Buscant versions catalanes dels poemes d’Anne Carson -la poeta canadenca reconeguda recentment amb el premi Princesa d’Astúries- m’he topat amb aquests deliciosos sonets minimalistes de la poeta portuguesa Teresa Rita Lopes (no he pogut mantenir la disposició original del text):
Alba
tan feixuga
de pas
tan lent
trencar
poc a poc
la closca
de la boira
Estripar
el pit
al crit
d’existir
perquè
sí
*
Desisteixo
d’existir?
Persisteixo
en resistir?
Ja que
existeixo
precisament
insisteixo
Què fer
de tant
no-res?
Tants ocells
morts
a la butxaca!
*
Alquímia
(Postfaci)
Transformar
la fam
en aliment:
saber
fer
del seu turment
l’íntim
ferment
del poema
*
Teresa Rita Lopes (Faro, 1937) és catedràtica de Literatures Comparades a la Universitat Nova de Lisboa, especialista en Pessoa i, a més a més de quatre poemaris, és autora de teatre i d’assaig.
Font: “Com elles: una antologia de poetes occidentals del segle XX / Mireia Vidal-Conte (ed.)
rosa d'ibur: versos i vida 