Tres voltes rebel

 

Dins del seminari de literatura que ha organitzat l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí, ha vingut Lluïsa Julià a parlar-nos de Maria Mercè Marçal -una de les grans poetes de la literatura catalana- en els 20 anys de la seva mort.

Trenant vida i poemes, tal com va fer la Marçal, ha resseguit els trets principals de la seva biografia: se sentia dels germans petits del maig francès, estudià filologia clàssica, fundà Edicions del Mall amb el seu marit Ramon Pinyol, participà en l’editorial feminista LaSal, Edicions de les dones, milità políticament a l’esquerra nacionalista, afrontà la maternitat en solitari … Amb “Terra de mai” (1982) s’endinsà en l’amor entre dones. Amb “La germana, l’estrangera” es consolidà com a poeta de la passió amorosa.  A “Desglaç” (1997) parlà de la mort del pare. A “Raó del cos” (2000) s’enfrontà amb la seva pròpia mort.

La seva gran intel·lectualitat, paral·lela a una gran intuïció, així com el diàleg que establí tant amb la tradició catalana com amb d’altres de fora són, a parer de Julià, els elements que fan que la seva obra tingui tanta importància.

 

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

*

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

*

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

*

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

*

Maria Mercè Marçal

*

Fonts:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s