En homenatge al poeta Màrius Sampere (1928-2018) que va morir dissabte passat, escampo uns quants versos dels molts que ens ha deixat aquest poeta vital, crític, irònic, descarnat, subversiu, independent, heterodox … que no ha rebut reconeixements importants fins els darrers vint anys.
“Escriure és la capacitat d’arrencar-se d’un mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”
Per què tot comença?
Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: s’entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.
De Jerarquies (2003).
***
No us diré quasi res
No us diré quasi res, sols una cosa:
tenia por, ningú no em feia cas;
llavors vaig cridar, mare!
Tot d’una em va venir com una nosa
i era el cor, el meu cor, i no sé pas
què fer-ne, que no para.
De El fred que tu dius (1980-1985)
***
Marina
Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l’ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.
Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n’hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d’aquella terra, saps?, on havíem de viure.
Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l’aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.
De L’ocell que udola (1990)
***
Monòlit al poblat ibèric de “Puig Castellar” (Santa Coloma de Gramanet) d’Aniol I: imatge a flickr amb llicència creative commons: https://flic.kr/p/4FJncM
Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després,
i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?,
on ets?,
on ets?,
i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.
De Les imminències, 2002
***
TAMBÉ MOLTES VEGADES
També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l’amor escau en els detalls més simples,
un botó descordat, un mocador
amb indicis d’algú, l’endevinalla
d’una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò
que no esperàvem de l’amor, i que ve d’ell.
Llavors,
avancem les mans, palpem l’objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.
Gràcies Rosa per recordar-lo, m’agrada molt aquest poeta quan ell mateix explicava que la seva poesia sorgia del caos. Un caos que dóna molta llum.
En un principi va ser poc reconegut per irreverent i inconformista.
La seva trilogia de vida existir-sentir-pensar, m’agrada l’ordre em que ho posava, sinó la cultura occidental comença amb el pensar, és queda enganxada, i no baixa al sentir i el fer.
En una entrevista al País, va dir: A mí no em demani explicacions, jo només tinc poemes.
Un lectura molt revomanable
rosa d'ibur: versos i vida 
Gràcies Rosa per recordar-lo, m’agrada molt aquest poeta quan ell mateix explicava que la seva poesia sorgia del caos. Un caos que dóna molta llum.
En un principi va ser poc reconegut per irreverent i inconformista.
La seva trilogia de vida existir-sentir-pensar, m’agrada l’ordre em que ho posava, sinó la cultura occidental comença amb el pensar, és queda enganxada, i no baixa al sentir i el fer.
En una entrevista al País, va dir: A mí no em demani explicacions, jo només tinc poemes.
Un lectura molt revomanable