és molt més rendible que grans explotacions.
Veiem la ciutat de San Francisco que recicla quasi el 100% del seu rebuig i Copenhaguen, on la majoria de la gent es desplaça caminant, en bicicleta o en transport públic.

Sentim economistes que diuen que el nostre model de producció de béns i aliments és insostenible, causa contaminació, desigualtat i esgota la terra. La solució és desenvolupar una economia a escala més local, més humana i autosuficient en energia. Parlen de les monedes alternatives que permeten evitar l’especulació i mantenir la riquesa a nivell local per evitar que es fugui als paradisos fiscals.
Ens ensenyen també una fàbrica de sobres de paper amb un sistema cooperativista que ha limitat les diferències salarials i dedica els guanys a inversions per millorar el benestar dels assalariats. I la importància de l’educació a Finlàndia i formes de participació ciutadana a Islàndia.

És un plantejament francament esperançador i estimulant perquè tothom sap (com diu la cançó de la banda sonora “Everybody knows…”) que l’activitat dels éssers humans està fent malbé l’entorn en el que vivim, que la manera en que cultivem i ens alimentem ens fa mal, que la manera en que ens organitzem deixa molta gent al marge amb unes condicions de vida inhumanes, etc, etc. però, a excepció de polítics i activistes, i que fem? i tu què fas?

Proposa 5 canvis a escala individual, col·lectiva i política que si fossin adoptats per una gran majoria produirien un gran impacte planetari:

  • més menjar orgànic i menys carn
  • aposta pel comerç local
  • opta per les energies renovables
  • canvia’t de banc
  • redueix, reutilitza, recicla, repara, comparteix

Més informació:

la web de la pel·lícula en castellà

blog La Barcelona de les solucions: propostes en positiu

article de La Vanguardia

article de El País

article a RFI

 

 

Anuncis

Una recança infinita …

8038597833_73cb00645e_k
“Syrian Refugees Languish in Border Limbo” de Surian Soosay a Flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/dfkV5n

Avui dilluns 20 de juny és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Amb aquest motiu ahir a Barcelona es va fer una marxa a favor dels refugiats sirians sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir” per reclamar a Europa i als nostres governants un canvi d’actitud quant a aquesta cruel i incomprensible gestió dels refugiats que, entre altres coses, s’ha agreujat amb la guerra de Síria.

“El nostre país també ha viscut l’exili, l’èxode i l’emigració”, ha clamat Toni Borrell, representant de la plataforma Stop Mare Mortum, impulsora de la mobilització, per denunciar les dificultats que se’ls imposa als refugiats que intenten arribar a les costes gregues.

Un poema preciós que documenta de forma extraordinària el  nostre exili és “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, Pere Quart, (1899-1966), de la mort del qual ara fa trenta anys:

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema recitat pel seu autor en el mític I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price de Barcelona el 1970:

Una versió del poema, musicada per Lluís Llach, i cantada per Sílvia Pérez-Cruz:

cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

de princeses i de llobes

blog de les llobes

LLibres_dones & Llops

Canviem la història de sempre

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel.
Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta pertot arreu, i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos.
I fan molt de soroll quan riuen.
Tornen a casa pel bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre.
Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel.
I res ni ningú no els pren la vida.


Sònia Moll

https://twitter.com/soniamoll?lang=ca

(Gràcies a Montserrat pel text!)

View original post

paraules pixelades

Paraules més enllà de la veu, de la pàgina, del llibre, de l’espai que habitualment les ha acollit. Paraules fora dels límits convencionals. Literatura?. Literatura digital. E-lit. Poesia, narració, joc, atzar… Més implicació del lector que ja no solament les ha de rebre, sinó que amb les seves decisions les condiciona, les encamina, les crea d’alguna manera.

Obres que ajunten text, imatges, moviment, so … Versos que exploten, versos que multipliquen els seus mots i els seus significats, versos que el lector construeix com vol, pluja de versos, versos enmig de les estrelles …

Obres analògiques versionades o interpretades digitalment però també obres creades i pensades digitalment.

