el país del Nil

CANT DE L’ARPISTA
      Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat davant per davant de l’arpista

Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Serrallonga, Segimon. 
Versions de poesia antiga
. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.

Font: Blog Mag Poesia

*

“El viatger Heròdot ja classificà l’Egipte de Do del Nil […] A Egipte el riu hi és un centre de vida, de religió fins i tot, la qual cosa us pot ser explicada qualsevol dia, en veure d’un avió estant com arriba a condicionar la fesomia del paisatge. p. 42

Del cel estant, us adonareu que Egipte només és riu i desert: la Terra Negra i la Terra Roja dels més antics. A cada banda del Nil, el desert, o les carenes que en són quasi sinònim, s’estenen com la interrupció brutal d’un ordre de fertilitat al qual ens havíem acostumat potser massa fàcilment. No hi ha una transició esperable: teniu un peu als horts de la vall del Nil i, estirant la cama, podeu tocar la pedra viva d’una terra que només allotja els morts. p. 45

La divisió natural del Nil forma dues parts de l’Egipte clarament identificables: l’Alt Egipte, que són nou-cents quilòmetres de Nil, des d’Assuan a Memfis, i el Baix Egipte, que comprèn el Delta.” p. 49

“Les piràmides són com tots sabem, sinó que més grosses del que podem arribar a imaginar. […] les piràmides romanen impertèrrites i, com que són l’última meravella del món antic que ens queda a l’abast, es fan dir sí senyor. Els “Ohs” són inevitables. L’entrada també. P- 68

A Sakkara tindrem l’avantatge enorme de veure com les mastabes, primera forma perfeccionada de sepultura egípcia, evolucionaren una damunt l’altra per a crear la famosa piràmide esglaonada, que aquí a Gizeh, troba una forma ja completament evolucionada en les tòpiques tombes de Keops, Kefren i Micerí.” P. 76

“Al-Qâhirah és una ciutat per a contemplar des d’una alçada, encara que hom no l’abasti tota sencera. […]. Jo he vist al-Qâhirah des de molts punts alts, però val a dir que prefereixo sobre tots els altres llocs la Ciutadella de Salah-ad-Din (el sultà que la cristianitat batejà Saladí); i, si pot ser, al capvespre. […] D’aquí estant, el viatger contempla un Caire esmorteït en la deliqüescència del capvespre, però sense aquell misteri angoixós que la posta de sol dona a qualsevol racó d’Egipte, on les romanalles del món faraònic encara tinguin una presència important. Aquí, és l’afegit imposat per la conquesta estrangera que reeixí a triomfar sobre totes les anteriors: l’Islam. La mitja lluna substitueix els déus múltiples de les cosmogonies faraòniques; les cúpules i el minaret reemplacen els obeliscos i les enormes sales hipòstiles d’una llunyana vegada. Ensems, les túniques de lli dels imperis perduts són substituïdes per les xilabes els caftans, les llargues camises ratllades típiques del vestuari àrab. I ara i adés sobresurt l’inevitable toc d’europeisme, tant en els vestits de la gent, com en les cases de pisos i els hotels de luxe que sobresurten, pesants, entre les formes més abrinades de l’arquitectura mora. Al fons de tot plegat, difonent-se en la posta de sol, hom perfila la massa moradenca de les piràmides, cap al País de l’Oest, on el Ka dels faraons es perdia en cerca d’Osiris p. 106

De dia, el Caire i Alexandria són ciutats feineres, de molt brogit i una intensitat inigualable en lluc batec humà, La circulació, mes que no pas abundosa, hi és espectacular: no es tracta de l’atapeïment de màquines que presenten, ja sense remei, les nostres ciutats europees, sinó d’un clamor provocat per la gent que utilitza aquestes màquines i que, en el cas dels transports públics -tramvies, sobretot-, pot acollir enormes gernacions” p. 139

 

“Luxor és Tebes; més ben dit: Luxor i el llogarret de Karnak, separats per dos quilòmetres. Són, avui, la capital que enlluernà el món antic, que adquirí força i riquesa sota l’ègida del poderós déu local Amon (l’Amagat): la ciutat de les cent portes, dels mil obeliscos, l’honorada pels prínceps de tot el món p. 157

