Tinc un tros de mort viva …

postal setmana poesia

Nit de poesia al meravellós espai del Verger del Museu Marès. Poesia que s’encarna, que diu el cos, el desig, la ferida, la malaltia… que escolta el cos, que es fa cos … Nit de plaer i dolor sensorial.

Poesia i cos: teixit. Poesia escrita des del cos que ens permet viure i del qual no ens podem separar. -dimecres, 13/05/2015 21.30 h Verger del Museu Frederic Marès Pl. de Sant Iu, 5

“El cos, que ens permet viure, sentir, experimentar, i que també ens arrossega amb ell, company en la salut i en la malaltia, inseparable, és el protagonista d’aquest recital. Cinc veus ens el faran notar, des de la maternitat i l’inici de la vida, fins a la malaltia i la realitat de palpar una data de caducitat. Cicatrius de molts tipus. Poemes sensorials. Referències anatòmiques. Veus amb edats i circumstàncies diferents que es troben de cara al mirall. Poemes d’Eva Baltasar, Carles Camps Mundó, Mireia Calafell i Rosa Vilanova.”

Eva Baltasar

Seria més senzill dir-ne protuberància
o un pit cec de dimensions descomunals;
un fart de menjar crispetes, un darrere sense ratlla,
superfície convexa o timbal intocable;
les dotze en punt, la meva mitja taronja,
un truc desesperat, la ‘o’ de l’amor.
Si fos amiga de la ciència m’inventaria un nom
només per a ella: RX743, HT892…
…la meva panxa desvergonyida,
la teva càpsula, aquest gran habitacle.

[de Poemes d’una embarassada. Pagès Editors, 2012. Trobat a SócPetit.cat]

Carles Camps Mundó

Mireia Calafell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’m en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

[de Poètiques del Cos. Galerada, 2006 trobats a Magisteri Teatre-Mag Poesia]

 

Rosa Vilanova

autoretrat-1

Allò essencial sempre queda
sense escriure’s.
Cada vint-i-vuit dies una mort.
Un no-res embolcallat en una mortalla de sang.
S’acosta el final
i no he engendrat cap semblant.
Què busco en aquesta nonada?
Res no val llevat del que tinc.
La imagino, encara
sota la mirada de la lluna,
lliscant per la catifa de les meves entranyes
toves, calentes, roges.
Dona desarrelada,
com l’altra, la que he llençat
tantes vegades, mes rere mes.
Endreço la sala per al part,
esterilitzo els instruments
i em preparo per parir
la dona que sóc

​[de La perfecció de la molla. Meteora, 2015

Setmana de la poesia de Barcelona 2015

El títol d’aquesta entrada, “Tinc un tros de mort viva …”, és un vers d’un poema de Carles Camps Mundó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s