“Aquesta exposició, la primera de gran format que es fa arreu del món, vol ser una porta d’accés a una realitat literària encara emergent que neix d’un entorn digital i des de procediments digitals, i que només pot ser «consumida» de manera òptima (és a dir, sense limitar-ne les funcionalitats, els recursos, l’estil i la intencionalitat) en aquest context”

“vol mostrar una evolució històrica d’aquesta disciplina, amb autors que van des de Michael Joyce, un dels pioners –’l’Homer de la literatura electrònica’, segons Borràs–, fins a creadors actuals com ara Isaías Herrero. També s’hi inclouen escriptors com Màrius Sampere o Luís Calvo, que solem veure en la literatura de paper, però que han fet alguna incursió en el món digital.”

Un plaer i  una font d’estímuls creatius.

DSC_0138DSC_0140 DSC_0143DSC_0141  DSC_0144 DSC_0146 DSC_0148 DSC_0159 DSC_0160 DSC_0162

Imatges d'algunes obres exposades

Fonts:

et desitjo el suficient

5532271725_48ab0c01f0_b
Rain bokeh de Kevin Dooley a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/9qSkDg

En un moment de canvi de cicle en el que se succeeixen i es multipliquen reflexions i desitjos grandiloqüents, tòpics, poc creïbles, de cara a una vida millor, he recordat aquests desitjos -que formen part d’un relat que corre per la xarxa i del qual no en conec l’origen- que reconeixen el valor de totes les experiències, tant positives com negatives, en una mesura adequada.

Va per mi i per tots els meus amics i gent que conec:

“Et desitjo que tinguis suficient sol per mantenir el teu esperit brillant.

Et desitjo suficient pluja perquè apreciïs encara més el sol.

Et desitjo suficient felicitat perquè la teva ànima estigui viva.

Et desitjo suficient dolor perquè les petites alegries de la vida semblin més grans.

Et desitjo que tinguis suficients guanys que satisfacin les teves necessitats.

Et desitjo suficients pèrdues perquè apreciïs tot el que posseeixes.

Et desitjo suficients benvingudes perquè aconsegueixis suportar els comiats.”

Fonts:

ens amaren d’esplendor …

Ja heu tastat “Amb filosofia”?:

amb filosofiajpg

“Fulgurants geografies,

meteors sobtats i clars

de vegades ens amaren

d’esplendor, d’instants de glòria.”

Miquel Bauçà

*

“Poca broma amb la vida
Te l’has de prendre molt seriosament […]

Però seriosament fins a l’extrem
Que, per exemple, als setanta anys plantaràs oliveres
No perquè hagen de ser per als teus fills
Ni perquè, tot i témer-la, no creuràs en la mort
Sinó perquè no tens cap altra cosa a fer excepte viure.

Nazim Hikmet

*

“L’èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Winston Churchill.

*

Èxit i fracàs sovint estan immersos en la mateixa acció. Hem de témer més l’un o l’altre? Si actualment un fantasma recorre Europa és el del fracàs col·lectiu. I a nivell personal, ens podem plantejar el fracàs com una experiència d’aprenentatge. Amb la participació del filòsof Ramon Alcoberro, l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol, el filòsof i politòleg Sami Naïr, la professora de comunicació Ingrid Guardiola i el professor de Ciències Socials d’Esade Àngel Castiñeira.

Origen: L’èxit i el fracàs

i caminem per poder ser ….

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

beguines: desig de llibertat

Aquest estiu he estat a Bruges i he anat a veure el seu beguinatge. Un poblet dins de la ciutat amb un gran jardí central, ple d’arbres i de silenci, que ha acollit beguines des del segle XIII fins el 1928. Actualment hi viuen benedictines. Els beguinatges flamencs han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1998.

En el Museu del Beguinatge es pot visitar una de les cases de les beguines per conèixer com vivien. Un espai petit, auster, suficient per tenir les necessitats bàsiques cobertes: cuina, menjador, sala, pati interior-claustre i habitació.  

DSC_0017_9

DSC_0022_4DSC_0024_5

DSC_0021_5DSC_0019_6

     DSC_0018_8

DSC_0013_9

Les beguines van ser un moviment de dones laiques que soles o en grup portaven una vida religiosa al marge de l’església catòlica, és a dir que no pronunciaven vots monàstics i, per tant, eren lliures de tornar a la seva vida d’abans. Sorgí a Flandes i es difongué per Europa occidental tot i que no amb la mateixa magnitud.

Portaven una vida de solitud i contemplació però no al marge de la societat ja que treballaven per viure (cosien, brodaven…) i també feien una tasca assistencial a pobres, malalts, presos… és a dir que feien una vida entre l’acció i la contemplació.

