Fa dies que penso que se m’acumulen els dols. Els més personals i els col·lectius, que no deixen de ser la meva vivència personal de la situació. Necessito explicar-me per què em sento tan trasbalsada que no sóc capaç de deixar de pensar, d’escoltar, de llegir al voltant del que està passant en aquest país. I per què em costa tant concentrar-me en altres coses i allunyar-me de tot aquest soroll, per què em sento tan enfadada i no estic disposada a tolerar ni segons què ni segons qui si, passi el que passi, hauré de continuar convivint-hi, per què he perdut l’hàbit del silenci que m’asserena i m’eixampla la mirada … ?
I amb aquesta reflexió em topo amb un article del David Fernàndez, titulat “Indesinenter”, és a dir “sense defallir” -amb ecos d’Espriu-, un text que em fa una mica de llum i em dóna una mica de força:
“Ni eufòria ni desesperació, doncs, sinó constant perseverança per la llibertat. La de totes i tots. El país en un haiku de Benedetti: «és curiós / els febles de debò / mai no es rendeixen».
[…] tenim el dret al dubte, el deure de cuidar-nos mútuament i l’obligació ètica de resistir, recosint tot el que volen esquerdar”
I acaba amb el record dels companys que ens han empresonat: #LlibertatPresosPolítics: Jordis, Carles, Dolors, Meritxell, Quim, Raul, Josep, Oriol. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat.
rosa d'ibur: versos i vida 