aboco un raig de versos

"Jo m'ho miro tot; els camins i els arbres, el cel i el sol, els matins i les nits i les pedres i les ortigues i les tifes de les vaques i els cims, i les roques, i els fums lluny, i els viaranys de senglar ... tot, fent rimes. Duc la poesia a la sang, jo. I conservo tots els poemes dins de la memòria com en una calaixera endreçada. Sóc una gerra plena d'aigua. D'aigua senzilla com la de les rieres i la de les fonts. Em tombo i aboco un raig de versos. I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los. Perquè el paper és l'aigua dolça del riu que es perd al mar. És el lloc on fracassen totes les coses. La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l'aire finet del vespre. Que va a França. O no. O on vol. I perquè tampoc no tinc paper, ni llapis."
[...]
Després de dir un poema, sempre deixo una mica de temps. Després del ressò de les paraules, després que la meva veu hagi tocat totes les coses, i hagi omplert tot l'espai entre els estris, faig silenci. Per separar el poema de la resta. I escolto. El poeta diu. El poeta proclama. Però el poeta també escolta. Algun ocell. L'aire que es torna a fer amo i senyor de l'espai entre les fulles. El xiulet prim que fa el món, al fons de tot de les orelles ..."

Això i moltes altres coses precioses diuen els personatges de "Canto jo i la muntanya balla" d'Irene Solà, publicat per Anagrama el 2019. I que ara Guillem Albà i Joan Arqué han portat a escena, a la Biblioteca de Catalunya, amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i música de Judit Neddermann. Un espectacle que ha sabut traslladar la sensibilitat, la delicadesa i la màgia d'aquesta novel·la. Un regal per als sentits i per a l'ànima.