“Fou un moviment insòlit, revolucionari” tant espiritualment -aspiraven a la unió amb déu sense mediacions- com per la independència que aconseguiren respecte els homes i el destí que tenien assignat -com a esposes i mares i amb importants limitacions a nivell cultural i social-, intentant viure d’una altra manera.

La seva vida al marge de les jerarquies religioses i socials va despertar incomprensió i recels i van ser perseguides, i fins i tot condemnades per la inquisició, com en el cas de Margarida Porete, tot i que es van saber mantenir bastant al llindar entre l’ortodoxia i l’heterodoxia.

Alguns enllaços interessants:

Ciutats  de dones

Les beguines: llibertat en relació

Les beguines: desig de llibertat femenina a l’Edat Mitjana

Hadewijch d’Anvers: música i mística cortès

la utilitat de l’inútil

“En l’hivern de la consciència en què vivim, correspon cada vegada més als sabers humanístics i a la recerca científica lliure de qualsevol utilitarisme, a tots aquests luxes considerats inútils, la tasca d’alimentar l’esperança, de transformar la seva inutilitat en un utilíssim instrument d’oposició contra la barbàrie del present”.

Nuccio Ordine va venir a l’Autònoma i, naturalment, no me’l vaig voler perdre. És un italià apassionat, filòsof, professor de literatura de la Università di Calabria que en el llibre “La utilitat de l’inútil” reivindica la importància de tot allò que sembla que no tingui una utilitat pràctica però sense el qual no podríem viure.

ordine cob it ordine 1.

La utilitat de l’inútil. Manifest. Amb un assaig d’Abraham Flexner / Nuccio Ordine / Quaderns Crema / 1ª edició, 2013 / Traducció de Jordi Bayod / 168 pàgines / ISBN 9788477275534

La utilidad de lo inútil. Manifiesto. Con un ensayo de Abraham Flexner / Nuccio Ordine / Acantilado / 1ª edició, 2013 / Traducció de Jordi Bayod /176 pàgines / ISBN 9788415689928

“L’oxímoron evocat pel títol La utilitat de l’inútil mereix un aclariment. La paradoxal utilitat a què em refereixo no és la mateixa en el nom de la qual es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis. En una accepció molt diferent i molt més àmplia, he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat.” A Quaderns Crema

“A partir de reflexions sorgides de la literatura, la ciència o la filosofia sobre la utilitat i la inutilitat, es presenten diferents visions de perquè és necessari allò que sembla inútil; es discuteix la visió actual de la “universitat-empresa i els estudiants-clients” i finalment es fa una reflexió sobre la veritat i l’amor.” A El Diari de l’Educació

“Nuccio Ordine divideix el seu assaig en tres parts. Així, dedica la primera l’”útil inutilitat de la literatura”; la segona, al desastres que ha produït l’utilitarisme en el camp de l’ensenyament, la recera i la cultura; i reserva la tercera part a reflexionar sobre la condició de la dignitat humana. Com a complement, en apèndix inclou l’assaig breu del pedagog nord-americà Abraham Flexner, “La utilititat dels coneixements inútils” (1939), traduït per primer cop al català.  Cal fer esment de l’aparell bibliogràfic que constitueix una guia excepcional per a qui vulgui aprofundir en l’estudi del tema o senzillament llegir o rellegir obres que constitueixen bona part del cànon de la cultura occidental. Al blog Llegir en cas d’incendi 

Com que, amb un títol com aquest, m’havia creat moltes expectatives, el llibre no em va entusiasmar tant com m’esperava, el vaig trobar massa erudit, massa acadèmic, massa poc personal -de fet un dels seus valors és la recollida d’opinions sobre el tema d’autors de diferents àmbits i èpoques (Dant, Petrarca, Shakespeare, Aristòtil, Plató, Kant, Ovidi, Montaigne, Leopardi, Baudelaire, García Lorca, Cervantes, Heidegger, Ionesco, Calvino, Cioran…)-. Però el fet de posar sobre la taula l’interrogant sobre el què és realment útil per als éssers humans, i sobre el mateix concepte d’utilitat, trobo  que és una idea esplèndida que s’afegeix, des d’un punt de vista acadèmic, al qüestionament politic, social, cultural… del món en que vivim  i a la cerca d’alternatives.

Ordine a la UAB al web de la UAB

Ordine a la UAB a Què llegeixes