que escric per no morir-me tant

_{la imatge de la dreta és de la web de l’Associació d’Escriptors en llengua catalana}

Pensament final

Després de tant i tant de res
ve el laberint.
Després del laberint, un camí llarg.
Després d'aquest camí,
ni cel ni infern.
Res. 
El buit.

He anat fent la vida
amb temps robat al temps.
Lladre som i res tenc a les mans.
Perquè el temps no és res
i res és justament això que escric,
que escric per no morir-me tant,
per no morir-me tant.

*

Gotes

Jo no som una ànima en pena,
sinó la pena de la meva ànima,
que plora pinyols com el puny
i pedres fogueres.

*

Ple

Cerc algú que m'ensenyi 
a desaprendre.
Ja no m'hi cap ni una oliva.

*

Com un moble

Jo només necessit
dues passades de paper de vidre
i una mà de vernís.

*

Aparell

De la vida, no he entès res.
Però no me la torneu a explicar.
Deu ser cosa de l'antena.

*
Antonina Canyelles
*

Antonina Canyelles (1942-) va publicar el poemari “Piercing” el 2005. Abans havia autoeditat dos llibres: el 1980, Quadern de conseqüències, que havia guanyat el premi Marià Aguiló. Un any més tard, va publicar una carpeta de poemes i il·lustracions, Patchwork.

A l’epíleg de “Nus baixant una escala”, Sebastià Perelló parla de la seva poesia com d’una “escriptura per supressió […] la condensació, el laconisme, fins als extrems de l’aforisme i les formes lapidàries”.

“Franctiradora de la subversió”, “amb el fuet del sarcasme i la sàtira”, “incita contínuament a l’obertura, a la desobediència, cap a la dissolució i l’apostasia”, “contra les censures i el control, sobretot aquell que s’exerceix des del propi interior, des de les posicions que un mateix assumeix”. “Instrument de confontació permanent per tal d’esperonar-nos a mirar de bell nou, sense convencionalismes, les coses que passen”.

“La seva poesia és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema d’Antonina Canyelles mai no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins els engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.” diu Sebastià Bennasar en un article a vilaweb.

Fonts: