que també va ser poeta

Resultat d'imatges de any pedrolo

Vaig anar a la conferència “Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta” d’Anna Maria Villalonga, organitzada per Reversos Grup Poètic a l’espai vilaweb i, a part de gaudir extraordinàriament amb la comissària de l’Any Pedrolo, vaig descobrir que Pedrolo també va ser poeta. Va escriure 16 poemaris i 1 addenda. Deixà la poesia -i també el teatre- perquè no li permetia arribar a molta gent.

Manuel de Pedrolo (1918-1990), autodidacta, prolífic i apassionat escriptor, abraçà tots els gèneres literaris (narrativa, relats, teatre, poemes, poesia visual, articles, dietaris, traduccions  …). Original, innovador, trencador, lliure… L’èxit del Mecanoscrit del segon origen eclipsà la resta de producció, bona part de la qual tenia més volada. La seva obra ha estat poc treballada i ha patit un cert ostracisme.

Va tenir una primera etapa existencialista (poesia), una segona més militant, més realista  (grans novel·les) i una darrera més experimental.

S’emmirallà en la poesia simbolista. No té res de poesia lírica. No té mètrica, no té rima. Poesia molt indagatòria. Entenia la literatura com a eina de transformació. Utilitzà el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món.

Lluitador per la llibertat i per la llengua (independentista, marxista heterodox, ateu, antimilitarista, internacionalista, activista …), molt crític, incòmode per als nuclis de poder, molt censurat i per tant amb molt decalatge entre el moment de l’escriptura i la publicació de les obres.

 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Manuel de Pedrolo

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

*

A cadascú segons les seves necessitats

El pa és de casa,

el vi del celler,

el sol de l’amo,

i no paga. Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga. Li pugen el vi,

li pasten el pa,

i s’asseu a taula. És el nostre vi,

és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula. L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana. És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

-si volem beure,

si volem menjar-

amb el sou que no paga.

 

Manuel de Pedrolo

Arreu on valguin les paraules, els homes (Proa-1975. )

*

Qui sap si ara

Amiga, si esperem la nit i el seu parany
els tactes no valdran damunt la teva sina.
Fes-te dolça i goluda en sortir d’aquest bany
de llum desesperada; aixeca els ulls i vine.
Sàlvia del ponent! Eixamplo les arrels
per fer-me més semblant a una imatge promesa.
Tots els somnis són curts, i les aus infidels
s’enduran per les mars aquest llavi que em besa…

 

 

Més informació:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s