Però aquí a Karnak, la imaginació rep un nou repte, que ella no pot tornar, que ha d’entomar indefensa, feble. La sensibilitat és substituïda per un posar a prova les nostres possibilitats d’astorament. És que hem entrat a la gran sala hipòstila, punt culminant de l’expectació que l’arquitectura egípcia pot arribar a despertar en el pelegrí. I ell, que ha vist aquesta sala reproduïda mil vegades en els llibres, s’adona que qualsevol assaig de reproduir-la, tant avui com fa segles, és una pura gratuïtat, un acte dirigit cap al no-res. Sense el sostre, amb els travessers que van d’una columna a l’altra escindint la puresa del cel  que vèiem al lluny, aquesta sala sembla entestada a demostrar que, de vegades (poques, privilegiades), l’arquitectura pot ser més gran que la natura.

[…] Aquesta sala vastíssima, composta per cent trenta-quatre columnes de base colossal, que només diverses persones col·locades en rotlle poden arribar a envoltar, forma el recinte més ben conservat de Karnak” P. 163

“Al temple de Luxor, on tant plau de fer una passejada havent dinat, ja que és més petit i, a més, és al centre de la vila, trobem de bell nou la petja del gran Amanoris III i addicions posteriors de Ramsès II […] Un dels obeliscos que obria l’entrada a l’Opet d’Amon és. Precisament, el que avui es troba a la Place de la Concorde de Paris […]

La passejada pel temple de Luxor és molt més agradable que no pas la de Karnak, i en dir agradable em refereixo a una absència quasi total d’aquella sensació d’empetitiment que, en l’altre santuari, escomet el viatger, Tot i comptar que els nonuments egipcis ens la fan sentir sempre aquesta sensació, n’hi ha alguns on la presència més palpable de l’enormitat l’acreix de manera considerable.” p. 164

“L’indret ofereix una visió única, sobretot si hom enfronta en perspectiva recta aquell temple funerari de la reina Hatsheput, amb la rampa que sobresurt en primer terme, inclinada, i els capitells de la deessa Hathor gairebé enganxats a la massa gegantina i arrugadissa de la muntanya, que s’acaba en una piràmide natural (aquella que, vista des de l’altra banda, presideix per a l’eternitat les seixanta tombes de la Vall dels Reis). P. 53

[…] la Vall dels Reis. És un lloc impregnat d’un misteri suprem,  que prové tant de la història allí continguda com del paisatge mateix, espectral com una visió de la lluna abans que ens ensenyessin com no havia de ser si volia romandre reina dels nostres mites de ciència-ficció p. 169

Ho domina tot la gran piràmide natural, d’un terra entre groc i verdós però completament blanc quan hi el cau el bo de la calda. Sembla com si d’allà dalt estant Anubis vetllés millor pels seus morts. Ell és, al capdavall, el batlle d’aquesta ciutat única.” P. 172

Fragments de Terenci del Nil: viatge sentimental a Egipte / Terenci Moix. – La Magrana, 2012

*

“Abu Simbel es el nombre árabe con el que hoy se conoce la zona de la Baja Nubia en la que Ramsés II hizo construir sendos templos dedicados a su propia persona, la de su familia y diversas divinidades. Tenemos que recordar que para la cultura egipcia, la figura del faraón y los suyos, y los distintos dioses, se solapaban unos sobre otros, siendo habitual las representaciones de miembros de la realeza con atributos divinos o, a la inversa, dioses con rostros de personajes regios.
El Templo Mayor está dedicado a Ra-Horakhte, Ptah, Amon-Ra y el propio Ramses II divinizado. Es del tipo denominado hipogeo, es decir excavados en la roca. La fachada, en talud, tiene treinta metros de altura por treinta y cinco de anchura y en ella destacan los cuatro colosos en la característica postura sedente egipcia con las manos extendidas apoyadas sobre las piernas, presentan todos los atributos faraónicos y entre las piernas, a menor escala, figuras que representan a distintos familiares del rey. Esto es algo igualmente característico del arte egipcio, tanto en la escultura como en la pintura, la llamada Perspectiva Jerárquica, el personaje de mayor importancia, es el que presenta mayores medidas.”

Abu Simbel: un templo para la eternidad a Culturarte / Terenci Moix

img_20190101_150443_752img_20190101_160132_213

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s