“Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir… dormir… i potser somiar…
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions… […]”
Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134. Traduït per Joan Sellent
El Hamlet de Pol López i Pau Carrió que han tornat a fer al Teatre Lliure de Gràcia és un dels que m’ha arribat d’una forma més clara i rotunda. Un Hamlet desorientat i contradictori que es desespera davant de la misèria de la societat però que no acaba de saber trobar la manera de rebel·lar-s’hi.
“La distància entre allò que creiem que hauria de ser la Humanitat i allò que realment és es fa cada dia més insuportable i dolorosa. […]. Cada dia som més conscients de la putrefacció del regne; de la corrupció dominant. Sabem que els canalles somriuen sense rastre de vergonya. Hem identificat els assassins i els seus crims. Entenem que nosaltres mateixos som part del sistema, part del problema, i voldríem ser-ne també de la solució” diu el director en el programa de mà.
Una tragèdia que ens fa riure i ens fa picar de mans acompanyant la bogeria del protagonista. Una tragèdia que ens emmiralla i ens descol·loca. La tragèdia dels “sense futur” que reflecteix l’article de Marina Garcés al diari Ara i que està recollit al dossier de l’obra.
Aquesta obra és una passada, i el text és super entenedor.
M’encanta que gaudissis com jo. Va ser una disfrutada