cal que la dona s’escrigui

3483469521_b074ddec98_o
“L’art d’escriure qualsevol cosa” de Ferran Jordà a Flickr amb llicència creative commons

“Parlaré de l’escriptura femenina: del que farà. Cal que la dona s’escrigui: que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat allunyades violentament com també ho han estat dels seus cossos: per les mateixes raons, per la mateixa llei, amb la mateixa finalitat mortal. La dona ha de posar-se al text -com al món i a la història-, amb el seu propi moviment.

[…]

jo també desbordo, els meus desitjos han inventat nous desitjos, el meu cos coneix cants inaudits, jo també m’he sentit tantes vegades repleta fins esclatar de torrents lluminosos, de formes molt més belles que les que emmarcades es venen […]. I tampoc he dit res, no he mostrat res; no he obert la boca, no he repintat la meva meitat del món. He tingut vergonya. He tingut por i m’he empassat la meva vergonya i la meva por.

[…]

I per què no escrius? Escriu! L’escriptura és per a tu, tu ets per a tu, el teu cos és teu, pren-lo.

[…]

Escriu, que ningú et retingui, que res d’aturi

[…]

Cal que ella s’escrigui perquè és la invenció d’una escriptura nova, insurrecta que, arribat el moment del seu alliberament, li permetrà portar a cap les ruptures i les transformacions indispensables en la seva història

[…]

Escriu-te: cal que el teu cos es faci sentir. Aleshotes brotaran els immensos recursos de l’inconscient.

[…]

Ja és hora que la dona es faci sentir en la llengua escrita i oral.

[…]

Totes les dones han conegut el turment de la seva arribada a la paraula oral, el cor que batega esbojarradament, a vegades la caiguda en la pèrdua del llenguatge, la terra, la llengua que falla, doncs parlar és per a la dona -diré fins i tot: obrir la boca- en públic, una temeritat, una transgressió.

[…]

De la feminitat les dones ho han d’escriure quasi tot: de la seva sexualitat, és a dir de la infinita i canviant complexitat, de la seva erotització, de les ignicions fulgurants d’aquesta ínfima-immensa regió dels seus cossos”

Fragments traduïts de “La risa de la medusa” d’Hélène Cixous, 1975. inclòs a “Deseo de escritura”. Reverso Ediciones, 2004.

6614227917_86a56cbb1e_b
Imatge de Charlie Barker a Flickr amb llicència creative commons

 

Anuncis

One thought on “cal que la dona s’escrigui”

  1. gràcies, Rosa! aquests textos m’han portat a una cita d’un dels contes de la Clarice Lispector (“El hombre que apareció” dins de la publicació “El viacrucis del cuerpo”, 1974):

    “Él me dijo:
    —No me tengas miedo.
    Respondí:
    —No tengo miedo. ¿Cuál es su nombre?
    Él contestó con una sonrisa triste, en inglés: ¿qué importa un nombre?
    Le dijo al señor Manuel:
    —Aquí únicamente es superior a mí esta mujer porque ella escribe y yo no.”

    Lispector, Clarice (2008). Cuentos reunidos. Madrid: Siruela. Traducció: Peri Rossi, Cristina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s