Una amiga m’ha recordat uns poemes de Mary Oliver -publicats fa temps al “blog de les llobes”-, que aquesta setmana han estat citats a la presentació a Barcelona del llibre “Artemisa”, de la psicòloga junguiana Jean Shinoda Bolen, sobre el mite de la deessa dels boscos, l’esperit de la dona salvatge que reivindiquem i celebrem.
El darrer vers del poema “El dia d’estiu” és tan poderós i tan necessari que l’he posat com a títol d’aquesta entrada per tenir-lo més a prop. I tants altres versos t’acompanyen, t’interroguen, t’empenyen, et reafirmen, : “Sols has de deixar que l’animal suau del teu cos/ estimi el que estima”,; “el món s’ofereix a la teva imaginació, / et crida com les oques salvatges, aspres i emocionades / una vegada i una altra anunciant el teu lloc / en la família de les coses.”; “i una nova veu va aparèixer / que lentament / vas reconèixer com teva, / que et feia companyia / amb cada gambada més i més profunda / vers el món, / convençuda de fer / l’única cosa que podies fer – / convençuda de salvar / l’única vida que podies salvar.”
Reprodueixo, en versió lliure, “El dia d’estiu”, “Oques salvatges” i, en una traducció trobada al blog “Un llibre per setmana”, “El viatge”:
El dia d’estiu
Qui va crear el món?
Qui va donar forma al cigne, a l’ós negre?
Qui va fer la llagosta?
Em refereixo a aquesta llagosta,
la que acaba de saltar a l’herba,
la que ara menja sucre de la meva mà,
la que mou la gola de darrere cap endavant i no de dalt a baix,
la que mira al seu voltant amb grans ulls complicats.
Ara aixeca una de les seves potes i es renta la cara amb cura.
Ara de cop obre les seves ales i se’n va flotant.
Jo no sé amb certesa el que és una oració.
Però sé prestar atenció
i sé com caure sobre l’herba,
com agenollar-me a l’herba,
com ser beneïda i gandula,
com caminar pel camp,
que és el que porto fent tot el dia.
Digue’m, què més hauria d’haver fet?
No és veritat que tot al final es mor, i massa aviat?
Digue’m, que et proposes fer amb la teva preciosa, salvatge, única, vida?
Oques salvatges
No has de ser bona.
No has de caminar de genolls
cent quilòmetres a través del desert, penedint-te.
Sols has de deixar que l’animal suau del teu cos
estimi el que estima.
Parla’m de desesperança, la teva, i jo t’explicaré la meva.
Mentrestant el món continua.
Mentrestant el sol i els còdols clars de la pluja
avancen a través dels paisatges,
sobre prades i arbres profunds,
muntanyes i rius.
Mentrestant les oques salvatges, altes en l’aire blau i net
retornen a casa.
Siguis qui siguis, no importa el sol que estiguis,
el món s’ofereix a la teva imaginació,
et crida com les oques salvatges, aspres i emocionades
una vegada i una altra anunciant el teu lloc
en la família de les coses.
El viatge
Finalment un dia saberes
què havies de fer i començares,
tot i que les veus que t’envoltaven
continuaven cridant
els seus consells dolents –
encara que tota la casa
tremolava
i senties el vell remolcador
als turmells.
‘Arregla’m la vida!’
cridava cada veu.
Però no et vas aturar.
Sabies què havies de fer,
tot i que el vent furgava
amb els seus dits encarcarats
els fonaments,
tot i que la seva malenconia
era terrible.
Ja era massa
tard, i una nit salvatge,
i el camí farcit de
branques i pedres caigudes.
Però de mica en mica,
a mesura que deixaves enrere les seves veus,
els estels començaren a cremar
a través dels llençols de núvols,
i una nova veu va aparèixer
que lentament
vas reconèixer com teva,
que et feia companyia
amb cada gambada més i més profunda
vers el món,
convençuda de fer
l’única cosa que podies fer –
convençuda de salvar
l’única vida que podies salvar.
Mary Oliver (1935-) és una poeta dels Estats Units molt reconeguda i que, entre altres, ha rebut el premi Pulitzer. És hereva de la sensibilitat naturalista de Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Henry David Thoreau.
Fonts d’informació:
La poeta del asombro a la Usina Mística
Mary Oliver wild geese selected poems i The leaf and the cloud al blog Un llibre per setmana
rosa d'ibur: versos i vida 