Com en la nit les flames a la fosca

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Barcelona, setembre de 1937
 

El pi de Formentor (fragment)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.  [...]

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Miquel Costa i Llobera

Valldemossa

'Sota dels núvols
una branca sospira
per abastar-los.
El rierol murmura
una cançó de plata.'

Rosa Leveroni

Això és terra salvatge,
el país que he escollit,
d'erms extensos i nus, i puigs durs i escarpats.

Robert Graves
A "El país que he escollit"
traducció de Josep M. Jaumà

Record de Sóller (fragments)

Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.
L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam. [...]

Joan Alcover
Avui, els llaüts de Portocolom, es concentraran en es Riuetó, per retre homenatge al poeta Blai Bonet. A cada barca hi haurà un poeta o dos o tres. Cadascú dirà el seu poema. Jo no sóc poeta com Vidal Ferrando, com Mesquida, com Pomar, com Santandreu, com Caldentey i com tants d'altres que hi participaran avui vespre, sembrant poemes al cel obert de la nit i de la lluna creixent de Sant Jaume, a la mar sempre amada del Port del meu cor i nació. No sóc poeta, però he retratat a l'oli el meu amic i mestre immortal Blai Bonet i vull que el quadre hi figuri, penjat al pal d'un llaüt com un poema més, sense paraules, a la nit marinera dels poetes.
Són petites, però són complicades, i en aquesta complicació i a un guia aficionat que no sabia per on anava, es deu la pèrdua de dos amics i la troballa miraculosa que tingué lloc en aquesta fosca. [...]

Aquell llac té un misteri que no hi ha paraules per descriure'l. És un estany que dorm, ja fa segles, allà en el fons de la terra; un estany quiet com la mort. Aquella aigua, que mai no s'ha mogut, no té un plec ni una irisació. A baix, com en llit d'argent, s'hi veuen les estalagmites, com guardades dins d'un cristall, i és tan sedós, aquell cristall, que un sent desig de dormir-hi a dintre.

"Aquestes coves de Manacor". Santiago Rusiñol
el miracle de fang i llum de Miquel Barceló a la Seu de Mallorca:

mural de fang enorme que es desplega com una pell sobre els murs de la capella

els peixos, el menjar, el vi, l’exuberància pletòrica del món natural, la mort no com una culminació espiritual sinó com una part del cicle portentós de la natura…

la grisalla, que dona uns vitralls grisos, sense color. La tècnica va convèncer l’artista, que va poder dibuixar —arrels, espines…— sobre el gris dels vidres amb la seva precisió d’àgil aquarel·lista.
Són quatre coses
les que revifen
el cor i el cos
l’esperit i l’ànima:
l’aigua, els jardins,
el vi clarós
i un rostre bell.

Abu-Nuwàs (Segles VIII i IX)

A la Llotja de Palma (fragment)

Vora les quietes aigües qui besen la ribera
ton cos gentil aixeques amb noble majestat;
jo venc a contemplar-te quan ha la llum darrera,
brillant argenteria, tes torres coronat.
En lo mirall claríssim de les tranquil·les ones
allargues ta figura, tos celestials contorns;
a l'esperit les ales de los records li dones,
fugint la fantasia de lo passat als jorns.

Josep Tarongí. 1883

Allà hi havia tot el meu amor a la vida: una passió silenciosa per tot el que anava tal vegada a  escapar-se’m, una amargor sota una flama. Cada dia, abandonava aquest claustre gairebé arrabassat de mi mateix, inscrit per un breu instant en la durada del món. I sé molt bé per què pensava llavors en els ulls sense mirada dels Apol·ló dòrics o en els personatges ardents estàtics de Giotto. En aquell precís moment vaig comprendre en veritat què em podien aportar aquestes contrades. M’admira que puguin trobar-se, a la riba del Mediterrani, certeses i regles de vida, que satisfacin la raó i per això justifiquin un optimisme i un sentit social. Pel que llavors em cridava l’atenció no era un món fet a la mida de l’home, sinó un món que es tancava sobre l’home. No, si el llenguatge d’aquests països era conforme amb el que ressonava profundament en mi, no ho era perquè respongués a les meves preguntes, sinó perquè les feia inútils. No eren accions de gràcies les que podien pujar-me als llavis, sinó era Nada que només va poder néixer davant paisatges aixafats pel sol. No hi ha amor a la vida sense desesperació de viure.

Albert Camus. «Amour de vivre», L’envers et l’endroit, 1937

Del castell de Bellver (fragment)

Allà, de ponent

en la llunyania,

un braç prominent

tanca la badia;

i del gran castell la massa rodona

mostra dalt del cim sa geganta corona,

meitat fortalesa i meitat palau

d’un aire de pau,

difús en la boira d’un cel de Novembre

com escandinau.

Miquel dels Sants Oliver

A Joan Miró

D'un roig encès
voldria les cançons.

D'un roig encès
voldria la vida.

D'un roig encès
tots els amors.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d'ací i la de fora
que fossen tots
d'un roig encès.

D'un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Raimon 1968

Fonts: