Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986): dona, poeta, jove, audaç i talentosa -parafrasejant Lluís Calvo a la conferència “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI” en el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat 2015-. Amb trenta anys ja ha publicat quatre llibres de poemes.
He triat dos poemes sobre la identitat, que m’arriben profundament, i unes reflexions seves sobre el fet d’escriure poesia i sobre el que per a ella significa: una forma de vida, una altra mirada, un entendre a través de les paraules, és com picar pedra, una àncora de vaixell, un dels millors plaers de la vida,
L’oració pàlida
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)Una terra sense llaurar,
això és el que som.Sols, sols, sols,
d’un cop sec a l’esquena
perduts, desorientats,
arrossegant-nos
de quatre grapes
amb el so dels canons disparant.Quant de temps desbordat.
Si això portés instruccions,
si sabés com dir
que no dir és millor.Que desastrós, he estat viatjant tant
que no sabré tornar a un sol lloc.Anna Gual
Teoria del caos
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.No em calen ni perforacions ni tatuatges,
el meu cos
és un mapa.
“La poesia, tal com l’entenc, és una forma de vida. És un mirar el món amb un filtre molt determinat, amb unes lents úniques, que només pots utilitzar quan trepitges el món amb el botó de la poesia activat. No puc entendre el meu dia a dia sense aquest viure poètic, sense aquest escriure constant, sense entendre’m i entendre el que m’envolta a través de les paraules. La poesia, bàsicament, m’aporta tot allò que no m’aporta la resta. La necessito i sé que hi és, i no hi ha dependència més franca que aquesta.
[…]
Escriure poesia és un treball constant, fruit de creure en el profit del pòsit que vas deixant a mesura que insisteixes. Escriure és com picar pedra. Hem de picapedrar les paraules, foradar-les, tornar-les a omplir de nous sentits. Esmolar-les, donar noves formes als mots, rentar-los la cara, interrogar-los i que se’ns plantin amb noves preguntes. Un poema és una escultura de paraules, és una batalla amb la matèria poètica. Un poema és com un nucli d’un àtom on s’ajunten múltiples forces quasi sempre oposades
[…]
En un principi, als primers anys, la poesia m’era només trasbals. Ara també hi ha trasbals, però engloba molts altres termes que la complementen i que em fan gaudir-la plenament. La poesia, en mi, ha guanyat en riquesa. Em sento més rica des de que sóc més conscient del que és i del que significa. M’és com una àncora de vaixell.
[…]
Escriure, li diria, és un dels millors plaers de la vida, i cal que ho entengui des d’aquest punt de partida. Li diria que a l’escriptura no s’hi pot entrar ni amb pors ni amb desconfiances. Cal dir les coses amb el nom que tenen. Les coses tal com són. No amagar-se de qui és un, de la pròpia identitat. Perquè són les rareses que arrosseguem les que millor ens defineixen. Cal ser valent, tant a nivell poètic com a nivell vital. Li diria això, que sigui valenta escrivint, que entengui qui és per a poder entendre la seva escriptura. Que ho doni tot escrivint, que s’hi deixi la pell i que exploti el seu imaginari, perquè l’imaginari de cadascú és únic i justament aquesta unicitat és la pedra angular d’una veu poètica que es fa escoltar.”
Fonts:
- Anna Gual: “Escriure és com picar pedra” al web de la Institució de les Lletres Catalanes
- el seu blog
- Ressenyes crítiques
rosa d'ibur: versos i vida 