Què et proposes fer amb la teva preciosa, salvatge, única, vida?

Una amiga m’ha recordat uns poemes de Mary Oliver -publicats fa temps al “blog de les llobes”-, que aquesta setmana han estat citats a la presentació a Barcelona del llibre “Artemisa”, de la psicòloga junguiana Jean Shinoda Bolen, sobre el mite de la deessa dels boscos, l’esperit de la dona salvatge que reivindiquem i celebrem.

El darrer vers del poema “El dia d’estiu” és tan poderós i tan necessari que l’he posat com a títol d’aquesta entrada per tenir-lo més a prop. I tants altres versos t’acompanyen, t’interroguen, t’empenyen, et reafirmen, : “Sols has de deixar que l’animal suau del teu cos/ estimi el que estima”,; “el món s’ofereix a la teva imaginació, / et crida com les oques salvatges, aspres i emocionades / una vegada i una altra anunciant el teu lloc / en la família de les coses.”; “i una nova veu va aparèixer / que lentament / vas reconèixer com teva, / que et feia companyia / amb cada gambada més i més profunda / vers el món, / convençuda de fer / l’única cosa que podies fer – / convençuda de salvar / l’única vida que podies salvar.”

Reprodueixo, en versió lliure, “El dia d’estiu”, “Oques salvatges” i, en una traducció trobada al blog “Un llibre per setmana”, “El viatge”:

4518340702_5129d4e6be_z
Hacia la verde inmensidad de Israel Gutiérrez: imatge amb llicència creative commons a https://flic.kr/p/7TgFgU

El dia d’estiu

Qui va crear el món?

Qui va donar forma al cigne, a l’ós negre?

Qui va fer la llagosta?

Em refereixo a aquesta llagosta,

la que acaba de saltar a l’herba,

la que ara menja sucre de la meva mà,

la que mou la gola de darrere cap endavant i no de dalt a baix,

la que mira al seu voltant amb grans ulls complicats.

Ara aixeca una de les seves potes i es renta la cara amb cura.

Ara de cop obre les seves ales i se’n va flotant.

Jo no sé amb certesa el que és una oració.

Però sé prestar atenció

i sé com caure sobre l’herba,

com agenollar-me a l’herba,

com ser beneïda i gandula,

com caminar pel camp,

que és el que porto fent tot el dia.

Digue’m, què més hauria d’haver fet?

No és veritat que tot al final es mor, i massa aviat?

Digue’m, que et proposes fer amb la teva preciosa, salvatge, única, vida?

 

Geese flying past the full moon de Utagawa Hiroshige - The San Diego Museum of Art Collection - amb llicència creative commons a https://flic.kr/p/9LWwgC
Geese flying past the full moon de Utagawa Hiroshige – The San Diego Museum of Art Collection: imatge amb llicència creative commons a https://flic.kr/p/9LWwgC

Oques salvatges

No has de ser bona.

No has de caminar de genolls

cent quilòmetres a través del desert, penedint-te.

Sols has de deixar que l’animal suau del teu cos

estimi el que estima.

Parla’m de desesperança, la teva, i jo t’explicaré la meva.

Mentrestant el món continua.

Mentrestant el sol i els còdols clars de la pluja

avancen a través dels paisatges,

sobre prades i arbres profunds,

muntanyes i rius.

Mentrestant les oques salvatges, altes en l’aire blau i net

retornen a casa.

Siguis qui siguis, no importa el sol que estiguis,

el món s’ofereix a la teva imaginació,

et crida com les oques salvatges, aspres i emocionades

una vegada i una altra anunciant el teu lloc

en la família de les coses.

9150551347_a25540ce30_b
Clouds don’t spoil a thing de Carl Jones: imatge amb llicència creative commons a https://flic.kr/p/eWAY7F

El viatge

Finalment un dia saberes

què havies de fer i començares,

tot i que les veus que t’envoltaven

continuaven cridant

els seus consells dolents –

encara que tota la casa

tremolava

i senties el vell remolcador

als turmells.

‘Arregla’m la vida!’

cridava cada veu.

Però no et vas aturar.

Sabies què havies de fer,

tot i que el vent furgava

amb els seus dits encarcarats

els fonaments,

tot i que la seva malenconia

era terrible.

Ja era massa

tard, i una nit salvatge,

i el camí farcit de

branques i pedres caigudes.

Però de mica en mica,

a mesura que deixaves enrere les seves veus,

els estels començaren a cremar

a través dels llençols de núvols,

i una nova veu va aparèixer

que lentament

vas reconèixer com teva,

que et feia companyia

amb cada gambada més i més profunda

vers el món,

convençuda de fer

l’única cosa que podies fer –

convençuda de salvar

l’única vida que podies salvar.

 

Mary Oliver (1935-) és una poeta dels Estats Units molt reconeguda i que, entre altres, ha rebut el premi Pulitzer. És hereva de la sensibilitat naturalista de Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Henry David Thoreau.

Fonts d’informació:

La pregunta de Mary Oliver: dime que planeas hacer con tu preciosa, salvaje, única vida al blog de les llobes

La poeta del asombro a la Usina Mística 

Mary Oliver wild geese selected poems i The leaf and the cloud al blog Un llibre per setmana

Mary Oliver a poets.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s