Al Guggenheim de Bilbao he vist les taques, els alfabets inventats, els monstres i els mapes interiors …. del poeta i pintor Henri Michaux (1899-1984). Una exploració, a través de l’art, de la ment, de la consciència -de la seva i de la de tots- per tal de fer aflorar tot allò que hi ha a l’espai de dins i fer-ne alguna mena de catarsi.
Inquietud pels monstres, estranyesa per les taques i els traços que s’escampen més enllà del quadre, admiració per la cerca d’un llenguatge lliure que ens pogués mostrar qui som, què som. I un desig d’explorar aquests territoris a la seva manera.
Michaux fou un creador singular que defugí l’adscripció a corrents i grups. No volia fer art, volia investigar, experimentar i ho volia fer personalment. Pintà per sortir del condicionament de l’escriptura, per aconseguir la immediatesa, el gest espontani. Es fixà en com dibuixen els nens i Paul Klee i la cal·ligrafia xinesa varen ser altres estímuls importants.
Documentant-me, m’he topat amb un article que parla de la influència de Henri Michaux en Mercè Rodoreda. Tant pel que fa a l’obra plàstica -petita i desconeguda en el cas de Rodoreda- com en la construcció de móns imaginaris -que no vol dir deslligats de la realitat- en la narrativa de les esplèndides ‘La mort i la primavera’ i ‘Viatges i flors’. I encara m’ha emocionat més.
Tot i que la pintura li semblava un llenguatge més lliure, també va escriure molt sobre els seus viatges exteriors i interiors:
“SOTA EL SOSTRE BAIX…”
Sota el sostre baix de la meva petita cambra hi ha la meva nit, abisme profund.
Constantment precipitat a milers de metres de profunditat, amb un abís unes quantes vegades tan immens sota meu, m’aguanto amb la més extremada dificultat en les aspreses, espeuat, maquinal, sense control, dubtant entre el disgust i la tossuderia; l’ascensió-formiga continua amb una lentitud interminable. Ben just si a la paret perpendicular es llegeixen les aspreses cada cop més ínfimes. L’abisme, la nit, el terror, s’uneixen cada vegada més indissolublement.
*
“TOT D’UNA, EL CAIRÓ A LA CAMBRA TRANQUIL.LA”
Tot d’una, el cairó a la cambra tranquil.la mostra una taca.
En aquest moment l’edredó fa un crit, crida i té un sobresalt; tot seguit raja la sang. Els llençols s’humitegen, tot es mulla.
L’armari es bada violentament; en surt un mort i cau. Certament, això no és pas divertit.
Però és agradable de copejar una mostela. Bé, tot seguit cal clavar-la al piano. És absolutament necessari. Després hom se’n va. També pot clavar-se en un vas. Però és difícil. El vas no ho resisteix. És difícil. És de doldre.
Un batent abassega l’altre i ja no l’abandona. La porta de l’armari s’ha tancat.
Aleshores hom fuig, hom és milers que fugen. Per totes bandes, campi qui pugui; érem doncs tants!
Estrella de cossos blancs que sempre resplendeix, resplendeix…Traducció Manuel de Pedrolo
Fonts i més informació:
rosa d'ibur: versos i vida 
Rosa, acabo de veure la teva entrada i m’han agradat molt els teus matisos! Desconeixia totalment la influència de Michaux en la Rodoreda! Que bé que ho has publicat!!!
Molt interessant el paral·lelisme amb Mercè Rodoreda, aquests viatges incerts a països inquietants.
Les sincronicitats em fascinen!!!!
Tornaré a llegir el llibre de Viatges i flors , segur que la percepció serà diferent.
Gràcies