la via làctia

“Woman and milky way” de Mark Bonica: imatge a flickr amb llicència creative commons https://flic.kr/p/24xyhUY

tornant sola
amb la meva càrrega d'arròs:
¡la Via Làctia!

Takeshita Shizuno-jo
(poeta japonesa 1887-1951)
traducció lliure d'una versió castellana

Amb tant poques paraules, aquest haiku ens diu tantes coses … Una dona torna de fer alguna activitat necessària per a viure. Torna sola. Va carregada amb un pes que la fa corbar cap a terra i, de sobte, amb una mirada despresa es sorprèn en descobrir la Via Làctia, un camí, un camí d’estrelles, on terra i cel s’ajunten.

En la presentació d’un taller de l’artista visual Isabel Banal, llegeixo: “Sovint carreguem coses, de vegades persones, les traginem d’un lloc a l’altre. Aquest traginar inclou altres accions com: mirar a terra, collir, recollir, transportar, sentir el pes… […] petits gestos comuns i les desapercebudes càrregues, pròpies i alienes.
Què ens diuen les càrregues literals i les càrregues imperceptibles (pensaments, experiències, ocupacions i preocupacions que són part del nostre bagatge…) de nosaltres i dels/les altres? Quina crònica dels nostres dies podem fer seguint aquest fil de sentit que trama mitja humanitat? Un treball a la llum de les mans i de les paraules, convocades pel haiku de la poeta japonesa del segle XIX, Takeshita Shizuno-jo, que dóna títol a l’exposició “Via Lactea” d’Isabel Banal”

Fonts: